Expliques que el Molino va ser la teva porta d’entrada a Barcelona…
Sí, jo vaig arribar a la ciutat amb una companyia d’artistes a buscar-nos bonament la vida. Vam estar al Molino fent un espectacle, que era per un mes, i va ser tal l’èxit que vam estar prorrogant i prorrogant, amb les entrades exhaurides, durant mig any. Després tothom va marxar i em vaig quedar jo, m’havia enamorat de Barcelona.
De què tractava l’obra?
Era un espectacle pel 20è aniversari de la companyia The Chanclettes i repassava la seva història, amb clau d’humor. Era molt punyent, amb ironia i dobles sentits… Vaja, l’essència de la Brigitta; la doble intenció, la picardia i el glamour, nena, el glamour no s’ha de perdre.
Sempre calces talons?
Sempre. La dona catalana i francesa no pot anar mai plana.
I l’esquena com la portes?
L’esquena molt bé perquè faig natació, aquest és el truc per aguantar-me durant tantes hores. Fer natació, l’alimentació i dormir quan toca.
Quines impressions vas tenir del Paral·lel?
Doncs em va semblar una meravella saber, perquè m’havia documentat, com havia estat en un passat, però molt trista de veure el seu estat actual. No és ni de lluny el que era i és una pena. Però, bé, aquí estic jo per canviar aquesta inèrcia. Vull ser la nova vedette del segle XXI.
Com és el Paral·lel que imagines?
Me l’imagino tal com era quan la gent sortia de casa seva, d’altres barris, ciutats i pobles de Catalunya o d’Espanya tot dient “anem al Paral·lel que alguna cosa veurem”. O sigui, quan no es planificava res perquè se sabia que aquí hi havia espectacle assegurat.
Tornant al Molino, va ser gràcies a l’obra que hi vas representar que Betevé va contactar amb tu.
Sí, va venir un productor a veure l’espectacle i li va encantar una servidora; així doncs, em va fer un càsting amb tres transformistes més i es van quedar amb mi.
Per a aquelles persones que potser no coneixen el terme, com definiries transformista?
Transformista és una persona que, indiferentment del seu sexe, es transforma en un altre personatge. Això no té res a veure amb travesti, que normalment és un home a qui li agrada vestir-se de dona perquè sent plaer o una persona transsexual. Jo soc un actor que es transforma en un altre personatge.
Es podria parlar d’alter ego?
Sí, jo em considero l’alter ego de David Cano, l’actor. A més, ell ha creat un monstre perquè jo vaig sola; tinc vida pròpia. Sovint compten amb mi sense avisar-lo a ell.
Qui se sent més còmode a la televisió, el David o tu?
Jo! A mi m’encanta la tele, tot i que he de dir que m’agrada tot perquè també soc una gran amant de la ràdio.
Com és l’experiència a Betevé?
Fantàstica. Estic molt contenta de l’oportunitat; formo part d’un programa social amb un gran equip al darrere i donant servei, que per això és la TV pública, als i les veïnes de Barcelona.
Quin és el teu paper en el programa?
Doncs vaig pels carrers i pregunto a la gent les seves inquietuds. He notat que n’hi ha molta que necessita ser escoltada.
Busques opinions, crítiques, propostes…
Busco la veritat, el que em trobo, la realitat. Res impostat ni preparat, perquè si no perd la màgia.
A twitter et descrius com una reportera punyent.
Ara ho has dit! Doncs sí. Perquè sé treure a la gent el que duu a dintre; sempre amb humor, amb picardia, amb doble sentit però sense faltar el respecte mai, mai, mai, mai. Ni amb el vocabulari, ni amb les formes.
La gent amb qui parles, com reacciona davant teu?
Doncs molt bé, amb molta naturalitat. He tingut la sort que m’han acollit amb molt d’afecte.
Tothom et coneix?
Ara sí, nena, no ha estat fàcil, però ara ja sí.
També et defineixes com a cupletista picant…
El couplé m’encanta. Precisament estic preparant un disc en què recupero els cuplets que tantes alegries van donar a principis de segle XX. En ell, utilitzo la picardia, l’humor i el doble sentit.
On t’imagines que sonarà aquesta música?
Aquesta música, nena, ha de sonar a tot arreu: a l’Apolo, a Razzmataz, a la Sala Barts, a totes les sales. M’agradaria que els skaters la portessin als seus auriculars.
Tant de bo! Parlant de l’humor, creus que és compatible amb el periodisme?
Totalment, i amb la vida, amb tot! Les coses es poden dir de moltes maneres, però si tu poses una mica d’humor, entren millor. Jo crec que hauria de ser obligatori.
Creus que l’humor té límits?
Sí, per mi sí. Tot i això, trobo que ara potser es fila massa prim; hem tornat una mica enrere amb l’humor perquè ja no es toleren segons quines coses però, clar, entre poc i massa.
El punt intermedi és difícil de trobar…
Molt difícil perquè és una línia molt fina i hi ha gent que se la passa i d’altres que no hi arribem per prudència. El que és intel·ligent és fer humor sense ofendre a ningú.
Clar i català. I ara al gener estàs de celebració…
Oi tant, nena, l’Associació Pro Teatre Talia Olympia fa quinze anys i farem un espectacle a les Cotxeres Borrell per celebrar-ho.
Ens en pots fer un avançament?
A veure, nosaltres preparem sempre cabaret, però aquesta vegada el dedicarem al món del cinema. Hi haurà ball, cant i la mestra de cerimònies que serà una servidora.
És per a tots els públics?
Sí, a mi m’agradaria que vingués molta gent jove. Els convido perquè coneguin el món del cabaret i així poder revitalitzar el Paral·lel; aquest Paral·lel fantàstic que no hem viscut però que viurem.