Connecta amb nosaltres

Història

La veueta de La Goyita

Cantava cuplets picants i suggerents com ‘Madre cómprame un negro’ amb una veu de falsa nena petita

Publicat

on

Per atzars de la vida, he descobert a Youtube una cantant barcelonina de qui ho ignorava tot, i que era gairebé veïna meva. Estic parlant de Pepita Ramos –més coneguda com La Goyita–, que en les primeres dècades del segle XX es va especialitzar en el cuplet més picant i suggerent, amb una veueta de falsa nena petita i capaç de deixar anar una procacitat amb un simple gest. La vaig trobar per atzar buscant coses de la Demon‘s Jazz Orquesta que dirigia el mestre Lorenzo Torres Nin, un dels grans pioners de la música nord-americana a Barcelona. Algú ha estat pujant vells discos de pedra a la xarxa, recuperant així un grapat de melodies tan sicalíptiques i innocents com Agua que no has de beberYo quiero un blanco con el alma negra o Feo, cançons capaces de portar-nos a una època pretèrita quan les més rabioses novetats entraven a casa nostra pel Paral·lel i el barri Xino.

Estrella d’El Molino

La Goyita, que va néixer a Barcelona el 1890, era filla de pare argentí i mare valenciana, tots dos artistes de teatre, ell actor i ella cantant de sarsuela. El seu debut va tenir lloc als 21 anys d’edat, al Teatre Gayarre, al costat dels contorsionistes Trio Espinosa, Sevillita la cantaora i la cupletista La Blaveta. Un any més tard donava la seva primera gira per València, i a la tornada triomfava al Moulin Rouge (rebatejat durant postguerra com El Molino). El seu èxit va ser tan immediat que el 1913 ja li va sortir una primera imitadora, una cantant sevillana que també es feia dir La Goyita, i a la qual va denunciar públicament enviant una carta als diaris. Això es va convertir en una de les seves senyes d’identitat, ja que va ser una de les primeres artistes en comprendre el pes dels mitjans de comunicació de masses en l’ànim del públic. Aquest mateix any inseria anuncis als diaris, aclarint que ella no era una vedette sinó una canzonetista, i que no s’havia fugat de Barcelona sinó que: “había salido un momento para triunfar en Palma de Mallorca y volver”. Per aquelles dates ja era una de les artistes preferides del públic barceloní, que anava cada nit a veure-la a l’Arnau on cantava temes com La vendedora de plátanosPenas gitanas o Yo pequé, peces del compositor F. de A. Font.

Va estrenar cançons emblemàtiques

El moment àlgid de la seva carrera va venir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va omplir de visitants acabalats que fugien dels combats i tenien moltes ganes de diversió. El 1914, La Goyita era al Gran Salón Doré, on estava tan barallada amb la resta de l’elenc que les funcions van ser totes un desastre, aconsellant una gira per Andalusia. Aquestes antipaties rere el teló eren una cosa normal als teatres d’aquells temps, amb unes artistes que anaven a tot arreu acompanyades de les seves mares, i que quan trepitjaven un escenari desplegaven una sensualitat res infantil. A Pepita Ramos sempre l’acompanyava la seva mare, Concha Ramos, fins i tot vivien juntes en un pis ple de nines de porcellana. En la dècada de 1920, La Goyita va ser cap de cartell als millors locals del Paral·lel. Era una de les estrelles més conegudes del cuplet català, una autèntica diva a qui es veia sopar o ballar als establiments més luxosos de la ciutat. Va arribar a residir uns anys a Nova York, on no va acabar d’aclimatar-se. Ángel Zúñiga deia d’ella en la seva Historia del Cuplé que “cultivaba el cuplé melodramático con mujeres de la vida, madres que sufren y otras pamemas por el estilo”. Ella va estrenar cançons com La dona de tothom o La Mare, que popularitzaria molt després el cantant melòdic Dyango. Al mateix temps, aquesta artista tenia un costat còmic que va desenvolupar amb cançons com Si vas a París papá, fent parella amb l’humorista Rafael Arcos amb qui també va estrenar Madre cómprame un negroAl CongoAl Uruguay o Ay, chata! I després amb Carlos Hidalgo Baldomerito, amb qui cantaven conjuntament imitant a Gracie Allen i Georges Burns en un estil que les noves generacions vam conèixer a través de Pimpinela, de rèpliques i contrarèpliques enginyoses.

