Connecta amb nosaltres

Entrevistes

“Estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau”

Andrés Martínez de la Riva (Santiago de Compostela, 1983) i Lucia Zandigiacomi (Treviso, 1982) formen part de Raons, una cooperativa que promou processos participatius perquè la ciutadania intervingui en el disseny urbanístic de les ciutats. Amb seu al carrer Concòrdia, aquesta entitat té diversos fronts oberts al barri, des de la recuperació del Teatre Arnau fins a la creació d’espais segurs en context de pandèmia. Parlem amb ells sobre alguns dels temes calents en matèria d’espai públic i, mentre ho fem, ens adonem de la importància que les ciutats es transformin per adaptar-se a les noves realitats.

Publicat

on

En primer lloc, expliqueu-nos què és Raons i què hi feu?
Raons és una cooperativa formada per 8 persones sòcies. Estem al Poble-sec des de fa 8 anys i fem processos participatius vinculats a arquitectura, urbanisme i desenvolupament de polítiques públiques. Resumim la nostra feina amb tres paraules: persones, espais i processos. Treballem amb persones, mitjançant processos i per a la transformació dels seus espais.

Per què és important la participació ciutadana en la construcció o reformulació dels espais públics?
Els espais públics de les nostres ciutats s’han de millorar. I fer-ho sense les persones que els utilitzen en el seu dia a dia, seria un error. Sense la implicació de la ciutadania no podem crear espais diversos, inclusius i de salut comunitària. A més, qualsevol procés de reflexió conjunta també és un procés pedagògic que fomenta la convivència en aquells espais.

Quin vincle teniu amb el Poble-sec més enllà de tenir-hi el local?
Tenim una línia de serveis per a la reflexió conjunta i transformació dels espais de treball. Al barri, vam acompanyar l’entitat Marabal en un reenfocament de l’organització i també vam oferir suport tècnic en la creació de La Base. A alguns veïns els hem fet projectes i tenim la vocació de d’ajudar a les persones del barri en allò que sabem: arquitectura, temes tècnics o temes de participació.

El 2015 vàreu impulsar el procés participatiu per a la planificació integral del Paral·lel. Els extrems mai es van arribar a reformar. Com està la qüestió?
Aquell any les obres ja havien començat i l’entitat que hi tenia més veu (de forma crítica per com s’havia fet el procés) era Som Paral·lel. Nosaltres vam conduir el procés participatiu el 2015, implicant persones dels tres barris que toquen al Paral·lel. Arran d’aquest procés, es van extreure línies estratègiques sobre quin nou Paral·lel es volia per part del veïnat: es va parlar de cultura comunitària i es va reconèixer el Paral·lel com un punt de trobada entre els barris. Això va desembocar en la mesura de govern El Paral·lel, un carrer per als seus barris on es recollia l’enfocament de proximitat que es vol donar al comerç a partir d’ara, i es va definir el pla d’usos. Llavors, en una reunió col·lectiva, es va decidir aturar les obres dels extrems de l’avinguda perquè no hi havia un consens per continuar-les i gran part del veïnat no compartia les idees previstes. De moment, està tot aturat i amb la situació actual no hi ha previsió de reactivar les obres, però sí que s’està acabant el recol·lector de Vila i Vilà perquè el Paral·lel deixi d’inundar-se.

Parlant de cultura comunitària, també esteu implicats en la recuperació del Teatre Arnau. Com avança el projecte arquitectònic?
Aquest any estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau perquè tenim un projecte cultural que funciona –que és el Teatre Arnau Itinerant–, tenim un projecte arquitectònic que està redactat i llest per construir, però no tenim diners. S’ha tret del pressupost d’enguany, i segurament dels propers, la partida prevista per al Teatre Arnau. Fa gairebé 20 anys que tenim un teatre pràcticament en runes i ara hi ha un xup xup de projectes culturals i comunitaris, però un dels objectius d’aquests era que fossin acollits en un espai. No podem deixar que passi molt de temps perquè, sinó, tota aquesta xarxa que hem construït s’anirà desafectant. Des de l’assemblea del Teatre Arnau, de la qual formem part amb moltes entitats dels barris, començarem a exigir que s’incorpori aquesta partida al pressupost perquè no podem permetre’ns perdre aquest projecte arquitectònic i cultural.

