47 poemes que parlen de serps, a mi em fan por…
A mi també me’n feien, no podia ni mirar fotografies on apareguessin; ara ja no m’espanten.

Les veus en els teus somnis.
De forma recurrent, en les poesies del meu llibre parlo d’una serp que ve als meus somnis cada nit.

Has descobert què significa?
Sí, crec que la serp és símbol de la recuperació de la deessa, una reconstrucció del mite original. Penso que nosaltres com a dones som les portadores d’una visió de pau, d’amor, de seguretat, de construcció… el contrari del que tenim ara. La serp el que em diu a mi és “tu treballa aquesta part”. Jo l’entenc com una mostra de la recuperació del poder de la dona.

Encara hi somies?
Sí! El llibre el vam presentar el 2018 i vaig pensar que ja havia acabat amb les serps, però han tornat. És per això que ara estic escrivint la segona part.

També poesia?
Doncs encara no ho sé. Vull seguir el format de les cròniques antigues mexicanes; en comptes de modernitzar el mite, vull fer-ne una revisió per apropar-lo a la vida.

I aquesta segona part sortirà el 2022?
Ui, això m’agradaria perquè penso que és un any molt bonic, però no ho crec. Necessitaria un any sabàtic per fer-ho perquè l’escriptura és molt absorbent. Ara estic en procés de recopilar tots els materials que tinc: de somnis i d’informació que vaig rebent.

Reculls els somnis?
Sí, quan em desperto els apunto i els deixo guardats. I ja després els recupero quan vull escriure, vaig fer-ho així amb el primer poemari i va sortir bé.

‘Sueños con serpientes’ està acompanyat d’un conjunt d’il·lustracions.
Són d’unes amigues mexicanes: Mayra Lagunes y Martha Castellanos. Sense que els ho demanés em van fer dibuixos dels meus poemes. I són preciosos. Potser una de les primeres activitats del 2022 que farem a la BiblioMusiCineteca és una exposició amb les il·lustracions. Vull donar-los un espai important ja que han fet un treball meravellós al dibuixar la seva interpretació dels meus somnis.

Ara que en parles, quina és la història de la BiblioMusiCineteca?
Doncs es va crear el 2005, però no teníem tota l’activitat que tenim ara. Al principi fèiem totes les activitats a porta tancada, perquè no hi havia infraestructura, però el 2010 ens vam constituir com a associació cultural i des d’aleshores que no hem parat.

Tu t’hi vas incorporar activament el 2014
Sí, vaig ser presidenta des de la seva constitució com a entitat i hi ajudava quan podia, però va ser quan vaig deixar El Periódico que hi vaig entrar de ple. Ara en soc presidenta i directora.

Quantes persones dueu a terme el projecte?
El nostre nucli és molt primari, el meu marit, Ferran Baile, i jo, més els integrants de la junta. Al voltant tenim molts col·laboradors i una gran xarxa de gent que proposa activitats. Algunes coses les organitzem des de l’associació però en d’altres només posem l’espai. Nosaltres pensem que som un canalitzador de tota aquesta gent.

Quina incidència teniu al barri?
Crec que ajudem a visibilitzar el teixit cultural del Poble-sec. El nostre barri té una gran quantitat de gent de fora, amb les seves tradicions i, a diferència d’en altres zones, no s’han fet guetos. Això aporta riquesa i ofereix una vitalitat particular.

Hi ha un fort teixit associatiu…
Sí, sempre l’ha tingut. Primer perquè al Paral·lel es va desenvolupar la vida teatral i social de la guerra i la posguerra. Segon, per la preocupació de les autoritats, suposo, de recuperar espais. Tot el conjunt fa que hi hagi un moviment popular fort i penso que és necessari perquè el Poble-sec durant un temps va ser un barri marginal.

Ara té una vida cultural molt rica. 
Sí, la Coordinadora hi juga un paper important; aglutina moltes entitats i associacions i organitza moltes activitats. Des de la BiblioMusiCineteca en formem part i ens ha ajudat a vincular-nos al barri.

Pel que expliques, interpreto que la col·laboració entre entitats és una pràctica habitual.
Totalment, nosaltres hem estat en col·laboració amb l’Albareda, el Sortidor, el consell de geganters… Volem fer de Vila i Vilà un carrer artístic; estendre un corredor i que la plaça del Molino, en comptes d’estar plena d’indigents, estigui plena de cultura, música i art.

