Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Sam Garcia: “Els gitanos hem aportat molt a Barcelona amb la música, el comerç i la llengua”

Als baixos del carrer de la Cera, 10, en ple Raval, hi ha un local que ben aviat es convertirà en el primer museu gitano de Catalunya: l’Ecomuseu Urbà Gitano. Aquest “eco”, per si algú s’ho pregunta, prové d’ecosistema i consisteix en un format de museu en què les persones que formen part d’un territori o comunitat que està perdent la seva cultura i la seva essència són les mateixes que el creen i l’alimenten. Per parlar sobre aquest projecte ens trobem amb Sam Garcia (Barcelona, 1981), músic autodidacte, impulsor de l’entitat Carabutsí i activista apassionat per la recuperació de la memòria gitana del Raval i de Barcelona.

Publicat

on

Sam, per a qui no et conegui. Et vols presentar?
Soc Sam Garcia, un gitano que sempre ha viscut al Poble-sec, però que ha fet tota la vida al Raval. Em considero gitano del carrer de la Cera. Soc músic, canto, toco la guitarra, el baix i la percussió a diverses formacions de les quals formo part. També soc director de lleure, treballo de reforç escolar per a joves i fent projectes de rumba catalana per incentivar el català a través de la música.

Ens trobem al futur Ecomuseu Urbà Gitano que també és la seu de Carabutsí. Què és i què s’hi fa en aquesta associació?
Carabutsí és una entitat que va néixer el 2018 per recuperar la memòria dels gitanos del Raval i de Barcelona. Entre altres projectes fem No perdis el ritme, on oferim reforç escolar a joves perquè acabin l’ESO. També fem projectes musicals, com el grup de batukada o les classes de rumba, i fem actuacions als barris.

Com treballeu en la recuperació de la memòria de la comunitat gitana?
Jo feia temps que tenia al cap poder documentar les històries de totes les persones grans gitanos i gitanes que coneixia, a través d’entrevistes i de la recollida de fotos antigues. No sabia com articular-ho perquè mai ho havia fet, aleshores un grup de dones gitanes del barri es van engrescar i van començar a fer aquesta recerca. Vam digitalitzar totes les fotos que tenien les persones grans, les vam catalogar per temàtiques amb l’ajuda del CSIC i vam fer un acte de presentació que va ser tot un boom.

Aquest material el podrem trobar a l’Ecomuseu Urbà Gitano que inaugureu al novembre?
Algunes imatges sí. També hem creat la web: www.movgcat.cat on es pot consultar un arxiu de més de 1.500 fotos, vídeos i altres materials amb la seva història i les etiquetes corresponents. A l’Ecomuseu hi haurà una exposició permanent amb imatges i objectes i també hi farem activitats com les rutes pel barri, els escape rooms de rumba catalana i de la història dels gitanos, els vermuts rumbers, els Cafès de Memòria on projectem cinema gitano i altres propostes sempre en clau gitana, per donar feina als i les joves d’aquesta comunitat i per donar a conèixer la nostra història.

Explica’ns-la breument, la història de la Barcelona gitana…
Els gitanos fa més de 600 anys que vam arribar a Barcelona. Vivíem a l’entrada del portal de Barcelona, a les muralles, que era on es feien els intercanvis comercials. Els gitanos hem aportat molt a Barcelona,  amb la música, evidentment, però també amb el comerç i amb la llengua; hem aportat moltes paraules que provenen del caló, la nostra llengua, paraules que tothom fa servir i pocs saben que són paraules gitanes, com xaval, que ve de chavá, chavó i vol dir nena, nen.

S’ha perdut la vostra llengua o encara hi ha qui la practica?
A Catalunya i Espanya s’ha perdut, tot i que hi ha algunes paraules que les seguim fent servir, però no podem mantenir una conversa en caló. Això és conseqüència de la persecució que sempre hem patit els gitanos, des de l’època dels Reis Catòlics fins al nazis.

Actualment no parlaríem de persecució, però creus que els gitanos encara esteu estigmatitzats?
És clar que no hi ha una persecució com abans, però sí que vivim situacions d’antigitanisme en el nostre dia a dia. Per exemple, a l’hora de llogar un pis o trobar una feina, ho tens més difícil pel fet de ser gitano, a banda de moltes expressions que se segueixen fent servir i alimenten els estigmes: “vas brut com un gitano”.

