Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Entrevistes

Jordi Solà: “Els incendis seran cada vegada més intensos, ràpids i extensos”

Ens desplacem cap al Parc de Bombers de Lleida per parlar amb en Jordi Solà Gimeno, cap de la Regió d’Emergències de Lleida, sobre tot allò que envolta els incendis (actuals i futurs), quin paper hi juga el canvi climàtic, el despoblament rural, consciència social, prevenció i molts altres aspectes.

Publicat

on

Per

Com es determina quantes dotacions i bombers acudeixen a un avís?

Una vegada rebuda l’alarma, el coordinador territorial que hi ha a la sala de control, és qui determina els mitjans que van a cada emergència. Per protocol, tenim segons el tipus de servei (accident de trànsit, incendi d’habitatge, incendi forestal…) una sortida mínima que ens indica quin ha de ser el nombre de bombers i vehicles, a més de quina ha de ser la tipologia d’aquests últims. Així i tot, el mateix coordinador, d’acord amb la informació que rep sobre l’emergència, pot ampliar la sortida per sobre d’aquest mínim previst per protocol.

En el cas dels incendis forestals, quin seria aquest mínim?

En campanya d’estiu són tres camions d’aigua, un helicòpter bombarder i un de comandament.

Entre els bombers, quina és la diferència entre els funcionaris i els voluntaris?

Un bomber funcionari, com el seu nom diu, forma part del cos de funcionaris, l’únic que la seva professió és ser bomber. Com a tal, té un sou de bomber funcionari. En canvi, un bomber voluntari, és una persona que la seva professió és una altra, pot ser un autònom, estudiant… que en vocació de servei i de manera altruista es fa voluntari. Aquests, fan pràcticament la mateixa formació que els altres i tenen el mateix equipament, però no tenen un sou com el que tenen els bombers funcionaris, sinó que només rep una compensació econòmica d’aquelles hores que dedica amb un servei efectiu.

En termes d’igualtat de gènere, en quin punt es troba ara mateix el cos de Bombers de la Generalitat?

El cos de bombers històricament ha estat molt masculinitzat. Avui dia, tenim només un 2% de bomberes funcionàries. L’any passat a escala de govern, es va arribar a un acord per aprovar una sèrie de mesures que intenten revertir aquestes xifres i aproximar-nos a una igualtat, entre el nombre de bombers, respecte de les bomberes. En totes les convocatòries que hi hagi a partir d’ara per accedir al cos, es reserva un mínim de places per a dones. Per exemple, en les properes convocatòries de bombers funcionaris, hi haurà un mínim d’un 25% de places per a dones i un màxim d’un 40%. La intenció és intentar amb els anys apropar-nos amb aquesta paritat.

Com es pot saber les causes d’un incendi? El foc no ho esborra tot?

Nosaltres els bombers no fem la investigació de l’origen dels incendis, això és competència dels Agents Rurals, però sí que passem la informació quan arribem primer allí on ha començat el foc. A partir d’aquí, els agents busquen l’origen o les possibles causes de l’accident.

El despoblament de les zones rurals, n’és un dany col·lateral o una causa? La gent deixa els nuclis rurals perquè hi ha més incendis o hi ha més incendis perquè la gent marxa?

Està clar que el despoblament de les zones rurals té com a conseqüència que s’abandonin camps, els quals deixen de conrear-se i acaba per créixer-hi la vegetació, que es converteix en boscos al cap dels anys. Això és el que ens està passant en les últimes dècades. Als anys 60, a Catalunya hi havia un 30% de superfície forestal, avui dia n’hi ha aproximadament un 70%, i no és només això, aquesta superfície de boscos que ara tenim de més, és una superfície amb més densitat d’arbres, i tot això està sent en gran part conseqüència d’aquest abandonament de les zones rurals.

De cara al futur, podem afirmar que els incendis seran cada vegada més greus i extensos?