D’altra banda, heu participat en la ideació d’itineraris segurs a l’espai públic. Què ens podeu explicar sobre això?
Hem acompanyat la creació d’itineraris segurs en la fase de desconfinament, quan es va detectar la necessitat de comptar amb més metres quadrats per mantenir la distància social entre les persones. Es van fer tancaments de carrers, es van retirar cotxes d’algunes voreres i vam acompanyar les Taules d’Espai Públic perquè les entitats detectessin quins eren els carrers principals que calia reformular. També hem aplicat indicadors de l’urbanisme de gènere en la creació d’aquests itineraris, valorant les connexions del veïnat amb els equipaments de proximitat.

No ens oblidem de la col·lecció de cromos del Poble-sec que heu creat. Hi seguiu treballant?
Sí, ho estem fent amb l’alumnat de l’Escola Poble-sec i la Jacint Verdaguer i aquest any hem desenvolupat una col·lecció que es diu Descobrim el Poble-sec, que té més a veure amb la part de la muntanya.

Una muntanya de Montjuïc que ha estat molt concorreguda en temps de desconfinament.
Amb el desconfinament hem après més a pujar a la muntanya i els infants se l’han fet més seva. Això és una línia molt interessant per seguir-hi treballant. No es tracta de què el Poble-sec pugi a la muntanya, sinó que la muntanya baixi a Poble-sec; intentar renaturalitzar el barri, on hi ha manca de zones verdes. Els espais públics com les places tenen una pressió molt important de persones, perquè som moltes persones i hi ha molt poc espai.

Un altre dels vostres eixos de treball són les escoles, quina mena de projectes hi promoveu? 
Protegim Escoles és un programa de petits processos de participació amb les comunitats educatives per millorar els seus entorns. Al Poble-sec, estem treballant amb sis centres escolars per recuperar espais, una necessitat que la pandèmia ha posat en evidència. També detectem la necessitat de generar espais comunitaris fora de les escoles, de retirar els aparcaments just davant de les escoles i convertir-los en espais de trobada i de joc, amb elements lúdics que els nens puguin utilitzar. Volem fomentar aquesta mena de reflexions al voltant dels centres escolars.

Entrevistes

Mario Flores Urban: “Es van fixar fins a tres dates per executar-me, però mai les es van dur a terme”

Mario Flores Urban (Ciutat de Mèxic, 1965) ha viscut una vida de superació i resiliència. Va haver de viure dues dècades en una presó de màxima seguretat per un crim que no havia comès. Tancat en una cel·la diminuta, on passava 23 hores al dia esperant la seva execució. 20 anys després, va recuperar la seva llibertat. Avui dia, viu a Barcelona, on comparteix el seu testimoni de resiliència i esperança.

Publicat

on

La “història de la seva vida” comença el 1984.
Sovint es parla del terme “bandes” per coses que passen a les ciutats. Aquestes “agrupacions de persones” fa anys que existeixen i van tenir un gran impacte als anys ‘70 a Chicago, ciutat on vaig emigrar quan era petit. En aquella època, la banda amb més repercussió eren els Latin Kings.
Quan era jove vaig establir amistat amb els germans petits dels “caps de la banda”. El meu pare em va demanar que m’allunyés d’ells i em va animar a practicar esport d’alt rendiment per estar distret. Tot i això, els dissabtes a la nit continuava veient-los, perquè eren els meus amics.

La fama dels Latin Kings, però, va anar in crescendo.
L’any 1984 la situació es va complicar. Cada cop tenien més notorietat i els homicidis estaven a l’ordre del dia. La policia, amb l’objectiu de desmantellar el grup, es va infiltrar i feien fotografies i gravacions. En algunes d’aquestes apareixia jo.

Aleshores vostè ja tenia una certa projecció pública.
En aquell moment jo era campió de salt de trampolí i estudiava en un dels instituts més prestigiosos del país. Això va fer que la meva figura adquirís una certa notorietat i em va convertir en l’epicentre de la investigació. En aquell context, la policia necessitava resoldre casos ràpidament i tancar expedients a qualsevol preu. Així doncs, van pressionar dos dels meus amics perquè testifiquessin en contra meva i m’incriminessin en un homicidi comès el gener del 1984.

