Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Entrevistes

Mercè Amat: “Nosaltres treballem perquè les persones a qui ajudem puguin valer-se per si soles”

Aquest mes ens endinsem en el camp del treball social i ho fem parlant amb Mercè Amat (Barcelona, 1959), una dona que dedica el seu temps als veïns i veïnes del Districte de Sants-Montjuïc que es troben en situació de vulnerabilitat. Va estudiar enginyeria química i va treballar en un laboratori durant 12 anys, ara, és coordinadora de l’ONG del Poble-sec, Bona Voluntat en Acció (Pg. de Montjuïc, 70). Explica que, mentre vivia a Mèxic, va canviar la seva manera d’entendre el món i va iniciar-se en el món del voluntariat. Quan va tornar a Barcelona, tenia clar que no volia reprendre la seva professió inicial.

Publicat

on

D’enginyera química a voluntària, com vas començar a col·laborar amb l’ONG Bona Voluntat en Acció?
Doncs jo quan vaig tornar de Mèxic tenia clar que volia seguir en l’àmbit del voluntariat. És per això que em vaig posar a buscar ONG’s a Barcelona on pogués implicar-me. No va ser fàcil, però finalment vaig trobar Bona Voluntat en Acció i ara ja fa 20 anys que hi soc.

No va ser fàcil?
No, perquè les ONG a vegades funcionen, bé, com una empresa. Em va costar trobar-ne una que fos accessible.

Des d’aleshores has treballat com a voluntària i ara estàs com a coordinadora, quina és la teva tasca?
Bàsicament m’encarrego de la producció, és a dir, d’aconseguir ingressos, col·laboracions, subvencions…

Rebeu suport de l’Ajuntament?
No el suficient. Fem una feina que hauria de fer l’administració i encara així no tenim prou suport econòmic.

Bona Voluntat Acció té tres camps d’acció: la cobertura de necessitats bàsiques, els plans d’inserció laboral i l’organització de formacions i campanyes. 
Nosaltres, com a ONG, no només donem aliments sinó que treballem perquè les persones a qui ajudem puguin valer-se per si soles. L’objectiu és que acabin trobant una feina i, mentre no en tenen, els proporcionem aliments, acompanyament i formacions.

Quin tipus d’acompanyament realitzeu?
Nosaltres fem plans individualitzats. Quan arriba una família nova, identifiquem quines necessitats tenen i com els podem ajudar a cobrir-les i a partir d’aquí establim una sèrie de trobades i activitats. Aquells o aquelles que no saben català doncs els derivem a una formació, a qui li costa utilitzar internet doncs li ensenyem les eines més bàsiques. També, els preparem per fer una bona entrevista de feina i els empoderem.

Qualsevol persona pot venir a demanar ajuda?
A demanar sí, però nosaltres només treballem amb els veïns i veïnes del districte. No podem acollir a tothom i tampoc té molt de sentit que una persona que viu fora de Barcelona hagi de venir dos o tres cops per setmana amb els gastos de transport que això comporta.

Amb quantes famílies feu aquest seguiment?
Tot just després de la Covid, teníem 400 famílies, ara hem baixat a unes 350. De totes maneres, el número està per sobre de les nostres possibilitats. Som una ONG molt petita, amb uns 90 voluntaris i ens cal més participació per fer tota la feina.

D’on traieu tots els productes?
Principalment, el banc d’aliments ens proporciona envasats i fruita i verdura un cop al mes. Després, comptem amb el suport de l’Associació Cívica la Nau que ens dona productes d’higiene. Quan pensem en productes de primera necessitats no tenim en compte compreses, bolquers o sabons i són indispensables per a la salut.

El 2019 va repartir al voltant de 82 mil tones d’aliments. El 2020 això gairebé es va duplicar.
Amb la pandèmia hi ha molta gent que va passar gana. Abans de la Covid, la recollida d’aliments es feia només els divendres a la tarda però després del confinament vam haver de deixar totes les altres tasques i centrar-nos únicament en això.

I ara per Nadal, no només repartireu aliments sinó també joguines…
Sí, participarem en dues campanyes. La primera, juntament amb la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, el Nadal Solidari, dins de la qual hi ha els Reis Solidaris. I la segona, Los Reyes Majos, que l’organitza una associació que es diu Mi Aportación.

En què es diferencien?
Els Reis Solidaris és una campanya pensada per a infants. Es designen diferents punts de recollida de joguines, que han de ser noves, i després es distribueixen entre les famílies amb infants de Bona Voluntat en Acció. Los Reyes Majos, en canvi, és per a adults.

Per a adults?
Sí, són adults que fan regals a altres adults. Els adults que formen part d’una entitat social escriuen una carta als reis demanant quelcom que els fa il·lusió. Són petits detalls, un perfum, o un pantaló nou, que no es poden permetre en el seu dia a dia però que els fa feliços.

