Connecta amb nosaltres

Història

L’enllumenat de gas va funcionar fins al 1967

1842: El gas arriba a Barcelona, en l’enllumenat, a Santa Maria del Mar

Publicat

on

L’agost de 1842 el Diario de Barcelona deia: “Hem vist amb molt de gust, enllumenats anit pel gas, els dos fanals que hi ha davant Santa Maria”. Poc després, el mes de novembre, publicava: “Els carrers de Barcelona han estat plens de gent. Al vespre les Rambles han aparegut il·luminades per primera vegada pel gas, i la claror dels canelobres donaven en aquest passeig l’aspecte d’una il·luminació de festa”.

Des de mitjans del segle XVIII, l’enllumenat públic de Barcelona estava constituït per més de 1.500 fanals d’oli i havia estat el primer sistema d’enllumenat públic general de la història de la ciutat i de la península ibèrica que abraçava tota la trama urbana.

Els inicis de la utilització de gas en l’enllumenat foren al Regne Unit: d’una banda, les primeres proves en espai privats es van fer a Cornualla, el 1792; i de l’altra, el primer enllumenat públic de gas començà el 1807, a Londres.

Els inicis a casa nostra

Tornant a la nostra ciutat, uns anys després, la nit de Sant Joan de 1825, el químic Josep Roura havia dut a la pràctica el primer assaig particular d’enllumenat de gas a les sales de l’escola de la Junta de Comerç, a l’edifici de la Llotja. Dos anys després, la visita de Ferran VII a la nostra ciutat, possibilità que el mandatari veiés el nou descobriment; i el 1832 Roura rebé l’encàrrec d’instal·lar el primer enllumenat públic a la Puerta del Sol de Madrid.

Malgrat això, Barcelona fou el primer lloc de l’estat on hi va haver fàbrica de gas i també fou el primer servei en xarxa implantat a la ciutat, fins i tot abans de l’aigua corrent. El 1841 l’Ajuntament de Barcelona convocà un concurs per a la il·luminació dels carrers amb llum de gas. Fou guanyat per l’industrial francès Charles Lebon, amb el suport financer dels germans Gil i Serra, que establiren el 1843 l’empresa Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, coneguda popularment com a Gas Lebon, que construí la fàbrica al recinte on avui dia hi ha el Parc de la Barceloneta, on encara  podem veure l’estructura del dipòsit de l’antic gasòmetre. Després es construïren altres fàbriques de gas a Sant Andreu, Gràcia i Sant Martí; però ben aviat es va anar unificant sota el paraigua de l’empresa Catalana de Gas, que va mantenir el centre de producció de la Barceloneta fins el 1989.

L’electrificació de l’enllumenat s’inicià la darrera dècada del segle XIX i arribà totalment a les cases particulars cap als anys vint del segle XX amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929; però la presència del gas en fanals públics arribà fins l’any 1967. Del començament de l’enllumenat públic de gas a Barcelona, ara fa 180 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

40 anys de la inauguració de l’església de Sant Pere Claver

Publicat

on

El camí de la parròquia de Sant Pere Claver per aconseguir un temple propi va ser llarg i complex. La divisió parroquial del bisbat de Barcelona de 1945 establia quatre parròquies al Poble-sec, dues d’existents, Lourdes i Santa Madrona, i dues de noves: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver. D’aquesta manera, les barriades de barraques de la muntanya s’inclourien en la nova distribució. D’una banda, Sant Salvador d’Horta es faria càrrec de les barraques dels Tres Pins, Maricel i del mateix Poble-sec i, per l’altra, Sant Pere Claver tindria cura dels assentaments de la carretera, els passatges de Montjuïc i de la Vinyeta. Aquest fet determinaria les primeres dècades d’ambdues parròquies.

L’any 1948 el bisbat va atribuir la rectoria a la Companyia de Jesús. Més concretament, en la persona del pare Lluís Artigues. El religiós no va trigar a copsar la realitat social del territori i va decidir deixar en segon pla la tasca religiosa per tal de prioritzar la social. Mitjançant l’apostolat, va començar a apropar-se a la població poder entendre’n les necessitats bàsiques i els problemes inherents.

A partir d’aquí la parròquia va passar a acollir berenars, reunions amb infants, adolescents, mares… i es va començar a treballar per solucionar dues deficiències bàsiques: la sanitat i l’escolarització. Per aquest motiu, es va crear un dispensari i es va posar en marxa l’escola i alguns tallers.

Tan bon punt va començar a funcionar la nova parròquia, a la cantonada entre els carrers de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, es va decidir aprofitar l’edifici d’una efímera escola religiosa que havia funcionat a principis de segle. Aquest espai havia estat cedit el 1915 per la família d’Adelaida Carrera al bisbat; però havien passat més de 25 anys i una guerra i l’edifici estava en condicions molt precàries.

Mentre que el dispensari evolucionaria en l’hospital, l’escola no va deixar de créixer. Una conjuntura en què les misses parroquials passarien a celebrar-se en una sala polivalent que serviria també per moltes altres tasques. Una multitud d’usos d’un mateix espai que fins i tot acabaria per generar conflictes. Per aquesta raó i finalment el març de 1965 es va decidir dedicar un espai exclusiu als oficis parroquials. Tot això, sempre en un solar que el bisbat havia cedit a la Companyia de Jesús.

En aquest context cal tenir en compte que tot just un any abans es va crear una cooperativa d’habitatges que edificaria fins a quatre blocs: al passeig de Montjuïc, a Vila i Vilà, a Lafont i a Palaudàries, 21. Precisament, en els baixos d’aquest darrer, el 17 de febrer de 1985, la parròquia ubicaria el seu propi temple, separat de la resta d’institucions nascudes sota la seva jurisdicció eclesiàstica.

Si bé de la inauguració de la primera església de Sant Pere Claver, ara fa 60 anys; de la seu actual, ara en fa 40. 

Continua llegint

Història

1525: reforma de l’ermita de Sant Bertran

El temple va donar nom a les Hortes de Sant Bertran

Publicat

on

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024