Per potenciar aquests àmbits, amb la Coordinadora fa tres anys que impulseu el projecte Bressol Cultural, en què consisteix
És una iniciativa que vincula l’educació, l’art i la visió comunitària. Hi formen part les escoles públiques i tots els equipaments de la muntanya: el MNAC, la Fundació Miró, el Museu d’Arqueologia, el Museu Olímpic… La idea és fer projectes conjunts amb l’alumnat i aquestes entitats.

D’on va néixer el projecte?
Ve de la fundació Tot Raval, que han fet un projecte que es diu Apadrina el teu equipament. La exdirectora de l’escola Jacint Verdaguer, Núria Lacasa, el va veure, perquè hi participaven com a escola, i quan es va jubilar va dir que això ho hem de portar al Poble-sec.

I dit i fet.
Al president de la Coordinadora, Toni Reig, li va agradar molt la proposta i vam decidir impulsar-la. La possibilitat de veure’s com una part del moviment cultural i educatiu fa créixer el sentit de pertinença.

Ara farà 18 anys que vas arribar a Barcelona, sents que t’has arrelat al Poble-sec?
Totalment. Durant el temps que vaig estar treballant al Periódico de Catalunya, vaig fer poca vida de poble per falta de temps, però en deixar-ho vaig començar a viure molt més integrada a la comunitat.

Creus en la comunitat com a sistema de vida?
Crec en una comunitat cultural. Per a mi, l’educació és més important que la salut, perquè et fa estar sa. Per això ens interessa molt contribuir a l’enriquiment de l’ecosistema cultural del nostre territori i a la democratització dels seus recursos culturals. Si ho aconseguim, la població estarà més preparada per afrontar els reptes que ens venen.

D’enginyera química a voluntària, com vas començar a col·laborar amb l’ONG Bona Voluntat en Acció?
Doncs jo quan vaig tornar de Mèxic tenia clar que volia seguir en l’àmbit del voluntariat. És per això que em vaig posar a buscar ONG’s a Barcelona on pogués implicar-me. No va ser fàcil, però finalment vaig trobar Bona Voluntat en Acció i ara ja fa 20 anys que hi soc.

No va ser fàcil?
No, perquè les ONG a vegades funcionen, bé, com una empresa. Em va costar trobar-ne una que fos accessible.

Des d’aleshores has treballat com a voluntària i ara estàs com a coordinadora, quina és la teva tasca?
Bàsicament m’encarrego de la producció, és a dir, d’aconseguir ingressos, col·laboracions, subvencions…

Rebeu suport de l’Ajuntament?
No el suficient. Fem una feina que hauria de fer l’administració i encara així no tenim prou suport econòmic.

Bona Voluntat Acció té tres camps d’acció: la cobertura de necessitats bàsiques, els plans d’inserció laboral i l’organització de formacions i campanyes. 
Nosaltres, com a ONG, no només donem aliments sinó que treballem perquè les persones a qui ajudem puguin valer-se per si soles. L’objectiu és que acabin trobant una feina i, mentre no en tenen, els proporcionem aliments, acompanyament i formacions.

Quin tipus d’acompanyament realitzeu?
Nosaltres fem plans individualitzats. Quan arriba una família nova, identifiquem quines necessitats tenen i com els podem ajudar a cobrir-les i a partir d’aquí establim una sèrie de trobades i activitats. Aquells o aquelles que no saben català doncs els derivem a una formació, a qui li costa utilitzar internet doncs li ensenyem les eines més bàsiques. També, els preparem per fer una bona entrevista de feina i els empoderem.

Qualsevol persona pot venir a demanar ajuda?
A demanar sí, però nosaltres només treballem amb els veïns i veïnes del districte. No podem acollir a tothom i tampoc té molt de sentit que una persona que viu fora de Barcelona hagi de venir dos o tres cops per setmana amb els gastos de transport que això comporta.

Amb quantes famílies feu aquest seguiment?
Tot just després de la Covid, teníem 400 famílies, ara hem baixat a unes 350. De totes maneres, el número està per sobre de les nostres possibilitats. Som una ONG molt petita, amb uns 90 voluntaris i ens cal més participació per fer tota la feina.

