Les puces són paràsits molestos que piquen, xuclen sang i denoten falta d’higiene; tantes n’hi devia haver al segle XIX que algunes es van fer populars com a estrelles de circ. Entre les primeres notícies que tenim de semblants exhibicions figura el comunicat publicat a El Áncora, respecte a l’arribada a la ciutat d’una companyia de pulgas industriosas dirigides per un tal Jean Essinger, a l’abril de 1851. Unes dècades més tard, l’escriptor Agustí Calvet, Gaziel, descrivia la primitiva plaça de Catalunya com un descampat, un espai de solars i tanques, habitat per un circ eqüestre, un cafè envidrat conegut com La Pajarera i una sèrie de barracons de fira, entre les atraccions dels quals figuraven les puces ensinistrades.
Fent passar gana a aquestes grimoses bestioles, els seus domadors aconseguien que fessin piruetes i equilibris, estiressin un carro, o aixequessin objectes amb un pes diverses vegades superior al seu. Amb el canvi de segle, aquestes representacions van assolir un alt grau de complexitat i es van complicar amb tota mena d’experiments i innovacions. El 1909, el britànic F.P. Smith presentava una troupe de mosques, una de les quals apareixia a la pista disfressada de ama de cría. Per les mateixes dates, un japonès de cognom Kasamata era citat als diaris com un gran domador de ratolins. I el 1912 es feia famós el nord-americà Rawson com a entrenador d’ostres, a qui havia ensenyat a obrir i tancar les valves a la seva veu de comandament. El cas més estrambòtic va ser el del milionari Charles Rothschild, que el 1914 va pagar 25.000 francs per un rar exemplar que va engrossir la seva extensa col·lecció de puces. Lluny d’aquelles xifres, a Barcelona residia Melcior Quevedo, fill del carrer Valldonzella i conegut mundialment com a Mister Quevedini, un dels mestres mundials en l’art d’ensinistrar insectes, que comprava puces a pesseta la peça.
Les artistes treballaven a canvi de sang
Quevedo havia començat exhibint fenòmens de la natura (va arribar a presentar un matrimoni entre una geganta catalana i un nan andorrà, o un suposat salvatge que suposadament s’alimentava de carn humana). Però molt aviat va descobrir el negoci de les puces ensinistrades, i a elles es va dedicar amb tenacitat. Va muntar una companyia amb 300 minúscules artistes que treballaven a canvi de sang (en acabar la funció deixava que s’alimentessin del seu braç), les mostrava en una barraca situada on anys més tard es construiria el Teatre Poliorama. Coneixia cadascuna de les seves bestioles pel seu nom i nacionalitat, les tenia de tots els països on havia estat, tot i que puntualitzava que la majoria eren del barri de Sants. Amb els seus petits astres de l’espectacle va recórrer mig món, actuant per a tota mena de públic. Malgrat tot va acabar arruïnant-se i passant a formar part de la bohèmia barcelonina més astrosa i decadent, la que es reunia cada nit a les tertúlies del bar del Centre (avui part de la moderna ampliació del Liceu, a la Rambla de Caputxins). A aquest artista del barracó el va entrevistar Carlos Caballero el 1926, per a la seva sèrie Figuras del hampa internacional a La Voz. I novament el periodista Joan Tomàs el 1935, per a Mirador. Aleshores era un pobre jubilat vestit sempre de frac, amb el pit constel·lat de medalles, llarga cabellera blanca i perilla romàntica, que malvivia al Barri Xino com a venedor ambulant de rellotges, bijuteria, estilogràfiques o entrades de futbol. En ple declivi, els insectes ensinistrats ja compartien espai a la premsa amb els nous insecticides (com el Flit o el Vulcan-Gas) que garantien la destrucció radical de “xincxes, arnes, puces, mosques, polls i altres insectes”.
Puces ballarines, equilibristes i pallasses
El circ de puces més recordat de la ciutat va ser un dels darrers que es van poder veure per aquestes latituds. Va tenir lloc amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, el gran cronista Domènec de Bellmunt ho va explicar al seu Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català. Per contemplar aquells shows, el reduïdíssim públic (només sis persones per passi) havia de mirar a través d’unes lents d’augment. Dins d’una caixa de vidre, les puces ballaven un vals de Strauss, després una dansa oriental vestides d’odalisques, i una sardana de Pep Ventura a càrrec de 32 bestioles amb barretina, el número final de les quals consistia en un comiat circense de múltiples pistes que incloïa des de puces equilibristes a puces pallasses. Bellmunt va entrevistar el domador –un savi alemany segons el cronista–, que li va explicar les diverses procedències dels seus animalets, catorze dels quals eren autèntiques puces barcelonines nascudes a diversos barris, des d’aristocràtics exemplars de Pedralbes i la Bonanova, a democràtics insectes populars caçats al Paral·lel, o “puces catalanistes del Barri Gòtic”.
Un final amb carrossa i casament
El record de tan insòlit espectacle es va perpetuar durant molt de temps després. El 1985, el periodista Jordi Torras recordava a La Vanguardia la passió de Carlos Gardel per Barcelona. I citava el partit de futbol que unes puces ensinistrades havien disputat a La Foixarda, en un pavelló del recinte d’atraccions exòtiques de l’Exposició Internacional on compartien espai amb domadors de serps, una font de mercuri, o un dipòsit d’aigua que simulava el fons marí. Aquell article va provocar diverses cartes al director per part de lectors que havien assistit a les funcions durant la seva infantesa. Com a prova presentaven fulletons publicitaris de les representacions i d’altres anteriors realitzades per la mateixa companyia al parc d’atraccions del Turó Park, durant la dècada de 1920. Afegien que el colofó final d’aquell circ era un casament sumptuós, que incloïa una carrossa nupcial tirada per quatre hercúlies puces. Així doncs, sembla que la història dels paràsits ensinistrats va tenir un final feliç.
XAVIER THEROS (Diari El País)
Hemerotecafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Políticafa 3 mesos
Històriafa 3 mesos