Connecta amb nosaltres

Història

Puces ensinistrades

Els espectacles amb grimoses bestioles van envair la Barcelona de principis del segle XX

Publicat

on

Les puces són paràsits molestos que piquen, xuclen sang i denoten falta d’higiene; tantes n’hi devia haver al segle XIX que algunes es van fer populars com a estrelles de circ. Entre les primeres notícies que tenim de semblants exhibicions figura el comunicat publicat a El Áncora, respecte a l’arribada a la ciutat d’una companyia de pulgas industriosas dirigides per un tal Jean Essinger, a l’abril de 1851. Unes dècades més tard, l’escriptor Agustí Calvet, Gaziel, descrivia la primitiva plaça de Catalunya com un descampat, un espai de solars i tanques, habitat per un circ eqüestre, un cafè envidrat conegut com La Pajarera i una sèrie de barracons de fira, entre les atraccions dels quals figuraven les puces ensinistrades.

Fent passar gana a aquestes grimoses bestioles, els seus domadors aconseguien que fessin piruetes i equilibris, estiressin un carro, o aixequessin objectes amb un pes diverses vegades superior al seu. Amb el canvi de segle, aquestes representacions van assolir un alt grau de complexitat i es van complicar amb tota mena d’experiments i innovacions. El 1909, el britànic F.P. Smith presentava una troupe de mosques, una de les quals apareixia a la pista disfressada de ama de cría. Per les mateixes dates, un japonès de cognom Kasamata era citat als diaris com un gran domador de ratolins. I el 1912 es feia famós el nord-americà Rawson com a entrenador d’ostres, a qui havia ensenyat a obrir i tancar les valves a la seva veu de comandament. El cas més estrambòtic va ser el del milionari Charles Rothschild, que el 1914 va pagar 25.000 francs per un rar exemplar que va engrossir la seva extensa col·lecció de puces. Lluny d’aquelles xifres, a Barcelona residia Melcior Quevedo, fill del carrer Valldonzella i conegut mundialment com a Mister Quevedini, un dels mestres mundials en l’art d’ensinistrar insectes, que comprava puces a pesseta la peça.

Les artistes treballaven a canvi de sang

Quevedo havia començat exhibint fenòmens de la natura (va arribar a presentar un matrimoni entre una geganta catalana i un nan andorrà, o un suposat salvatge que suposadament s’alimentava de carn humana). Però molt aviat va descobrir el negoci de les puces ensinistrades, i a elles es va dedicar amb tenacitat. Va muntar una companyia amb 300 minúscules artistes que treballaven a canvi de sang (en acabar la funció deixava que s’alimentessin del seu braç), les mostrava en una barraca situada on anys més tard es construiria el Teatre Poliorama. Coneixia cadascuna de les seves bestioles pel seu nom i nacionalitat, les tenia de tots els països on havia estat, tot i que puntualitzava que la majoria eren del barri de Sants. Amb els seus petits astres de l’espectacle va recórrer mig món, actuant per a tota mena de públic. Malgrat tot va acabar arruïnant-se i passant a formar part de la bohèmia barcelonina més astrosa i decadent, la que es reunia cada nit a les tertúlies del bar del Centre (avui part de la moderna ampliació del Liceu, a la Rambla de Caputxins). A aquest artista del barracó el va entrevistar Carlos Caballero el 1926, per a la seva sèrie Figuras del hampa internacional a La Voz. I novament el periodista Joan Tomàs el 1935, per a Mirador. Aleshores era un pobre jubilat vestit sempre de frac, amb el pit constel·lat de medalles, llarga cabellera blanca i perilla romàntica, que malvivia al Barri Xino com a venedor ambulant de rellotges, bijuteria, estilogràfiques o entrades de futbol. En ple declivi, els insectes ensinistrats ja compartien espai a la premsa amb els nous insecticides (com el Flit o el Vulcan-Gas) que garantien la destrucció radical de “xincxes, arnes, puces, mosques, polls i altres insectes”.

Puces ballarines, equilibristes i pallasses

El circ de puces més recordat de la ciutat va ser un dels darrers que es van poder veure per aquestes latituds. Va tenir lloc amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, el gran cronista Domènec de Bellmunt ho va explicar al seu Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català. Per contemplar aquells shows, el reduïdíssim públic (només sis persones per passi) havia de mirar a través d’unes lents d’augment. Dins d’una caixa de vidre, les puces ballaven un vals de Strauss, després una dansa oriental vestides d’odalisques, i una sardana de Pep Ventura a càrrec de 32 bestioles amb barretina, el número final de les quals consistia en un comiat circense de múltiples pistes que incloïa des de puces equilibristes a puces pallasses. Bellmunt va entrevistar el domador –un savi alemany segons el cronista–, que li va explicar les diverses procedències dels seus animalets, catorze dels quals eren autèntiques puces barcelonines nascudes a diversos barris, des d’aristocràtics exemplars de Pedralbes i la Bonanova, a democràtics insectes populars caçats al Paral·lel, o “puces catalanistes del Barri Gòtic”.

