Connecta amb nosaltres

Història

El fantasma del virrei

El comte de Santa Coloma va ser cosit a punyalades l’any 1640 a la plaça de la Carbonera

Publicat

on

És una plaça circular, lletja, desolada, al voltant de la qual giren els automòbils. Es coneix com la Carbonera i això és el que imita. Durant molt de temps, en aquest lloc hi havia una gran muntanya de carbó. Era una substància perillosa que podia entrar en combustió en qualsevol moment i per això es deixava a l’aire lliure. Aquí va estar la Terra Negra, el lloc més esparracat i punyent de la postguerra. La tanca de fusta que envoltava el dipòsit presentava uns forats sospitosos a l’altura de la pelvis. La policia no solia venir mai, i era el feu dels homosexuals i les prostitutes que no podien exercir, ja fos per l’edat, per malaltia o per tenir assumptes pendents amb la justícia. El client es situava a un costat de la tanca, passava els diners a través del forat i s’acostava el seu membre. A l’altre costat, una presència anònima feia la seva feina i desapareixia.

Lloc de descampats abans de la urbanització

Fins molt avançat el franquisme, això va ser un límit menor de la ciutat, encara amb descampats i barraques. Els carrers del Poble-sec més propers a la costa van ser els últims a urbanitzar-se definitivament, arraconats per la presència omnipresent de la companyia de la llum. Els bars d’aquest sector compartien encara l’ambient dels seus veïns del Barri Xino, i fins els anys seixanta era freqüent en ells la presència de toxicòmans i venedors de drogues. Era l’últim espai lliure d’edificis que quedava de les antigues Hortes de Sant Bertran.

El que avui és el Paral·lel i el Poble-sec havia estat una vasta extensió de terra de labor, que durant segles va proveir de fruites i verdures a la ciutat. Els amos d’aquests camps van ser els primers a establir llocs de verdures al mercat central del Born, i els primers a ocupar la plaça de les Pageses de la Boqueria, en l’actualitat dedicada a Sant Galdric. El seu nom era degut a una petita ermita del segle XI dedicada a Sant Bertran, patró dels mariners barcelonins. La seva exposició a atacs de pirates berberiscos explica que l’últim eremita caigués assassinat en aquest lloc el 1525, i que després ocupessin l’ermita diferents ordres monàstiques. Va ser llatzeret durant les epidèmies de pesta negra, i atreia anualment dos grans processons: una d’embarassades, que venien per demanar la protecció de la miraculosa Verge del Bon Part; i una altra de supervivents de naufragis i galernes, que dipositaven en els seus murs gran quantitat d’exvots mariners. El santuari, situat a la falda del Morrot, sota Miramar, va ser destruït per l’exèrcit napoleònic.

La revolta dels segadors a Barcelona

L’episodi més popular dels esdevinguts aquí va tenir lloc el 1640, el mateix dia que va esclatar la revolta dels segadors. Feia dos anys que Dalmau de Queral i Codina, comte de Santa Coloma, era virrei de Catalunya. Havia participat en les campanyes del Rosselló, durant la guerra dels Trenta Anys. I després del setge de Salses, va fer descansar el seu exèrcit entre la Costa Brava i Barcelona, a costa dels soferts habitants del país. Les protestes no es van fer esperar i això va desencadenar una cruel repressió.

Quan els pagesos van entrar a Barcelona el 7 de juny per a la sega, els ànims estaven molt caldejats. Sense atenir-se a raons, la multitud va anar a protestar davant de la residència del virrei. Però allà, un agutzil va intentar escorcollar un segador, aquest es va negar i va rebre una ganivetada. Els seus companys van assaltar amb violència les cases de l’aristocràcia.

L’assassinat del comte de Santa Coloma

El comte vivia en un palau del carrer Ample, cantonada amb la plaça del Duc de Medinaceli. Al costat residia el duc de Ferlandina. Expliquen que al menjador d’aquest últim van trobar un autòmat d’un mico que ballava al donar les hores. Creient que es tractava d’un cas de bruixeria, el van enfilar en una llança i van anar a denunciar l’aristòcrata a la Inquisició. Mentrestant, el comte i el duc s’escapolien per un túnel que els va conduir fora de la muralla, a les Hortes de Sant Bertran. Confiaven a poder escapar a bord de dues naus genoveses atracades molt a prop d’allà, i es van amagar en una cova del Morrot esperant la seva resposta. Però les naus van partir sense ells i van decidir abandonar el seu amagatall. En aquest moment, la multitud els va descobrir i va linxar literalment al virrei, que va morir aproximadament a l’actual plaça de la Carbonera, cosit a punyalades.

El seu cadàver va ser enterrat a l’església de la Mercè, però els barcelonins –molt temps després– encara llançaven pedres al lloc on va caure. Explicaven que cada dissabte, al vespre, sortia l’espectre del comte de Santa Coloma turmentat per les seves maldats, ja que havia mort sense confessar-se. Segurament va deixar d’acudir a la seva cita setmanal en la postguerra, espantat amb tant foradet.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Des del segle XIX els Tres Pins era un lloc d’esbarjo

Publicat

on

La zona de Montjuïc que comença a la carretera de Miramar, just a la banda oposada a la Fundació Joan Miró, i s’enfila muntanya amunt fins a pocs centenars de metres del castell, des del segle XIX és molt coneguda, ja que en la part mitjana hi havia una font, envoltada de pins, que va donar nom a tota la contrada: els Tres Pins.

En aquells moments, quan els barcelonins es veien ofegats per les muralles de la ciutat, però també després del seu enderroc, les fonts de Montjuïc foren espais d’esbarjo i vàlvula d’escapament, on els ciutadans anaven per tenir contacte amb la natura i un lloc on tenir contactes socials. Una de les fonts més importants, a l’hora de fer aquestes fontades –trobades al voltant d’una font per menjar, beure, ballar i passar-hi l’estona– fou la font dels Tres Pins, la més elevada de totes.

Quan a principis del segle XX s’obrí el parc del Tibidabo i el tren va permetre arribar a Vallvidrera, una part dels barcelonins s’hi acostaren; però les fontades a Montjuïc continuaren sent les més populars. I el lloc dels Tres Pins fou famós per ser on anar a menjar truita; possiblement, perquè a molts no els era permès ni tant sols comprar carn, per fer-ne en alguna de les graelles que permetien fer-hi costellades.

El 1913, s’atorga la celebració d’una exposició internacional a Barcelona, inicialment per al 1917, però que no es duu a terme fins el 1929, a causa de la Primera Guerra Mundial. Quan es decideix assumir aquest esdeveniment es decideix de fer la mostra a la muntanya de Montjuïc, i això suposa una severa intervenció humana, en un entorn abans rural i de pedreres: molts edificis de ciutat vella estan fets amb pedra de la muntanya.

Això suposà un fort cop per als espais naturals on hi havia les fonts; i, en concret, bona part de l’espai dels Tres Pins fou la zona on l’Ajuntament hi va posà els vivers on havien de créixer les plantes que després guarnirien l’Exposició Internacional de 1929.

Com passà amb molts dels espais de la Mostra, que inicialment havien de ser provisionals, aquella part dels Tres Pins continuà funcionant com a viver, fins que va esclatar la Guerra Civil, quan restà abandonada.

Fins que el 1942, més de quatre anys després d’haver entrat les tropes franquistes a Barcelona, el consistori establí definitivament el viver municipal dels Tres Pins. Avui, es dedica a la reproducció i creixement de plantes que després enjardinen els jardins i carrers. De la recuperació i restabliment definitiu del viver municipal dels Tres Pins, ara fa 80 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021