Connecta amb nosaltres

Història

Duels miraculosos

L’últim torneig a cavall de Barcelona es va celebrar el 1833 al que avui és el Paral·lel

Publicat

on

Fins al segle XV, el lloc escollit per celebrar justes i tornejos a Barcelona era la plaça del Born. Els duels individuals havien aparegut poc abans a Itàlia, motivats per la moda de portar espases i punyals com a part indispensable de la vestimenta masculina. En una ciutat on eren freqüents els avalots i les baralles, aquests combats reglamentats ben aviat van conèixer un gran auge, i això malgrat que l’Església amenaçava amb l’excomunió els que resolguessin les diferències al marge de la llei. Però quan van ser les autoritats civils les que van perseguir aquest costum, els duelistes barcelonins van començar a citar-se als camps que quedaven fora de les muralles, ocults a la vista de la justícia, als voltants de Montjuïc.

Les anomenades Hortes de Sant Bertran es van convertir en l’escenari predilecte dels espadatxins clandestins, i el duel es va perpetuar entre els militars fins al segle XIX. L’últim torneig a cavall es va celebrar al que avui és el Paral·lel el 1833, en commemoració de l’ascens al tron d’Isabel II, aleshores de tres anys. En aquella ocasió, es va enfrontar la vella aristocràcia contra la poderosa burgesia emergent, totes dues disfressades de senyors feudals, i davant de la befa i burla del poble pla. A partir del 1850, els duels es van democratitzar i es van fer extensius a estudiants i periodistes. Amb el romanticisme i la popularització de les pistoles, una nova onada duelística es va desfermar a la nostra ciutat.

En aquella època era molt freqüent que els llauradors trobessin cadàvers entre els seus conreus. Una matinada del 1872 va aparèixer un cap humà que va resultar pertànyer a un artesà acomodat, assassinat per la seva minyona en deixar-la hereva dels seus béns. La noia i el seu xicot el van matar tirant-li oli bullint per la boca mentre dormia. I com que trigava a morir el van acabar escanyant, alhora que li llançaven brases enceses de la llar per la cara. Tot i això, el més habitual era que els cossos pertanyessin a perdedors en un duel. Fins als primers anys del segle XX diversos diaris tenien una secció on es comentava l’actualitat duelística. La premsa es tornava didàctica i escrivia que la calor dels estius barcelonins exasperava de tal manera els homes que aquests acabaven barallant-se. En aquells mateixos dies, es creava el Comitè Antiduelista.

El Crist de Sant Pau del Camp

Les justes van ser tan populars a Barcelona, que al temple de Sant Pau del Camp (carrer de Sant Pau, 99) s’hi venerava un Crist crucificat amb fama d’intercedir pels contendents. La seva història la va recollir Ricardo Suñé, un periodista de successos que abans de la Guerra Civil militava al carlisme i publicava a El Correo Catalán. Va passar els tres anys de la contesa fent-se passar per boig al manicomi Pere Mata de Reus, i després va ser el gran cronista de la ciutat durant els primers anys de la postguerra, amb llibres com Estampes barcelonines i Nova crònica de Barcelona. Va morir prematurament al setembre de 1952, atropellat pel tramvia en sortir distret d’un taxi.

Quan Ricardo Suñé va recollir aquesta llegenda la imatge ja no existia, ja que va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. Però fins aquell instant havia estat un crucifix amb gran fama de miraculós. El motiu d’aquesta notorietat es remuntava a l’any 1452, quan dos cavallers van renyir a causa d’una damisel·la i es van enfrontar a duel. La cosa va quedar en taules, però dies després els dos rivals es van tornar a trobar al costat de l’hort de Sant Pau, que s’estenia entre el monestir i la Rambla. Immediatament van reiniciar el seu combat, i després de diverses picabaralles i persecucions van acabar al costat de les Hortes de Sant Bertran. Un va perdre l’arma i va buscar refugi a l’església de Sant Pau del Camp. Sense respectar el sagrat recinte, el seu perseguidor va entrar amb l’espasa desembeinada i decidit a acabar amb el rival.

