Connecta amb nosaltres

Història

Puces ensinistrades

Els espectacles amb grimoses bestioles van envair la Barcelona de principis del segle XX

Publicat

on

Les puces són paràsits molestos que piquen, xuclen sang i denoten falta d’higiene; tantes n’hi devia haver al segle XIX que algunes es van fer populars com a estrelles de circ. Entre les primeres notícies que tenim de semblants exhibicions figura el comunicat publicat a El Áncora, respecte a l’arribada a la ciutat d’una companyia de pulgas industriosas dirigides per un tal Jean Essinger, a l’abril de 1851. Unes dècades més tard, l’escriptor Agustí Calvet, Gaziel, descrivia la primitiva plaça de Catalunya com un descampat, un espai de solars i tanques, habitat per un circ eqüestre, un cafè envidrat conegut com La Pajarera i una sèrie de barracons de fira, entre les atraccions dels quals figuraven les puces ensinistrades.

Fent passar gana a aquestes grimoses bestioles, els seus domadors aconseguien que fessin piruetes i equilibris, estiressin un carro, o aixequessin objectes amb un pes diverses vegades superior al seu. Amb el canvi de segle, aquestes representacions van assolir un alt grau de complexitat i es van complicar amb tota mena d’experiments i innovacions. El 1909, el britànic F.P. Smith presentava una troupe de mosques, una de les quals apareixia a la pista disfressada de ama de cría. Per les mateixes dates, un japonès de cognom Kasamata era citat als diaris com un gran domador de ratolins. I el 1912 es feia famós el nord-americà Rawson com a entrenador d’ostres, a qui havia ensenyat a obrir i tancar les valves a la seva veu de comandament. El cas més estrambòtic va ser el del milionari Charles Rothschild, que el 1914 va pagar 25.000 francs per un rar exemplar que va engrossir la seva extensa col·lecció de puces. Lluny d’aquelles xifres, a Barcelona residia Melcior Quevedo, fill del carrer Valldonzella i conegut mundialment com a Mister Quevedini, un dels mestres mundials en l’art d’ensinistrar insectes, que comprava puces a pesseta la peça.

Les artistes treballaven a canvi de sang

Quevedo havia començat exhibint fenòmens de la natura (va arribar a presentar un matrimoni entre una geganta catalana i un nan andorrà, o un suposat salvatge que suposadament s’alimentava de carn humana). Però molt aviat va descobrir el negoci de les puces ensinistrades, i a elles es va dedicar amb tenacitat. Va muntar una companyia amb 300 minúscules artistes que treballaven a canvi de sang (en acabar la funció deixava que s’alimentessin del seu braç), les mostrava en una barraca situada on anys més tard es construiria el Teatre Poliorama. Coneixia cadascuna de les seves bestioles pel seu nom i nacionalitat, les tenia de tots els països on havia estat, tot i que puntualitzava que la majoria eren del barri de Sants. Amb els seus petits astres de l’espectacle va recórrer mig món, actuant per a tota mena de públic. Malgrat tot va acabar arruïnant-se i passant a formar part de la bohèmia barcelonina més astrosa i decadent, la que es reunia cada nit a les tertúlies del bar del Centre (avui part de la moderna ampliació del Liceu, a la Rambla de Caputxins). A aquest artista del barracó el va entrevistar Carlos Caballero el 1926, per a la seva sèrie Figuras del hampa internacional a La Voz. I novament el periodista Joan Tomàs el 1935, per a Mirador. Aleshores era un pobre jubilat vestit sempre de frac, amb el pit constel·lat de medalles, llarga cabellera blanca i perilla romàntica, que malvivia al Barri Xino com a venedor ambulant de rellotges, bijuteria, estilogràfiques o entrades de futbol. En ple declivi, els insectes ensinistrats ja compartien espai a la premsa amb els nous insecticides (com el Flit o el Vulcan-Gas) que garantien la destrucció radical de “xincxes, arnes, puces, mosques, polls i altres insectes”.

Puces ballarines, equilibristes i pallasses

El circ de puces més recordat de la ciutat va ser un dels darrers que es van poder veure per aquestes latituds. Va tenir lloc amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, el gran cronista Domènec de Bellmunt ho va explicar al seu Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català. Per contemplar aquells shows, el reduïdíssim públic (només sis persones per passi) havia de mirar a través d’unes lents d’augment. Dins d’una caixa de vidre, les puces ballaven un vals de Strauss, després una dansa oriental vestides d’odalisques, i una sardana de Pep Ventura a càrrec de 32 bestioles amb barretina, el número final de les quals consistia en un comiat circense de múltiples pistes que incloïa des de puces equilibristes a puces pallasses. Bellmunt va entrevistar el domador –un savi alemany segons el cronista–, que li va explicar les diverses procedències dels seus animalets, catorze dels quals eren autèntiques puces barcelonines nascudes a diversos barris, des d’aristocràtics exemplars de Pedralbes i la Bonanova, a democràtics insectes populars caçats al Paral·lel, o “puces catalanistes del Barri Gòtic”.

Un final amb carrossa i casament

El record de tan insòlit espectacle es va perpetuar durant molt de temps després. El 1985, el periodista Jordi Torras recordava a La Vanguardia la passió de Carlos Gardel per Barcelona. I citava el partit de futbol que unes puces ensinistrades havien disputat a La Foixarda, en un pavelló del recinte d’atraccions exòtiques de l’Exposició Internacional on compartien espai amb domadors de serps, una font de mercuri, o un dipòsit d’aigua que simulava el fons marí. Aquell article va provocar diverses cartes al director per part de lectors que havien assistit a les funcions durant la seva infantesa. Com a prova presentaven fulletons publicitaris de les representacions i d’altres anteriors realitzades per la mateixa companyia al parc d’atraccions del Turó Park, durant la dècada de 1920. Afegien que el colofó ​​final d’aquell circ era un casament sumptuós, que incloïa una carrossa nupcial tirada per quatre hercúlies puces. Així doncs, sembla que la història dels paràsits ensinistrats va tenir un final feliç.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021