D’on traieu tots els productes?
Principalment, el banc d’aliments ens proporciona envasats i fruita i verdura un cop al mes. Després, comptem amb el suport de l’Associació Cívica la Nau que ens dona productes d’higiene. Quan pensem en productes de primera necessitats no tenim en compte compreses, bolquers o sabons i són indispensables per a la salut.

El 2019 va repartir al voltant de 82 mil tones d’aliments. El 2020 això gairebé es va duplicar.
Amb la pandèmia hi ha molta gent que va passar gana. Abans de la Covid, la recollida d’aliments es feia només els divendres a la tarda però després del confinament vam haver de deixar totes les altres tasques i centrar-nos únicament en això.

I ara per Nadal, no només repartireu aliments sinó també joguines…
Sí, participarem en dues campanyes. La primera, juntament amb la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, el Nadal Solidari, dins de la qual hi ha els Reis Solidaris. I la segona, Los Reyes Majos, que l’organitza una associació que es diu Mi Aportación.

En què es diferencien?
Els Reis Solidaris és una campanya pensada per a infants. Es designen diferents punts de recollida de joguines, que han de ser noves, i després es distribueixen entre les famílies amb infants de Bona Voluntat en Acció. Los Reyes Majos, en canvi, és per a adults.

Per a adults?
Sí, són adults que fan regals a altres adults. Els adults que formen part d’una entitat social escriuen una carta als reis demanant quelcom que els fa il·lusió. Són petits detalls, un perfum, o un pantaló nou, que no es poden permetre en el seu dia a dia però que els fa feliços.

I qui fa de ‘rei majo’?
Voluntaris d’arreu d’Espanya que compren l’obsequi i l’envien, juntament amb una resposta a la carta rebuda. Nosaltres fem una festa a Bona Voluntat en Acció on els convidem a tots. Quan arriben, veuen tots els regals i cantem nadales i mengem turró, és una trobada especial.

M’ho imagino… Un altre regal és trobar feina, en l’informe de l’any passat dieu que 253 persones van aconseguir-ne gràcies al vostre acompanyament. També indiqueu que un 64% dels que van participar en el taller laboral eren homes mentre que un 70% de les persones ateses al servei d’alimentació van ser dones, aquest és un patró que es repeteix? 
De fet, no; les dades canvien molt cada any, segons el context socioeconòmic que visquem. Hi ha èpoques on la majoria de persones formant-se són homes i d’altres en què són dones. De totes maneres, nosaltres treballem amb unitats familiars i fem el possible perquè tant la mare com el pare puguin entrar al mercat laboral. En alguns casos, hi ha famílies on la dona no parla català i, per tant, comencem amb una formació de la llengua abans de seguir amb la formació més professional.

Tot plegat, una gran feinada. 
Això mateix, i necessitem que la gent ens conegui per poder continuar-la. Volem que ens vinguin a conéixer, que preguntin; aquí al local sempre hi ha algú que pot explicar el funcionament. Som una ONG petita i fàcil, som molt transparents. Som del barri.

El teu avi era sabater i treballava en aquest mateix taller, sembla que el fet d’arreglar objectes ve de família. Què és el que més et fascina del procés?
El que em fascina d’arreglar coses és el fet d’arreglar coses. Soc una mica raret i, en alguns aspectes, també obsessiu. Són atributs que no són gaire bons, però que, quan els enfoques en alguna cosa, et fan ser molt productiu. A més, a mi m’agrada saber com funcionen les coses. La combinació de les dues coses fan que, al final, t’hi has de posar per nassos.

Arreglar com a mode de vida…
Exactement. L’altre dia anava pel carrer i vaig veure una pantalla d’ordinador al terra. Estava aquí al barri i vaig dir, va, l’agafo, ja veuré que en faré. La vaig provar i evidentment no funcionava, però la pantalla no estava trencada ni res. Vaig desmuntar-la, vaig mirar el circuit elèctric, vaig veure què fallava i ho vaig arreglar. I ara la tinc a Wallapop.

Dit així sembla fàcil i tot.
Ho és! No puc veure coses espatllades. Soc molt romàntic; m’agrada donar segones vides a les coses.

