Connecta amb nosaltres

Història

L’enllumenat de gas va funcionar fins al 1967

1842: El gas arriba a Barcelona, en l’enllumenat, a Santa Maria del Mar

Publicat

on

L’agost de 1842 el Diario de Barcelona deia: “Hem vist amb molt de gust, enllumenats anit pel gas, els dos fanals que hi ha davant Santa Maria”. Poc després, el mes de novembre, publicava: “Els carrers de Barcelona han estat plens de gent. Al vespre les Rambles han aparegut il·luminades per primera vegada pel gas, i la claror dels canelobres donaven en aquest passeig l’aspecte d’una il·luminació de festa”.

Des de mitjans del segle XVIII, l’enllumenat públic de Barcelona estava constituït per més de 1.500 fanals d’oli i havia estat el primer sistema d’enllumenat públic general de la història de la ciutat i de la península ibèrica que abraçava tota la trama urbana.

Els inicis de la utilització de gas en l’enllumenat foren al Regne Unit: d’una banda, les primeres proves en espai privats es van fer a Cornualla, el 1792; i de l’altra, el primer enllumenat públic de gas començà el 1807, a Londres.

Els inicis a casa nostra

Tornant a la nostra ciutat, uns anys després, la nit de Sant Joan de 1825, el químic Josep Roura havia dut a la pràctica el primer assaig particular d’enllumenat de gas a les sales de l’escola de la Junta de Comerç, a l’edifici de la Llotja. Dos anys després, la visita de Ferran VII a la nostra ciutat, possibilità que el mandatari veiés el nou descobriment; i el 1832 Roura rebé l’encàrrec d’instal·lar el primer enllumenat públic a la Puerta del Sol de Madrid.

Malgrat això, Barcelona fou el primer lloc de l’estat on hi va haver fàbrica de gas i també fou el primer servei en xarxa implantat a la ciutat, fins i tot abans de l’aigua corrent. El 1841 l’Ajuntament de Barcelona convocà un concurs per a la il·luminació dels carrers amb llum de gas. Fou guanyat per l’industrial francès Charles Lebon, amb el suport financer dels germans Gil i Serra, que establiren el 1843 l’empresa Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, coneguda popularment com a Gas Lebon, que construí la fàbrica al recinte on avui dia hi ha el Parc de la Barceloneta, on encara  podem veure l’estructura del dipòsit de l’antic gasòmetre. Després es construïren altres fàbriques de gas a Sant Andreu, Gràcia i Sant Martí; però ben aviat es va anar unificant sota el paraigua de l’empresa Catalana de Gas, que va mantenir el centre de producció de la Barceloneta fins el 1989.

L’electrificació de l’enllumenat s’inicià la darrera dècada del segle XIX i arribà totalment a les cases particulars cap als anys vint del segle XX amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929; però la presència del gas en fanals públics arribà fins l’any 1967. Del començament de l’enllumenat públic de gas a Barcelona, ara fa 180 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021