I qui fa de ‘rei majo’?
Voluntaris d’arreu d’Espanya que compren l’obsequi i l’envien, juntament amb una resposta a la carta rebuda. Nosaltres fem una festa a Bona Voluntat en Acció on els convidem a tots. Quan arriben, veuen tots els regals i cantem nadales i mengem turró, és una trobada especial.

M’ho imagino… Un altre regal és trobar feina, en l’informe de l’any passat dieu que 253 persones van aconseguir-ne gràcies al vostre acompanyament. També indiqueu que un 64% dels que van participar en el taller laboral eren homes mentre que un 70% de les persones ateses al servei d’alimentació van ser dones, aquest és un patró que es repeteix? 
De fet, no; les dades canvien molt cada any, segons el context socioeconòmic que visquem. Hi ha èpoques on la majoria de persones formant-se són homes i d’altres en què són dones. De totes maneres, nosaltres treballem amb unitats familiars i fem el possible perquè tant la mare com el pare puguin entrar al mercat laboral. En alguns casos, hi ha famílies on la dona no parla català i, per tant, comencem amb una formació de la llengua abans de seguir amb la formació més professional.

Tot plegat, una gran feinada. 
Això mateix, i necessitem que la gent ens conegui per poder continuar-la. Volem que ens vinguin a conéixer, que preguntin; aquí al local sempre hi ha algú que pot explicar el funcionament. Som una ONG petita i fàcil, som molt transparents. Som del barri.

Continua llegint

Entrevistes

Ricard Moné: “Soc molt romàntic, m’agrada donar segones vides a les coses”

Som a The Happy Frog Drums, el taller de reparació d’instruments musicals de Ricard Monné. En ell, s’hi arreglen sobretot bateries. L’espai és petit i acollidor, a totes bandes hi pengen peces d’instruments i eines diverses. En Ricard m’explica que no és habitual trobar locals com el seu. “Hi ha molta gent que toca la bateria, però que se li hagi trencat una peça i decideixi reparar-la en lloc de comprar-ne una de nova, no tanta”. El seu projecte va fer deu anys el 2020 i, pel músic, professor i reparador del Poble-sec, no té data final.

Publicat

on

El teu avi era sabater i treballava en aquest mateix taller, sembla que el fet d’arreglar objectes ve de família. Què és el que més et fascina del procés?
El que em fascina d’arreglar coses és el fet d’arreglar coses. Soc una mica raret i, en alguns aspectes, també obsessiu. Són atributs que no són gaire bons, però que, quan els enfoques en alguna cosa, et fan ser molt productiu. A més, a mi m’agrada saber com funcionen les coses. La combinació de les dues coses fan que, al final, t’hi has de posar per nassos.

Arreglar com a mode de vida…
Exactement. L’altre dia anava pel carrer i vaig veure una pantalla d’ordinador al terra. Estava aquí al barri i vaig dir, va, l’agafo, ja veuré que en faré. La vaig provar i evidentment no funcionava, però la pantalla no estava trencada ni res. Vaig desmuntar-la, vaig mirar el circuit elèctric, vaig veure què fallava i ho vaig arreglar. I ara la tinc a Wallapop.

Dit així sembla fàcil i tot.
Ho és! No puc veure coses espatllades. Soc molt romàntic; m’agrada donar segones vides a les coses.

Creus que és una actitud social? El fet d’aprofitar i reciclar els productes?
Ara torna a haver-hi una sensibilització, però no és una actitud majoritària encara, ni molt menys. Quan el meu pare era jove, la gent arreglava moltes coses perquè comprar-ne de noves era molt car, amb la globalització la cosa ha canviat.

No només és la globalització.
No, també incideix l’obsolència programada. Abans es feia una cosa perquè et durés tota la vida o més, però això els joves com tu no ho heu viscut.

La meva mare ens sol dir que no tractem prou bé les coses, que a ella li duraven molts anys. 
És veritat, quan això m’ho deia el meu avi jo pensava, avi penses com un avi. Penses que tot lo de la teva época era bo i tot el que és de la nostra és dolent. Ara li dono tota la raó. Per això avui dia podem seguir utilitzant bateries del 1900 i no del 1990.

Què ha canviat des d’aleshores?
Ara tot són processos mecànics. Per fer que tothom pugui accedir a un instrument, han reduït costos de producció i això fa que la majoria s’espatllin amb facilitat.

I abans teníem més paciència i ara volem més immediatesa, què en penses?
Això és l’educació que hem rebut. Jo no recordo haver vist mai el meu avi estressat perquè unes peces d’una sabata li triguessin un mes en arribar. Ara, com que hi ha una competició entre les empreses per veure qui pot entregar el producte més ràpid, vivim a dos-cents per hora.

