Connecta amb nosaltres

Economia

Les Tres Xemeneies s’enquisten

L’Ajuntament pressiona a la promotora perquè cedeixi els baixos de l’edifici com a equipament municipal

Publicat

on

Gairebé una dècada després que els darrers treballadors de l’antiga seu de FECSA abandonessin el Parc de les Tres Xemeneies, l’edifici d’oficines avança cap a la seva metafòrica descomposició. Un manifest abandonament urbanístic que no només afecta l’esquelet de la finca, sinó que contagia a tot el seu entorn més immediat. Tal com denuncia el president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, Antoni Reig, el problema ja no només va del gegant de formigó que es troba tancat amb pany i forrellat, sinó de les diferents casuístiques que s’han desenvolupat a la seva ombra: “Des dels graffittis que desborden els murs lliures i s’escampen per tot arreu”, fins a “la concentració de persones sense sostre” o “les concentracions d’skaters i joves totes les tardes dels caps de setmana”. Una sèrie d’elements que, a parer de Reig, desvirtua la funció social, veïnal i familiar d’aquesta àgora pública i adverteix que encara pot acabar de desbocar-se tan bon punt decaigui l’Estat d’Alarma: “Ens preocupa tornar a la situació anterior, a les nits de botellons amb alcohol i drogues, que en un principi només es produïen divendres i dissabte i al final van passar a ser cada nit”, rebla. Quina és la recepta que proposen des de la Coordinadora? Una reforma integral, però no a escala urbanística, sinó des del punt de vista social: “Que la plaça sigui recuperada per a tota la gent del barri, en comptes de servir a un ús exclusiu d’uns col·lectius molt concrets”.

Les oficines, peça clau

Mentre que l’Ajuntament de Barcelona ja ha començat a esbossar com es podrien fer més atractives les pistes esportives, els espais per a la canalla i redacta un concurs públic per ubicar una guingueta a la plaça que ajudi a atraure el públic més familiar, a ningú se li escapa que la peça principal d’aquest puzle és l’edifici de la FECSA. El bloc que porta nou anys tancat no ha fet més que degradar-se i el seu propietari des de 2017, Conren Tramway, no s’avé a tancar cap acord amb l’Ajuntament de Barcelona.

“És importantíssim el futur de l’edifici per a la plaça”, sosté el regidor del Districte de Sants-Montjuïc, Marc Serra, qui assegura tenir a tot l’equip municipal “centrat a arribar a un acord amb el promotor”. El problema, però, és que l’activitat que Conren Tramway vol desenvolupar (lloguer d’oficines) requereix una requalificació urbanística que el consistori no vol lliurar com si fos un xec en blanc. Tal com avança Serra, la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) ha d’evitar “un pelotazo” i assegurar “que els beneficis privats reverteixin en el bé comú i en el conjunt del barri, sigui amb equipaments públics o altres tipus d’aportacions”.

Les negociacions, en stand-by

Fonts de Conren Tramway han assegurat a ZONA SEC que ambdues parts tenen interès a desencallar el projecte, però que des de fa setmanes que no en parlen i que en cap cas han sol·licitat encara cap MPGM. “Portem en converses amb l’Ajuntament des de fa molt de temps i creiem que van ben encaminades; ara esperem la seva trucada per seguir-les”, expliquen. En aquesta línia, des de la promotora no consideren que sigui la seva responsabilitat concretar o detallar com ha de revertir en el barri la reforma de l’edifici: “És l’Ajuntament qui ha de dir què s’ha de fer; després nosaltres podem dir que no ho volem fer, però no és la idea, la intenció és avançar i arribar a un acord”.

Tot i l’actitud propositiva de la gestora immobiliària, les posicions encara estan lluny de trobar-se. L’exemple: “Des de l’Ajuntament vam plantejar la cessió dels baixos de l’edifici per fer un equipament amb la intenció que la plusvàlua del privat revertís al barri, però va ser rebutjada pels promotors”, explica el regidor. Mentre que la promotora ha declinat entrar en els detalls d’aquest capítol de les negociacions, Serra assegura que les raons de la negativa són econòmiques: “Tenen una expectativa d’especular molt elevada i no es correspon amb el que legalment es pot habilitar ni amb el que socialment seria just”.

