Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Sònia García: “Volem fer de Vila i Vilà un carrer artístic”

Arribada de Mèxic fa gairebé 20 anys, Sònia García (Puebla, Mèxic, 1965) es coneix el Poble-sec com la palma de la seva mà. Ha treballat com a periodista al seu país natal i al ‘Periódico de Catalunya’ i des de 2010 és presidenta i directora de la BiblioMusiCineteca (Vila i Vilà, 76). Els seus somnis l’han portat a escriure ‘Sueños con serpientes’ (2018) un poemari on reivindica la figura de la dona a partir de la imatge de la serp. Ens trobem al carrer de Vila i Vilà i anem a prendre un té per a parlar-ne.

Publicat

on

47 poemes que parlen de serps, a mi em fan por…
A mi també me’n feien, no podia ni mirar fotografies on apareguessin; ara ja no m’espanten.

Les veus en els teus somnis.
De forma recurrent, en les poesies del meu llibre parlo d’una serp que ve als meus somnis cada nit.

Has descobert què significa?
Sí, crec que la serp és símbol de la recuperació de la deessa, una reconstrucció del mite original. Penso que nosaltres com a dones som les portadores d’una visió de pau, d’amor, de seguretat, de construcció… el contrari del que tenim ara. La serp el que em diu a mi és “tu treballa aquesta part”. Jo l’entenc com una mostra de la recuperació del poder de la dona.

Encara hi somies?
Sí! El llibre el vam presentar el 2018 i vaig pensar que ja havia acabat amb les serps, però han tornat. És per això que ara estic escrivint la segona part.

També poesia?
Doncs encara no ho sé. Vull seguir el format de les cròniques antigues mexicanes; en comptes de modernitzar el mite, vull fer-ne una revisió per apropar-lo a la vida.

I aquesta segona part sortirà el 2022?
Ui, això m’agradaria perquè penso que és un any molt bonic, però no ho crec. Necessitaria un any sabàtic per fer-ho perquè l’escriptura és molt absorbent. Ara estic en procés de recopilar tots els materials que tinc: de somnis i d’informació que vaig rebent.

Reculls els somnis?
Sí, quan em desperto els apunto i els deixo guardats. I ja després els recupero quan vull escriure, vaig fer-ho així amb el primer poemari i va sortir bé.

‘Sueños con serpientes’ està acompanyat d’un conjunt d’il·lustracions.
Són d’unes amigues mexicanes: Mayra Lagunes y Martha Castellanos. Sense que els ho demanés em van fer dibuixos dels meus poemes. I són preciosos. Potser una de les primeres activitats del 2022 que farem a la BiblioMusiCineteca és una exposició amb les il·lustracions. Vull donar-los un espai important ja que han fet un treball meravellós al dibuixar la seva interpretació dels meus somnis.

Ara que en parles, quina és la història de la BiblioMusiCineteca?
Doncs es va crear el 2005, però no teníem tota l’activitat que tenim ara. Al principi fèiem totes les activitats a porta tancada, perquè no hi havia infraestructura, però el 2010 ens vam constituir com a associació cultural i des d’aleshores que no hem parat.

Tu t’hi vas incorporar activament el 2014
Sí, vaig ser presidenta des de la seva constitució com a entitat i hi ajudava quan podia, però va ser quan vaig deixar El Periódico que hi vaig entrar de ple. Ara en soc presidenta i directora.

Quantes persones dueu a terme el projecte?
El nostre nucli és molt primari, el meu marit, Ferran Baile, i jo, més els integrants de la junta. Al voltant tenim molts col·laboradors i una gran xarxa de gent que proposa activitats. Algunes coses les organitzem des de l’associació però en d’altres només posem l’espai. Nosaltres pensem que som un canalitzador de tota aquesta gent.

Quina incidència teniu al barri?
Crec que ajudem a visibilitzar el teixit cultural del Poble-sec. El nostre barri té una gran quantitat de gent de fora, amb les seves tradicions i, a diferència d’en altres zones, no s’han fet guetos. Això aporta riquesa i ofereix una vitalitat particular.

Hi ha un fort teixit associatiu…
Sí, sempre l’ha tingut. Primer perquè al Paral·lel es va desenvolupar la vida teatral i social de la guerra i la posguerra. Segon, per la preocupació de les autoritats, suposo, de recuperar espais. Tot el conjunt fa que hi hagi un moviment popular fort i penso que és necessari perquè el Poble-sec durant un temps va ser un barri marginal.

Ara té una vida cultural molt rica. 
Sí, la Coordinadora hi juga un paper important; aglutina moltes entitats i associacions i organitza moltes activitats. Des de la BiblioMusiCineteca en formem part i ens ha ajudat a vincular-nos al barri.

