D’enginyera química a voluntària, com vas començar a col·laborar amb l’ONG Bona Voluntat en Acció?
Doncs jo quan vaig tornar de Mèxic tenia clar que volia seguir en l’àmbit del voluntariat. És per això que em vaig posar a buscar ONG’s a Barcelona on pogués implicar-me. No va ser fàcil, però finalment vaig trobar Bona Voluntat en Acció i ara ja fa 20 anys que hi soc.

No va ser fàcil?
No, perquè les ONG a vegades funcionen, bé, com una empresa. Em va costar trobar-ne una que fos accessible.

Des d’aleshores has treballat com a voluntària i ara estàs com a coordinadora, quina és la teva tasca?
Bàsicament m’encarrego de la producció, és a dir, d’aconseguir ingressos, col·laboracions, subvencions…

Rebeu suport de l’Ajuntament?
No el suficient. Fem una feina que hauria de fer l’administració i encara així no tenim prou suport econòmic.

Bona Voluntat Acció té tres camps d’acció: la cobertura de necessitats bàsiques, els plans d’inserció laboral i l’organització de formacions i campanyes. 
Nosaltres, com a ONG, no només donem aliments sinó que treballem perquè les persones a qui ajudem puguin valer-se per si soles. L’objectiu és que acabin trobant una feina i, mentre no en tenen, els proporcionem aliments, acompanyament i formacions.

Quin tipus d’acompanyament realitzeu?
Nosaltres fem plans individualitzats. Quan arriba una família nova, identifiquem quines necessitats tenen i com els podem ajudar a cobrir-les i a partir d’aquí establim una sèrie de trobades i activitats. Aquells o aquelles que no saben català doncs els derivem a una formació, a qui li costa utilitzar internet doncs li ensenyem les eines més bàsiques. També, els preparem per fer una bona entrevista de feina i els empoderem.

Qualsevol persona pot venir a demanar ajuda?
A demanar sí, però nosaltres només treballem amb els veïns i veïnes del districte. No podem acollir a tothom i tampoc té molt de sentit que una persona que viu fora de Barcelona hagi de venir dos o tres cops per setmana amb els gastos de transport que això comporta.

Amb quantes famílies feu aquest seguiment?
Tot just després de la Covid, teníem 400 famílies, ara hem baixat a unes 350. De totes maneres, el número està per sobre de les nostres possibilitats. Som una ONG molt petita, amb uns 90 voluntaris i ens cal més participació per fer tota la feina.

D’on traieu tots els productes?
Principalment, el banc d’aliments ens proporciona envasats i fruita i verdura un cop al mes. Després, comptem amb el suport de l’Associació Cívica la Nau que ens dona productes d’higiene. Quan pensem en productes de primera necessitats no tenim en compte compreses, bolquers o sabons i són indispensables per a la salut.

El 2019 va repartir al voltant de 82 mil tones d’aliments. El 2020 això gairebé es va duplicar.
Amb la pandèmia hi ha molta gent que va passar gana. Abans de la Covid, la recollida d’aliments es feia només els divendres a la tarda però després del confinament vam haver de deixar totes les altres tasques i centrar-nos únicament en això.

I ara per Nadal, no només repartireu aliments sinó també joguines…
Sí, participarem en dues campanyes. La primera, juntament amb la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, el Nadal Solidari, dins de la qual hi ha els Reis Solidaris. I la segona, Los Reyes Majos, que l’organitza una associació que es diu Mi Aportación.

En què es diferencien?
Els Reis Solidaris és una campanya pensada per a infants. Es designen diferents punts de recollida de joguines, que han de ser noves, i després es distribueixen entre les famílies amb infants de Bona Voluntat en Acció. Los Reyes Majos, en canvi, és per a adults.

Per a adults?
Sí, són adults que fan regals a altres adults. Els adults que formen part d’una entitat social escriuen una carta als reis demanant quelcom que els fa il·lusió. Són petits detalls, un perfum, o un pantaló nou, que no es poden permetre en el seu dia a dia però que els fa feliços.

I qui fa de ‘rei majo’?
Voluntaris d’arreu d’Espanya que compren l’obsequi i l’envien, juntament amb una resposta a la carta rebuda. Nosaltres fem una festa a Bona Voluntat en Acció on els convidem a tots. Quan arriben, veuen tots els regals i cantem nadales i mengem turró, és una trobada especial.