Va canviar tot.
Vaig acabar condemnat i vaig passar vint anys a la presó. Durant aquest temps, es van fixar fins a tres dates per a la meva execució, però cap d’elles es va dur a terme. Finalment, l’activista pels drets humans, Francisco de Paula, va conèixer el meu cas i va aconseguir que una part important de la societat espanyola en prengués consciència. Gràcies a la seva lluita i al suport ciutadà, vaig aconseguir la llibertat.

Tothom té una data per morir, però vostè en va tenir tres.
A la presó, la mort és una possibilitat diària. Cada dia pot ser l’últim en un lloc envoltat de persones agressives i en un entorn on la violència forma part de la rutina. Jo ja era conscient que, en qualsevol moment, podia no sortir-ne amb vida.
La por sempre em va acompanyar, però, lluny de paralitzar-me, em va donar forces per continuar endavant. Per aquest motiu, durant la meva estança vaig decidir estudiar dret, amb l’esperança de demostrar la meva innocència.

Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin el va impactar més?
El nivell de delinqüència a la presó era extrem. Però hi va haver un cas que em va marcar profundament. Un dels presos, en Toni, complia condemna per violació i homicidi. Un dia em va demanar ajuda en l’àmbit judicial i vaig acceptar. Feia un parell d’anys que s’intercanviava cartes amb una dona de qui s’havia enamorat. Per a ell, ella ho era tot, fins al punt que li va demanar matrimoni. Finalment, el dia del casament es va convertir en el pitjor de la seva vida.

Què va passar?
Durant la cerimònia, la dona li va fer un petó als llavis i li va dir: “No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar la meva filla”.

Sense saber-ho, la dona de qui s’havia enamorat era la mare de la jove que havia violat i matat.
Aquell dia vaig entendre que es pot morir en vida.

Què era el que més ha trobat a faltar a la presó?
Veure la lluna. El sol el podia sentir a la cel·la, entrava per la finestra, m’escalfava i em recordava que el món encara girava. Però la lluna… la lluna no. La lluna és llibertat, és nit oberta. Les nits es feien infinites, com si el temps s’hagués aturat en aquella foscor que no canviava mai.

Què és de la seva vida ara, després de passar vint anys tancat a la presó?
Arrossego un profund conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i en vaig sortir amb trenta-nou. Ara vull viure experiències pròpies d’una persona jove, però en un cos que ja no ho és tant.

S’ha perdut tot de canvis des de la presó.
He de reconèixer que la meva vida no és fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món dominat per la tecnologia, aprendre a menjar amb tranquil·litat, recuperar una manera natural de caminar… i tantes altres coses que per a molts són quotidianes, però que per a mi han estat un repte.

Ara es dedica a explicar la seva experiència vital.
Tot i el que he viscut, em sento profundament afortunat. Sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni; aquest és el camí que Déu m’ha marcat.

Continua llegint

Entrevistes

Cecilia Bellorín: “M’agradaria reunir a les persones del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino’”

Cecília Bellorín (Veneçuela, 1955) és una artista polifacètica que s’ha fet un nom en el món de la música, el cinema i la poesia. Com a cantant, actriu, poeta, show woman i activista, ha portat la seva passió per la cultura i la seva estimació per la seva terra natal arreu del món. A més, el seu vessant com a defensora de la seva cultura i dels drets humans la fa una figura respectada i sempre compromesa.

Publicat

on

Vostè és molt coneguda al barri, especialment pel seu mot “la veneçolana-poblesequina”. Quan va arribar a Barcelona?
Vaig arribar a la Ciutat Comtal el 21 d’octubre de 1991. Els primers dies van ser una mica caòtics, però sabia que estava fent aquest pas per una bona raó. El meu marit, Jimmy, amb qui fa 24 anys que estic casada, havia trobat una oferta de feina aquí i va ser un canvi d’aires per a nosaltres. Si haguéssim passat més temps a Veneçuela hauria estat dur per tots els moments difícils que el futur tenia reservats al meu país. Recordo que, tot i la incertesa, sentia que havia d’afrontar el canvi amb optimisme. Avui dia, em sento afortunada.