Quina relació té la comunitat gitana del Raval amb les altres comunitats tan diverses que hi ha al barri?
Nosaltres hem estat aquí tota la vida. De fet, és ara que estem marxant per culpa de la gentrificació i estem anant a altres barris o ciutats. Al carrer de la Cera queden famílies que es poden comptar amb els dits d’una mà, però sempre hem tingut bona convivència amb les altres comunitats, comprem en els seus negocis, tenim amics de tota la vida que són marroquins o africans, i altres amb qui senzillament no hi tenim relació.

Un dels valors principals dels gitanos és la família. No deu haver estat fàcil viure una pandèmia on no ens podíem trobar més que amb les persones convivents. 
La família és un dels nostres valors fonamentals, el fet de poder estar units és la forma que hem tingut de resistir quan se’ns volia exterminar. Quan li passa alguna cosa a un gitano, sigui un problema o sigui una celebració, tots anem a veure’l i a fer-li costat. Aquesta pandèmia ens ha afectat molt, certament, tenir persones malaltes al voltant i no poder anar a ajudar-les ha estat molt dur.

Per últim, et volíem preguntar per La Barraca de Fira del Paral·lel, que ha format part de la programació del Teatre Arnau Itinerant. Tindrà continuïtat aquest projecte?
Això va ser un projecte artístic i de memòria pel qual vam construir una maqueta d’una barraca de fira com les del segle XVIII i la instal·làvem a diversos espais per fer actuacions. Ara que ha acabat la temporada de l’Arnau no sabem què passarà amb ella, perquè no tenim un lloc on guardar-la, però la nostra il·lusió seria que pogués seguir rodant per Barcelona i poguéssim seguir fent espectacles.

Continua llegint

Entrevistes

Ferran Latorre: “Quan fas alta muntanya, has d’estar agraït d’estar viu”

Ferran Latorre és una persona que aconsegueix allò que es proposa. Amb només 13 anys va decidir que pujaria a l’Everest i, uns quants anys més tard, va assolir el seu repte amb escreix, convertint-se en el primer català en culminar els catorze cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Tot i que actualment viu a Sant Julià de Vilatorta, trobem els seus orígens aquí, al Poble-sec, on encara hi viu part de la seva família. Parlar amb el Ferran (Barcelona, 1970) és parlar amb algú que transmet serenor, saviesa i un amor profund i contagiós per la natura.

Publicat

on

En primer lloc, Ferran, quin vincle tens amb aquest barri?
Al Poble-sec hi vaig viure fins gairebé els trenta anys, més de la meitat de la meva vida. El meu pare encara viu a la casa familiar, així que hi vaig sovint. Tinc molt de vincle amb el barri i cada vegada que hi vaig tinc la sensació que ha canviat molt, sobretot des dels darrers 20 anys.

Com neix la teva passió per pujar muntanyes?
Tot i que al meu pare li agrada bastant la natura, realment tot va començar a través de les sortides que fèiem amb l’escola. Recordo una en concret al Parc Nacional d’Aigüestortes, a la Vall de Boí, on durant una setmana de convivències vaig fer el meu primer 3.000, la Punta Alta, un escenari brutal. Quan vaig baixar al refugi Ventosa i Calvell vaig deixar escrit al llibre de visites “un dia vull pujar a l’Everest”. Aleshores tenia 13 anys i va ser quan vaig descobrir el que és la muntanya.

Què diries que és?
Per a mi significa tres coses. En primer lloc l’atracció per la bellesa de la natura, una muntanya et pot atraure com ho pot fer una persona i et provoca l’ànsia de conquerir allò que és tan bonic; en segon lloc la part èpica, el repte quan intueixes que allò que és difícil i desafiant. I, per últim, la curiositat de voler descobrir terra que no s’ha trepitjat o que tu no coneixes.