M’ho imagino… Un altre regal és trobar feina, en l’informe de l’any passat dieu que 253 persones van aconseguir-ne gràcies al vostre acompanyament. També indiqueu que un 64% dels que van participar en el taller laboral eren homes mentre que un 70% de les persones ateses al servei d’alimentació van ser dones, aquest és un patró que es repeteix? 
De fet, no; les dades canvien molt cada any, segons el context socioeconòmic que visquem. Hi ha èpoques on la majoria de persones formant-se són homes i d’altres en què són dones. De totes maneres, nosaltres treballem amb unitats familiars i fem el possible perquè tant la mare com el pare puguin entrar al mercat laboral. En alguns casos, hi ha famílies on la dona no parla català i, per tant, comencem amb una formació de la llengua abans de seguir amb la formació més professional.

Tot plegat, una gran feinada. 
Això mateix, i necessitem que la gent ens conegui per poder continuar-la. Volem que ens vinguin a conéixer, que preguntin; aquí al local sempre hi ha algú que pot explicar el funcionament. Som una ONG petita i fàcil, som molt transparents. Som del barri.

El teu avi era sabater i treballava en aquest mateix taller, sembla que el fet d’arreglar objectes ve de família. Què és el que més et fascina del procés?
El que em fascina d’arreglar coses és el fet d’arreglar coses. Soc una mica raret i, en alguns aspectes, també obsessiu. Són atributs que no són gaire bons, però que, quan els enfoques en alguna cosa, et fan ser molt productiu. A més, a mi m’agrada saber com funcionen les coses. La combinació de les dues coses fan que, al final, t’hi has de posar per nassos.

Arreglar com a mode de vida…
Exactement. L’altre dia anava pel carrer i vaig veure una pantalla d’ordinador al terra. Estava aquí al barri i vaig dir, va, l’agafo, ja veuré que en faré. La vaig provar i evidentment no funcionava, però la pantalla no estava trencada ni res. Vaig desmuntar-la, vaig mirar el circuit elèctric, vaig veure què fallava i ho vaig arreglar. I ara la tinc a Wallapop.

Dit així sembla fàcil i tot.
Ho és! No puc veure coses espatllades. Soc molt romàntic; m’agrada donar segones vides a les coses.

Creus que és una actitud social? El fet d’aprofitar i reciclar els productes?
Ara torna a haver-hi una sensibilització, però no és una actitud majoritària encara, ni molt menys. Quan el meu pare era jove, la gent arreglava moltes coses perquè comprar-ne de noves era molt car, amb la globalització la cosa ha canviat.

No només és la globalització.
No, també incideix l’obsolència programada. Abans es feia una cosa perquè et durés tota la vida o més, però això els joves com tu no ho heu viscut.

La meva mare ens sol dir que no tractem prou bé les coses, que a ella li duraven molts anys. 
És veritat, quan això m’ho deia el meu avi jo pensava, avi penses com un avi. Penses que tot lo de la teva época era bo i tot el que és de la nostra és dolent. Ara li dono tota la raó. Per això avui dia podem seguir utilitzant bateries del 1900 i no del 1990.

Què ha canviat des d’aleshores?
Ara tot són processos mecànics. Per fer que tothom pugui accedir a un instrument, han reduït costos de producció i això fa que la majoria s’espatllin amb facilitat.

I abans teníem més paciència i ara volem més immediatesa, què en penses?
Això és l’educació que hem rebut. Jo no recordo haver vist mai el meu avi estressat perquè unes peces d’una sabata li triguessin un mes en arribar. Ara, com que hi ha una competició entre les empreses per veure qui pot entregar el producte més ràpid, vivim a dos-cents per hora.

Creus que hem perdut la capacitat de preveure i esperar?
En certa manera sí. El fet que jo pugui tenir unes coses aquesta tarda, comporta que no faci previsió de les coses i que sempre vagi a l’últim moment.

També ens fa més esclaus de la feina.
Totalment i a més crea dependència del botiguer cap al client. Sempre s’ha dit que el client té la raó, i és veritat, però el que no ens pot moure la vida és la idea d’aconseguir un client sí o sí, lluitant, si cal, contra tota la meva competència.

