Connecta amb nosaltres

Història

L’enllumenat de gas va funcionar fins al 1967

1842: El gas arriba a Barcelona, en l’enllumenat, a Santa Maria del Mar

Publicat

on

L’agost de 1842 el Diario de Barcelona deia: “Hem vist amb molt de gust, enllumenats anit pel gas, els dos fanals que hi ha davant Santa Maria”. Poc després, el mes de novembre, publicava: “Els carrers de Barcelona han estat plens de gent. Al vespre les Rambles han aparegut il·luminades per primera vegada pel gas, i la claror dels canelobres donaven en aquest passeig l’aspecte d’una il·luminació de festa”.

Des de mitjans del segle XVIII, l’enllumenat públic de Barcelona estava constituït per més de 1.500 fanals d’oli i havia estat el primer sistema d’enllumenat públic general de la història de la ciutat i de la península ibèrica que abraçava tota la trama urbana.

Els inicis de la utilització de gas en l’enllumenat foren al Regne Unit: d’una banda, les primeres proves en espai privats es van fer a Cornualla, el 1792; i de l’altra, el primer enllumenat públic de gas començà el 1807, a Londres.

Els inicis a casa nostra

Tornant a la nostra ciutat, uns anys després, la nit de Sant Joan de 1825, el químic Josep Roura havia dut a la pràctica el primer assaig particular d’enllumenat de gas a les sales de l’escola de la Junta de Comerç, a l’edifici de la Llotja. Dos anys després, la visita de Ferran VII a la nostra ciutat, possibilità que el mandatari veiés el nou descobriment; i el 1832 Roura rebé l’encàrrec d’instal·lar el primer enllumenat públic a la Puerta del Sol de Madrid.

Malgrat això, Barcelona fou el primer lloc de l’estat on hi va haver fàbrica de gas i també fou el primer servei en xarxa implantat a la ciutat, fins i tot abans de l’aigua corrent. El 1841 l’Ajuntament de Barcelona convocà un concurs per a la il·luminació dels carrers amb llum de gas. Fou guanyat per l’industrial francès Charles Lebon, amb el suport financer dels germans Gil i Serra, que establiren el 1843 l’empresa Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, coneguda popularment com a Gas Lebon, que construí la fàbrica al recinte on avui dia hi ha el Parc de la Barceloneta, on encara  podem veure l’estructura del dipòsit de l’antic gasòmetre. Després es construïren altres fàbriques de gas a Sant Andreu, Gràcia i Sant Martí; però ben aviat es va anar unificant sota el paraigua de l’empresa Catalana de Gas, que va mantenir el centre de producció de la Barceloneta fins el 1989.

L’electrificació de l’enllumenat s’inicià la darrera dècada del segle XIX i arribà totalment a les cases particulars cap als anys vint del segle XX amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929; però la presència del gas en fanals públics arribà fins l’any 1967. Del començament de l’enllumenat públic de gas a Barcelona, ara fa 180 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Les monges del Sortidor, evocació sentimental

Publicat

on

L’escola de les monges del Sortidor s’havia dit Colegio de la Consolación, fa anys la van rebatejar amb el nom d’Anna Ravell (1819-1893), la monja fundadora de l’orde. Avui l’escola pertany als maristes, canvis socials, manca de vocacions, molts factors, m’imagino, han contribuït al canvi. Hi vaig anar des de 1952 fins 1963. Les monges eren, oficialment, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. L’orde va comptar amb el suport del franciscà Ramon Boldú en l’àmbit franciscà, fent broma, els deien ‘‘les boldufes’’. L’escola de les monges franciscanes ha estat durant anys l’escola emblemàtica del barri, encara més en convertir-se en filial de l’Institut Verdaguer o quan va esdevenir mixta.

Va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil, quan es va utilitzar com a hospital. La capella va haver d’esdevenir parròquia durant la postguerra i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i l’església es va reduir per tal d’ampliar l’oferta educativa. Pel centenari de l’orde, el 1959, es van fer moltes celebracions i ens van ensenyar un himne que feia: Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María…

En la meva època infantil l’escola disposava d’un meravellós hort on les monges conreaven verdures i criaven alguns animals. Hi havia una immensa figuera que sobreeixia la tanca i tenia el meu pare enamorat. En tinc records diversos i de tota mena, els anys donen al passat una perspectiva més acurada i objectiva. Espero que pugui complir molts anys més.

Continua llegint

Història

Fou un esdeveniment musical de primer ordre

25, 26 i 27 de setembre de 1959 Primer Festival de la Cançó Mediterrània

Publicat

on

Des de 1959 fins a 1967 se celebrà a Barcelona el Festival de la Cançó Mediterrània, amb el suport de TVE i de Radio Nacional de España, sempre en el marc de les festes de la Mercè.

A rebuf del l’èxit internacional del Festival de la Cançó de Sanremo, nascut el 1951, el Festival de la Cançó Mediterrània, durant les seves nou edicions, va tenir participants de molts països mediterranis: Algèria, Egipte, Espanya, França, Grècia, Israel, Itàlia, Malta, Mònaco i Xipre. Només s’hi podia presentar una cançó per compositor; i les peces s’interpretaven sempre per dos diferents cantants, en versió de gran orquestra, sovint l’Orquestra Maravella, i de petit conjunt instrumental. Les dues primeres edicions i la darrera de 1967 se celebraren al Palau Nacional de Montjuïc; les de 1961 i 1962, al Palau dels Esports; i les de 1963 a 1967, al Palau de les Nacions, ara Palau de Congressos.