Aquell nen que un dia volia pujar l’Everest el va pujar el 2017, culminant el teu catorzè 8.000. No puc imaginar què devies sentir en aquell moment.
Allò va ser la culminació de dos somnis. Per una banda, haver pujar l’Everest, que era el somni inicial de tota aquesta història, i per altra banda la culminació del catorzè 8.000, amb el qual tancava un cicle. La veritat és que va ser molt emocionant i vaig sentir que posava punt i final a un capítol de la meva vida.

Hi ha algun cim que recordis amb especial afecte?
Realment tots són especials, però et parlaria del Shisha Pangma de l’any 92 perquè el vam fer amb els amics del Centre Excursionista i va ser el primer 8.000, tot i que el vam fer per una punta que no compta pels catorze 8.000. També l’Annapurna, que va ser el primer que vaig fer treballant a la tele, i el K2, que va ser el desè.

En tota aquesta trajectòria, has tingut mai una sensació real de patir per la teva vida?
No. Realment no he arribat mai a tenir la sensació de “m’acomiado del món”, però he viscut moltes situacions perilloses en què era conscient que me l’estava jugant. Gairebé en tots els atacs a muntanyes de 8.000 metres, quan passes aquests 8.000 estàs penjant d’un fil i saps que qualsevol cosa -un canvi en el temps o que facis una petita baixada físicament- et pot posar en una situació molt delicada. Sempre dic que, quan fas alta muntanya, encara que estiguis més o menys content amb el que has fet, has d’estar agraït d’estar viu.

I quan tens família, la responsabilitat és doble…
Sí, en el meu cas tenir una filla és el que més m’ha fet ballar el cap; tenir por de que em passi alguna cosa perquè no vull deixar-la abandonada. És una sensació molt bèstia que m’ha fet treure una mica el peu de l’accelerador els darrers anys. En les últimes ascensions he estat més conservador i he procurat no prendre riscos innecessaris.

Com és el dia a dia d’una persona que s’està preparant per fer un 8.000?
Quan vas d’expedició hi ha bastanta feina per preparar-la, per buscar els patrocinis, per mantenir-los… En el meu cas, també faig conferències i esdeveniments per a empreses i això em portava molta feina, així que intentava portar una vida ordenada, entrenant cada dia per mantenir el nivell físic (surto a córrer, vaig en bicicleta, faig esquí de muntanya, escalada en roca…) i estant en contacte amb el medi. Tot això intentant mantenir la meva vida familiar!

I ara que has culminat el teu projecte dels catorze 8.000, quina relació tens amb la muntanya?
Ara mateix tinc dues relacions, una professional perquè soc guia d’alta muntanya i una com a amateur, perquè, quan no estic treballant, passo gran part de la meva estona de lleure a la muntanya.

Què els diries a les persones que s’han proposat un repte tan gran com el teu?
D’entrada, als que volen començar a la muntanya i no ho han fet abans els diria que es formin. Avui hi ha molts professionals titulats que estan als clubs de muntanya i a les federacions i que poden ajudar. Els recomanaria que facin cursos perquè aprendran coses que no són capaços d’imaginar, a banda dels aspectes tècnics, qüestions del medi natural on ens movem. Als qui ja tenen experiència, l’únic consell que els donaria és que ho facin de manera esgraonada, que vagin posant a prova el seu cos. És molt important el coneixement de les pròpies limitacions i el cos reacciona de manera diferent a 3.000 metres que a 7.000. Com a metàfora, la majoria de gent que et trobes morta a l’Himàlaia estan asseguts, és a dir, no han caigut per un precipici, no han patit un allau, són persones que simplement ja no podien més.

Què opines de l’auge de persones que s’inicien en l’alpinisme en els darrers anys?
Crec que l’alpinisme és cada vegada més esport i menys aventura. Ara tenim tanta informació i tants recursos, que això ha fet que molta gent s’hi vegi amb cor. Abans de fer un cim pots veure mil vídeos de gent que ho ha fet abans que tu i que et dona consells, per tant, ha desaparegut gran part de l’èpica i de la incertesa de la muntanya, però també penso que és bo que la gent vulgui descobrir els espais naturals i sortir de les ciutats; és bo per a la salut mental de la població. La part dolenta és que es massifiquen els espais naturals i cal conscienciar i regular la seva afluència, perquè no hi cabem tots.