Sense perdre l’esperança

Amb tot, des de la Coordinadora Antoni Reig clama perquè les dues parts s’avinguin a un acord. “Serà tot un èxit si aconseguim que vinguin a treballar a aquest espai 2.000 persones cada dia i acabem guanyant una planta baixa per fer algun dels equipaments que tant necessita el barri”. Una oportunitat que permetria “regenerar una plaça que se’ns ha podrit”, afegeix. Per ara, però, l’únic que s’ha aconseguit acordar ha sigut en uns altres despatxos. Tant la Coordinadora com la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec han pactat amb el regidor de Seguretat, Albert Batlle, un reforç de la presència policial. Una petita victòria, però que saben que no resoldrà el problema integral de la plaça.

Fotografia | Conren Tramway

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

on

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Cervesa: dues alsacianes molt catalanes

Publicat

on

Per

Encara en ple estiu, sempre ve de gust prendre una refrescant cervesa o birra, mot aquest últim recentment incorporat al nostre diccionari normatiu. L’Estat espanyol va produir l’any passat 41,5 hectolitres de cervesa, el segon productor d’Europa després d’Alemanya, i el vuitè mundial. El sector representa l’1,3% del PIB, aporta a les arques de l’Estat 6.500 milions d’euros en impostos, i se’n consumeixen uns 58 litres per habitant i any, tot i que el turisme pot distorsionar les xifres.
La cervesa, coneguda a Barcelona des del segle XVI, no havia arrelat perquè es considerava una beguda exòtica i de sabor estrany. El Diario Evangélico, Histórico-Político li va dedicar un article divulgador el 1772. El mestre cerveser Felip Costa va obrir el 1806 el primer establiment on es va elaborar cervesa, però la birra no va guanyar adeptes fins el 1814, després de l’ocupació napoleònica. El 1838 l’italià Andrés Ansaldi obrí una fàbrica-despatx a la Rambla, davant l’església de Santa Mònica i el 1856 la ciutat tenia cinc fàbriques i consumia 5.000 ampolles diàries.
Moritz, arriba el 1851
Louis Moritz Trautmann va néixer a Pfaffenhoffen, un nom que sona a alemany, com tot a Alsàcia, ja que allà es parla una modalitat d’alemany, i va arribar a Barcelona el 1851. Gràcies als seus coneixements cervesers va trobar feina en la fàbrica del francès Ernesto Ganivet. El 1856 comença a elaborar la seva pròpia cervesa, el 1858 adquireix la fàbrica, i el 1859 la de l’alemany Joan Maurer del Portal de Santa Madrona, inaugurada el 1837, convertint-se en un dels principals productors de Barcelona. El 1864 inaugura la nova fàbrica de la Ronda Sant Antoni, llavors la més gran de l’Estat.
Damm, fugint de la guerra
Els alemanys van ocupar Alsàcia tres vegades. A la primera, a la guerra francoprusiana, August Kuenztmann Damm i el seu cosí Joseph Damm, fugen i s’instal·len a Barcelona. El 1876 produeixen una marca pròpia d’estil alsacià que ja porta una estrella de cinc puntes, i el 1905 Damm inaugura la fàbrica, avui seu social, al carrer Rosselló. El 1921 el símbol passa a ser la marca amb Estrella Dorada, d’estil Pilsen, (nom que conserva fins 1991 quan passa a dir-se Estrella Damm), i el 1928 es crea l’Estrella Roja, d’estil Munic, que després de la Guerra Civil deixa de produir-se. Franco no permetia cap Estrella Roja, encara que fos només una cervesa.
Moritz tanca el 1978, però la sisena generació de la mateixa família reobre el 2004 i avui produeixen cervesa Moritz a la fàbrica de La Zaragozana a Saragossa, propietat de la família, elaborada amb aigua Font d’Or del Montseny.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024