Plega, crec que per jubilació, la perfumeria de la plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, per motius diversos. No sempre els tancaments són culpa del virus ni de la crisis, sinó que els finals, com els principis, formen part del ritme natural de la vida.

Els ocellets del nom de la plaça eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, que es citaven en aquell indret. Un altre establiment de la plaça que ha mantingut el nom i l’orientació comercial és Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats. Quan jo era petita ja hi havia la perfumeria, venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de migrats recursos econòmics i de limitada oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable ja que la higiene integral no era tan habitual com ara.

En aquests darrers anys l’establiment comptava amb un públic fidel, gràcies al molt bon servei que oferia. Ha tingut l’encert de conservar l’aparador original, un d’aquells encisadors aparadors de fusta pintada, tan bonics, i que avui es troben en perill d’extinció. Recordo també una antiga fonteta on sempre hi havia coloms i, molt abans, una parada de melons i síndries, quan n’era la temporada. I un barber amb fama de pelar massa.

Això dels records i les nostàlgies és molt enganyós. Al capdavall l’indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d’un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava part del Camp de les Carolines. Tot arriba i passa. Nosaltres, també.

Carmen de Lirio, María del Carmen Forns Aznar (Saragossa 1923-Barcelona 2014), era filla d’un militar català destacat a Saragossa. Carmen va tornar a Barcelona un cop acabada la Guerra Civil. Una de les seves primeres feines va ser posar com a model de nu al Cercle Artístic i actuava en les varietés que amenitzaven els descansos en diversos cinemes de barri. Posteriorment va donar el salt al Paral·lel, on es convertiria en una de les vedets més populars de l’època.

El rumor que marcaria la seva carrera

A començaments de la dècada dels 50 va circular el rumor que era l’amant del governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, un home molt creient de missa diària. És per això que s’estengué la dita popular que deia “Baeza: por la mañana cirio y por la noche Lirio’’. Ella ho va negar rotundament a les seves memòries i sembla més plausible la hipòtesi que les baralles entre les diverses faccions del règim van col·locar a la Falange en contra de Baeza i el rumor es propagà fins que Franco el va destituir, en part també com a conseqüència de la crisi de la vaga dels tramvies. En qualsevol cas, la carrera de Carmen de Lirio va seguir endavant amb notable èxit i es convertí en la primera vedet de la companyia de Joaquín Gasa.

Participació en cinema, teatre i televisió

Es va casar amb un director jueu polonès a Mèxic amb qui va tenir una filla. Posteriorment va fer cinema amb pel·lícules com La vida alrededor, de Fernando Fernán Gómez, i Las salvajes en Puente San Gil d’Antoni Ribas. També va col·laborar als films La casa de las palomas de Claudio Guerín i Clara es el precio de Vicente Aranda. Als anys 80 va treballar amb la cineasta Isabel Coixet a Massa vell per a morir jove. També va participar en obres de teatre i sèries de televisió (La huella del crimen, El cor de la ciutat…). El 2009 va publicar les seves memòries amb el títol Carmen de Lirio. Memòries de la mítica vedet que va burlar la censura. Va morir a Barcelona als 90 anys.

BARCELOFÍLIA

L’octubre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli una obra lírica catalana, Don Joan de Serrallonga. Amb aquesta obra va debutar en els escenaris Emili Vendrell i Ibars. Vendrell va arribar a tenir una gran popularitat, hauria de ser molt recordat i escoltat però avui es troba relativament oblidat i durant un temps costava aconseguir gravacions seves. Al Teatre Nou del Paral·lel hi va estrenar, l’any 1924, la sarsuela Doña Francisquita que va representar per tot l’estat espanyol i que va comptar amb milers de representacions al llarg del temps.

Vendrell era paleta, com el seu pare i el seu germà. Havia nascut el gener de 1893, al carrer de la Cera, i a còpia d’estudi i esforç va arribar a ser tenor solista de l’Orfeó Català. Vendrell, tot i que no va abandonar el repertori clàssic i l’òpera, va tenir un gran èxit en un gènere molt popular, la sarsuela. La seva sensibilitat i gust feien emocionar la gent més que d’altres cantants que potser tenien una major potència. Vendrell va gravar moltes cançons catalanes tradicionals o que procedien de poemes musicats. Un dels seus grans èxits va ser la cançó L’Emigrant, amb lletra de Verdaguer i música del mestre Vives.

Després de la guerra Vendrell va estar a punt de ser condemnat a mort per catalanista. La pena es va acabar commutant per un desterrament a Madrid i València i va poder tornar a actuar a Barcelona, essent rebut al teatre Principal amb una gran ovació. Va morir l’any 1962 i el seu enterrament va esdevenir una gran expressió de dol popular. Va tenir un fill, Emili Vendrell Coutier, que va ser també un cantant rellevant tot i que l’ombra del pare sempre va pesar en la seva carrera.