Connecta amb nosaltres

Història

El Teatre Victòria, joia del Paral·lel

Publicat

on

Fa pocs dies BTV va emetre una pel·lícula d’Enjòlit, de finals dels anys 50, Cita impossible, d’Antonio Santillán. Algunes escenes estaven filmades al teatre Victòria, s’hi podien veure escenes de revistes dels Vienesos, i Gustavo Re, actor de la companyia que va viure al nostre barri, interpretava un divertit personatge.

El Victòria va substituir el Pavelló Soriano, fundat pels germans d’aquest nom, s’hi feien espectacles diversos i subhastes de productes tèxtils que es promocionaven amb un famós orgue instal·lat a l’entrada. L’any 1905 es va construir el teatre que va ocupar l’antic Palacio Trianon on s’havia presentat La Chelito. S’hi va fer revista, varietats i fins i tot Santiago Rusiñol hi va estrenar un vodevil amb l’explícit títol El senyor Josep falta a la dona. L’any 1916 hi va haver canvi de propietaris i es va dir Teatre Victòria. El va inaugurar la companyia de Josep Santpere. També s’hi va fer teatre més seriós i sarsuela, amb figures com Vendrell o Marcos Redondo.

Al Victòria si hi ha fet gèneres diversos, revista frívola i coses de categoria que van portar al Paral·lel gent de tota la ciutat i de més enllà. És va anar ampliant  i reformant, amb el pas del temps. Hi van actuar artistes com Sara Montiel, Serrat, Peret o Capri. Es van fer tantes coses que caldria un llibre sencer per explicar-les. L’any 1986 Dagoll Dagom, El Tricicle i ANEXA  el van comprar i s’hi van estrenar molts espectacles musicals. Va acollir òpera quan el Liceu es va incendiar i reconstruir. Fa poc temps se’l va quedar el Mago Pop i el que em sembla màgic de veritat és que continuï viu, en actiu i programant espectacles interessants.

Continua llegint

Història

Quan anàvem a Ca l’Adroguer

Publicat

on

Aquests dies el barri ha sortit al diari per motius lamentables. Un dels llocs mencionats i inspeccionats ha estat una gelateria del carrer de Blai. En aquell indret, durant molts anys, hi va haver un colmado. Això de colmado no es deia gaire, ni tampoc es mencionaven aquells establiments amb una altra paraula castellana que em resultava misteriosa i encisadora: ultramarinos.

El que tothom, en general, deia, era Ca l’Adroguer. I també es mencionaven els establiments amb el nom de l’amo o responsable. Aquest es deia Cal senyor Quimet, nom del propietari. En seguir el negoci el fill gran es va dir Cal Jaume. El senyor Jaume era de l’edat de la meva mare i es coneixen des de petits. Un germà seu va ser un molt bon ballarí, Josep Ferran, més recordat pels seus alumnes de França que per nosaltres. A casa seva van tenir la grapa de reconèixer les seves qualitats i va poder aprendre amb l’enyorat Magrinyà, director del ballet, avui desaparegut, del Liceu. Josep Ferran va ballar amb la companyia del Marquès de Cuevas i amb la de Roland Petit. En algunes pel·lícules musicals, com ara Papá piernas largas (1955) hi sortia, en el conjunt de ballarins. Més endavant es va dedicar a l’ensenyament i va acabar per retornar a Barcelona.

Durant els anys 80 van començar a tancar moltes botigues del barri i el substrat social va canviar. La gent marxava a d’altres indrets, les botigues petites tancaven, tot té alts i baixos però per poder valorar els canvis s’ha de ser una mica vell i tenir perspectiva. Avui tornem a tenir adroguers, adroguers de tot el món que ofereixen un servei de proximitat imprescindible, sobretot per a la gent gran.

Continua llegint

Història

2 de gener de 1907: Entra en servei l’Hospital Clínic de Barcelona

Avui abasta a més de mig milió d’habitants

Publicat

on

Des de 1401, el principal centre mèdic de la ciutat era l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, entre els carrers de l’Hospital i del Carme. Des de llavors, els estudis de medicina estigueren vinculats amb aquest recinte, fins i tot quan la Universitat de Barcelona fou tancada durant gairebé cent anys. A mitjans del segle XIX, el metge Francesc Salvà creà la càtedra de cirurgia i el doctor Pere Mata propicià la creació d’una nova facultat de Medicina. Així, al tombant del segle XX, la recerca mèdica catalana estava en ple apogeu al voltant de la Facultat de Medicina de l’Hospital de la Santa Creu. El metge Jaume Pi i Sunyer havia creat el primer laboratori de la Facultat; també es fundà el Laboratori Municipal, especialitzat en la recerca bacteriològica; i Santiago Ramón y Cajal va fer la seva productiva estada a Barcelona. La ciutat esdevingué un centre neuràlgic en la investigació mèdica en ginecologia, bacteriologia i fisiologia.

Problemes econòmics

A més, amb l’enderroc de les muralles de la ciutat, es feu sanitàriament necessària la construcció de nous centres hospitalaris a les noves zones d’expansió. El 1879, el claustre de la Facultat demanà a l’Estat la construcció d’un nou hospital universitari; la primera pedra es posà el 1888; però el projecte, de Josep Domènech i Estapà, s’aturà durant un any; i les obres no conclogueren fins el 1901. Per problemes econòmics, l’Hospital Clínic no començà a funcionar fins a inicis de 1907.

Els pacients provenien de classes populars: gent sense recursos que no podia anar a una consulta privada. Al principi, els metges no cobraven, les infermeres eren monges i els primers directors sovint havien de pagar part de les despeses per mantenir-lo en funcionament. De mica en mica, però, el centre anà atraient facultatius prestigiosos. Això es deu al fet que el Clínic era l’hospital de la Facultat de Medicina i s’hi feien les pràctiques.