Creus que és una actitud social? El fet d’aprofitar i reciclar els productes?
Ara torna a haver-hi una sensibilització, però no és una actitud majoritària encara, ni molt menys. Quan el meu pare era jove, la gent arreglava moltes coses perquè comprar-ne de noves era molt car, amb la globalització la cosa ha canviat.

No només és la globalització.
No, també incideix l’obsolència programada. Abans es feia una cosa perquè et durés tota la vida o més, però això els joves com tu no ho heu viscut.

La meva mare ens sol dir que no tractem prou bé les coses, que a ella li duraven molts anys. 
És veritat, quan això m’ho deia el meu avi jo pensava, avi penses com un avi. Penses que tot lo de la teva época era bo i tot el que és de la nostra és dolent. Ara li dono tota la raó. Per això avui dia podem seguir utilitzant bateries del 1900 i no del 1990.

Què ha canviat des d’aleshores?
Ara tot són processos mecànics. Per fer que tothom pugui accedir a un instrument, han reduït costos de producció i això fa que la majoria s’espatllin amb facilitat.

I abans teníem més paciència i ara volem més immediatesa, què en penses?
Això és l’educació que hem rebut. Jo no recordo haver vist mai el meu avi estressat perquè unes peces d’una sabata li triguessin un mes en arribar. Ara, com que hi ha una competició entre les empreses per veure qui pot entregar el producte més ràpid, vivim a dos-cents per hora.

Creus que hem perdut la capacitat de preveure i esperar?
En certa manera sí. El fet que jo pugui tenir unes coses aquesta tarda, comporta que no faci previsió de les coses i que sempre vagi a l’últim moment.

També ens fa més esclaus de la feina.
Totalment i a més crea dependència del botiguer cap al client. Sempre s’ha dit que el client té la raó, i és veritat, però el que no ens pot moure la vida és la idea d’aconseguir un client sí o sí, lluitant, si cal, contra tota la meva competència.

Quines conseqüències en deriven d’això?
Doncs que estarem treballant per sota del nostre marge de benefici, anirem igualment escanyats i, a més a més, pot ser que perdem el client perquè hi hagi una altra empresa que ofereix el servei més econòmic. És el que passa amb les empreses com Amazon que et porten el producte a casa en menys de 24 hores. La rapidesa no l’estan aconseguint a costa seva, ho estan fent a costa del medi ambient o dels treballadors que fabriquen el producte. Com veus, el capitalisme no és un sistema que jo cregui adequat o vàlid.

En quin tipus de sistema et sentiries més a gust?
A mi m’agrada més el concepte d’intercanvi; tens les necessitats cobertes i pots dedicar-te als projectes que realment t’aporten. La idea és: el client té moltes opcions i nosaltres col·laborem per oferir-li el millor producte. Això implica que, quan em demanin quelcom que jo no faré perfecte, li passi a un altre professional més especialitzat.

Happy Frog Drums és un local de referència, per a arreglar bateries, d’arreu d’Espanya. 
(Em respon tímidament) Sí, sí, n’estic orgullós. Evidentment hi ha altra gent que ho fa, però per fer aquesta feina has de ser especialista en vàries coses: en fusta, en metal·lúrgia, en química… Llavors, una persona que està tan qualificada no es dedicarà a arreglar bateries perquè no surt a compte tenir un negoci només d’això. A més, has de tenir en compte un altre element, per a reparar un plat, per exemple, has de saber com ha de sonar i no tots els ferrers en saben, de música.

O sigui que és indispensable, per a reparar instruments, saber-los tocar. 
Totalment. I no saber-los tocar de forma amateur sinó de forma professional. És imprescindible saber perquè se m’ha trencat això i ser del tot conscient de com funcionava abans, com ha de funcionar i si es pot millorar el funcionament original.

Com s’aconsegueix tot aquest coneixement?
Això només t’ho pots trobar si has fet un porró de concerts on se t’han trencat coses. Un químic que domina mogollón de química no sap com s’ha de netejar un plat perquè els plats són peces molt específiques que tenen el seu tornejat i el seu martellejat, que han de sonar d’una manera en concret.

Tu saps fer tot això…
En mi es donen moltes coses importants que són difícil que coincideixin, és a dir, que m’hagi interessat la metal·lurgia, la fusteria, la química i que, a sobre, sigui bateria, que m’agradi reparar i que tingui el temps i la voluntat de fer-ho.