Quan l’euro va començar a circular molta gent es preguntava si amb una moneda comuna els preus i els salaris s’igualarien, la resposta és que els primers sí, però no els salaris. Vegem un exemple: una indústria d’un país fabrica un producte amb 100 empleats i el ven a un preu determinat; si la d’un altre país en fabrica la mateixa quantitat amb 200 empleats, potser podrà igualar el preu de venda, però els sous seran més baixos, i així ha passat dins de la zona de l’euro. La clau per igualar els salaris és la productivitat, que hem d’entendre-la com una relació entre els béns i serveix produïts i els recursos emprats per obtenir-los. Els polítics, en general, no acostumen a tenir experiència laboral o d’empresa, però són els responsables de les normes que regeixen el país i de les infraestructures que incideixen sobre la productivitat (com a màxim fan algun curset accelerat), d’aquí que Catalunya des de fa dues dècades perd pes en l’economia de l’Estat en bona part a causa d’una estructura radial i ineficaç de les comunicacions.
Les comunitats més eficients
Donem una ullada a la productivitat dels empleats públics, és a dir, dels empleats de l‘Estat, comunitats, diputacions, ajuntaments, cabildos, etc., incloses les forces de seguretat o el personal d’universitats. Són 2.588.174 empleats que representen el 13,50% dels ocupats a nivell estatal. Se suposa que per gestionar serveis similars cal la mateixa proporció d’empleats públics, però una ullada a com es distribueixen ens demostra el contrari. Ceuta i Melilla, amb el 35,50% i 32,09% d’empleats públics sobre el total d’ocupats, són una excepció per la seva singularitat. Les comunitats més eficients són Catalunya (9,76%), les Illes Balears (9,95%), i València (11,67%). Els pitjors: Extremadura (23,15%), Castella i Lleó (16,75%) i Aragó (16,15%). No és casual que les tres comunitats dels Països Catalans tinguin dèficit fiscal. A més de ser les més eficients financen els sous dels més ineptes i la més alta productivitat no proporciona millors sous als seus empleats públics, com passaria en un mercat privat o en cas d’independència.
Perseverar en l’objectiu
En plena pandèmia i campanya electoral catalana s’ha inaugurat un tram de l’AVE de Madrid a Alacant, de manera que ja el 80 % de les inversions en el corredor del Mediterrani són connexions amb Madrid, ineficients i ruïnoses. El nou govern català haurà d’encarar la recuperació econòmica, però l’economia i la societat catalanes només tenen una sortida viable cap al progrés: perseverar en el procés cap a la independència, que és el camí que els ciutadans han assenyalat als partits polítics. Caldrà vigilar el cavall de Tròia dels Comuns. El contrari suposaria mantenir l’actual estatus econòmic amb flaire colonial, per l’elevat dèficit fiscal.
JOSEP MARIA TORREMORELL
Economista