Mentre s’insultaven a crits van arribar a l’altar del Sant Crist, que estava situat al costat de la làpida sepulcral del rei Guifrè II. El cavaller desarmat suplicava per la seva vida. Però l’altre, obcecat per la fúria, li va llançar una estocada mortal. En aquell instant, el Crist es va deixar anar dels claus que el subjectaven a la creu i va interceptar el tall amb el seu propi cos. Atònits, aquells homes van deixar de barallar i van caure de genolls. Explica la llegenda que tots dos es van fer monjos i que cada aniversari dels fets passaven la nit resant junts. La imatge va quedar torçada de manera similar al seu col·lega, el Crist de Lepant. L’últim duel legal va tenir lloc el 1522, encara que el 1914 els polítics Rodrigo Soriano i Antonio Maura es van citar per defensar el seu honor.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Divulguen i fomenten la nostra dansa al barri

1992 | Fundació dels Amics de la Sardana del Poble-sec

Publicat

on

El 1992, la recuperada Festa Major del Poble-sec agafava volada i un grup de veïns va notar-hi l’absència de la sardana. Des de llavors i a redós de la iniciativa de Jaume Canals, membre de la Federació Sardanista, que durant molts anys va fer de professor i ensenyà a ballar moltes persones del nostre barri, un grup de poblesequins s’ajuntaren per aquesta recuperació concreta. A més, acordaren amb CDC la cessió del seu local al carrer de Blasco de Garay. Fou llavors quan es constituí l’associació Els Amics de la Sardana del Poble-sec, entitat dedicada exclusivament a la promoció i l’ensenyament de la nostra dansa.

Temps després, el local cedit quedà petit i a algunes persones la vinculació amb un grup polític no els semblava bé, per la qual cosa es considerà necessari cercar un local diferent i més ampli. Llavors, recent arribat al Poble-sec, el president del Foment Excursionista de Barcelona, Lluís Domingo, els oferí poder disposar del seu local, tots els dilluns al vespre. Fins al moment, n’és el punt de trobada, assaig i preparació d’activitats.

Posteriorment, Jaume Canals deixà l’ensenyament i la Federació Sardanista aportà diversos professors, procedents de les colles campiones de Catalunya. En aquells dos anys, el grup estable de dansaires perfeccionà molt la seva preparació; i això els va permetre participar en ballades d’exhibició. Després i durant bastants anys, el professor fou Josep Bartolí Vall; i actualment, ho és Sara Pascual, monitora de la Federació.

El 2004, amb el grup ben consolidat, organitzaren, dins dels actes de la Festa Major, la primera Ballada de Sardanes i Exhibició de Colles Sardanistes, a la plaça dels Ocellets, amb la participació de sis colles. L’any següent, a la segona edició, hi participaren set colles; i així fins arribar a dotze colles.

Present a festes i celebracions

Des d’aquells inicis i només amb la pausa forçada per la pandèmia del covid, la sardana ha estat sempre present en la Festa Major i en altres celebracions del Poble-sec, a diferents punts: el parc de les Tres Xemeneies, les places del Sortidor, dels Ocellets, d’Ovidi Montllor, del Setge, de Santa Madrona… En col·laboració amb Els Amics de la plaça de Santa Madrona cada juny organitzen les Sardanes a la fresca, a la plaça i com a prèvia de la Festa Major de juliol. Han tingut l’honor d’estrenar dues peces del mestre Josep Enric Peris, dedicades al nostre barri: Sardanes al Poble-sec i Les Tres Xemeneies. El Amics de la Sardana també acosten la dansa a escoles, casals de gent gran, allà on els ho demanen, i també col·laboren amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, ensenyant la teòrica i la pràctica de la dansa als nouvinguts.

Tothom que estigui interessat a saber-ne més o participar de les seves activitats, pot contactar-hi escrivint a pepcc12@gmail.com, a bé podeu visitar-los al local de la Creu dels Molers, 6, baixos, qualsevol dilluns, de 19 a 20,30h. De la creació dels Amics de la Sardana del Poble-sec, ara fa 30 anys.

XAVIER RODRÍGEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Rossend Llurba

Imprescindible per a qualsevol persona interessada en la cultura popular de la primera meitat del segle XX, i especialment del Paral·lel

Publicat

on

Per

Rossend Llurba i Tost (El Vilosell, 1887 – Barcelona, 1954) va ser un lletrista de cançons, autor dramàtic, editor i articulista català que va viure més de 50 anys al carrer del Roser del barri del Poble-sec, a tocar del Paral·lel.

Va ser l’autor del primer cuplet escrit en català l’any 1917 amb el títol de La font del Xirineu, una innocent picardia sobre un brollador d’aigües suposadament incitadores dels instints amorosos, que va ser musicada per Joan Suñé i interpretada per Raquel Meller, que li havia demanat una composició en català conscient de l’existència d’un públic amatent i receptiu. Aquesta va ser la primera de tota una corrua de lletres per a cuplet. També va contribuir a la divulgació del tango tot dirigint el setmanari El tango de moda i component algunes peces com ara Barrio chinoLa mina del BataclánBesos fríos i Alma tanguera.