Fa gairebé mig segle que està casada… Quina és la clau de la seva relació?
Portem molts anys junts, sí. La veritat és que encara em pregunto com hem aconseguit mantenir la relació tan forta. Hem viscut junts moments molt difícils, però també molt intensos i feliços. Però la nostra relació ha superat totes les adversitats i jo sempre dic que “20 anys no són res”. De fet, tinc una cançó que s’anomena així. Un cop superes els 20 anys de relació, tens dues opcions: separar-te o adonar-te que estàs amb la persona que realment estimes. Els nostres anys junts han estat plens de canvis, però sempre hem estat allà l’un per l’altre. A vegades tenim desacords, és clar, però sempre acabem entenent-nos i sortint més forts. Potser la clau per aguantar tants anys junts és la nostra capacitat d’adaptar-nos, d’escoltar-nos i de saber quan fer un pas enrere i quan continuar endavant.

La seva vida ha girat sempre entorn el món de l’espectacle. Com va arribar a formar part del món cultural barceloní?
Uns mesos després d’arribar a Barcelona vaig sentir la necessitat de conèixer la ciutat, especialment la seva vida nocturna, que era molt vibrant en aquell moment. Una nit vaig decidir explorar la vida cultural que amagava cada racó de Barcelona. La meva aventura va començar al Raval. Recordo que vaig sortir de casa a les nou del vespre i vaig arribar a les cinc de la matinada. Gràcies a aquell dia vaig descobrir llocs i persones que sempre recordaré. Aquelles sortides nocturnes em van permetre veure que Barcelona tenia molt a oferir i que jo podia formar part d’aquesta vida.

La seva trajectòria no només és reconeguda per formar part del món cultural, també per ser una gran defensora dels drets humans i lluita contra la xenofòbia.
Sempre recordo el poema Píntame angelitos negros d’Andrés Eloy Blanco. Ell, a través de les seves lletres, va fer una reflexió revolucionària, qüestionant per què no hi havia representacions de negres en les imatges dels àngels. És un poema ple de rebel·lia, de justícia, i de la pregunta senzilla, però potent: si a la Terra hi ha negres, per què no al cel?

Respecte al racisme, va mencionar en una de les seves entrevistes una experiència incòmoda que va patir en un establiment del barri. Com el va afectar aquesta vivència?
És una d’aquelles experiències que, al principi, no volia donar-li massa importància, però que em va deixar una marca. Estava en una cafeteria del barri on hi havia bastant gent i vaig demanar un cafè, però em van dir que no en tenien. Després vaig demanar un vi blanc i de nou em van dir que no n’hi havia. Va ser estrany perquè vaig veure que a altres persones els servien sense cap problema. La meva reacció va ser no fer escàndol, no volia fer una muntanya d’allò que vaig sentir que podia ser només una mala coincidència, però quan ho vaig comentar amb algunes persones, em van dir que això havia estat un acte de racisme. Em va quedar aquella sensació d’impotència i també de sorpresa. El fet que passin aquestes coses, moltes vegades de manera tan subtil, és un reflex de com encara hi ha actituds racistes que no sempre es veuen a simple vista, però que estan allà, latents.

Serà la pregonera del Carnestoltes 2025 del barri. Com se sent?
Em fa molta il·lusió, però també sento una mica de nervis, perquè vull que tothom estigui orgullós de mi. Vull transmetre tot el que he viscut i après del barri i el món cultural. Vull que sigui una festa de records, connexions i de tot el que he compartit amb la meva comunitat que he format en aquest barri.

A més de ser la pregonera, té una gran missió
Sí! Sempre he volgut fer alguna cosa pel barri. Ara ho tinc clar. M’agradaria reunir les persones que formaven part del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino. La meva filla va formar part d’aquell carnestoltes i, per descomptat, recordo perfectament que cada setmana em tocava pagar la part del vestit, que en aquell moment era una petita fortuna, i sempre dic que ara ho estic rendibilitzant. Però, tot i el cost, estava tan orgullosa de veure-la formar part de la comparsa que valia totalment la pena. Tots desfilaven pel Paral·lel, amb aquelles comparses espectaculars formades per nois i noies de les mateixes edats. M’encantaria aconseguir reunir, si no als protagonistes, almenys alguns familiars que tinguin el vestit i que se’l posin per acompanyar-me aquell dia del pregó.

