Poble-sec és sinònim de cultura i no només per comptar amb un dels grans eixos escènics de la ciutat com és el Paral·lel. El Centre Cultural Albareda (Albareda, 22) presenta fins al 20 de febrer l’exposició del periodista d’El Periódico, Nando Cruz, Altres escenaris possibles. Un recorregut per una vintena d’espais i sales que sovint resten invisibilitats pels focus mediàtics, però que omplen de vida, amb estils i discursos l’univers musical del barri.

L’exposició, que viatjarà als 10 barris dels 10 districtes de la ciutat, ha escollit el CC Albareda per començar a volar i presentar-se al públic. Una elecció que el mateix Cruz tenia clara des del principi, ja que segons explica “el Poble-sec és un dels barris que més hem trepitjat en la sèrie de 200 reportatges d’espais musicals que vam fer a El Periódico”. “Un barri especialment viu en l’àmbit musical, el qual compta amb el que segurament sigui el centre cultural més potent de la xarxa de centres cívics de Barcelona”, argumenta.

Sense divisions

Tot i la contraposició que pugui representar l’acumulació de la indústria cultural al Paral·lel i l’ecosistema de petits espais musicals, Nando Cruz considera que mai s’hauria d’encasellar a cap en una primera o segona divisió musical: “Potser són espais més íntims o humils, però no per això menys culturals o massius”. A tall d’exemple, la mateixa exposició recull una imatge d’un concert de la Festa Major a la plaça del Sortidor, la qual “potser a nivell informatiu o periodístic no se’l suposaria un espai cultural important, però que en realitat aplega moltíssima gent que vol gaudir de la música i és on els artistes fan les seves primeres passes”.

“Tenim una mirada molt restringida sobre el que és un espai musical: una sala de concerts, un auditori, un festival… tot i així, qui diu que un solar no pugui ser un espai musical de ple dret?”, es pregunta. En aquest cas, l’exposició no oblida escenaris com el Solar de la Puri, la minihabitació del fons del bar d’ambient La Federica, la bodega Saltó o el passadís de l’Aguanilé Cocktail Bar.

La riquesa de la pluralitat

Mentre que les grans sales presumeixen de tenir una determinada i meditada cartellera, per a Cruz el gran valor d’aquests espais és la seva flexibilitat i naturalitat. En alguns la programació pot ser puntual, en d’altres més continuada i/o informal, “i encara que els periodistes tendim a preferir anar als concerts que es programen a l’Apolo, cal que entre tots fem un canvi de xip, perquè segurament la música de bodega estigui a un nivell superior”, exposa. La raó: “La música de determinats artistes encaixa molt més en tavernes on la gent menja i parla, que no en escenaris on es toca a les 21 hores, la gent paga, consumeix música, aplaudeix i torna a casa”. “És en aquests espais on la relació entre públic i artista esdevé molt més natural que la que tenim assumida, i en realitat és la música que s’ha fet al llarg de tota la història”, afegeix.

La vitalitat d’allò suposadament invisible

Que l’esfera mediàtica no acostumi a guardar a les hemeroteques la música dels bars o espais efímers no significa que no hagin existit. “Aquests espais els coneix molta gent i quan els trobem no els hauríem de prendre com una descoberta; al final, l’exposició demostra que tots aquests petits escenaris musicals estan a tot arreu i que no han desaparegut, però potser no encaixen amb el model de producte de consum encapsulat en què s’ha convertit la música”.

Més enllà que la pandèmia hagi pogut esborrar del mapa algunes d’aquestes sales, Cruz destaca que la dinàmica de la ciutat també juga en contra de la supervivència de les sales humils i populars. Per una banda, la gentrificació i la no regularització del preu d’un sòl que no entén de tradicions musicals, i per l’altra, la precarietat de programadors i artistes que no es poden guanyar la vida amb la cultura. Què representen i què pot passar si desapareixen aquests espais? “La pèrdua d’una finestra a tots els discursos, gèneres i cultures que difícilment es podrien exposar a les 20 sales oficials de la ciutat”.

Escenaris ‘de la casa’

1. El solar de la Puri:Sota l’Institut del Teatre s’amaga un solar on s’havien de construir uns edificis aturats amb la crisi i que els veïns van ocupar per fer un hort, un cinema i concerts. Un espai obert i construït pel veïnat que demostra la riquesa cultural del barri.

2. Bar La Federica: La imatge exposada al CC Albareda precisament correspon a una actuació de Flamenco Queer, un espectacle on guitarrista i bailaor capgiren el flamenc més ranci, intocable i tradicional per introduir el discurs de les dissidències sexuals en un espai diminut.

3. La Saltó:Més que un espai històric del Poble-sec, és un espai de salut i cultura. Un racó on veïns, transeünts i artistes se submergeixen en la música. Aquí la unidireccionalitat artista-oient no existeix; molt al contrari.

4. L’Aguanilé:Amb un concepte arquitectònic similar a La Federica (escàs públic i pràcticament contacte entre artista i assistent per la manca d’espai), l’atmosfera que es pot arribar a generar en determinades nits és única. El millor racó de món per a molts.

5. Festival Perifèria Beat:Hip-hop i música de carrer en un espai impossible d’imitar en un altre indret. El Parc de les Tres Xemeneies és l’escenari d’un festival on la música es converteix en la millor eina per a la salut veïnal i on alguns d’aquells que algun dia van arribar en pastera esdevenen protagonistes d’una jornada on s’apleguen nens, joves, adults i gent gran.

Flamenco Queer a La Federica // CEDIDA – MARTÍ FRADERA – EL PERIÓDICO