Connecta amb nosaltres

Història

Cinema i famosos a la plaça del Sortidor

Publicat

on

Durant uns dies, a principis dels anys seixanta del segle passat, en sortir de l’escola de les Monges Franciscanes, les nenes d’aleshores vam viure una interessant experiència. A la placeta hi filmaven una pel·lícula. L’actor més conegut, per a nosaltres, que érem unes criatures, era Tony Leblanc. Després he sabut que hi sortia més gent famosa: Alady, Julián  Mateos, Lilian de Celis, Antonio Garisa… Per la plaça hi van penjar cartells fent veure que érem a Madrid. La dirigia Miguel Lluch i en el guió hi va intervenir Carlos Arniches. No va ser una gran pel·lícula, la veritat, però per a nosaltres, aleshores, el món del cinema era mític. Explicava la història d’un barber que volia que els seus fills, noi i noia, arribessin a ser estrelles, el xicot com a torero i la noia com a cantant.

El millor d’aquella pel·lícula, avui, per als poble-sequins, és que hi podem veure la plaça del Sortidor com era aleshores, la barberia era autèntica i s’hi pot retrobar la famosa barraqueta de llaminadures i gelats del senyor Isidre. I el bar Jeniu, un dels establiments que ha conservat més l’aspecte del passat. Hi sortien algunes persones del barri, com ara una jove carnissera del carrer de Blasco de Garay, molt ben plantada. El cinema, aleshores, era una mena de mite que embolcallava amb el seu misteri tota la gent que s’hi dedicava. Al Paral·lel teníem els Estudis Iquino, on també anàvem a badar per si ens ensopegàvem amb alguna estrella ni que fos de volada modesta. Las estrellas no és avui un títol gaire recordat però se’n pot trobar alguna còpia si es busca amb afició. El seu valor, avui, és més documental que no pas cinematogràfic.

Continua llegint

Història

El Patio del Farolillo

Al Poble Espanyol, durant l’Exposició Universal de 1929, es va reproduir l’ambient dels tablaos del Paral·lel

Publicat

on

Per

El cabaret, en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929. Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d’una reproducció de la font de Tarifa (Cadis), on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La història d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble José Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l’aristòcrata a mans del tal Tadeo Villalba. A la Rosita, que ja havia actuat a l’Argentina a finals dels anys 1910’s, se li atribuïen també idil·lis mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

Desaparició després de l’Exposició

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d’animar les nits de l’any llarg que va durar l’exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d’aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins la seva mort a l’any 1959.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria, joia del Paral·lel

Publicat

on

Fa pocs dies BTV va emetre una pel·lícula d’Enjòlit, de finals dels anys 50, Cita impossible, d’Antonio Santillán. Algunes escenes estaven filmades al teatre Victòria, s’hi podien veure escenes de revistes dels Vienesos, i Gustavo Re, actor de la companyia que va viure al nostre barri, interpretava un divertit personatge.

El Victòria va substituir el Pavelló Soriano, fundat pels germans d’aquest nom, s’hi feien espectacles diversos i subhastes de productes tèxtils que es promocionaven amb un famós orgue instal·lat a l’entrada. L’any 1905 es va construir el teatre que va ocupar l’antic Palacio Trianon on s’havia presentat La Chelito. S’hi va fer revista, varietats i fins i tot Santiago Rusiñol hi va estrenar un vodevil amb l’explícit títol El senyor Josep falta a la dona. L’any 1916 hi va haver canvi de propietaris i es va dir Teatre Victòria. El va inaugurar la companyia de Josep Santpere. També s’hi va fer teatre més seriós i sarsuela, amb figures com Vendrell o Marcos Redondo.

Al Victòria si hi ha fet gèneres diversos, revista frívola i coses de categoria que van portar al Paral·lel gent de tota la ciutat i de més enllà. És va anar ampliant  i reformant, amb el pas del temps. Hi van actuar artistes com Sara Montiel, Serrat, Peret o Capri. Es van fer tantes coses que caldria un llibre sencer per explicar-les. L’any 1986 Dagoll Dagom, El Tricicle i ANEXA  el van comprar i s’hi van estrenar molts espectacles musicals. Va acollir òpera quan el Liceu es va incendiar i reconstruir. Fa poc temps se’l va quedar el Mago Pop i el que em sembla màgic de veritat és que continuï viu, en actiu i programant espectacles interessants.

Continua llegint

Història

D’on surt l’expressió ‘estar de rodríguez’?

Publicat

on

Per

L’expressió estar de rodríguez va sorgir a mitjans dels anys 60, però la seva popularització va arribar en els primers anys dels 70, en què es va convertir en el sinònim perfecte per denominar a aquells homes que s’havien quedat durant uns dies sols a casa i que disposaven d’aquest temps sense la família per poder sortir, desmadrar-se, muntar alguna festeta i fins i tot mirar de lligar.

En les dècades dels 60 i 70 va aparèixer el boom del turisme a les costes espanyoles, cosa que va propiciar que es realitzessin un gran nombre de pel·lícules en què la seva temàtica versava sobre l’estiueig, les platges i, com no, la figura dels Rodríguez.

José Luis López Vázquez

Però per què es va escollir el cognom Rodríguez i no un altre dels moltíssims que hi ha a Espanya? Ben senzill… d’una banda perquè aquest cognom és molt freqüent, però sobretot per culpa del cinema de l’època i més concretament (segons indiquen la majoria de fonts consultades) la pel·lícula, de 1965, protagonitzada per José Luis López Vázquez que portava per títol El cálido verano del Sr. Rodríguez i dirigida per un dels directors més prolífics d’aquells anys: Pedro Lazaga. S’hi relatava les aventures de Pepe Rodríguez, un oficinista que havia de quedar-se treballant durant l’estiu, mentre la seva dona i fills marxaven de vacances a la platja. Com podeu imaginar-vos, el pobre Pepe vivia mil i una aventures en aquest càlid estiu, entre les quals hi havia el propòsit de tenir una aventura extraconjugal. Cal tenir en compte l’any de la pel·lícula (1965), de manera que la tan anhelada canita a l’aire no s’arribava a produir mai i a més, s’adonava del molt que estimava i trobava a faltar la seva dona.

Tot i popularitzar-se ràpidament el terme ‘‘rodríguez’’ aquesta pel·lícula va ser de les que menys repercussió va tenir en la filmografia de Pedro Lazaga (director de títols tan famosos com La ciudad no es para míSor Citroen o Los tramposos, entre molts d’altres).

Leblanc, Alonso i Ozores

Lazaga, va utilitzar en moltes pel·lícules la recurrent figura del Rodriguez, tot i que no va ser fins al 1975 que l’inclouria de nou en el títol d’un altre film (aquest cop amb moltíssim més èxit de taquilla i públic) rodant la comèdia titulada Tres suecas para tres rodríguez, en què la trama portava a tres amics (Tony Leblanc, Rafael Alonso i Antonio Ozores), que havien enviat a les seves dones d’estiueig, a aprofitar-se d’aquesta solteria temporal per desmadrar-se i intentar lligar amb unes estupendes sueques (en aquells temps l’objectiu de qualsevol rodríguez que pretengués tenir un tòrrid romanç estival).

Tot plegat molt masclista i caspós, però s’ha de tenir en compte l’època, i que a molta gent li feien gràcia aquestes pel·lícules. I encara en els nostres dies, se sent l’expressió quan un (o una) es queda de rodríguez.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.