Connecta amb nosaltres

Història

Duels miraculosos

L’últim torneig a cavall de Barcelona es va celebrar el 1833 al que avui és el Paral·lel

Publicat

on

Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Celdoni Guixà, autor de la Font de Ceres

Publicat

on

Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848) va ser un important escultor català que va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós. La plaça del Sortidor deu el seu nom a la Font de Ceres, obra seva, ara situada al Mirador del Llobregat, a  Montjuïc. Guixà es va formar a la Llotja, a Barcelona, d’on va ser professor i va tenir un taller al carrer de Jerusalem.
La Font de Ceres es va inaugurar l’any 1830 i estava situada al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. L’any 1874 va ser instal·lada al Poble-sec. L’any 1919 es va traslladar a Montjuïc, amb motiu de les obres de l’Exposició.
Guixà va ser autor dels ornaments i esfinxs de la Font de Neptú, avui a la Plaça de la Mercè, que havia estat al Pla de Palau i a Montjuïc. Va ser l’autor d’una placa en relleu de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i que commemorava la Constitució Espanyola de 1837. L’any 2012 es va decidir traslladar-la al Museu d’Història de Barcelona.
A Igualada va ser autor de la porta d’accés al cementiri vell i de diverses escultures de l’església de Santa Maria, avui desaparegudes. També va ser autor del grup escultòric de l’edifici de les Peixateries de Mataró, d’alguns relleus dels Porxos d’en Xifré i de diferents imatges malmeses i desaparegudes, a Tàrrega, Santa Maria del Mar i l’Església del Pi.
La Font de Ceres té una columna central a la part superior on es troba Ceres, deessa de l’agricultura, amb un ram d’espigues a la mà. La columna la sostenen quatre dofins. Guixà mereixeria una retrospectiva documentada que posés en valor la seva important tasca escultòrica.

Continua llegint

Història

L’abril de 1984 es traslladà a Mercabarna

15 de maig de 1964 Inaugurat el Mercat de les Flors al carrer de Lleida

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, el recinte escollit fou el vessant nord de la muntanya de Montjuïc. Un dels espais, el denominat palau de l’Agricultura, se situà al capdamunt del carrer de Lleida, davant per davant del palau de les Arts Gràfiques, actual Museu Arqueològic de Catalunya. Fou construït entre 1927 i 1929 pels arquitectes Ribas i Mayol, i constituïa un espai central porticat, amb diversos accessos, els principals pel passeig de Santa Madrona i pel carrer de Lleida.

Després de l’exposició, l’espai restà en desús. Cal recordar que la majoria de l’àmbit expositiu es considerava provisional. Després de la guerra civil, la part lateral a tocar del passeig de l’Exposició i els carrers de Sancho Marraco i de Sant Isidre es varen enderrocar, per fer-hi habitatges, els de Sant Cristòfol, destinats a funcionaris. La resta de l’àmbit d’aquest palau serví de magatzem i tallers municipals.

Mercats de Barcelona

El maig de 1964 fou destinat a Mercat Municipal de les Flors; de la mateixa manera que el mercat històric del Born era, des de 1921, el mercat central de fruites i verdures a l’engròs; i el del carrer de Wellington, des de 1931, albergava el mercat central del peix.

El 1967 es crea la societat anònima mercantil Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA, Mercabarna. Al seu nou recinte de la Zona Franca: el 1971, s’instal·la el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, procedent del Born; el 1979, l’Escorxador, situat des de 1891 a l’actual parc de Joan Miró; el 1983, el Mercat Central del Peix de Wellington; i el 1984, s’hi traslladà el Mercat de les Flors procedent del Poble-sec. El 2008 entrà en servei un nou Mercat Central de la Flor, anomenat Mercabarna-flor, situat entre Sant Boi i el Prat de Llobregat.

Els anys 70, l’Associació de Veïns hi celebrà les principals festes massives populars i reivindicà els seus espasi per a fer-hi equipaments per al barri.