Un final trist i la misèria

En la dècada de 1930 –i tot i ser ja una mica gran per al cuplé–, La Goyita va tornar a triomfar al Teatre Principal de la Rambla amb Es mi Manuel, una cançó dedicada al president de la Segona República Manuel Azaña. En aquesta època va fer parella còmica amb Antonio Palacios i va estrenar la cançó Yo quiero un TBO, que versionarien després Sisa i Pascal Comelade. No obstant això, el seu èxit no va sobreviure a la Guerra Civil, i durant la postguerra va viure en una pensió de Nou de la Rambla, al costat d’una altra estrella caiguda com va ser Bertini, el transformista que imitava Raquel Meller i que havia estat la gran figura de La Criolla. Els seus últims anys van ser de penúries econòmiques i oblit. Encara als anys quaranta va fer parella artística amb Lolita Medina, i el 1949 formava part de l’elenc de la reeixida La Gilda del Paralelo a l’Arnau. Després d’allò el seu nom es va apagar per sempre, als anys seixanta tan sols era una presència habitual en els lliuraments d’aguinaldos nadalencs destinats a artistes arruïnats que organitzava Ràdio Barcelona. Va morir el 1970, als vuitanta anys i després d’un mes en estat de coma a l’Hospital de Sant Pau. Tot i la tràgica peripècia dels seus últims anys i d’haver estat ingressada de beneficència gràcies a la intercessió del periodista Ángel Zuñiga, sentir la veu de La Goyita em porta a una etapa més simple i jovial d’aquesta ciutat, quan l’oci era una cosa més innocent i tot tenia doble sentit. Serveixi com a record de tants i tants artistes fagocitats pel Paral·lel, i després abandonats a la seva sort.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

La font de la plaça d’Espanya

Publicat

on

Per

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

6 de maig de 1995 | S’inaugura el parc de les tres xemeneies i el mirador

Publicat

on

Fins a finals del segle XX, la zona del Poble-sec que actualment es coneix com a Hortes de Sant Bertran, era el sector més industrial de tot el barri. Això era degut a dos motius: les dues centrals elèctriques de Mata i de Carrera, i la proximitat immediata del port. Per aquesta raó, l’espai va ser ocupat per indústries relacionades amb aquestes activitats i per molts magatzems, necessaris per a la gestió fabril i comercial.

D’una banda, el port va anar creixent, especialment a partir dels anys 60, cap al sud, és a dir, cap a Can Tunis i la Zona Franca. Això va motivar el desplaçament de les indústries i serveis inherents, cap a la nova d’influència portuària. Així, molts dels antics magatzems i de les fàbriques, petites i mitjanes, van quedar en desús. Aquest fet va possibilitar la construcció de blocs nous d’habitatges, com els de Vila i Vilà – Palaudàries – Albareda – Puig i Xoriguer; i també dels de la cooperativa de Sant Pere Claver dels anys 70 i 80. També es van crear nous serveis, com la llar de la fundació Arrels a Puig i Xoriguer, el 2007; l’hotel Grums, el 2011 (abans editorial Escudo de Oro); o, el 2012, el centre cultural Albareda.

D’altra banda, la central tèrmica del carrer de Carrera, que abastia d’electricitat els tramvies de la ciutat des de 1899, va quedar fora de servei el 1968, quan es va tancar la darrera línia que subministrava. De fet, on s’emmagatzemava el seu carbó, es va obrir l’institut Consell de Cent (1996), un centre de secundària que des de feia anys reivindicaven els veïns.

Pel que fa a la central elèctrica de Mata, la de les tres grans xemeneies que abastien d’electricitat la ciutat, va funcionar entre 1895 i 1987, per després ser desmantellada. Coneguda popularment per La Canadenca, era la fàbrica més important del barri, la seva lluita obrera de 1919 havia aconseguit establir la jornada de vuit hores; i va tancar després de gairebé un segle de servei. Amb les transformacions dels Jocs Olímpics es van fer els edificis que actualment envolten les tres xemeneies, propietat llavors de Fecsa-Endesa i de Red Eléctrica Española (avui dia en estat deplorable). Un cop alçats aquests blocs, destinats a oficines i serveis, es va urbanitzar el parc de les Tres Xemeneies a tot l’espai que havia quedat buit. Una zona verda que s’inauguraria el 6 de juny de 1995.

En paral·lel, després d’uns notables treballs de transformació, la zona compresa entre la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc (que abans ocupaven fàbriques, magatzems i alguns habitatges) i els jardins de Miramar i l’antic camí del castell, dit de la Vinyeta, va passar a formar part del nou Mirador del Poble-sec, inaugurat per l’alcalde Maragall en la mateixa data. Recentment, s’han remodelat aquests jardins per la degradació a què havien arribat.

De la inauguració del parc de les Tres Xemeneies i del Mirador del Poble-sec, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

La plaça de l’Univers

Publicat

on

Per

Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024