Connecta amb nosaltres

Història

El Paral·lel sota la pluja

Una vella fotografia que té la capacitat de contenir tot un món oblidat, un record del passat

Publicat

on

Hi ha imatges que tenen la capacitat d’evocar instantàniament una època, un lloc o una història, imatges que es queden gravades a la retina i ens acompanyen en diferents moments de les nostres vides. A mi em passa amb aquesta fotografia, que recordo haver-la vist fa molts anys en un col·leccionable que va treure El Periódico. I en dates més recents he topat amb ella (i amb altres tres que l’acompanyen formant una sèrie) en diverses pàgines d’Internet, i en una revista gratuïta que es distribueix pel barri del Poble-sec. En cap cas figura l’autor de la foto, ni cap dada sobre el paisatge que mostra. Tot i que el pas d’un tren de mercaderies pel Paral·lel no és una cosa que passi cada dia.

Transport de materials per a l’Exposició

Veiem la via fèrria que es va construir provisionalment amb motiu de l’Exposició Internacional inaugurada al maig de 1929, que s’estenia des del moll de Barcelona i l’estació del Morrot fins al recinte de l’exposició als peus de Montjuïc. Amb aquest ferrocarril es va transportar tot el material pesat que s’anava a exhibir al Palau de Comunicacions i Transports, que era un dels dos recintes que donaven la benvinguda als espectadors a la plaça Espanya, i on estaven instal·lades les taquilles. Aquest pavelló acollia models i prototips industrials arribats d’Alemanya, França, Itàlia, Àustria i Suïssa, a part d’una àmplia representació de la indústria local. Es podien veure maquetes de vaixells a vapor i transatlàntics, avions, hidroavions, trens, funiculars aeris, automòbils, autobusos, motors navals i terrestres, tractors, motocicletes, bicicletes, carrets per transportar malalts, fins i tot la primera locomotora que el 1848 va cobrir la línia entre Barcelona i Mataró. D’alguna manera, el Palau de Comunicacions i Transports era l’espai masculí de la mostra, acompanyat del veí Palau del Vestit on les senyores van poder contemplar les últimes creacions de la moda femenina.

Transports públics de l’època

Aquesta fotografia té alguna cosa de bodegó, reuneix en una mateixa imatge els diversos mitjans de transport que en aquests anys començaven a desenvolupar-se. A més del ferrocarril veiem un dels primers autobusos que van circular per la ciutat, són de dos pisos i els van importar de la Gran Bretanya, amb el seu típic color vermell. També es distingeixen els rails del tramvia, que llavors era un vehicle molt popular. I a l’esquerra apareix una berlina, un automòbil de diverses places que podria ser un taxi. El 1929 feia només uns anys que s’havia regulat aquest servei, unificant el color negre per a tots els cotxes i reduint la multiplicitat de tarifes a només dos tipus (60 o 80 cèntims el quilòmetre), identificats amb una franja de color groc o blau respectivament. Fins i tot veiem un vianant que arrossega una bicicleta, un vehicle que també era molt comú.

Teatres i espectacles

Si ens fixem bé, al fons de la imatge es veu el Teatre Nou, a la cantonada amb Nou de la Rambla, on havia actuat feia poc Maurice Chevalier, i era l’escenari on triomfava per aquelles dates Emilio Vendrell amb Los Gavilanes, i Marcos Redondo amb La Parranda. Al costat, al Teatre Victòria es podia veure un dels èxits musicals d’aquells anys, l’espectacle La Copla Andaluza d’Antonio Quintero i Pascual Guillén, on actuaven figures com Angelillo, Guerrita, Custodia Romero (àlies La Venus de Bronce), Antonio Biruta o el Chato de Valencia. Una d’aquelles funcions es va dedicar a l’escriptor Santiago Rusiñol, a qui havien distingit com a flamenc honorari amb l’àlies de El Niño de Barcelona en el primer Concurs Nacional de Cante Jondo celebrat feia poques dates a Granada, sota els auspicis de Manuel de Falla. Al seu costat es distingeix el tendal del Cafè Victòria, i per entre les columnes es poden intuir les lletres del bar La Tranquil·litat, que amb el seu flamant nou propietari –Martí Cisteró– s’havia convertit en centre de reunió de bohemis, anarquistes i espies de tota mena, on es feien rifes a favor dels presos amb una pistola Star de premi. A l’extrem dret es veuen unes columnes quadrades, de quan aquesta casa que fa cantonada amb el carrer Fontrodona encara estava porticada. En aquest edifici vermellós va néixer el gran compositor Frederic Mompou, i segons el cronista Lluís Capdevila sota les seves arcades existia un bar on el propietari –un tal Cisco–, acollia actors en hores baixes. L’edifici va córrer la mateixa sort que d’altres de l’avinguda, amb les seves arcades tapiades i aprofitades per al comerç. En canvi, les finques veïnes van avançar les seves façanes, aprofitant la fi de la llei que pretenia fer del Paral·lel una via ininterrompuda de pòrtics a semblança de la parisenca Rue de Rivoli.