Creus que hem perdut la capacitat de preveure i esperar?
En certa manera sí. El fet que jo pugui tenir unes coses aquesta tarda, comporta que no faci previsió de les coses i que sempre vagi a l’últim moment.

També ens fa més esclaus de la feina.
Totalment i a més crea dependència del botiguer cap al client. Sempre s’ha dit que el client té la raó, i és veritat, però el que no ens pot moure la vida és la idea d’aconseguir un client sí o sí, lluitant, si cal, contra tota la meva competència.

Quines conseqüències en deriven d’això?
Doncs que estarem treballant per sota del nostre marge de benefici, anirem igualment escanyats i, a més a més, pot ser que perdem el client perquè hi hagi una altra empresa que ofereix el servei més econòmic. És el que passa amb les empreses com Amazon que et porten el producte a casa en menys de 24 hores. La rapidesa no l’estan aconseguint a costa seva, ho estan fent a costa del medi ambient o dels treballadors que fabriquen el producte. Com veus, el capitalisme no és un sistema que jo cregui adequat o vàlid.

En quin tipus de sistema et sentiries més a gust?
A mi m’agrada més el concepte d’intercanvi; tens les necessitats cobertes i pots dedicar-te als projectes que realment t’aporten. La idea és: el client té moltes opcions i nosaltres col·laborem per oferir-li el millor producte. Això implica que, quan em demanin quelcom que jo no faré perfecte, li passi a un altre professional més especialitzat.

Happy Frog Drums és un local de referència, per a arreglar bateries, d’arreu d’Espanya. 
(Em respon tímidament) Sí, sí, n’estic orgullós. Evidentment hi ha altra gent que ho fa, però per fer aquesta feina has de ser especialista en vàries coses: en fusta, en metal·lúrgia, en química… Llavors, una persona que està tan qualificada no es dedicarà a arreglar bateries perquè no surt a compte tenir un negoci només d’això. A més, has de tenir en compte un altre element, per a reparar un plat, per exemple, has de saber com ha de sonar i no tots els ferrers en saben, de música.

O sigui que és indispensable, per a reparar instruments, saber-los tocar. 
Totalment. I no saber-los tocar de forma amateur sinó de forma professional. És imprescindible saber perquè se m’ha trencat això i ser del tot conscient de com funcionava abans, com ha de funcionar i si es pot millorar el funcionament original.

Com s’aconsegueix tot aquest coneixement?
Això només t’ho pots trobar si has fet un porró de concerts on se t’han trencat coses. Un químic que domina mogollón de química no sap com s’ha de netejar un plat perquè els plats són peces molt específiques que tenen el seu tornejat i el seu martellejat, que han de sonar d’una manera en concret.

Tu saps fer tot això…
En mi es donen moltes coses importants que són difícil que coincideixin, és a dir, que m’hagi interessat la metal·lurgia, la fusteria, la química i que, a sobre, sigui bateria, que m’agradi reparar i que tingui el temps i la voluntat de fer-ho.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: “Algú que es queixa és algú que vol canviar les coses”

Fa un dia gris i plou; al carrer hi ha poca vida. Tot i això, per en David Bondia no significa que hagi de ser un dia dolent. Com li passa sovint, en fem broma. “Porto el millor cognom del món” em confessa, i té raó. En David és veí del Poble-sec de tota la vida, s’ha criat i format al barri i, actualment, és el Síndic de Greuges de Barcelona. Ha estat president de l’Institut dels Drets Humans de Catalunya i, perquè li apassiona, és professor a la Universitat de Barcelona.

Publicat

on

Gairebé farà un mes que has passat a ser “el Síndic”; és un nom que inspira respecte. 
Honestament, jo prefereixo que em diguin David. Quan vaig rebre el càrrec, el primer que vaig deixar clar va ser, “no em tingueu por”, jo soc un més dins de la sindicatura. I sí, en soc el responsable, però ja està; no personalitzem.

En el teu cas, formar part de la Sindicatura de Barcelona era un objectiu de vida?
No, però jo vinc de la universitat, de l’àmbit dels drets humans. He treballat a escala internacional i també local, per la meva trajectòria, doncs, perfectament podia arribar fins aquí.

No era l’únic camí…
No, però crec que la Sindicatura és una institució amb moltes potencialitats per desenvolupar i tenia ganes de fer-ho. També, vull tornar a la ciutat la inversió d’escola i universitat pública que he rebut en mi.

En què consisteix la seva tasca?
La Sindicatura treballa per controlar que l’Ajuntament de Barcelona actuï en benefici de la ciutadania.

Hi ha dos processos.
Exacte, les queixes i les actuacions d’ofici. En contra del que pensa la gent, per mi, la queixa és bona: algú que es queixa és algú que vol canviar les coses.

