Connecta amb nosaltres

Història

Duels miraculosos

L’últim torneig a cavall de Barcelona es va celebrar el 1833 al que avui és el Paral·lel

Publicat

on

Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

La plaça de l’Univers

Publicat

on

Per

Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Primera edició de les 24 Hores de Montjuïc

Publicat

on

Al llarg d’aquests més de cinquanta anys, al circuit de Montjuïc es van desenvolupar tres modalitats de proves de motor: el Gran Premi d’Espanya de motociclisme, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1 i les 24 Hores de Montjuïc.

El circuit transcorre tot dins del parc de Montjuïc, enjardinat i urbanitzat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. És, per tant, un circuit urbà; però l’estretor de la via en alguns punts, l’abundància de revolts tancats i el progressiu augment de la velocitat dels vehicles, provoquen que cada vegada hi hagi més accidents i més greus (per aquesta raó, les proves oficials han passat a celebrar-se en circuits construïts expressament per a la competició).

El 25 de desembre de 1932, s’organitzen els primers Campionats Motociclistes de Catalunya en Carretera, una cursa que partia del parc de Montjuïc. A partir de 1933 es fa servir el mateix circuit, que manté el mateix recorregut des d’aleshores, per a celebrar-hi el Gran Premi Penya Rhin, un esdeveniment que es repeteix anualment fins a 1936. També el 1933 se celebra el primer “Gran Premi Internacional de Barcelona” de motociclisme. Entre 1950 i 1976, l’antic Gran Premi de Barcelona de motociclisme de Montjuïc esdevé Gran Premi d’Espanya i es manté al circuit.

Entre 1969 i 1975 se celebra bianualment a Montjuïc, alternant-se amb el circuit del Jarama, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. Aquesta competició es desplaça definitivament al circuit madrileny, arran d’un greu accident que es produeix el 1975.

D’altra banda, el 1955 se celebren per primera vegada les 24 Hores de Montjuïc de resistència, en aquest mateix circuit. Aquesta important prova es fa anualment fins al 1986, que acabà amb diversos accidents i la mort d’un dels pilots, Mingo Parés, que és la setena víctima d’accident de moto al circuit.

La popularitat de la prova va arribar a plasmar-se fins i tot en la pel·lícula de 1974, Larga noche de julio, de Lluís Josep Comerón, la qual explica un robatori en l’entorn de la cursa i amb la complicitat d’un corredor que vol arribar a professional.

Des de 1986 fins a l’actualitat, cap altra prova de motor s’ha celebrat al circuit; només alguna concentració per retre un homenatge històric al circuit urbà.

Les competicions de motor s’allunyarien de Catalunya fins a l’any 1991, quan s’obre el Circuit de Catalunya a Montmeló, i s’hi celebra el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. L’any següent, també s’hi fa el Gran Premi d’Europa de Motociclisme. Des de 1995 fins a l’actualitat, s’hi celebren les 24 hores Motociclistes de Catalunya, com a prova continuadora de les 24 hores Motociclistes de Montjuïc.

De la primera edició de la cursa de les 24 Hores de Montjuïc, ara fa 70 anys.

Continua llegint

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024