Sí, de fet ara ja ho estem veient. Les últimes dècades ens demostren que els incendis cada vegada són més intensos i ràpids, perquè hi ha més superfície forestal, aquesta és més densa, amb més càrrega de foc i amb unes condicions climàtiques més difícils.

Pel que fa a la consciència social, vivim massa d’esquena als boscos?

Jo crec que la societat sí que té consciència del que està passant, tant del canvi climàtic com de què cada any hi ha un risc d’incendis més gran, i si preguntes a la gent, generalment tots en són conscients. Potser sí que quant a actuacions de prevenció, a escala de subvencions i de facilitar que tot el que hem dit no afecti tan greument a escala d’incendis, falta una mica d’acció a nivell de país.

Aquest pacte hauria de ser una cosa en la qual també se sumés tota la població no?

Sí, per millorar els incendis forestals hi ha, per una banda, la part d’extinció, en què nosaltres com a cos de bombers ja ens encarreguem de demanar més mitjans, millores en els equipaments, més personal… però sens dubte el millor és no haver d’arribar a l’extinció i tenir una gestió de les zones forestals que les facin rendibles, perquè això reduiria la càrrega de foc que tenim repartida pel territori. També s’hauria d’afavorir a la pagesia, ramaderia… perquè en puguin realment viure, ja que tota la seva activitat ens crea discontinuïtats dins les masses forestals, que a l’hora de contenir un incendi, ens donen l’oportunitat que puguem aturar-los abans que si no les tenim.

Pel que fa als ciutadans, més enllà de la prevenció, com podem aportar el nostre granet de sorra?

Com a societat, evidentment el que hem de ser és respectuosos amb el bosc quan anem a gaudir-ne. No embruta’l amb papers o altres residus, i també hem de respectar les prohibicions de fer-hi foc, que són del 15 de març al 15 d’octubre, al bosc o a les proximitats a menys de 500 metres d’aquest. Amb això sobretot, s’ha de ser molt respectuós, perquè una acció negligent que puguis fer, per exemple encenent una foguera, pot tenir un efecte devastador.

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Alma Andreu ‘La Forte’: “És un moment molt dolç per als qui ens dediquem al podcàsting”

En aquesta ocasió entrevistem a La Forte, amb aquest nom és com s’ha donat a conèixer la valenciana Alma Andreu (Torrent, 1983) a les xarxes socials, on té centenes de milers de seguidors i seguidores. Va estudiar magisteri i periodisme, i aquesta segona és la seva professió actual. Combina les seves aparicions a televisió i ràdio amb els seus dos podcasts Mi patio de vecinas i Sí es lo que parece. El 2020 va ser el segon podcast més escoltat creat per una dona i una de les novetats més escoltades segons Apple Podcast.

Publicat

on

Per

Com van ser els teus inicis a València?
Vaig estudiar periodisme en la Universitat Cardenal Herrera-CEU, quan jo vaig començar encara no es podia fer en la pública. El periodisme em venia un poc per família, els meus pares treballaven a l’antiga Canal 9. Però quan vaig eixir al mercat laboral resulta que no hi havia tal mercat laboral i vaig decidir estudiar Educació Infantil. Va ser divertit i em va servir per escriure alguns relats i contes quan tornava a casa. Al voltant de 2013 em vaig obrir Instagram i vaig començar a fer fotos cuquis. Arran d’això em van cridar per participar en un congrés de fotografia mòbil a Torrevella. Com que jo de balanç de blancs no entenia vaig proposar fer un monòleg. Gràcies a aquesta actuació em van conèixer moltes persones i una d’elles em va suggerir traslladar-me a Barcelona per treballar portant la comunicació de Casa Batlló. El 2015, amb uns anys més en xarxes socials, l’editorial Planeta em va plantejar escriure el meu primer llibre. Va ser la primera vegada que vaig utilitzar el nom definitiu de La Forte, com les grans: La Pantoja, La Jurado o La Rosalia. En aquella època vaig créixer molt perquè Instagram em posava en suggeriments a escala mundial de persones a qui seguir. Segons pareix, els agradaven les meues fotos i escrits i em van posar en aqueixa llista un parell de vegades. Els hi estic molt agraïda.