Continua llegint

Entrevistes

Pepi Domínguez: “La natalitat ha baixat, però no al Poble-sec”

La Pepi Domínguez (Barcelona, 1959) acaba de jubilar-se després de treballar durant 52 anys. La seva trajectòria professional de 18 anys com a llevadora al CAP de les Hortes del Poble-sec ha estat marcada per la seva vocació i dedicació. L’estima que li té el veïnat és el resultat de la seva implicació a l’hora de compartir els moments més íntims i emocionants de les famílies, com ara l’assistència de parts a les llars.

Publicat

on

Per què va decidir formar-se com a llevadora?
Tot va començar quan vaig decidir tenir criatures i parir-les a casa. L’experiència va ser molt bona. Al segon part, la dona que em va ajudar em va plantejar fer-me llevadora. No vaig dubtar perquè volia que les dones poguessin tenir un part com el meu.

Com ha gestionat formar part d’un procés tan important per a les famílies?
Quan vaig començar a assistir parts a casa, em van educar molt sobre els riscos. Tenia una amiga que sempre patia quan hi havia un part, perquè repassava mentalment totes les coses que podien passar. Realment, mai no passava res dolent, però ella ho vivia amb molta angoixa. A mi em passava una cosa similar. Un dia vaig assistir un part en una masia on vivia una família formada per molts membres. Tothom estava feliç. La gent era molt agradable i el lloc també. Hi havia un molí, se sentien els ocells… Aquell dia vaig canviar d’opinió i, a partir de llavors, vaig començar a gaudir sempre dels parts.

Ha estat testimoni de moltes històries.
Sí, i tant! Algunes, però, no han estat fàcils. Recordo amb molta tristesa una noia del barri menor d’edat que es va quedar embarassada i la van obligar a donar el fill en adopció. Va ser molt dur. He estat present en contextos culturals que no sabia si la dona embarassada seria retornada al seu país per ser assassinada. Cada cop que passava una ambulància patia per aquella noia, perquè pensava que potser l’haurien matat.

Hi ha països i cultures que fomenten els embarassos de noies menors d’edat.
El cos d’una dona no està preparat per a un embaràs a una edat tan baixa. Hi ha històries molt dures, com quan els prenen la criatura i l’entreguen a un familiar. Això no es coneix gaire, però passa en el nostre entorn. I sí, això passa a Espanya perquè aquí també hi ha esclavitud.

Vostè ha estat testimoni de fets com els que explica?
Moltes dones, quan els he preguntat sobre els mètodes anticonceptius, m’han dit que els decideix el marit. I elles? On queda la voluntat d’elles? Hi ha països que socialment no accepten els mètodes anticonceptius, i els hi és indiferent si la dona està en perill de mort. Això ho he presenciat. També he vist casos en què tenen molts fills però no tenen recursos per tirar endavant.

Hi ha gent que no pot pagar ni el lloguer del pis.
Durant la pandèmia, hi havia famílies vivint en una sola habitació. Aquest fet no permet al nadó desenvolupar-se plenament. Però qui pot permetre’s tenir un pis al Poble-sec amb aquests preus?

Creu que per aquest motiu ha baixat la natalitat?
La natalitat ha baixat a Catalunya, però no al Poble-sec. El Poble-sec és molt fèrtil. Algunes vegades he pensat que la gent podria creure que no explico a les veïnes i als veïns com funcionen els mètodes anticonceptius. És un barri amb una població jove, immigrant, i que, per raons socials, moltes vegades no opta per utilitzar-los. Pel que fa a la ciutadania europea, sí que potser la natalitat ha disminuït.

Potser, si es fomenta l’educació sexual, el paradigma canvia.
Les persones sovint pensen que la sexualitat és fal·locèntrica, que tot gira al voltant del coit. Però la sexualitat és molt més que això. Per exemple, un nadó al ventre de la mare té ereccions i es mama el dit; això també és sexualitat… Mai és massa d’hora per educar.

Quina és la seva opinió respecte la lactància?
Les dones som mamíferes. Òbviament, la dona ha d’escollir. Respecto qualsevol decisió: tant si una mare escull alimentar amb llet artificial com amb llet materna. No obstant això, torno a repetir que és pura fisiologia. Donar llet ha de ser un plaer. La sexualitat pot ser dolorosa si et forcen, igual que donar llet. Si no t’agrada, es pot convertir en una violació cada tres hores.
També és important el suport entre les dones i els homes. La societat capitalista ha fet creure que tenir nadons és una esclavitud. Mentida. L’autèntica obligació que tenim és anar a la feina cada dia.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024