Abans del trasllat del mercat, el 1983, la regidora Maria Aurèlia Capmany impulsà la creació, a la nau perpendicular al carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, com a centre de dansa, que entrà en servei l’octubre de 1985. Des de 1999 el sector que dona al passeig de Santa Madrona també es rehabilità per acollir una nova seu estable del Teatre Lliure, que s’inaugurà el 2001. Paral·lelament, al flanc nord de la plaça, es construí la nova seu de l’Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. També llavors, amb l’enderroc de part dels habitatges de Sant Cristòfol, es va remodelar l’antic pati central per fer-hi l’actual plaça de Margarida Xirgu. Aquest conjunt, dedicat a les arts escèniques, es coneix com a Ciutat del Teatre. De la inauguració del Mercat de les Flors al carrer de Lleida, ara fa 60 anys; i del seu trasllat a Mercabarna, ara en fa 40.

Continua llegint

Història

Violeta la Burra

Va tenir un espectacle propi al Moulin Rouge de París i el 1982 va actuar com a artista principal al Teatre Arnau

Publicat

on

Per

Violeta la Burra (Herrera, Sevilla 1936-2020) va ser una cantant de copla i flamenc, transformista i cabaretera d’origen andalús. Va néixer com Pedro Moreno Moreno i de nen va treballar als camps d’oliveres del seu poble, però amb 20 anys va començar a decantar-se pel món de la música i de les folclòriques que triomfaven a l’època, cosa que unida a la duresa del treball al camp el va fer emigrar a Barcelona ​​on va trobar ràpidament treball en alguns dels locals de moda de llavors. Va desenvolupar la majoria de la seva carrera a Barcelona, ​​on era coneguda com Violeta la Burra. Va actuar durant més de quaranta anys i va aconseguir un ampli reconeixement com a transformista i performer sempre defensant la seva homosexualitat en uns temps molt difícils.
 
Inicis, Violeta la Burra i primer disc
Va començar a actuar com a travestí, primer els caps de setmana, on pujava a l’escenari de Los Claveles, al carrer Escudellers, al costat de companyes com Rosarito i Marilí, actuant sempre en clau de flamenc, per després passar a locals de més importància, entre els quals hi havia Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba, on el nivell artístic pujava fins a estar en cartells amb Antonio Machín o Estrellita Castro. En aquells temps es va relacionar amb Salvador Dalí, Lola Flores i altres personalitats del món de la cultura i de l’espectacle. Després va fer una estada a Bèlgica i va tornar de nou a la ciutat comtal. A mitjans dels setanta va començar a actuar a la sala Whisky Twist, ja amb el nom de Violeta la Burra, amb xous més propers al cabaret i amb elements còmics, que li van fer guanyar una gran popularitat. L’any 1977 va gravar el primer disc d’una persona travestí a Espanya, Violeta La Burra. En paral·lel, va patir la dura repressió de la policia franquista, que la va detenir en trenta ocasions rebent més d’una pallissa.
Estada a París i tornada a Barcelona
A finals dels anys setanta l’empresari Jean Marie Rivière la va contractar per treballar al Paradis Latin de París, considerat en aquell moment “la meca del transformisme europeu”, on va interpretar una especial Carmen de Bizet i en va ser l’artista principal durant dos anys. En aquest període va tenir també un espectacle propi al Moulin Rouge parisenc.
En tornar a Espanya va continuar treballant a Barcelona, ​​gaudint d’una àmplia popularitat. El 1977 va tenir un paper a la pel·lícula ‘Cambio de sexo’, de Vicente Aranda. El 1980 va actuar a les Festes de la Mercè. L’any següent va estrenar l’espectacle ‘Burla… burlando’ a la sala Ciro’s, i el 1982 va actuar com a artista principal a la reobertura del Teatre Arnau del Paral·lel. En aquesta etapa va ser fotografiada per Humberto Rivas, en unes obres que formaven part de la col·lecció de l’IVAM, i que van protagonitzar una columna als diaris de l’escriptor Francisco Umbral.
Últims anys i reconeixement
Amb gairebé 80 anys mantenia part de la seva activitat artística, sent una habitual de la cocteleria Dry Martini. El seu propietari, Javier de las Muelas, li va retre un homenatge el 2018 amb un llibre que repassava la història del bar, el lloc on va acabar el viatge de Violeta la Burra a la nit barcelonina. Ella sempre es va mantenir en contacte amb la seva mare, a qui estimava moltíssim, i amb el seu poble al qual tornava en diversos moments de l’any, amb una visita fixa per Setmana Santa. El 2012 va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch d’arts parateatrals com a reconeixement a la seva trajectòria. Va morir el 2020 als 84 anys, sent enterrada al seu poble natal, on té un carrer amb el seu nom.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024