Pel que expliques, interpreto que la col·laboració entre entitats és una pràctica habitual.
Totalment, nosaltres hem estat en col·laboració amb l’Albareda, el Sortidor, el consell de geganters… Volem fer de Vila i Vilà un carrer artístic; estendre un corredor i que la plaça del Molino, en comptes d’estar plena d’indigents, estigui plena de cultura, música i art.

Per potenciar aquests àmbits, amb la Coordinadora fa tres anys que impulseu el projecte Bressol Cultural, en què consisteix
És una iniciativa que vincula l’educació, l’art i la visió comunitària. Hi formen part les escoles públiques i tots els equipaments de la muntanya: el MNAC, la Fundació Miró, el Museu d’Arqueologia, el Museu Olímpic… La idea és fer projectes conjunts amb l’alumnat i aquestes entitats.

D’on va néixer el projecte?
Ve de la fundació Tot Raval, que han fet un projecte que es diu Apadrina el teu equipament. La exdirectora de l’escola Jacint Verdaguer, Núria Lacasa, el va veure, perquè hi participaven com a escola, i quan es va jubilar va dir que això ho hem de portar al Poble-sec.

I dit i fet.
Al president de la Coordinadora, Toni Reig, li va agradar molt la proposta i vam decidir impulsar-la. La possibilitat de veure’s com una part del moviment cultural i educatiu fa créixer el sentit de pertinença.

Ara farà 18 anys que vas arribar a Barcelona, sents que t’has arrelat al Poble-sec?
Totalment. Durant el temps que vaig estar treballant al Periódico de Catalunya, vaig fer poca vida de poble per falta de temps, però en deixar-ho vaig començar a viure molt més integrada a la comunitat.

Creus en la comunitat com a sistema de vida?
Crec en una comunitat cultural. Per a mi, l’educació és més important que la salut, perquè et fa estar sa. Per això ens interessa molt contribuir a l’enriquiment de l’ecosistema cultural del nostre territori i a la democratització dels seus recursos culturals. Si ho aconseguim, la població estarà més preparada per afrontar els reptes que ens venen.

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint

Entrevistes

Hèctor Iburo: “Ser bandarra és fer barri, ser trapella i no parar”

Hèctor Iburo Otero (Barcelona, 1980) és casteller i vocal de la junta dels Castellers del Poble-sec, més popularment coneguts com a Bandarres. Amb una llarga trajectòria a l’entitat, Iburo destaca la recuperació dels espais de trobada de la colla després de la pandèmia del covid i el fet que sigui una entitat oberta a tothom. Nascuts l’any 1999 i guanyadors del premi Ciutat de Barcelona l’any 2015, cada cop està més a prop el seu 25è aniversari, en que seguiran mostrant el tret més característic dels bandarres: ser una pinya.

Publicat

on

La colla va estrenar-se a la Festa Major del 99 amb un 3 de 6, què en queda d’aquella època? 
La colla va néixer amb un grup de veïns i veïnes del barri que van voler trobar-se i fer xarxa, amb una actitud una mica de “kamikaze”, en el bon sentit de la paraula, persones que volien aconseguir coses i que creien que res els aturaria, sobretot travessats per l’amor pel barri i la participació en el teixit associatiu, perquè no eren només castellers. Penso que des dels inicis han canviat moltes coses però la base segueix sent la mateixa.

D’aquí ve el nom de “bandarres”, no?
Exacte, bandarra ho diem en el sentit de tenir poc seny, d’aquesta actitud de llançar-nos a fer coses, de ser uns trapelles que volen fer cultura i divertir-se a través dels castells.

Generar teixit és la vostra columna vertebral?
Clar, la vida d’una entitat és també molta feina, de la mateixa forma que estem fent assaig els dimarts i divendres, i les diades de diumenge, hi ha reunions i feines a nivell de barri. Al mes potser fas 20 hores per a l’entitat, i això no et pot desgastar, perquè has d’entendre que formar part dels Castellers del Poble-sec serà també formar part de les comissions que participen del barri, i, si formes part de l’organització de l’entitat, també tens reunions internes. Però això compensa, perquè tenim vocació pels castells i per aquesta vida festiva.

També és necessari que la gent s’impliqui i posi mans en la continuitat de l’entitat, no? Quants bandarres sou al Poble-sec?
Ara mateix som uns 60-70 castellers, però hi ha un gruix molt més gran de gent que ve als actes festius com les diades castelleres, que ja va bé perquè saps que donaran un cop de mà quan es necessiti. Una de les avantatges de l’entitat és que està formada per gent de tot tipus, persones altes, grosses, primes, joves, grans… tothom aporta a un castell, no hi ha cap criteri d’exclusió i la colla és molt acollidora en aquest sentit.
És tot voluntari i el temps de cadascú val el mateix, pel que cal un compromís individual per fer que l’entitat segueixi endavant. És per això que quan algú entra nou ha de poder conèixer bé l’entitat, començar a fer un bon relleu des de l’inici i que entengui qui som, per què tenim unes comissions, per què tenim una junta, per què hi ha una comissió feminista…