Com és ser una estrella del podcast?
És veritat que ara mateix és un moment dolç, tot el món està descobrint què és un podcast. No sé quanta gent es quedarà a la llarga usant aquest mitjà, ara hi ha més podcasts que persones! (riu). Vaig començar amb el meu company Enric fent un programa anomenat Sí es lo que parece, audiovisual, en un estudi petit a Madrid, molt divertit. Passat el temps van començar a convidar-me en diferents podcasts d’amigues de professió i vaig pensar: per què no em tire de la moto i en cree un? Així va nàixer Mi patio de vecinas on entreviste a gent rellevant, amb el tret diferenciador d’allunyar-me del personatge públic i parlar més de la persona. Cada entrevista que acabe dic: “ostres!, el que m’ha contat!”. Amb el reportatge Con voz propia de Vogue estic molt contenta. L’altre dia ho parlava amb una amiga. Pareix que la ràdio va nàixer de la mà de veus masculines i la indústria del podcast l’estem fent entre homes i dones, més igualitàriament

Explica’ns més sobre el podcast ‘Sí es lo que parece’?
És una bogeria que es va inventar l’Enric per parlar de la nostra vida però amb el micròfon davant. Aquestes reunions de parella estipulades que tenen moltes parelles nosaltres li posem un micro. Està molt guai perquè la gent se sent identificada en segons quines situacions, per exemple a mi a vegades m’ix la vena ama de casa o a l’Enric se li veu un punt de supèrbia… Com tot el món no som perfectes i és el que es veu. No tenim guió, més aviat tenim una escaleta. I tenim llibertat absoluta per parlar de segons quines coses, no tenim cap redactor en cap que ens diga els temes del dia. De fet som l’únic podcast presentat per una parella real. És un podcast reallity que parlem de la nostra vida.

Es podria considerar una mena de teràpia de parella?
Sí, inclús en algunes ocasions ens ha passat, com els dos ens dediquem al mateix i a casa el tema és endogàmic, de dir-nos: espera, espera no ens ho contem ara i deixem l’anècdota per al dimecres que gravem el capítol! Ens senten moltes dones que ens conten que cada vegada estan escoltant-lo més amb la seua parella i això ens agrada molt. Es fan en cada situació equipets d’un anant amb mi en la discussió del tema que tractem i l’altra part amb l’Enric, per exemple. El debat acaba traslladant-se a la mateixa parella.

També col·labores amb mitjans tradicionals, no?
Vaig estar un temps a Zapeando en La Sexta, però ara mateix no estic fent televisió. Sí que mantinc encara la col·laboració a La Ventana i estic supercontenta. Vaig començar amb Roberto Sánchez i ell va entendre des del primer moment de què anava La Forte. És increïble que la primera vegada que vaig fer ràdio va ser en un programa d’àmbit estatal. Al final és contar el dia a dia amb humor, entretenir a la gent. I ho podem fer tant en els mitjans més tradicionals com en les xarxes socials. Aquestes ja fa temps que generen un interès enorme en les marques per la proximitat que tenim amb els i les nostres seguidores. S’ha democratitzat tot amb les xarxes socials, ara mateix pots viure, i millor, creant el teu contingut allí.

REDACCIÓ AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Joan Turu: “És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”

Quan el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) va obrir els ulls ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé al món… però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari. Aquest entusiasta s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions. Autor de Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por, l’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra, Els homes plorem i per endinsar-nos en les seves idees sobre la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Publicat

on

Per

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

L’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. vénen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics al món. Com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? 
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells?
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em va encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència.

AMIC

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021