Connecta amb nosaltres

Història

Duels miraculosos

L’últim torneig a cavall de Barcelona es va celebrar el 1833 al que avui és el Paral·lel

Publicat

on

Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Les monges del Sortidor, evocació sentimental

Publicat

on

L’escola de les monges del Sortidor s’havia dit Colegio de la Consolación, fa anys la van rebatejar amb el nom d’Anna Ravell (1819-1893), la monja fundadora de l’orde. Avui l’escola pertany als maristes, canvis socials, manca de vocacions, molts factors, m’imagino, han contribuït al canvi. Hi vaig anar des de 1952 fins 1963. Les monges eren, oficialment, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. L’orde va comptar amb el suport del franciscà Ramon Boldú en l’àmbit franciscà, fent broma, els deien ‘‘les boldufes’’. L’escola de les monges franciscanes ha estat durant anys l’escola emblemàtica del barri, encara més en convertir-se en filial de l’Institut Verdaguer o quan va esdevenir mixta.

Va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil, quan es va utilitzar com a hospital. La capella va haver d’esdevenir parròquia durant la postguerra i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i l’església es va reduir per tal d’ampliar l’oferta educativa. Pel centenari de l’orde, el 1959, es van fer moltes celebracions i ens van ensenyar un himne que feia: Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María…

En la meva època infantil l’escola disposava d’un meravellós hort on les monges conreaven verdures i criaven alguns animals. Hi havia una immensa figuera que sobreeixia la tanca i tenia el meu pare enamorat. En tinc records diversos i de tota mena, els anys donen al passat una perspectiva més acurada i objectiva. Espero que pugui complir molts anys més.

Continua llegint

Història

Fou un esdeveniment musical de primer ordre

25, 26 i 27 de setembre de 1959 Primer Festival de la Cançó Mediterrània

Publicat

on

Des de 1959 fins a 1967 se celebrà a Barcelona el Festival de la Cançó Mediterrània, amb el suport de TVE i de Radio Nacional de España, sempre en el marc de les festes de la Mercè.

A rebuf del l’èxit internacional del Festival de la Cançó de Sanremo, nascut el 1951, el Festival de la Cançó Mediterrània, durant les seves nou edicions, va tenir participants de molts països mediterranis: Algèria, Egipte, Espanya, França, Grècia, Israel, Itàlia, Malta, Mònaco i Xipre. Només s’hi podia presentar una cançó per compositor; i les peces s’interpretaven sempre per dos diferents cantants, en versió de gran orquestra, sovint l’Orquestra Maravella, i de petit conjunt instrumental. Les dues primeres edicions i la darrera de 1967 se celebraren al Palau Nacional de Montjuïc; les de 1961 i 1962, al Palau dels Esports; i les de 1963 a 1967, al Palau de les Nacions, ara Palau de Congressos.

És important tenir en compte, al cap dels anys, que amb aquest festival vingueren a la nostra ciutat les millors veus conegudes del moment; però també moltes que llavors començaven, i algunes es quedaren entre nosaltres: Claudio Villa, Nana Mouskouri, Robert Jeantal, Torrebruno, Aleko Pandas, Jimmy Fontana, Ennio Sangiusto, Frida Boccara, Georgie Dann, Pino Donaggio, Toni Dallara, Iva Zanicchi, Little Tony… Així com moltes estrelles, consagrades o incipients del panorama estatal: Mary Santpere, Ramon Calduch, José Guardiola, Lita Torelló, Salomé, Raimon, el Duo Dinámico, Gelu, Los TNT, Luisita Tenor, Bruno Lomas, Conchita Bautista, Alberto Cortez… Pel que fa als presentadors, sempre foren dels millors de la ràdio i de la televisió: Albert Closas, Federico Gallo, Laura Valenzuela, Anna Maria Solsona, Conchita Velasco, Luís del Olmo, Marisa Medina…