Com neix això de la comissió feminista?
L’any 2015 es va fer un protocol contra agressions en el marc de la Festa Major i les persones que estaven implicades en aquest procés ho han impulsat a nivell intern. En entorns de festa ja tenim molt clar com hem d’actuar però, i a la colla? Com gestionem les agressions masclistes? A partir d’aquí es crea la comissió per poder fer una mirada cap endins, perquè tots hem estat educats en un patriarcat en què les interseccions i les quotes de poder ens travessen, i per tant les violències cap a les dones, cap a la canalla o cap a les persones d’origen divers també es reprodueixen dins la colla perquè no som un espai aliè a la societat i les seves discriminacions. Negar-ho seria mentir-nos, per això el protocol serveix per mirar-nos en un mirall i admetre que aquí s’han fet des de comentaris gordofòbics, fins a comentaris masclistes i racistes. Fer la comissió també ens ha permès veure que, en un barri amb un 30% de població d’origen divers, a la colla aquest 30% no es veu representat, és a dir, que alguna cosa hem de fer per arribar a aquest públic, tot i que ja ho estem fent amb la campanya “Tots som una colla”, en què es fan activitats amb grups d’origen divers a través de serveis socials, Bona Voluntat en Acció, el Consorci per a la Normalització lingüística, etc.

Quins reptes us heu marcat per aquest any?
Això ho sap millor la comissió tècnica, però penso que hem de fer com a mínim castells de 7 i començar a tocar els castells de 8. De totes formes, aquest any ha estat molt enfocat a reactivar-ho tot després de la pandèmia, ja que costa tornar a engegar la maquinària. Hem d’anar amb la filosofia de fer castells i millorar tècnicament el màxim que puguem, i seguir connectats amb el barri i implicats socialment.

Als inicis de la colla vau crear una revista i posteriorment una instal·lació audiovisual anomenada Castelloscopi, com va anar?
La revista naixia d’una voluntat de recollir el que feia la colla, presentar la gent nova, donar veu als més petits i, en definitiva, deixar una petjada com a colla. La vam perdre però la volem recuperar perquè era molt potent. I el Castelloscopi neix d’un grup de persones que veuen la potencialitat d’utilitzar unes càmeres per poder mostrar un castell des de dins i s’engresquen en muntar-ho. Vam rebre el premi Ciutat de Barcelona l’any 2015 per aquest projecte, que mostra 35 pantalles perquè qualsevol persona pugui ser els ulls i les oïdes d’un casteller, i amb una voluntat pedagògica, evidentment, perquè està a disposició de qualsevol escola o entitat que vulgui fer un taller.

Sabem que encara queda molt, però podeu adelantar alguna sorpresa de cara al 25è aniversari de la colla?
No hem començat a treballar-hi però en breu farem la comissió. Serà seguint el nostre ADN i convidarem colles amigues com els Borinots i trobarem un lloc idoni per poder trobar-nos i celebrar-ho plegats, com vam fer pel 20è aniversari. Esperem poder presentar el protocol i poder tenir un local d’assaig que sigui nostre, perquè som una entitat amb gairebé 25 anys d’història i hem passat per 5 locals. I evidentment hi haurà moltes sorpreses, però d’això encara no en podem parlar.

Continua llegint

Entrevistes

Isaac Cortés i Domingo: “L’art és simplement l’expressió de l’ànima”

Isaac Cortés i Domingo (Barcelona, 1978) és un escriptor badaloní que fa dos anys que resideix al barri del Poble-sec. Col·laborador de la revista Paral·lel Oh!, és escriptor de contes, entre els quals destaquen ‘El pou de l’era’, guanyador del Premi Guillem de Belibasta, i ‘Velcro’, guanyador del Premi Francesc Candela. En una entrevista al bar Mombiela, clàssic local del Poble-sec, Cortés parla de la seva carrera literària i de l’expressió artística en el marc d’una societat cada cop més individualitzada.

Publicat

on

Comencem parlant una mica dels teus orígens, ets del Poble-sec de tota la vida?
La meva família és de Badalona, i jo he viscut la meva infància allà, tot i que he viscut a Vallcarca, al Raval, al Born… I ara, al febrer farà dos anys que vaig venir a viure al Poble-sec, que ha estat com un nou començament a la meva vida. Vaig començar a escriure de forma més professional amb trenta llargs, perquè vaig ser pare molt jove, als 20 anys, i tot i haver estudiat filologia romànica vaig haver de buscar-me la vida per tirar endavant.