Un final amb carrossa i casament

El record de tan insòlit espectacle es va perpetuar durant molt de temps després. El 1985, el periodista Jordi Torras recordava a La Vanguardia la passió de Carlos Gardel per Barcelona. I citava el partit de futbol que unes puces ensinistrades havien disputat a La Foixarda, en un pavelló del recinte d’atraccions exòtiques de l’Exposició Internacional on compartien espai amb domadors de serps, una font de mercuri, o un dipòsit d’aigua que simulava el fons marí. Aquell article va provocar diverses cartes al director per part de lectors que havien assistit a les funcions durant la seva infantesa. Com a prova presentaven fulletons publicitaris de les representacions i d’altres anteriors realitzades per la mateixa companyia al parc d’atraccions del Turó Park, durant la dècada de 1920. Afegien que el colofó ​​final d’aquell circ era un casament sumptuós, que incloïa una carrossa nupcial tirada per quatre hercúlies puces. Així doncs, sembla que la història dels paràsits ensinistrats va tenir un final feliç.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

El tango també va gaudir de popularitat al Paral·lel

Publicat

on

Un dels locals emblemàtics del barri porta el nom d’un tango, Tinta roja, i en més d’una ocasió s’hi han fet classes de ball i sessions dedicades a aquest gènere.  El tango va tenir una època molt interessant i popular al Paral·lel, però, paradoxalment, no és el tipus de música que més s’evoca quan es fa referència al passat.

L’any 1990 Quaderns Crema va publicar el llibre Barcelona, tercera pàtria del tango. Els seus autors eren Xavier Febrés i l’enyorada Patrícia Gabancho. El llibre està dedicat a Josep Bastons, Pere Gubern, Elba Picó i Jorge Sarraute. I, també, ‘‘als veterans de la penya tanguera de la bodega Mariona del Poble-sec’’. He esbrinat poca cosa d’aquesta penya, però sé que algun senyor conegut, de l’edat dels meus pares, hi havia anat en més d’una ocasió. Avui ja no queda la bodega ni la penya, que jo sàpiga.

Els autors, a l’epíleg, expliquen com, un matí de dissabte, van anar a la bodega Mariona, del passatge Prunera, on una colla de gent gran escolta Gardel i d’altres cantants, canta i toca tangos. Era aquella una penya històrica, formada per jubilats, que es reunien cada setmana per recordar el tango. Van passar per diferents locals abans de trobar lloc a Ca la Mariona. Alguns dels integrants del grup havien vist cantar Gardel, en col·leccionaven fotografies, discos, segells. Recordaven, així mateix, els emblemàtics Irusta, Fugazot i Demare. Aquest llibre és un dels pocs documents que he trobat amb informació sobre aquell grup de gent gran, nostàlgica i entusiasta. Durant els vuitanta, com sol passar de tant en tant, el Paral·lel va fer una breu revifalla i també el tango. En aquest interessant llibre es reivindica Barcelona com a tercera pàtria del tango, després de Buenos Aires i París.

JÚLIA COSTA

Escriptora

Continua llegint

Història

Durant anys, la casa de colònies del Poble-sec

30 de març de 1959 Inaugurat el refugi de Sant Pere Claver a Planoles

Publicat

on

El 8 de febrer de 1958 es col·locà la primera pedra del que havia de ser el principal lloc de colònies d’estiu dels nens del Poble-sec dels anys 60 i 70 del segle passat. Ara bé, res del que va acabar passant estava previst quan es va inaugurar el refugi, la primavera de l’any següent.

De fet, si bé va acabar essent un lloc d’esbarjo dels infants i el jovent del barri, els orígens estan en l’àmbit sanitari de Sant Pere Claver. Dins de les iniciatives mèdiques, en relació a les condicions de vida dels infants de les barraques, un dels metges tingué la iniciativa de dur al seu apartament de Ribes de Fresser un reduït grup de nens amb malalties respiratòries. La iniciativa va tenir seguiment en altres espais en anys posteriors. Fins que en una ocasió els nois varen acampar a Nevà, al costat d’un refugi que els jesuïtes hi tenien.

Cal recordar que la parròquia de Sant Pere Claver, des de la seva entrada en funcionament el 1948, ha estat regida per capellans de la Companyia de Jesús; i, per tant, el seu primer mossèn, el pare Lluís Artigues, també pertanyia en aquest orde religiós.

En una de les visites que mossèn Artigues va fer a Nevà conegué un veí del poble que tenia el fill malalt de sarna i no aconseguia el tractament curatiu adequat. De tornada a Barcelona, el mossèn posà el veí en contacte amb el servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pere Claver, on li van fer un tractament que acabà amb la curació del nen. I els veïns de la petita localitat, en agraïment, feren un recapte de fons per comprar un terreny, a la localitat veïna de Planoles, per tal que els infants de la parròquia de Sant Pere Claver poguessin fer-hi les colònies i les acampades d’estiu.