Quin és ara el teu repte després d’haver assolit els catorze 8.000?
Ara mateix no tinc cap objectiu esportiu molt clar perquè amb la pandèmia s’han desdibuixat una mica, però tinc petits reptes del dia a dia, hi ha vies que no he escalat a prop de casa, i també m’agradaria anar al Cerro Torre (a la Patagònia) i a alguns llocs dels Alps on encara no hi he estat.

Continua llegint

Entrevistes

Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”

La mostra que no queden gaires preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, Viatge en espiral (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot, aquella sobre perquè prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc.

Publicat

on

Per

Tu has dit: “No se’ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes” (Nació Digital). Per què és tan important aquest factor sorpresa?
No sé si diria el factor sorpresa en si, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent i fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla… I vinga, i a viure (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; de derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

I quines són les coses que t’incomoden?
Mira, et diria que el què més pal em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un pureta (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de pasta, que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món.

També has comentat: “A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners” (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh…. Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que ando en el dolar, però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això mola, però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar currant i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un bolo, sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues.

Tu dius: “Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un ‘tio’ normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me’n foto […] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres.” (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest tio? Que malament que parla; que malparlat, Déu meu!

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o… Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un tio que és el més chungo i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà… En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de… no vull dir paraules malsonants (riu).

És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que… Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com… els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘‘No, perquè tu ets superrapsupertrap, no sé què…”. I és en plan: és que me la suda. O sigui, me la suda el que pensin uns, me la suda el que pensin els altres…

En la intersecció entre rap i trap, potser…
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part guai és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humilitat. És com molt difícil de replicar. No ho sé, no ho sé, no ho sé…

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de ‘Viatge en espiral’?
Uf…! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor, i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? Crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta.

La nostàlgia com a motor de la creativitat?
Sí, sí, sí…

Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però bueno, que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú… (riu).

 

MANUEL ARENAS

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Judith Colell: “Hem de buscar la manera que aquest talent el puguem finançar”

Conversem amb la cineasta i docent Judith Colell després de ser elegida presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Nominada vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol el 2011 i membre de la Junta directiva de l’Acadèmia del Cinema Català des del 2017, la directora catalana s’estrena en el nou càrrec enmig d’una situació molt delicada pel que fa a la indústria de l’audiovisual català.

Publicat

on

Per

Arrossegaves una llarga experiència prèvia en llocs de responsabilitat, per exemple, com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. Suposo que ha estat un element decisiu per presentar la teva candidatura?
Sí. La veritat és que els anys d’experiència com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol i de secretària de la Junta anterior de l’Acadèmia del Cinema Català amb Isona Passola va ser un dels motius que em va impulsar a presentar-me. Realment, jo havia estat fent un màster de deu anys de com funcionaven les Acadèmies i vaig pensar: “Potser és el moment d’intentar posar-ho en pràctica”. I per això em vaig presentar.

Ara que estàs al capdavant de l’Acadèmia del Cinema Català, quines mesures immediates teniu previstes engegar la nova Junta?
A mi m’ha fet molta il·lusió comprovar que els mitjans estaven molt pendents de nosaltres. Ara ha arribat el moment de posar-nos a treballar. La primera cosa que farem des de la Junta serà muntar grups de treball, ja que el dia a dia se’ns menja a la Junta. I, també, ampliar, començar a fer reunions tant amb institucions com amb totes les associacions, de fet ja n’hem fet unes quantes. A més, també, començar a treballar en els Gaudí de l’any vinent. I, també, intentar d’ampliar el nombre de socis i sòcies. Com més serem, més força tindrem.

Un dels punts primordials del sector audiovisual català és el seu infrafinançament. Si ja heu mantingut contactes amb la Conselleria, quines reclamacions els hi heu traslladat per intentar resoldre-ho?
Algunes reunions ja les hem fet, altres les farem aviat. I sí, ho tenim previst. Hem d’anar tots plegats més que demanar, a treure pit una miqueta del cinema que fem, del talentós que és el cinema que fem, de com està present a tots els festivals internacionals. Evidentment, jo penso que hem de treure pit d’això i crec que des de les institucions també en són conscients d’això. Aleshores hem de buscar la manera que aquest talent el puguem finançar i que es pugui crear una cinematografia forta i variada i que faci tota mena de cinema. I això és el que intentarem.

