El nostre Poble-sec no és l’únic barri català amb aquest nom. En castellà també hi ha Pueblos Secos a alguns indrets, fins i tot podem trobar un Pueblo Seco a Colòmbia, un altre a Xile, un a Veneçuela i encara un altre als Estats Units. L’origen del nom pot ser divers, no he trobat encara una explicació prou satisfactòria. Hi ha Poble-secs a Cardedeu, a Igualada, a Sitges, a Olesa de Montserrat. Això, que jo sàpiga, potser encara n’hi ha algun més.

S’admet, de forma general i sense dades prou documentades, que el nostre barri va rebre aquest nom popular en el moment en el qual a la zona de les Hortes de Sant Bertran es van començar a salinitzar els pous d’aigua potable a causa de la utilització del lloc per als prats d’indianes. Una persona coneguda, afeccionada als topònims i els seus orígens té una teoria que em sembla interessant, que potser Poble-sec va ser una mena de qualificatiu una mica despectiu per a qualificar nous barris, una mica apartats del centre i, sovint, sense massa aigua potable a l’abast. De fet es comença a dir Poble-sec quan aquest no està pràcticament ni urbanitzat; en temps del pintor Simó Gómez, a mitjans del XIX, ja en deien així. Sec es va utilitzar, en alguns casos, com a sinònim d’erm.

Més enllà de l’origen del nom, crec que estaria bé fer algun tipus d’agermanament, al menys entre els Poble-secs catalans, com també estaria bé fer alguna cosa a l’entorn de les esglésies i ermites dedicades a Santa Madrona, molt nombroses a Catalunya. I, sobretot, cal no confondre allò que són dades contrastades i serioses amb especulacions i teories que, això sí, quan s’escriuen en algun lloc ja es consideren certeses.

Cinemes

América: La muerte se llama Miriam i El robo del siglo; Arnau: Un minuto para rezar, un segundo para morir i Hora 25, amb Virna Lisi i Michael Redgrave; Condal: Inspector Joss, amb Jean Gabin, i Las piernas de la serpiente, amb Cassen i Teresa Gimpera; Cinerama Nuevo: Los tres mosqueteros, amb Lana Turner i Gene Kelly; Cinerama Waldorf: Los cañones de Navarone, amb Gregory Peck, David Niven i Anthony Quinn; Español: Adivina quien viene esta noche, amb Spencer Tracy, Sidney Poitier i Catharine Hepburn, i La estrella del Sur, amb Orson Welles i Ursula Andress; Regio Palace: Zeppelin, amb Michael York i Elke Sommer, i La Ciudad frente a mi,  amb Paul Newman. Podem observar una absoluta varietat, tant pel que fa als gèneres com als actors principals, i també amb films recents i alguns d’anys abans.

Espectacles

Al Teatre Apolo es fa la revista Llévame a París, amb Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña, un encapçalament típic del moment, amb les denominades Alegres chicas de Colsada. Al Talia, es representa la comèdia Cuando el diabló lleva faldas, amb Alícia Tomàs, Paquita Ferràndiz i Margarida Minguillón. I al teatre Victoria es presenta per primer cop als escenaris Chicho Gordillo Show, amb el popular polifacètic showman peruà. Anteriorment havia actuat a la sala de festes Rio, del carrer de Floridablanca. Posteriorment fou molt famós a la televisió, en programes de Chicho Ibáñez Serrador.

S’anuncia la sala de ball Apolo, amb l’Orquestra Apolo, amb el més modern repertori i el seu cantor, Peter.

Parc d’atraccions de Montjuïc

També hi trobem informació de les actuacions al parc d’atraccions de Montjuïc, obert cinc anys abans, on en aquelles festes de la Mercè va actual Lola Flores i el seu marit Antonio González. En el recinte del parc hi havia la discoteca Lord Black, que s’anunciava com a sense problemes d’aparcament. El conjunt del parc d’atraccions estava molt lligat amb el Paral·lel, atès que el funicular permetia arribar-hi des de la mateixa avinguda.

I finalment, a les plaça de braus de les Arenes, hi havia el Gran Festival Mundial del Circ 71, amb la participació dels trenta millors circs del moment i l’actuació de la còmica catalana, Mary Santpere, com a invitada d’honor. Dels espectacles que hem enumerat en aquesta petita ressenya de setembre de 1971, ara fa 50 anys.

Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona, 1656 – La Corunya, 1726) va ser un militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714. Va lluitar contra el francesos durant el setge de Barcelona de 1697. En esclatar la Guerra de Succesió es trobava a les files de l’exèrcit de Felip V, però el 1710 va passar al costat dels austriacistes. Carles III el nomenà tinent mariscal. Com a comandant suprem de les forces catalanes es va fer càrrec de la defensa de Barcelona en el darrer setge dels filipistes.

Per l’agost de 1714 organitzà, juntament amb Josep Bellver, una sortida de càstig per rebutjar els atacants. L’obertura de bretxes per part dels filipistes i l’estat precari de les defenses va decidir Villarroel a convocar un Consell de Guerra l’1 de setembre sense el consentiment dels consellers de Barcelona, on proposà la necessitat de capitular i d’acceptar l’oferiment de les forces assetjadores comandades pel duc de Berwick.

Intent de dimissió per evitar mals majors

Casanova i els consellers s’hi oposaren a la capitulació i Villarroel intentà dimitir. Però en produir-se l’assalt definitiu de l’11 de setembre reprengué el comandament i lluità coratjosament fins que fou ferit. No obstant això, continuà exercint les funcions de cap militar des de casa seva. Una vegada Casanova també fou ferit, Villarroel va ser partidari de capitular per estalviar a la ciutat el saqueig, la crema i l’assassinat en massa.

Malgrat les garanties de la capitulació, els vint-i-cinc caps militars de Barcelona amb el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.

Empresonament i mort

Fou dut per mar al castell d’Alacant on el seu grup de presoners austriacistes va desembarcar el 29 d’octubre. El mes següent foren traslladats al Castell de Santo Antón de La Corunya on Villarroel passaria la resta de la seva vida fins a morir el 22 de febrer de 1726 en unes condicions paupèrrimes. Aquells últims anys els va passar en una cel·la que s’inundava amb les onades de la mar, les quals li varen provocar una paràlisi total de les cames.

La data real de la seva mort la van descobrir els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà el 2009. Fins llavors la historiografia havia cregut que Villarroel havia estat alliberat a Segòvia, gràcies a la pau de Viena, on s’hauria quedat a viure en terres castellanes amb un retir digne pagat per l’emperador Carles VI, fins a la seva suposada mort, datada equivocadament el 1742.