Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)