Connecta amb nosaltres

Història

Accidents infantils

Encara el 1921, un gos mossega de gravetat a deu nens, abans que els veïns el matessin

Publicat

on

El carrer Salvà fa pujada o baixada, segons com es miri. En un dels seus portals hi ha un gran mosaic atribuït a Víctor Masriera amb una imatge insòlita, un paisatge holandès amb vaques i una parella a cada costat de la porta amb vestits regionals del país de les tulipes. Ara, amb la façana restaurada el 2008 aixopluga La Lleteria del Poble-sec (Salvà, 42), un espai familiar dedicat a l’ecocriança i a les teràpies alternatives on imparteixen tallers per ensenyar els nens a alimentar-se saludablement, i on també venen diversos productes de nutrició i dietètica. Tot per a la cura del cos.

Pensin vostès si creuen que les casualitats existeixen, jo prefereixo pensar que cada lloc té un geni que li dóna forma i caràcter. Som al primer Eixample de Barcelona, ​​abans que existís l’Eixample. Just en aquestes voreres acabaven les hortes de Sant Bertran i començava l’anomenat Eixample de Santa Madrona o de Sant Pau. El carrer Salvà va ser el primer a ser urbanitzat fora de les muralles a partir del 1868, al costat del veí carrer de Cabanyes. Els dos carrers pertanyien al polític i periodista republicà Josep Laribal, el qual havia aconseguit que les seves terres fossin declarades urbanitzables. La majoria dels seus edificis daten del 1870, i són l’antítesi del projecte de Cerdà, la nèmesi de la ciutat residencial. Aquí, per aprofitar espai es van fer carrers estrets que seguien els límits caòtics dels terrenys particulars, amb cases que a mesura que va ser possible van anar creixent i afegint pisos per obtenir una rendibilitat més gran. Pura i dura especulació del terreny, que va ocupar un tram comprès entre els carrers Roser i Radas. Poc després, el 1884, Salvà també va ser una de les primeres travesses del barri a ser empedrades. Aleshores era una via de nou encuny habitada per emigrants aragonesos, amb un estanc de tabac, una farmàcia, una fleca i una caserna de la guàrdia municipal.

Comencen els terribles relats sobre infants

És a partir d’aquest moment quan se succeeixen una sèrie de notícies que infonen personalitat a aquest emplaçament. Per una raó estranya, si consultem la premsa de l’època veurem que la majoria de les mencions a aquest carrer tenen els nens per protagonistes. Dels primers temps podem llegir històries de gossos que mossegaven transeünts, un parell de nens que van morir en saltar d’un balcó, un altre que va cremar casa seva jugant amb un llumí, i fins i tot la d’una criatura de deu anys que va llançar un test a la vorera i va matar una senyora que passava per sota. Aleshores hi havia una escola infantil al Casino del Progrés i al parvulari Santa Madrona. Pel que sembla, les bandes d’infants d’aquest lloc estaven enfrontades amb les del carrer Cabanyes (fins al franquisme dedicat a Francesc de Cabanyes, cap de miquelets durant la Guerra dels Segadors, i no al poeta romàntic Manel de Cabanyes). A la premsa sovintejaven les referències a ferits per pedrada, que era l’arma preferida en aquestes guerres. També apareixien notícies de nens treballant a les indústries del carrer, com un petit d’onze anys ferit en un moleder de pebre, o un altre detingut en una licoreria clandestina que falsificaven vermut italià.

A començaments del segle XX, els titulars donaven compte de gossos perduts que mossegaven a nens quan jugaven a la calçada. O d’ofegaments accidentals al proper Morrot. El 1913 l’Ajuntament clausurava una granja de porcs que tancava els carrers Salvà, Cabanyes i Tapioles, apareixien les primeres barraques als peus de Montjuïc, i s’hi instal·laven diversos tallers de metal·lúrgia, la tipografia Gilabert i la casa Luís Inglada dedicada a la fabricació de vaixelles i coberts de taula. També hi ha diverses notícies de paletes als quals els hi cau un objecte des de la bastida produint la mort d’una nena, o els primers atropellaments infantils. Un cas estrany va tenir lloc el 1915, quan una criatura de dos anys va beure accidentalment àcid clorhídric. Poc després tancaven el parvulari per les seves condicions pèssimes. Encara el 1921, un gos mossegava de gravetat a deu nens, abans que els veïns el matessin. El 1929 moria un altre nen al pujar en marxa al tramvia i relliscar. I el mateix any resultava penjat un nano de dotze anys jugant amb la corda d’una persiana mentre estava pujat a un tamboret. Les últimes morts infantils recollides pels diaris daten de la Guerra Civil, quan els bombardejos franquistes es van acarnissar especialment amb el barri del Poble-sec. Des d’aquell instant, les notícies relacionades amb els nens són ben diferents i tenen a veure amb aquest centre lúdic mencionat al principi, on els petits aprenen a desenvolupar la seva imaginació i a practicar activitats com ioga o shiatsu. Pel que sembla, el geni del lloc s’ha apaivagat.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

40 anys de la inauguració de l’església de Sant Pere Claver

Publicat

on

El camí de la parròquia de Sant Pere Claver per aconseguir un temple propi va ser llarg i complex. La divisió parroquial del bisbat de Barcelona de 1945 establia quatre parròquies al Poble-sec, dues d’existents, Lourdes i Santa Madrona, i dues de noves: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver. D’aquesta manera, les barriades de barraques de la muntanya s’inclourien en la nova distribució. D’una banda, Sant Salvador d’Horta es faria càrrec de les barraques dels Tres Pins, Maricel i del mateix Poble-sec i, per l’altra, Sant Pere Claver tindria cura dels assentaments de la carretera, els passatges de Montjuïc i de la Vinyeta. Aquest fet determinaria les primeres dècades d’ambdues parròquies.

L’any 1948 el bisbat va atribuir la rectoria a la Companyia de Jesús. Més concretament, en la persona del pare Lluís Artigues. El religiós no va trigar a copsar la realitat social del territori i va decidir deixar en segon pla la tasca religiosa per tal de prioritzar la social. Mitjançant l’apostolat, va començar a apropar-se a la població poder entendre’n les necessitats bàsiques i els problemes inherents.

A partir d’aquí la parròquia va passar a acollir berenars, reunions amb infants, adolescents, mares… i es va començar a treballar per solucionar dues deficiències bàsiques: la sanitat i l’escolarització. Per aquest motiu, es va crear un dispensari i es va posar en marxa l’escola i alguns tallers.

Tan bon punt va començar a funcionar la nova parròquia, a la cantonada entre els carrers de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, es va decidir aprofitar l’edifici d’una efímera escola religiosa que havia funcionat a principis de segle. Aquest espai havia estat cedit el 1915 per la família d’Adelaida Carrera al bisbat; però havien passat més de 25 anys i una guerra i l’edifici estava en condicions molt precàries.

Mentre que el dispensari evolucionaria en l’hospital, l’escola no va deixar de créixer. Una conjuntura en què les misses parroquials passarien a celebrar-se en una sala polivalent que serviria també per moltes altres tasques. Una multitud d’usos d’un mateix espai que fins i tot acabaria per generar conflictes. Per aquesta raó i finalment el març de 1965 es va decidir dedicar un espai exclusiu als oficis parroquials. Tot això, sempre en un solar que el bisbat havia cedit a la Companyia de Jesús.

En aquest context cal tenir en compte que tot just un any abans es va crear una cooperativa d’habitatges que edificaria fins a quatre blocs: al passeig de Montjuïc, a Vila i Vilà, a Lafont i a Palaudàries, 21. Precisament, en els baixos d’aquest darrer, el 17 de febrer de 1985, la parròquia ubicaria el seu propi temple, separat de la resta d’institucions nascudes sota la seva jurisdicció eclesiàstica.

Si bé de la inauguració de la primera església de Sant Pere Claver, ara fa 60 anys; de la seu actual, ara en fa 40. 

Continua llegint

Història

1525: reforma de l’ermita de Sant Bertran

El temple va donar nom a les Hortes de Sant Bertran

Publicat

on

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024