Aquests dies el barri ha sortit al diari per motius lamentables. Un dels llocs mencionats i inspeccionats ha estat una gelateria del carrer de Blai. En aquell indret, durant molts anys, hi va haver un colmado. Això de colmado no es deia gaire, ni tampoc es mencionaven aquells establiments amb una altra paraula castellana que em resultava misteriosa i encisadora: ultramarinos.

El que tothom, en general, deia, era Ca l’Adroguer. I també es mencionaven els establiments amb el nom de l’amo o responsable. Aquest es deia Cal senyor Quimet, nom del propietari. En seguir el negoci el fill gran es va dir Cal Jaume. El senyor Jaume era de l’edat de la meva mare i es coneixen des de petits. Un germà seu va ser un molt bon ballarí, Josep Ferran, més recordat pels seus alumnes de França que per nosaltres. A casa seva van tenir la grapa de reconèixer les seves qualitats i va poder aprendre amb l’enyorat Magrinyà, director del ballet, avui desaparegut, del Liceu. Josep Ferran va ballar amb la companyia del Marquès de Cuevas i amb la de Roland Petit. En algunes pel·lícules musicals, com ara Papá piernas largas (1955) hi sortia, en el conjunt de ballarins. Més endavant es va dedicar a l’ensenyament i va acabar per retornar a Barcelona.

Durant els anys 80 van començar a tancar moltes botigues del barri i el substrat social va canviar. La gent marxava a d’altres indrets, les botigues petites tancaven, tot té alts i baixos però per poder valorar els canvis s’ha de ser una mica vell i tenir perspectiva. Avui tornem a tenir adroguers, adroguers de tot el món que ofereixen un servei de proximitat imprescindible, sobretot per a la gent gran.

Des de 1401, el principal centre mèdic de la ciutat era l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, entre els carrers de l’Hospital i del Carme. Des de llavors, els estudis de medicina estigueren vinculats amb aquest recinte, fins i tot quan la Universitat de Barcelona fou tancada durant gairebé cent anys. A mitjans del segle XIX, el metge Francesc Salvà creà la càtedra de cirurgia i el doctor Pere Mata propicià la creació d’una nova facultat de Medicina. Així, al tombant del segle XX, la recerca mèdica catalana estava en ple apogeu al voltant de la Facultat de Medicina de l’Hospital de la Santa Creu. El metge Jaume Pi i Sunyer havia creat el primer laboratori de la Facultat; també es fundà el Laboratori Municipal, especialitzat en la recerca bacteriològica; i Santiago Ramón y Cajal va fer la seva productiva estada a Barcelona. La ciutat esdevingué un centre neuràlgic en la investigació mèdica en ginecologia, bacteriologia i fisiologia.

Problemes econòmics

A més, amb l’enderroc de les muralles de la ciutat, es feu sanitàriament necessària la construcció de nous centres hospitalaris a les noves zones d’expansió. El 1879, el claustre de la Facultat demanà a l’Estat la construcció d’un nou hospital universitari; la primera pedra es posà el 1888; però el projecte, de Josep Domènech i Estapà, s’aturà durant un any; i les obres no conclogueren fins el 1901. Per problemes econòmics, l’Hospital Clínic no començà a funcionar fins a inicis de 1907.

Els pacients provenien de classes populars: gent sense recursos que no podia anar a una consulta privada. Al principi, els metges no cobraven, les infermeres eren monges i els primers directors sovint havien de pagar part de les despeses per mantenir-lo en funcionament. De mica en mica, però, el centre anà atraient facultatius prestigiosos. Això es deu al fet que el Clínic era l’hospital de la Facultat de Medicina i s’hi feien les pràctiques.

Altres hospitals

El 1902 es posà la primera pedra del nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però no entrà en funcionament fins el 1930, amb les instal·lacions modernistes de Domènech i Montaner, al capdamunt de l’avinguda de Gaudí. Mentrestant, el 1914 s’havia obert l’Hospital Municipal d’Infecciosos, a la Barceloneta, actual Hospital del Mar.

El 1955 s’inaugurà la Residencia Sanitaria Francisco Franco, l’actual Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El 1966 s’amplià amb la construcció dels edificis dels nous hospitals: general, traumatologia i maternoinfantil.

Amb els Jocs Olímpics de 1992, l’Hospital del Mar es modernitzà intensivament. I el 2000 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugurà els seus equipaments nous, al carrer de Sant Quintí en la zona superior a la ubicació anterior. De l’obertura de l’Hospital Clínic de Barcelona, ara fa 115 anys.

El cabaret, en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929. Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d’una reproducció de la font de Tarifa (Cadis), on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La història d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble José Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l’aristòcrata a mans del tal Tadeo Villalba. A la Rosita, que ja havia actuat a l’Argentina a finals dels anys 1910’s, se li atribuïen també idil·lis mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

Desaparició després de l’Exposició

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d’animar les nits de l’any llarg que va durar l’exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d’aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins la seva mort a l’any 1959.

BARCELOFÍLIA