Altres hospitals

El 1902 es posà la primera pedra del nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però no entrà en funcionament fins el 1930, amb les instal·lacions modernistes de Domènech i Montaner, al capdamunt de l’avinguda de Gaudí. Mentrestant, el 1914 s’havia obert l’Hospital Municipal d’Infecciosos, a la Barceloneta, actual Hospital del Mar.

El 1955 s’inaugurà la Residencia Sanitaria Francisco Franco, l’actual Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El 1966 s’amplià amb la construcció dels edificis dels nous hospitals: general, traumatologia i maternoinfantil.

Amb els Jocs Olímpics de 1992, l’Hospital del Mar es modernitzà intensivament. I el 2000 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugurà els seus equipaments nous, al carrer de Sant Quintí en la zona superior a la ubicació anterior. De l’obertura de l’Hospital Clínic de Barcelona, ara fa 115 anys.

Continua llegint

Història

Quarters, districtes, barris i carrers

A Barcelona perduren plaques del primer sistema de numeració de cases i carrers

Publicat

on

Per

Les ciutats no sempre han estat organismes domesticats i codificats que es poden estudiar a Google Maps. A l’origen, les cases no tenien número i els carrers tenien nom però no placa. Si un foraster buscava algú en aquell dèdal de carrerons no li quedava cap altre remei que preguntar. De vegades, l’única manera d’orientar-se era oferir la distància aproximada a un edifici com una església, un palau o una catedral.

Els primers sistemes de numeració apareixen al segle XVIII. Al nostre país, aquesta novetat es va incorporar després de la Reial Cèdula de Carles III de 1769, que ordenava senyalitzar els carrers amb rajoles. A Barcelona aquest sistema es va implantar el 1770 i d’aquells anys encara queden plaques com les que es veuen a la intersecció dels carrers del Call, Sant Domènec del Call i Pas de l’Ensenyança. Una resa: “Quartel nº 3 Isla nº 20”, davant, la seva companya posa: “Quartel nº 4 Isla nº 2”. A més es conserven les que assenyalaven edificis notables, com les de Santa Maria del Mar, l’església de Nostra Senyora de la Misericòrdia (llibreria La Central), la de Santa Àgatha, la col·legiata de Santa Anna, o l’església del Sant Esperit del carrer Nou de Sant Francesc. Aquest sistema va mantenir la vella divisió administrativa medieval en cinc quarters (Palau, Sant Pere, Audiència, Sant Jaume i Arrabal), cadascun compost per vuit barris.

Les rajoles no es van substituir fins al 1847, quan es va organitzar la capital catalana en quatre districtes (Llotja, Sant Pere, Universitat i Sant Pau). El canvi va provocar l’aparició de les modernes lapidetes de marbre blanc, amb les lletres embotides en plom o bronze, del tipus: “Distrito 1º Barrio 3º Calle de Templarios”, “Distrito 2º Barrio 1º Calle de Sto. Domingo del Call”, o “Distrito 3º Barrio 8º Calle de Petritxol”.

En aquells anys ja hi va haver protestes per carrers mal retolats, o amb dues plaques diferents. Els veïns del carrer de la Basea es queixaven que hi havia dos números dotze. El 1857 es va publicar una nova ordenança municipal, que dividia Barcelona en deu districtes. A la nostra ciutat, les plaques d’aquesta època inclouen la divisió a “manzanas” com: “Distrito 1º Barrio 4º Manzana 1 Calle del Call”, “Distrito 3º Barrio 9º Manzana 1º Calle de la Porta-Ferrissa”, o “Distrito 4º Barrio 6º Manzana 1 Calle del Hospital”. Sobre això resulta molt clarificador l’estret carreró del Malnom a Ciutat Vella, on en uns pocs metres es poden veure plaques de diverses èpoques. Aquest sistema es va veure afectat pel projecte de Cerdà, per al qual es va dictar la legislació municipal del 1878 que respectava els deu districtes però incorporant l’Eixample. Aquesta organització es va traduir en nous petits marbres, en els quals passava a primer pla el carrer, i després el districte i el barri: “Plaza de la Verónica Dº de la Lonja Bº de la Trinidad”, “Calle de Ferlandina Dº Universitat Bº del Padró ”, “Plaza del Angel Dº de la Audiencia Bº de la Catedral”, o “Calle del Notariado Dº de la Universitat Bº de Belén”.

Canvis, regulacions i ordenances

Aquesta multiplicitat de models de placa va obligar a una primera operació de neteja el 1885, ja que hi havia rètols il·legibles per la brutícia. Novament es va regular l’organització territorial amb la incorporació dels barris perifèrics (molts conserven números de casa de quan eren localitats independents). Els deu nous districtes eren: Barceloneta/Poblenou, Sant Pere, Llotja/Audiència, Concepció, Drassanes, Sants/Hostafrancs/Les Corts, Gràcia/Sant Gervasi, Horta/Sant Andreu, i Sant Martí de Provençals; dividits al seu torn en 116 barris.

La divisió administrativa va patir nous canvis segons el color polític: Segona República, el franquisme i el primer ajuntament democràtic. Dels dos models franquistes es pot veure la placa que sobreviu al  carrer de la Cucurulla (de metall esmaltat en blau i lletres blanques, com moltes numeracions de finca), i la del Passatge del Comerç (de marbre blanc). La majoria d’aquestes serien substituïdes per les actuals a partir de 1984. Alguna fins i tot es va convertir en projecte artístic, com el cas del projecte Hospital 106 que recorda aquesta direcció desapareguda per l’obertura de la Rambla del Raval, de la qual només queda l’antiga placa entre els números moderns 104 i 108.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021