La vida quotidiana

A l’esquerra de la fotografia es veu un soldat amb l’uniforme dels últims anys de la monarquia d’Alfons XIII, segons el reglament de 1926. Vesteix guerrera, pantalons polaina amb botons des del genoll, boina gran caqui i capot-manta impermeable. També s’adverteix un agent de la Guàrdia Urbana, amb pantalons i levita blau fosc, rivets vermells i gorra de plat. No feia ni un any que s’havia aprovat el primer reglament de circulació, que obligava a circular per la dreta o prohibia circular pel carrer amb bestiar solt. Pel que fa als transeünts, resulta obvi que estem en una barriada popular. Obrers abillats amb americana sense corbata, que porten les seves coses en un mocador de nusos i porten gorra tova. Caminen indistintament per la vorera i per la calçada (el reglament encara no s’havia interioritzat per part del ciutadà), i alguns amb paraigües. Les llambordes es veuen mullades, possiblement la foto es va fer a principis d’abril ja que en la primera meitat d’aquell mes va ploure diversos dies. En el moment de fer aquesta instantània, feia tot just una setmana que havia nascut el meu pare.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Des del segle XIX els Tres Pins era un lloc d’esbarjo

Publicat

on

La zona de Montjuïc que comença a la carretera de Miramar, just a la banda oposada a la Fundació Joan Miró, i s’enfila muntanya amunt fins a pocs centenars de metres del castell, des del segle XIX és molt coneguda, ja que en la part mitjana hi havia una font, envoltada de pins, que va donar nom a tota la contrada: els Tres Pins.

En aquells moments, quan els barcelonins es veien ofegats per les muralles de la ciutat, però també després del seu enderroc, les fonts de Montjuïc foren espais d’esbarjo i vàlvula d’escapament, on els ciutadans anaven per tenir contacte amb la natura i un lloc on tenir contactes socials. Una de les fonts més importants, a l’hora de fer aquestes fontades –trobades al voltant d’una font per menjar, beure, ballar i passar-hi l’estona– fou la font dels Tres Pins, la més elevada de totes.

Quan a principis del segle XX s’obrí el parc del Tibidabo i el tren va permetre arribar a Vallvidrera, una part dels barcelonins s’hi acostaren; però les fontades a Montjuïc continuaren sent les més populars. I el lloc dels Tres Pins fou famós per ser on anar a menjar truita; possiblement, perquè a molts no els era permès ni tant sols comprar carn, per fer-ne en alguna de les graelles que permetien fer-hi costellades.

El 1913, s’atorga la celebració d’una exposició internacional a Barcelona, inicialment per al 1917, però que no es duu a terme fins el 1929, a causa de la Primera Guerra Mundial. Quan es decideix assumir aquest esdeveniment es decideix de fer la mostra a la muntanya de Montjuïc, i això suposa una severa intervenció humana, en un entorn abans rural i de pedreres: molts edificis de ciutat vella estan fets amb pedra de la muntanya.

Això suposà un fort cop per als espais naturals on hi havia les fonts; i, en concret, bona part de l’espai dels Tres Pins fou la zona on l’Ajuntament hi va posà els vivers on havien de créixer les plantes que després guarnirien l’Exposició Internacional de 1929.

Com passà amb molts dels espais de la Mostra, que inicialment havien de ser provisionals, aquella part dels Tres Pins continuà funcionant com a viver, fins que va esclatar la Guerra Civil, quan restà abandonada.

Fins que el 1942, més de quatre anys després d’haver entrat les tropes franquistes a Barcelona, el consistori establí definitivament el viver municipal dels Tres Pins. Avui, es dedica a la reproducció i creixement de plantes que després enjardinen els jardins i carrers. De la recuperació i restabliment definitiu del viver municipal dels Tres Pins, ara fa 80 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021