És important tenir en compte, al cap dels anys, que amb aquest festival vingueren a la nostra ciutat les millors veus conegudes del moment; però també moltes que llavors començaven, i algunes es quedaren entre nosaltres: Claudio Villa, Nana Mouskouri, Robert Jeantal, Torrebruno, Aleko Pandas, Jimmy Fontana, Ennio Sangiusto, Frida Boccara, Georgie Dann, Pino Donaggio, Toni Dallara, Iva Zanicchi, Little Tony… Així com moltes estrelles, consagrades o incipients del panorama estatal: Mary Santpere, Ramon Calduch, José Guardiola, Lita Torelló, Salomé, Raimon, el Duo Dinámico, Gelu, Los TNT, Luisita Tenor, Bruno Lomas, Conchita Bautista, Alberto Cortez… Pel que fa als presentadors, sempre foren dels millors de la ràdio i de la televisió: Albert Closas, Federico Gallo, Laura Valenzuela, Anna Maria Solsona, Conchita Velasco, Luís del Olmo, Marisa Medina…

En alguna edició, com passa en l’actualitat, ja hi hagué problemes per no concordar les votacions populars amb les del jurat tècnic. Això es va acabar, també com sol ocórrer, amb l’eliminació dels vots populars. Una altre problema, en el seu moment, fou el tractament de les cançons en català. La seva presència incomodava cada cop més fins que, amb la victòria de Salomé i Raimon, amb Se’n va anar, a l’edició de 1963, va fer que les cançons en català fossin rebutjades entre 1964 i 1966. El 1967, amb l’embranzida de la Nova cançó, foren de nou admeses. El 1968 Massiel guanyà el festival d’Eurovisió i això va suposar que TVE deixés de donar suport al festival barceloní, per posar tots els recursos en l’organització del festival europeu de l’any següent, a Madrid.

Amb l’únic suport oficial de l’Ajuntament de Barcelona, els anys 1968 i 1969 es va celebrar el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, al Parc d’Atraccions de Montjuïc i al Palau Nacional, respectivament. Malgrat que la participació internacional fou molt més alta i amb èxit de públic, el fet de no haver-se transmès per televisió va afeblir el certamen, de manera que el 1970 ja no es va celebrar. Del primer Festival de la Cançó Mediterrània, ara fa 64 anys.

Continua llegint

Història

El general Moragues, heroi de la Guerra de Successió

11S. Ara fa 309 anys

Publicat

on

Per

Josep Moragues i Mas va néixer a Sant Hilari Sacalm el 1669. Durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697) es va incorporar als moviments de la seva comarca per enfrontar-se a les tropes franceses i el 1705 va formar part de l’alçament austriacista de Vic i va ser un dels signants del pacte dels Vigatans que va atorgar poders a Domènec Perera perquè anés a Gènova a signar l’aliança amb Anglaterra. Els catalans s’hi comprometien a aportar sis mil homes armats quan els anglesos desembarquessin a Barcelona. Fins al 1707 va formar part del regiment de Reials Guàrdies Catalans, el cos d’elit de l’exèrcit, i aviat va ser nomenat general de batalla. Aquell mateix any va ser nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, per protegir la frontera contra els francesos.

En plena Guerra de Successió, el 1710, un cop vidu, es va casar amb Magdalena de Giralt, originària de Sort, amb qui va tenir un fill. Al juny de 1713, va rebre l’ordre de rendir Castellciutat a les tropes borbòniques, però malgrat trobar-se malalt es va negar i va resistir encara tres mesos. Al capitular, va marxar a Sort, on animat per la resistència de Barcelona, ​​va alçar un cos de voluntaris, amb els quals va assetjar sense èxit Castellciutat. Alliberà la seva dona, presonera dels felipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès del Poal, continuant la lluita a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Cardona, fins a la seva capitulació el 18 de setembre de 1714. Després de la caiguda de la resistència catalana es va retirar a Sort. Mesos després va ser reclamat pel capità general a Barcelona, ​​on se li va requisar la documentació i se’l va posar sota vigilància. Tement un arrest per conspiració, va embarcar-se cap a Menorca, en possessió britànica. Reconegut pel capità del vaixell, el tornà a port. Amagat a Montjuïc en espera d’un segon vaixell va ser capturat el 22 de març de 1715.

Moragues, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, va ser jutjat, torturat i condemnat a mort. Als tres se’ls va desposseir públicament de tots els honors militars i van ser penjats, descalços i amb camisa de penitent i posteriorment esquarterats el dia 27. El cap del general Moragues va ser col·locat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar per exemplificar el destí dels derrotats. No es retiraria fins al cap de dotze anys, després de les obstinades reclamacions de la seva vídua.

L’escarni dels dotze anys amb la seva calavera a la vista dels barcelonins va ser decisiu per convertir-lo en un màrtir popular. Com tantes altres figures històriques les circumstàncies de la seva mort el va elevar al panteó dels herois.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021