Així, l’hivern de 1958 començaren les obres, que varen concloure el 30 de març de l’any següent. En els primers anys, ens consta que s’hi varen continuar fent colònies per a nens asmàtics; però a poc a poc, va anar-se imposant el model d’ús per a infants en general del Poble-sec, Montjuïc i zones properes. S’obria un període de puixança, en què els estius sempre s’omplia el refugi d’infants i adolescents, en especial de famílies amb menys recursos econòmics.

No podem oblidar que, el 22 de juliol de 1965, en un viatge rutinari de visita a Planoles, el pare Artigues va patir un accident de circulació mortal. La persona motor dels primers disset anys de la parròquia deixava la institució òrfena; però la llavor social del seu treball restà en el manteniment, recuperació i ampliació de tots els aspectes de la parròquia: el religiós; però també, el sanitari, el docent, l’assistència social, la formació professional i tants altres aspectes que han abordat al llarg de tants anys. De la inauguració del refugi de Planoles, ara fa 65 anys.

Continua llegint

Història

Pepe Escamillo: “Yo soy el rey del Paralelo, los demás son mis lacayos”

A l’escenari actuava com una autèntica diva que no deixava que absolutament ningú li fes ombra

Publicat

on

Per

Josep Pons i Ortiz, conegut amb el nom artístic de Pepe Escamillo (Barcelona, ​​1920-1987), va ser un artista de varietats català. Va actuar al Paral·lel barceloní d’on va ser primera estrella. El pseudònim d’Escamillo l’havia manllevat d’un personatge de l’òpera de Bizet, Carmen. De petit havia viscut al barri de la Barceloneta. Als anys 50 va entrar a treballar a El Molino i va ser una de les figures més cèlebres d’aquest local durant la dècada dels anys 60. Escamillo es va iniciar com a artista als 17 anys fent cafè-teatre i cantant sarsuela, però aviat va descobrir que fer espectacles per a gais li podia aportar més beneficis.

Perseguit per la censura

Darrere del seu gran èxit va haver-hi una llarga història de prohibicions que van arribar a obligar-lo a exiliar-se cap al 1955. Encara que va ser una de les estrelles d’El Molino, va actuar també al Teatre Victòria i va viatjar a Amèrica per actuar amb Xavier Cugat. Allà on anava omplia totes les sales, va ser un gran ídol, i un personatge estimat per aquells que el van conèixer.

Després d’un espectacle censurat en el qual es ridiculitzava al Tenorio, Don Joan Tiroño, va haver de marxar a París i Hamburg on va participar com a boy en diversos espectacles de varietats. Segons va imformar més tard El País, va arribar a protagonitzar números de striptease en diverses ciutats alemanyes.

El seu retorn a Barcelona va ser triomfal, convertint-se en un ídol. Ningú com ell sabia burlar la censura, jugant sempre amb una identitat “marica” que va complicar la feina a la rància censura franquista. Però les majors multes que va patir el teatre del Paral·lel no van ser per la poca roba de les vedets, ni pels comentaris picants dels seus artistes, van ser perquè l’Escamillo intentava sempre parlar en català, segons va explicar la propietària del local, Doña Fernanda, que recordava a les seves memòries que pagava gairebé més multes pels comentaris en llengua catalana d’Escamillo que pels recatats stripteases de les seves vedets.

Una personalitat molt forta

Encara que tenia fama de ser solidari amb els seus amics, a l’escenari actuava com una veritable diva. No es deixava envoltar per cap boy que pogués fer-li ombra. Escamillo, per exercir el seu “art” no dubtava a trepitjar a qualsevol que se li acostés. La modèstia no era la seva major virtut: ‘‘Yo soy el rey del Paralelo, eso lo puedo decir porque es cierto, todos los que dicen que lo son, son mis lacayos. Yo fui el primero y todos me han imitado’’. Encara que va estar a punt de casar-se, agradava igual a homes que a dones, com ell mateix explicava: ‘‘Gusto tanto a los hombres como a las mujeres, a mí me gustan los dos, así hay más campo, siempre tienes a alguien con quien pasar un buen rato’’.

Fama compartida amb Johnson

Johnson, nascut com Francisco Barnaba, argentí d’ascendència italiana, (Buenos Aires, 1916-Barcelona, 1981) va ser també un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, compartint ambdós el gruix de la fama a l’avinguda. Johnson va ser el primer showman de l’estat espanyol que, desafiant la censura imperant, no s’amagava de la seva homosexualitat, de la qual més aviat es burlava.

Escamillo va actuar fins a inicis dels anys 80, malgrat que els últims anys una greu malaltia l’obligava a actuar assegut. El 1987 amb 62 anys moria per les greus complicacions del procés diabètic que patia. Un diari de Barcelona va titular: “Mor Escamillo, l’ànima ‘mariquita’ del Paral·lel”. Hi ha molts testimonis de gent que el va conèixer i tractar. Tots parlaven de la seva bonhomia i el recordaven amb gran estima.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024