Connecta amb nosaltres

Història

Duels miraculosos

L’últim torneig a cavall de Barcelona es va celebrar el 1833 al que avui és el Paral·lel

Publicat

on

Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021