Quines conseqüències en deriven d’això?
Doncs que estarem treballant per sota del nostre marge de benefici, anirem igualment escanyats i, a més a més, pot ser que perdem el client perquè hi hagi una altra empresa que ofereix el servei més econòmic. És el que passa amb les empreses com Amazon que et porten el producte a casa en menys de 24 hores. La rapidesa no l’estan aconseguint a costa seva, ho estan fent a costa del medi ambient o dels treballadors que fabriquen el producte. Com veus, el capitalisme no és un sistema que jo cregui adequat o vàlid.

En quin tipus de sistema et sentiries més a gust?
A mi m’agrada més el concepte d’intercanvi; tens les necessitats cobertes i pots dedicar-te als projectes que realment t’aporten. La idea és: el client té moltes opcions i nosaltres col·laborem per oferir-li el millor producte. Això implica que, quan em demanin quelcom que jo no faré perfecte, li passi a un altre professional més especialitzat.

Happy Frog Drums és un local de referència, per a arreglar bateries, d’arreu d’Espanya. 
(Em respon tímidament) Sí, sí, n’estic orgullós. Evidentment hi ha altra gent que ho fa, però per fer aquesta feina has de ser especialista en vàries coses: en fusta, en metal·lúrgia, en química… Llavors, una persona que està tan qualificada no es dedicarà a arreglar bateries perquè no surt a compte tenir un negoci només d’això. A més, has de tenir en compte un altre element, per a reparar un plat, per exemple, has de saber com ha de sonar i no tots els ferrers en saben, de música.

O sigui que és indispensable, per a reparar instruments, saber-los tocar. 
Totalment. I no saber-los tocar de forma amateur sinó de forma professional. És imprescindible saber perquè se m’ha trencat això i ser del tot conscient de com funcionava abans, com ha de funcionar i si es pot millorar el funcionament original.

Com s’aconsegueix tot aquest coneixement?
Això només t’ho pots trobar si has fet un porró de concerts on se t’han trencat coses. Un químic que domina mogollón de química no sap com s’ha de netejar un plat perquè els plats són peces molt específiques que tenen el seu tornejat i el seu martellejat, que han de sonar d’una manera en concret.

Tu saps fer tot això…
En mi es donen moltes coses importants que són difícil que coincideixin, és a dir, que m’hagi interessat la metal·lurgia, la fusteria, la química i que, a sobre, sigui bateria, que m’agradi reparar i que tingui el temps i la voluntat de fer-ho.

Gairebé farà un mes que has passat a ser “el Síndic”; és un nom que inspira respecte. 
Honestament, jo prefereixo que em diguin David. Quan vaig rebre el càrrec, el primer que vaig deixar clar va ser, “no em tingueu por”, jo soc un més dins de la sindicatura. I sí, en soc el responsable, però ja està; no personalitzem.

En el teu cas, formar part de la Sindicatura de Barcelona era un objectiu de vida?
No, però jo vinc de la universitat, de l’àmbit dels drets humans. He treballat a escala internacional i també local, per la meva trajectòria, doncs, perfectament podia arribar fins aquí.

No era l’únic camí…
No, però crec que la Sindicatura és una institució amb moltes potencialitats per desenvolupar i tenia ganes de fer-ho. També, vull tornar a la ciutat la inversió d’escola i universitat pública que he rebut en mi.

En què consisteix la seva tasca?
La Sindicatura treballa per controlar que l’Ajuntament de Barcelona actuï en benefici de la ciutadania.

Hi ha dos processos.
Exacte, les queixes i les actuacions d’ofici. En contra del que pensa la gent, per mi, la queixa és bona: algú que es queixa és algú que vol canviar les coses.

I les actuacions d’ofici?
Ens anticipem a la queixa. Veiem quins són els neguits de la ciutadania i fem propostes de canvi a l’Ajuntament.

Les teves predecessores són Pilar Malla i Maria Assumpció Vilà, què vols aportar de diferent del que han fet elles fins ara?
Vull, sobretot, donar a conèixer la Institució. Donar-la a conèixer, projectar-la i, en el procés, ser molt proper amb la ciutadania. També, vull treballar molt amb les entitats.

