Connecta amb nosaltres

Història

D’on surt l’expressió ‘estar de rodríguez’?

Publicat

on

L’expressió estar de rodríguez va sorgir a mitjans dels anys 60, però la seva popularització va arribar en els primers anys dels 70, en què es va convertir en el sinònim perfecte per denominar a aquells homes que s’havien quedat durant uns dies sols a casa i que disposaven d’aquest temps sense la família per poder sortir, desmadrar-se, muntar alguna festeta i fins i tot mirar de lligar.

En les dècades dels 60 i 70 va aparèixer el boom del turisme a les costes espanyoles, cosa que va propiciar que es realitzessin un gran nombre de pel·lícules en què la seva temàtica versava sobre l’estiueig, les platges i, com no, la figura dels Rodríguez.

José Luis López Vázquez

Però per què es va escollir el cognom Rodríguez i no un altre dels moltíssims que hi ha a Espanya? Ben senzill… d’una banda perquè aquest cognom és molt freqüent, però sobretot per culpa del cinema de l’època i més concretament (segons indiquen la majoria de fonts consultades) la pel·lícula, de 1965, protagonitzada per José Luis López Vázquez que portava per títol El cálido verano del Sr. Rodríguez i dirigida per un dels directors més prolífics d’aquells anys: Pedro Lazaga. S’hi relatava les aventures de Pepe Rodríguez, un oficinista que havia de quedar-se treballant durant l’estiu, mentre la seva dona i fills marxaven de vacances a la platja. Com podeu imaginar-vos, el pobre Pepe vivia mil i una aventures en aquest càlid estiu, entre les quals hi havia el propòsit de tenir una aventura extraconjugal. Cal tenir en compte l’any de la pel·lícula (1965), de manera que la tan anhelada canita a l’aire no s’arribava a produir mai i a més, s’adonava del molt que estimava i trobava a faltar la seva dona.

Tot i popularitzar-se ràpidament el terme ‘‘rodríguez’’ aquesta pel·lícula va ser de les que menys repercussió va tenir en la filmografia de Pedro Lazaga (director de títols tan famosos com La ciudad no es para míSor Citroen o Los tramposos, entre molts d’altres).

Leblanc, Alonso i Ozores

Lazaga, va utilitzar en moltes pel·lícules la recurrent figura del Rodriguez, tot i que no va ser fins al 1975 que l’inclouria de nou en el títol d’un altre film (aquest cop amb moltíssim més èxit de taquilla i públic) rodant la comèdia titulada Tres suecas para tres rodríguez, en què la trama portava a tres amics (Tony Leblanc, Rafael Alonso i Antonio Ozores), que havien enviat a les seves dones d’estiueig, a aprofitar-se d’aquesta solteria temporal per desmadrar-se i intentar lligar amb unes estupendes sueques (en aquells temps l’objectiu de qualsevol rodríguez que pretengués tenir un tòrrid romanç estival).

Tot plegat molt masclista i caspós, però s’ha de tenir en compte l’època, i que a molta gent li feien gràcia aquestes pel·lícules. I encara en els nostres dies, se sent l’expressió quan un (o una) es queda de rodríguez.

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021