Va escriure una Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer, un món que coneixia molt bé des dels inicis quan l’avinguda començava a despuntar com el centre neuràlgic de l’espectacle barceloní i que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. El llibre no es va arribar a publicar fins a l’agost de 2017 per l’editorial Comanegra. Aquesta obra el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: La font del XirineuLa cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte Il·lusió és vida.

Cronista i catalanista

Per més que s’hagi dit i repetit un munt de vegades, Alejandro Lerroux no va ser el veritable emperador del Paral·lel, sinó que ho va ser Rossend Llurba. Llurba ha estat un personatge injustament desconegut. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, i un protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel.

Llurba escrivia el 1912 al magazín De tots colors, amb un català prenormatiu de l`època i uns paràmetres identitaris que grinyolen avui: “No hi heu pensat mai, amics meus, en la victoria que representaría per la nostra rassa, la constitucció d’un music-hall català? Jo crec que aquest genere d’art alegre y deliciosament captivador, faría un gran be dintre les nostres costums un xic massa austeres y donades al trascendentalisme. […] El día que sapiguém despendres de certs convencionalismes que forsosamént ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites y un xic més galants que el nostre, la causa santa de la nostra patria haurà donàt un gran pas”.

Amb motiu del centenari de l’escriptura del primer cuplet català, a la vila del Vilosell s’hi va realitzar una jornada d’homenatge i la col·locació d’una placa a la seva casa natal.

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Història

Molts dels antics edificis es van enderrocar

6 d’octubre de 1972 Inaugurat el nou edifici de l’escola del Bosc de Montjuïc

Publicat

on

L’Escola del Bosc de Montjuïc s’inaugurà el 8 de maig de 1914, en terrenys cedits pel jutge, advocat i periodista Josep Laribal. Una part d’aquella finca són els actuals jardins de Laribal i de la Font del Gat, així com el museu Etnològic, l’actual Fundació Joan Miró i l’Escola del Bosc.

Situada al llindar sud de la finca, al capdamunt de les escales del carrer de Margarit, la casa principal de la finca era un palauet d’estil neoàrab; i l’arquitecte Antoni Falguera  dirigí les obres per adaptar el xalet al seu nou ús, com a menjador dels infants. L’edifici més notable de l’ampliació escolar tenia una entrada amb columnes, a l’estil dels temples greco-romans clàssics. A l’interior, l’aula més àmplia tenia unes pintures murals al fresc, amb escenes bucòliques, que en el seu dia foren objecte d’interès de les importants i nombroses visites que rebé l’escola durant les primeres dècades.

Inspirada en l’escola a l’aire lliure alemanya de Charlottenburg, l’Escola del Bosc fou pionera en la renovació pedagògica. Al capdavant hi havia Rosa Sensat i Antolí Monroy, directors de la secció de noies i de nois, respectivament. Juntament amb l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta i destruïda durant la guerra pels bombardejos de l’aviació italiana, l’Escola del Bosc era l’exemple d’escola moderna i d’orientació pedagògica integral de l’infant amb la natura; i suposà la implicació municipal en una nova escola laica.

El 1921, l’escola es completà amb la construcció del pavelló dels nois, que és l’únic que actualment resta de l’antiga escola. Aquest projecte anà a càrrec d’Alfons Florensa, arquitecte municipal. L’escola disposava d’edificis, amb un pati cobert per als dies de pluja, amb marquesines exteriors de vidre que hi permetien l’accés des de les aules sense mullar-se, i d’una bona zona de bosc, que permetia de fer-hi classes quan arribava el bon temps, amb taules i cadires plegables que el mateixos infants organitzaven per cursos.

Tot aquest moment de puixança, que es reforçà notablement durant el període republicà, fou estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes i la llarga dictadura del general Franco. Fou precisament en aquesta època, i més concretament en temps de l’alcalde Porcioles, quan es decidí enderrocar tots els edificis, a excepció del dels nois, i edificar un bloc més gran i compacte, que és el que està actualment en ús.

A diferència dels edificis inicials de la finca Laribal, dels bastits per adaptar l’espai a escola i del bloc dels nois, l’aulari de 1972 té un escàs interès arquitectònic i funcional, ja que molts criteris d’adaptació de l’escola a l’entorn natural es bandejaren, cosa que obligà a fer moltes escales i suposà la pèrdua de la gran lluminositat de les aules originals. De l’entrada en servei del nou edifici de l’Escola del Bosc de Montjuïc, ara fa 50 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021