Ramona Solé (Lleida, 1968) és coneguda per la seva dedicació al món del llibre, tant des del seu blog literari (Tumateix Llibres), com des de diferents mitjans de comunicació, entre els que destaca Lleida TV. A més, és l’organitzadora de festival de novel·la negra i criminal Les Borges Negres. En el terreny literari, considero que és una de les plomes més interessants del panorama català, tot i que, possiblement, encara és massa poc coneguda pel públic lector.

Si ens centrem en la seva trajectòria en la novel·la negra, el punt de partida d’aquesta el trobem al 2016 amb la novel·la Quaderns (Llibres del Delicte), on la intriga ens porta a un petit poble lleidatà on desapareix una escriptora amb agorafòbia. L’any del seu debut, Solé també coordinarà l’edició del recull de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte), en què diversos autors, entre els que podem trobar Alexandra Cuadrat, Marta Esparza, Anna Sàez o Montse Sanjuán, escriuen peces del gènere negrecriminal relacionats amb Lleida.

Les bones sensacions que va deixar Quaderns –la novel·la fou nominada a millor novel·la debutant al Festival Morella Negra–, van quedar més que confirmades amb Instint de supervivència (2017), una novel·la fosca on hi prima l’element psicològic a l’hora d’explicar fins on ens poden portar les nostres baixes passions.

Per últim, la publicació el març de l’any passat de Bisturí (Llibres del Delicte), una magnífica història que ens posa davant del dilema justícia/revenja, va ratificar que Solé és una escriptora a tenir molt en compte si us agrada la novel·la negra. A més, aquest mes d’agost, el Festival Cubelles Noir ha atorgat a aquesta novel·la el premi a la millor novel·la negra en català. Encara necessiteu més incentius per apropar-vos a les històries de Ramona Solé?

Des de l’1 de setembre Barcelona compta amb una nova moneda amb què consumir cultura: el REC Cultural. Segons ha explicat l’Ajuntament de Barcelona, impulsor del projecte, aquesta moneda permetrà bonificar el consum de cultura en aquells projectes establerts, d’entrada, a Sants i al Poble-sec com a prova pilot fins al 28 de febrer de 2023.

El REC Cultural es podrà utilitzar en centres cívics, botigues, espais de formació, sales de concerts i museus dels dos barris. Durant la prova pilot es bonificaran un total de 200.000 euros que aniran destinats al veïnat i, especialment, a 500 famílies beneficiàries de serveis socials de Sants i el Poble-sec. Més concretament, aquestes famílies rebran un xec de 200 recs i, de l’altra, la resta del veïnat podrà accedir a una bonificació per al consum de cultura.

El funcionament

Qualsevol persona usuària que es doni d’alta a l’aplicació REC Barcelona, disponible a l’App Store i Google Play, podrà bescanviar euros per recs culturals i així obtenir la bonificació d’un 50% del que s’ha bescanviat per gastar en cultura. Fins ara hi ha una cinquantena d’establiments adherits al REC Cultural, entre els quals es troben equipaments com el Castell de Montjuïc, el Caixaforum o el MNAC, llibreries com La Carbonera, Mamut i La Inexplicable i sales de concerts com Sinestesia, Meteoro i Laut. L’objectiu del consistori és que la llista es pugui ampliar al llarg de les properes setmanes.

Mary Mistral es deia, en realitat, Maria Teresa Ramírez. Havia nascut a València, l’any 1939, ciutat on va morir, l’any 1998. Va actuar a El Molino durant les dècades dels seixanta i setanta del segle passat i a finals de la dècada dels setanta va abandonar el famós local. El darrer espectacle on va intervenir va ser Arriba las faldas.

Al llibre de Sebastià Gasch El Molino. Memorias de un setentón (Dopesa, 1972) trobem referències a aquesta súper vedette, emblemàtica i amb molta grapa, una veritable artista que potser no ha tingut tant de ressò com d’altres, tot i que potser ella mateixa es va estimar més retirar-se de forma discreta. Va començar en el món de l’espectacle amb tot just setze anys i va ser primera ballarina a les revistes del mestre Cabrero que es representaven al teatre Alcázar de Madrid. Va debutar amb Caritas y Carotas.

Va treballar com a cap de cartell en revistes de diferents escenaris i en els seixanta va aterrar al Molino. L’any 1965 li van donar un trofeu com a la millor artista del seu gènere, a Barcelona. Va compartir cartell amb Pipper, Escamillo, Johnson, i d’altres noms importants del gènere. Tot i la seva retirada durant els vuitanta, no va deixar de tenir contacte amb el món de l’espectacle. Amb motiu de la seva mort, Álvaro Rivero, amic personal i secretari de l’actriu va incidir en el seu paper capdavanter en la defensa del moviment homosexual. Va ser una actriu amb sentit de l’humor, espectacular i agosarada. Miserachs la va retratar, nua i esplèndida, en el seu camerino del teatre l’any 1965.