Com vas acabar escrivint pel Paral·lel Oh!?
Un dia, al bar Mombiela, vaig veure la publicació del Paral·lel Oh!, i em va cridar l’atenció. Els vaig escriure explicant que feia contes, que no m’hi guanyava la vida, però que, ja que estava al barri, volia contribuir en alguna cosa; i ara cada mes escric un conte per a la revista. Ara mateix m’agradaria molt impartir cursos de literatura gratuïts, però m’està sobtant molt perquè no estic trobant llocs on fer-los. Penso que el barri és una petita comunitat i cal que ens ajudem els uns als altres per no seguir amb la línia deshumanitzada que estem vivint avui dia, que ens aboca a un individualisme que no ens deixa veure més enllà. I també tenint en compte que per a mi és vital poder transmetre quelcom tan inherent a l’ésser humà com la creació artística, i fer-ho de forma gratuïta perquè tothom pugui accedir-hi.

Per què contes? Per què no un altre gènere?
El conte el vaig descobrir en un curs de l’Ateneu Barcelonès i allà em vaig adonar que ara per ara no tinc fons per fer una novel·la. Una novel·la és per a un corredor de maratons, perquè t’hi has d’estar amb la mateixa història un període llarg de temps, i, en canvi, un conte el pots escriure en una setmana, la història comença i acaba amb una introducció, un nus i un desenllaç i després passes a una altra cosa. A més a més, aquí a Barcelona veus coses realment extraordinàries, gent que ho passa molt malament per tirar endavant, i també gent que viu molt bé. Quina història deu tenir el senyor del Mombiela? El senyor que passa aquí 12 hores tancat, o aquest senyor que està travessant el carrer? Són històries molt interessants per a mi i penso que he d’escriure-hi.

El fet de ser pare d’hora ha acabat fent que vegis la teva carrera literària truncada?
L’ha endarrerit, i per això tinc la sensació que vull fer moltes coses i que em falta temps. De totes maneres, el món literari està molt precaritzat i aquí a Espanya el conte no és un gènere gaire valorat, com ho podria ser a Estats Units o Mèxic. Aquí tenim a Calders, Monzó, Pàmies… gent mediàtica que escriu contes que la gent llegeix, però està poc valorat. A mi molts cops m’han preguntat: i la novel·la, per quan? I no és un pas posterior a l’escriptura de contes.

I és fàcil obrir-se portes en el panorama literari català sense tenir res al darrere?
Sí, és molt complicat perquè aquí a Catalunya publica gent molt mediàtica o coses que estan molt bé però que han de tenir una gran seguretat econòmica per a les editorials. Jo de moment he anat provant a concursos, no he contactat amb cap editorial, però companys de l’Ateneu que escriuen molt bé sí que hi han contactat i s’han acabat autofinançant la novel·la. També entenc el paper de les editorials, perquè no deixen de ser un negoci i a ells els interessa vendre llibres, no buscar la qualitat literària més alta.

Ser escriptor és una professió condemnada a la precarietat?
Vivim en una societat capitalista en què el principal objectiu és vendre, i l’art és simplement l’expressió de l’ànima a través de l’expressió artística, i això ni ven, ni interessa. Els que ens dediquem a l’evolució de l’ànima estem condemnats a la precarietat perquè l’evolució de l’ésser humà està virant cap a una altra banda. O fas una obra mestra, o alguna cosa que es consumeixi ràpid, o estàs perdut.

Parlem dels dos contes amb què has guanyat concursos, El pou de l’era i Velcro, de què tracten?
El primer concurs que vaig guanyar, el Premi Guillem de Belibasta, va ser amb El pou de l’era que està ambientant en un petit poble del Pirineu, tracta d’una nena a qui se li mor el pare, que abans de morir li ha donat una sèrie de lliçons sobre la vida per poder tirar endavant. Realment el conte tracta del pes i la influència que tenen els nostres pares sobre nosaltres. La meva mare, per exemple, és una persona amb moltes pors, i com que ella té molta por, també la transmet als fills. A mi, per exemple, em feia por anar amb bicicleta perquè a ella li feia molt respecte que anés amb bicicleta. I el conte va d’això, d’aquesta empremta que ens deixen  els pares que de vegades ens salva o de vegades ens posa lloses al damunt que ens hem d’anar traient. I l’altre conte, Velcro, guanyador del Premi Francesc Candela, és la història d’un noi que treballa a Glovo. El conte és ràpid i curt, amb molts punts i seguits perquè la vida dels treballadors de Glovo és precisament anar d’un lloc a l’altre sense parar; però resulta que el protagonista, que va amb el patinet per repartir unes pizzes, arriba a una casa on un senyor li demana que hi entri perquè ha tingut un problema amb la dona. El noi té un debat perquè no pot parar de repartir, però alhora necessita bones ressenyes per poder seguir treballant, així que hi entra, però quan és a dins veu a la dona morta. I aquí comença una curta però intensa història que descobriràs si llegeixes el conte.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021