El teixit associatiu de la ciutat és molt prolífic.
Sí, si alguna cosa té Barcelona és el teixit social, llavors, no vull fer feina que ja s’està fent.

Per exemple?
En el temps que porto, gairebé un mes, hem començat a parlar del tema dels rebuts de la llum i ho estem fent conjuntament amb l’Aliança de Pobresa Energètica. També, si hem de tractar el cas dels joves sense referents familiars, buscarem antropòlegs que ja hi estan treballant avui dia

Descentralitzar d’alguna manera la feina. 
Sí, jo crec que és això. No voler capitalitzar-ho tot sinó adonar-nos que hi ha moltes entitats amb qui podem treballar.

Quina petjada vols deixar en aquests cinc anys de Sindicatura?
Vull convertir-la en un referent en termes de drets humans de proximitat. És a dir, generar bones pràctiques per portar-les fora i, alhora, veure les pràctiques que s’han fet fora per utilitzar-les aquí.

I quina serà l’estratègia?
Doncs fer un bon pla de comunicació perquè la gent sàpiga en què s’està treballant i confiï que aquesta institució té la capacitat de canviar les coses.

La Sindicatura té una incidència real en les pràctiques de l’Ajuntament?
Nosaltres com a institució no tenim poder però sí autoritat.

I és suficient?
Bé, els partits volen poder però, posats a escollir, jo prefereixo l’autoritat. Autoritat per denunciar que l’administració ha fet una cosa malament i proposar una alternativa.

Existeix un sentiment generalitzat que moltes de les accions que es suggereixen no s’acaben duent a terme i això genera frustració. Què podeu fer des de la Sindicatura?
Mirar les Sindicatures europees com funcionen. A fora, tenen molt prestigi i és perquè normalment, el 99% de les resolucions del Síndic són escoltades i aplicades per l’Ajuntament. Per tant, guanyar amb això. La gent no vol que l’escoltin i li diguin que té raó amb un copet a l’esquena, sinó que realment vol que es provoquin canvis.

També per canviar Barcelona existeixen plataformes participatives com Decidim Barcelona, creus en la seva eficàcia?
Jo crec que Decidim Barcelona està bé però, primer, crea una bretxa amb la gent que no està a internet i, segon, no hi ha retorn. I aquest és un dels seus grans problemes.

L’administració és lenta…
Molt lenta.

Potser són 3 mesos el que triga a donar una resposta. 
O molt més. La sindicatura no pot caure en el mateix parany, per contrarestar, ha de ser molt àgil.

Abans de dirigir-te al Síndic de Greuges, has d’haver-te adreçat a l’Ajuntament cosa que implica que una queixa pot allargar-se indefinidament en el temps. 
Sí, i volem agilitzar-ho. Si l’administració triga molt, des de la Sindicatura agafarem el cas perquè si no, no té sentit. Que una persona amb una necessitat bàsica trigui un any a ser resposta no és efectiu.

Les queixes tenen alguna limitació o filtre? 
Tu et pots queixar de tot sempre que acabi afectant l’Ajuntament. Et pots queixar que et fan pipí a la porta de casa, posem per cas, i que l’ajuntament no ho neteja.

I pel que fa a les respostes, estàs d’acord que se sol treballar sobre l’efecte i no sobre la causa?
Sí. I perquè l’Ajuntament va desbordat, però moltes vegades són mesures conjunturals i s’ha de treballar amb temes estructurals. Menjador social, molt bé, estàs cobrint una necessitat bàsica d’aquestes persones, però has de començar a plantejar-te que no només vols que dinin i sopin sinó coses molt més íntegres.

Cal fer pedagogia dels drets humans
Molta. I també cal explicar bé les mesures. Informar a la gent què implica la zona de baixes emissions, no parlant de salvar el planeta sinó de com això ens beneficiarà.

Ara que parlem d’implicació directa, s’espera del Síndic de Greuges que sigui un òrgan independent. Com et desvincules de la teva ideologia?
Jo no faig política partidista però sí que faig política pels drets humans. L’he fet sempre, des de l’institut i des de la universitat. I fer política pels drets humans significa que si hi ha una víctima, hi ha un victimari. Jo no soc neutral; treballo per detectar on hi ha necessitats.

I d’aquí a cinc anys?
Doncs hi seguiré treballant a través de la docència; soc un animal d’universitat.