I les actuacions d’ofici?
Ens anticipem a la queixa. Veiem quins són els neguits de la ciutadania i fem propostes de canvi a l’Ajuntament.

Les teves predecessores són Pilar Malla i Maria Assumpció Vilà, què vols aportar de diferent del que han fet elles fins ara?
Vull, sobretot, donar a conèixer la Institució. Donar-la a conèixer, projectar-la i, en el procés, ser molt proper amb la ciutadania. També, vull treballar molt amb les entitats.

El teixit associatiu de la ciutat és molt prolífic.
Sí, si alguna cosa té Barcelona és el teixit social, llavors, no vull fer feina que ja s’està fent.

Per exemple?
En el temps que porto, gairebé un mes, hem començat a parlar del tema dels rebuts de la llum i ho estem fent conjuntament amb l’Aliança de Pobresa Energètica. També, si hem de tractar el cas dels joves sense referents familiars, buscarem antropòlegs que ja hi estan treballant avui dia

Descentralitzar d’alguna manera la feina. 
Sí, jo crec que és això. No voler capitalitzar-ho tot sinó adonar-nos que hi ha moltes entitats amb qui podem treballar.

Quina petjada vols deixar en aquests cinc anys de Sindicatura?
Vull convertir-la en un referent en termes de drets humans de proximitat. És a dir, generar bones pràctiques per portar-les fora i, alhora, veure les pràctiques que s’han fet fora per utilitzar-les aquí.

I quina serà l’estratègia?
Doncs fer un bon pla de comunicació perquè la gent sàpiga en què s’està treballant i confiï que aquesta institució té la capacitat de canviar les coses.

La Sindicatura té una incidència real en les pràctiques de l’Ajuntament?
Nosaltres com a institució no tenim poder però sí autoritat.

I és suficient?
Bé, els partits volen poder però, posats a escollir, jo prefereixo l’autoritat. Autoritat per denunciar que l’administració ha fet una cosa malament i proposar una alternativa.

Existeix un sentiment generalitzat que moltes de les accions que es suggereixen no s’acaben duent a terme i això genera frustració. Què podeu fer des de la Sindicatura?
Mirar les Sindicatures europees com funcionen. A fora, tenen molt prestigi i és perquè normalment, el 99% de les resolucions del Síndic són escoltades i aplicades per l’Ajuntament. Per tant, guanyar amb això. La gent no vol que l’escoltin i li diguin que té raó amb un copet a l’esquena, sinó que realment vol que es provoquin canvis.

També per canviar Barcelona existeixen plataformes participatives com Decidim Barcelona, creus en la seva eficàcia?
Jo crec que Decidim Barcelona està bé però, primer, crea una bretxa amb la gent que no està a internet i, segon, no hi ha retorn. I aquest és un dels seus grans problemes.

L’administració és lenta…
Molt lenta.

Potser són 3 mesos el que triga a donar una resposta. 
O molt més. La sindicatura no pot caure en el mateix parany, per contrarestar, ha de ser molt àgil.

Abans de dirigir-te al Síndic de Greuges, has d’haver-te adreçat a l’Ajuntament cosa que implica que una queixa pot allargar-se indefinidament en el temps. 
Sí, i volem agilitzar-ho. Si l’administració triga molt, des de la Sindicatura agafarem el cas perquè si no, no té sentit. Que una persona amb una necessitat bàsica trigui un any a ser resposta no és efectiu.

Les queixes tenen alguna limitació o filtre? 
Tu et pots queixar de tot sempre que acabi afectant l’Ajuntament. Et pots queixar que et fan pipí a la porta de casa, posem per cas, i que l’ajuntament no ho neteja.

I pel que fa a les respostes, estàs d’acord que se sol treballar sobre l’efecte i no sobre la causa?
Sí. I perquè l’Ajuntament va desbordat, però moltes vegades són mesures conjunturals i s’ha de treballar amb temes estructurals. Menjador social, molt bé, estàs cobrint una necessitat bàsica d’aquestes persones, però has de començar a plantejar-te que no només vols que dinin i sopin sinó coses molt més íntegres.

Cal fer pedagogia dels drets humans
Molta. I també cal explicar bé les mesures. Informar a la gent què implica la zona de baixes emissions, no parlant de salvar el planeta sinó de com això ens beneficiarà.

Ara que parlem d’implicació directa, s’espera del Síndic de Greuges que sigui un òrgan independent. Com et desvincules de la teva ideologia?
Jo no faig política partidista però sí que faig política pels drets humans. L’he fet sempre, des de l’institut i des de la universitat. I fer política pels drets humans significa que si hi ha una víctima, hi ha un victimari. Jo no soc neutral; treballo per detectar on hi ha necessitats.

I d’aquí a cinc anys?
Doncs hi seguiré treballant a través de la docència; soc un animal d’universitat.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.