Els barcelonins veien arribar un estiu calent, però en aquells últims dies de juny de 1914 ningú suposava que seria el més càlid i sec de tot el segle XX. Quan es va conèixer l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, les notícies locals més destacades eren un concurs hípic, l’arribada a port d’un grup de turistes mallorquins i la revetlla de Sant Pere que organitzaven els ducs de Villamediana aquella mateixa nit. Només un mes més tard, els austro-hongaresos van iniciar la invasió de Sèrbia. Les potències europees van cridar als seus reservistes i l’1 d’agost, Alemanya i l’Imperi austro-hongarès li van declarar la guerra a Rússia. Dos dies més tard, els alemanys van atacar França i sense més dilació van envair Bèlgica. Tot el continent es va deixar portar per l’entusiasme, fins al punt que les autoritats espanyoles van donar ordre als cossos de seguretat de reprimir qualsevol manifestació de suport a un o altre bàndol. El país segurament s’anava a declarar neutral, i calia impedir tota complicació diplomàtica. Es va prohibir a la premsa barcelonina instal·lar pissarres a la porta de les redaccions per donar compte de les últimes novetats i es va anunciar que es vigilarien els consolats de les nacions implicades. En el consolat alemany es van formar cues d’entusiastes voluntaris que marxaven a combatre, la qual cosa contrastava amb la discreció amb què el francès va iniciar l’allistament o amb la reserva dels d’Austro-Hongria i Rússia. La comunitat italiana que residia a la Península va confluir a Barcelona per tornar en vaixell al seu país i el seu consolat també es va encarregar de facilitar documentació als naturals dels Balcans.
Retirada de fons bancaris i arribada d’emigrants
En aquelles primeres jornades de guerra es va comunicar que els trajectes en tren entre Barcelona i París quedaven suspesos. Van arribar milers d’emigrants que fugien del conflicte i que van acabar dormint pels carrers. I al port es van començar a concentrar naus de les marines contendents buscant asil. L’atac alemany sobre Bèlgica va provocar una onada de pànic en aquells que tenien inversions en empreses i bancs francesos. Durant dos dies es van formar llargues cues davant la seu del Crédit Lyonnais de la Rambla de Santa Mònica per retirar els fons dels estalviadors. Escenes com aquesta es van repetir en totes les entitats bancàries. Per a l’hostaleria barcelonina començava una edat daurada. La Rambla vessava de transeünts que comentaven les notícies en tots els idiomes i havia estrangers a tot arreu, en els cafès, a les terrasses, als tramvies, als cinemes. Aquell setembre es va commemorar el bicentenari del setge de 1714, per aquest motiu l’Ajuntament va traslladar l’estàtua de Rafael de Casanova a la Ronda de Sant Pere. En aquella cerimònia es va iniciar el costum de les ofrenes florals, tot i que els assistents van acabar celebrant que aquell mateix dia els francesos havien frenat als alemanys davant el riu Marne. Tothom comentava que l’artífex d’aquella victòria era un català de Banyuls, el mariscal Josep Joffre.
Aquell sagnant enfrontament a les portes de París va dividir els barcelonins entre francòfils i germanòfils, de vegades d’una manera absurda; ho va explicar Josep Maria de Sagarra en les seves memòries. Sacerdots i monàrquics anaven amb els alemanys, mentre artistes i intel·lectuals defensaven els aliats. Es van donar casos inversemblants, com el dels metges, que es van posar majorment a la banda d’Alemanya pel prestigi de la seva ciència. Sagarra diu que, en general, la gent del camp era favorable als alemanys, per un profund sentiment anti-francès que procedia de la Guerra de la Independència.
El fet més greu, al Teatre Soriano
A la tardor de 1914 la població estava tan enfrontada que molts menjars familiars acabaven a cops de puny. Corria la veu que els alemanys havien afusellat a ciutadans espanyols després de l’ocupació de Lieja, la qual cosa va provocar moltes baralles. El cas més sonat va tenir lloc a mitjans de novembre al Gran Teatre Soriano del Paral·lel, on es va organitzar una funció benèfica en suport de Bèlgica. Van assistir els cònsols d’Anglaterra, França, Rússia, Sèrbia i Portugal. Quan va entrar el cònsol belga, l’orquestra va tocar el seu himne i es va victorejar als aliats, però des de la galeria van ser respostos amb visques a Alemanya. A l’instant es va iniciar un enfrontament a cops de puny i cops de bastó, que va involucrar a gran part del públic. Paradoxalment, l’únic ferit de gravetat va resultar ser un dels policies que van entrar a la sala per separar els contendents i que algú li va disparar a boca de canó. Dos anys més tard, la família Soriano va vendre el negoci i el nou propietari va rebatejar la sala com a Teatre Victòria.
XAVIER THEROS (Diari El País)
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos