Connecta amb nosaltres

Història

Atén a una població de gairebé 24.000 persones

18 de març de 2002 Entra en servei el CAP Les Hortes, al carrer Nou de la Rambla

Publicat

on

Des de la primavera de 2002, el Poble-sec té un Centre d’Assistència Primària, CAP, al carrer Nou de la Rambla, 177. Actualment atén la zona compresa entre el passeig de Josep Carner, el Paral·lel i el carrer de la Concòrdia. L’altra zona del nostre barri, pertany al CAP Poble-sec Montjuïc, situat al carrer de Manso.

Volem avui fer un petit repàs històric dels serveis sanitaris que ha tingut el nostre barri al llarg dels seus més de 150 anys d’història. El primer servei sanitari públic fou el dispensari municipal del carrer del Roser, 17-19, que també es denominà dispensari de Santa Madrona, i donà servei entre 1891 i 1969, quan fou traslladat al Paral·lel, 202. Cal tenir en compte que servia sobretot per atendre urgències i comptava amb unes condicions assistencials prou limitades.

Després de l’Exposició Internacional de 1929, el pavelló de la Caixa de Pensions, al passeig de Santa Madrona, entrà en un procés de conversió com a hospital de maternitat i d’accidents de treball; però l’esclat de la guerra canvià els plans i passà a ser hospital, amb funcions de banc de sang, com a suport als ferits al front. El 1944 fou ocupat per l’Instituto Nacional de Previsión i destinat durant uns anys a maternitat i posteriorment a dipòsit de medicaments i arxius administratius; posteriorment fou buidat i entrà en procés de degradació. En les lluites veïnals dels anys 70, el pavelló fou molt reivindicat com a seu d’un ambulatori digne al barri.

Altres equipaments

El juny de 1962 s’inaugurà l’ambulatori Maluquer, el gran centre sanitari primari, actual CUAP, a la confluència dels carrer de Manso i Calàbria, al barri de Sant Antoni, que de fet fou el primer a donar servei assistencial públic al barri del Poble-sec.

Posteriorment, a inicis dels 70, es va obrir un altre ambulatori, Palaudàries, molt més petit i de difícil accés, ja que estava en uns baixos per sota del nivell dels carrers adjacents, entre Vila i Vilà i Albareda. Aquest discutit i rudimentari centre romangué en servei fins que s’obrí el CAP Les Hortes. Simultàniament, cap als anys 80, hi hagué un petit centre on es feien visites mèdiques de la Seguretat Social, al Paral·lel, 145.

Per completar aquesta retrospectiva cal esmentar Sant Pere Claver: des dels inicis, com a dispensari parroquial, els anys 50, atenia no només la població de la zona litoral del nostre barri, sinó que també gent del Raval i de les barraques de Montjuïc. Arribà a ser un bon hospital, sempre de caràcter privat, depenent de la Fundació, sota l’empara de la Companyia de Jesús. Posteriorment, amb la creació del mapa hospitalari de Catalunya, el centre anà deixant el caràcter d’hospital i actualment acull serveis de consulta de diverses especialitats mèdiques. De la l’entrada en servei del CAP Les Hortes-Poble-sec, ara fa 20 anys.

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021