Es posa de manifest una paradoxa. Tenim un cinema multipremiat, però tenim un percentatge de taquilla petit. Com es pot redreçar aquesta situació?
Bé. Aquí també hi entra molt el tema del finançament que dèiem. Com hem de competir, ja no només les pel·lícules catalanes sinó les europees en general, amb els monstres de les pel·lícules americanes. En aquest sentit, és complicat que l’espectador se n’assabenti d’aquella pel·lícula que s’estrena. Sí que penso que potser estaria bé tenir la complicitat de la televisió. Perquè hi ha algunes cadenes privades que les seves pel·lícules fins i tot te les posen a les sopes. No dic potser que siguem tan agressius, però sí que penso que podem arribar a algun tipus d’acord per fer més promoció del nostre cinema.

La darrera edició dels Premis Gaudí ha posat de manifest una reculada progressiva pel que fa a pel·lícules en català. Es pot revertir aquesta situació?
Això és un tema que ens preocupa moltíssim perquè fa deu anys hi havia moltes pel·lícules rodades en català i amb pressupostos molt grans i ara cada any va reculant això. Penso que des de la Generalitat ja se n’han adonat i hi estan posant remei i jo he vist molt bona predisposició per part de la Conselleria. No pot ser que el finançament hagi anat caient, sobretot de TV3, els darrers anys. Estic convençuda que molta gent hagués rodat en català si hagués tingut el finançament adequat des de Catalunya. I això ho volem potenciar perquè, evidentment, el cinema en català és una de les priorita

També ens trobem que Madrid fagocita molt el talent català, no només a través de les televisions privades sinó ara també amb les grans plataformes, no?
Totalment. És una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tenir una de les plataformes aquí. La veritat, això és un tema que ens preocupa moltíssim. No pot ser que el nostre talent se’n vagi a Madrid perquè hi ha més feina allà. Això és el que et deia al principi, que ens hem d’unir totes les associacions i treballar conjuntament amb la Conselleria, TV3 i tots els actors que puguin estar implicats en això i intentar tornar a tenir aquí una indústria forta.

Ets també sòcia fundadora i impulsora de CIMA (Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales). Què en penses que el paper de la dona en la indústria audiovisual catalana sigui una mica minso?
A veure, en la indústria catalana i en la indústria del món! No és una mica minso, és miserable. Ja et dic, directores, productores i guionistes, encara, però si entrem en altres especialitats com fotografia, so o música, és gairebé inexistent. I això és injust, ens estem perdent la mirada de la meitat de la població. Per primer cop una dona guanya la Palma d’Or de Canes i sembla que aquest any estem en un bon any, però si et poses a mirar els tant per cent, segueixen sent miserables. A mi m’agradaria que els percentatges s’acostessin més al cinquanta.

Tenint en compte que la realització de pel·lícules s’ha vist aturada per culpa de la pandèmia, com es preveu la pròxima edició dels Premis Gaudí?
Pot ser un any complicat de producció i també d’estrena. Ha sigut un any molt difícil, tant de producció com d’exhibició, però jo crec que al setembre s’animarà tot. En un any de pandèmia, segurament sí que hi haurà una baixada de produccions, però hi ha hagut molt bones pel·lícules que aquest any ja s’han estrenat o pel·lícules que s’estrenen al setembre o octubre. Penso que hi haurà una bona collita tenint en compte de l’any d’on venim.

Tu també podries ser part afectada, ja que tens una pel·lícula pendent d’estrena, ‘15 horas’, no?
Acabada està, va estar al darrer Festival de Màlaga i va guanyar el Premi Signis. Però ja veurem… perquè estan les coses molt difícils per estrenar les pel·lícules, ara, hi ha un embut de pel·lícules per estrenar i les sales són les que hi ha. Hi ha el que hi ha. Espero que sí, que la pugui estrenar per estar en aquesta edició dels Premis Gaudí.

JOAN MILLARET / AMIC

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.