En alguna edició, com passa en l’actualitat, ja hi hagué problemes per no concordar les votacions populars amb les del jurat tècnic. Això es va acabar, també com sol ocórrer, amb l’eliminació dels vots populars. Una altre problema, en el seu moment, fou el tractament de les cançons en català. La seva presència incomodava cada cop més fins que, amb la victòria de Salomé i Raimon, amb Se’n va anar, a l’edició de 1963, va fer que les cançons en català fossin rebutjades entre 1964 i 1966. El 1967, amb l’embranzida de la Nova cançó, foren de nou admeses. El 1968 Massiel guanyà el festival d’Eurovisió i això va suposar que TVE deixés de donar suport al festival barceloní, per posar tots els recursos en l’organització del festival europeu de l’any següent, a Madrid.

Amb l’únic suport oficial de l’Ajuntament de Barcelona, els anys 1968 i 1969 es va celebrar el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, al Parc d’Atraccions de Montjuïc i al Palau Nacional, respectivament. Malgrat que la participació internacional fou molt més alta i amb èxit de públic, el fet de no haver-se transmès per televisió va afeblir el certamen, de manera que el 1970 ja no es va celebrar. Del primer Festival de la Cançó Mediterrània, ara fa 64 anys.

Continua llegint

Història

El general Moragues, heroi de la Guerra de Successió

11S. Ara fa 309 anys

Publicat

on

Per

Josep Moragues i Mas va néixer a Sant Hilari Sacalm el 1669. Durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697) es va incorporar als moviments de la seva comarca per enfrontar-se a les tropes franceses i el 1705 va formar part de l’alçament austriacista de Vic i va ser un dels signants del pacte dels Vigatans que va atorgar poders a Domènec Perera perquè anés a Gènova a signar l’aliança amb Anglaterra. Els catalans s’hi comprometien a aportar sis mil homes armats quan els anglesos desembarquessin a Barcelona. Fins al 1707 va formar part del regiment de Reials Guàrdies Catalans, el cos d’elit de l’exèrcit, i aviat va ser nomenat general de batalla. Aquell mateix any va ser nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, per protegir la frontera contra els francesos.

En plena Guerra de Successió, el 1710, un cop vidu, es va casar amb Magdalena de Giralt, originària de Sort, amb qui va tenir un fill. Al juny de 1713, va rebre l’ordre de rendir Castellciutat a les tropes borbòniques, però malgrat trobar-se malalt es va negar i va resistir encara tres mesos. Al capitular, va marxar a Sort, on animat per la resistència de Barcelona, ​​va alçar un cos de voluntaris, amb els quals va assetjar sense èxit Castellciutat. Alliberà la seva dona, presonera dels felipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès del Poal, continuant la lluita a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Cardona, fins a la seva capitulació el 18 de setembre de 1714. Després de la caiguda de la resistència catalana es va retirar a Sort. Mesos després va ser reclamat pel capità general a Barcelona, ​​on se li va requisar la documentació i se’l va posar sota vigilància. Tement un arrest per conspiració, va embarcar-se cap a Menorca, en possessió britànica. Reconegut pel capità del vaixell, el tornà a port. Amagat a Montjuïc en espera d’un segon vaixell va ser capturat el 22 de març de 1715.

Moragues, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, va ser jutjat, torturat i condemnat a mort. Als tres se’ls va desposseir públicament de tots els honors militars i van ser penjats, descalços i amb camisa de penitent i posteriorment esquarterats el dia 27. El cap del general Moragues va ser col·locat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar per exemplificar el destí dels derrotats. No es retiraria fins al cap de dotze anys, després de les obstinades reclamacions de la seva vídua.

L’escarni dels dotze anys amb la seva calavera a la vista dels barcelonins va ser decisiu per convertir-lo en un màrtir popular. Com tantes altres figures històriques les circumstàncies de la seva mort el va elevar al panteó dels herois.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021