Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Entrevistes

Berta Aroca: “Del Tik Tok a la ràdio, un nou paradigma de la comunicació per a joves”

Berta Aroca s’ha posicionat com una de les creadores de contingut en català de primer nivell en aquests últims temps. La mataronina compagina els seus estudis de comunicació amb ser influenciadora, i alhora participar en alguns programes de televisió i ràdio. Amb gairebé 200.000 seguidors a Tik Tok, recentment s’ha estrenat com a presentadora del programa El Loft d’iCat FM

Publicat

on

Per

Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint

Entrevistes

Pilar Fort: “El problema del beisbol és que és un esport minoritari”

Veïna del Poble-sec de tota la vida, la Pilar Fort (Barcelona, 1941) és la presidenta del Club de Beisbol i Softbol Barcino. El seu pare i el seu marit han estat jugadors de beisbol, pel que és un esport que sempre ha estat present a la seva vida. Parlem amb ella de la situació del club, la tradició catalana del beisbol i el softbol i la seva relació amb el districte de Sants-Montjuïc.

Publicat

on

Com va néixer el club?
Vam néixer ara farà deu anys d’una forma molt improvisada, perquè teníem ganes que hi hagués més clubs de beisbol a banda del Beisbol Barcelona, que era l’únic club que hi havia en aquell moment. Qui vam fundar en el seu dia el CBS Barcino érem persones molt properes a aquest esport o exjugadors, i des d’allà hem estat una associació esportiva sense ànim de lucre amb un caràcter social i amb els valors de l’esport.

Tu ets jugadora de beisbol?
No, jo personalment no, em ve d’herència del meu pare, que va ser director d’un club als anys quaranta, i em vaig casar també amb un jugador, i ara els meus fills i els meus nets també ho són, per la qual cosa és una tradició de família.

Hi ha poca tradició a Catalunya, us emmiralleu en els Estats Units?
Aquí a Barcelona i a Catalunya n’hi ha bastants d’equips de beisbol, però no és un esport com pot ser el futbol i el bàsquet, evidentment. La il·lusió de tota la gent que hi ha al darrere de tots els equips de beisbol i softbol és el fet de poder fomentar aquest esport més enllà dels Estats Units, però aquí és molt complicat que aquests esports puguin arribar a tenir la força i la visibilitat que tenen el futbol o el bàsquet, per no dir impossible.

I el fet que no sigui un esport majoritari us dificulta el dia a dia?
Clar, no comptem amb les instal·lacions adequades o amb les subvencions que necessitem per tirar endavant. A Barcelona hi ha només un camp de beisbol per als dos clubs que som a Barcelona, i aleshores et trobes amb uns horaris limitats per poder entrenar i altres activitats.

Quina és la diferència entre el softbol i el beisbol?
El beisbol és el que veiem més als Estats Units, amb una pilota petita i llançada a l’aire, i en canvi el softbol és una pilota més gran i el llançament es fa per sota el braç, i el camp també és més petit.

El CBS Barcino es va proclamar campió del campionat de Catalunya de beisbol de Primera Divisió en vèncer al CBS Manresa, molt d’esforç per arribar-hi, no?
Sí, el 2016, 2017 i 2021 hem estat campions de Catalunya i altres anys hem quedat subcampions. Tots els equips són molt competents i a la categoria de primera divisió hi ha deu o dotze equips molt ben preparats, tant el Manresa, com el Gavà, com l’Hèrcules són equips molt bons amb un nivell de beisbol molt elevat, i per això sempre és un regal jugar contra ells.

Al Barcino hi ha diferents equips, els panas, els caimans, els blue socks… per què?
Al softbol tenim quatre equips, els Barcino Panas, Barcino Rookies, Barcino Caimanes i Barcino Caciques, i cadascun té un nom que el diferencia a l’hora de participar en els campionats. Hi ha molt d’interès encara que no ho sembli, perquè hi ha un gran gruix de comunitat llatinoamericana a Catalunya que ha jugat a aquest esport al seu país i que quan ha vingut aquí ha volgut recuperar-ho.

Quines ajudes rebeu en l’àmbit institucional?
Només rebem una petita subvenció, el que et comentava abans de l’esport minoritari ens afecta molt, ja que tenim una ajuda molt petita que no dona per gaire, i per això la nostra economia és bàsicament sostinguda per les quotes dels jugadors. Una de les solucions és trobar patrocinadors, però després de la covid les empreses tampoc estan gaire per patrocinar esports minoritaris, i més tenint en compte que la ciutat de Barcelona és molt gran com perquè apostin pel nostre club. Hi ha també el tema dels partits, el lloguer de l’espai on entrenem, els arbitratges i els entrenadors… i de més coses que amb la subvenció de l’Ajuntament no arriba ni de lluny. El problema del beisbol és que aquí és un esport minoritari, i amb l’oferta que hi ha és impossible tenir estabilitat econòmica.

Aquest estiu es van donar els premis als millors equips i esportistes de la temporada del districte de Sants Montjuïc, i vosaltres vau sortir premiats, suposo que és motiu d’orgull.
Ens van donar el premi per haver guanyat el Campionat d’Espanya l’any passat, cosa que ens va fer molta il·lusió en el seu moment i evidentment encara més il·lusió que al nostre districte se’ns reconegui. Ja fa uns quants anys que fem el torneig internacional de la Mercè i el torneig internacional de Nadal, i cada any ens estem superant més en nombre d’equips, aquest passat Nadal ha vingut un equip d’Alemanya i un de Suïssa, i continuar tenint reconeixements així al districte ens dóna molta visibilitat i veiem que fem les coses bé.

Se us fa complicat que la gent us conegui?
La premsa esportiva no parla en absolut de beisbol i de softbol, només hem vist aquest any que hi ha hagut el campionat de softbol femení i han comentat alguna cosa, però ja està. Ens hem d’espavilar nosaltres per poder tenir visibilitat: repartir fulletons a les escoles, fer-nos presents, formar part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec… ser-hi presents.

Tot voluntari, no?
Sí, tots els que estem a la junta directiva i els jugadors ho fem de forma voluntària, aportant el nostre granet de sorra. Cadascú aporta el que pot, jo per exemple estic jubilada i puc posar-hi més hores que d’altres. És per això que una de les nostres demandes cap a les administracions és el fet que ens ajudin amb la promoció d’aquest esport i també amb poder oferir-nos unes instal·lacions al Poble-sec que ens permetin apropar-nos a la gent del barri, perquè avui dia encara no tenim local.

Continua llegint

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021