La xerrada de CERHISEC de març s’ha ajornat fins al 9 d’abril. Anirà a càrrec de Roberto Lahuerta i estarà dedicada a recordar els darrers dies de l’activista anarquista Josep Lluís Facerías, molt vinculat al nostre barri, i que va ser abatut per la policia el 30 d’agost de 1957. Aquell any es va iniciar la construcció dels barris de Bellvitge, Montbau i la Guineueta i es van iniciar les obres del cobriment del carrer Aragó. Porcioles va ser anomenat alcalde de Barcelona i es va firmar el Tractat de Roma, acte fundacional de la CEE. Als cinemes triomfava El último cuplé. Es va posar a la venda el primer Seat 600 que va ser per al fill del general Muñoz Grandes. Pel setembre s’inaugurava el Camp Nou del Barça. L’estat es movia entre ombres, repressió, intents de modernització i una relativa millora de les condicions econòmiques i socials, molt precàries. Hi havia algun moviment a les universitats, encara molt minoritàries i elitistes, i l’Opus Dei, amb figures com Gual Villalbí, anava assolint poder polític, relatiu, considerant la situació del país. Fins i tot pel febrer l’alcalde de Sabadell, JM Marcet, va presentar un informe a Franco sobre les discriminacions econòmiques de les quals era objecte Catalunya. Pel gener s’havien repetit els aldarulls per l’augment del preu del bitllet del tramvia. Al Palau, durant el mes de març, es va representar Primera Història d’Esther, a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic. Pel setembre es va estrenar La Strada, de Fellini i, amb moltes traves, s’aconseguia publicar l’edició en català de la Poesia completa de Carner. L’octubre es va llançar a l’espai el primer satèl·lit artificial, el rus Sputnik.

El 18 d’abril de 1999 s’inaugura el nou jardí botànic de la ciutat, situat a la zona de Montjuïc per damunt de l’estadi olímpic. Es va fer sobre espais on anteriorment hi havia hagut barris de barraques i també un abocador. El jardí, de 14 hectàrees de superfície, ens permet fer un passeig per diferents zones amb característiques de vegetació mediterrània: Austràlia, Xile, Sudàfrica, Califòrnia, el Mediterrani, el nord d’Àfrica i les Canàries. Però, per arribar en aquest punt, cal recordar els precedents del jardí: al segle XVI, a l’Estudi General del Caputxins, a l’actual plaça Reial, s’havia creat el primer jardí botànic. Al segle XVIII, el botànic Jaume Salvador i Pedrol, a Sant Joan Despí, va fer el primer jardí, amb catalogació de les espècies que hi acollia.

De fet, no fou fins a 1930, aprofitant els treballs d’enjardinament de la muntanya de Montjuïc, inherents a la celebració de l’exposició internacional de 1929, quan el científic Font i Quer va crear el primer Jardí Botànic de Barcelona, en un dels extrems de l’antiga pedrera de la Foixarda, en dos clots, el Sot de la Masia i el Sot de l’Estany, darrere del palau nacional.

Poc abans dels Jocs Olímpics, el 1986, aquest Jardí Botànic Històric va veure tancades les portes, a causa de les feines que s’havien de fer a la muntanya per a la celebració esportiva, quan les parets de les antigues pedreres presentaren problemes de seguretat. Llavors, amb el suport de l’Institut Botànic, un grup de persones crearen una Comissió Ciutadana de Suport del Jardí Botànic. Des de 1993, la comissió treballà per assolir una solució: recollida de signatures, informació de la necessitat de recuperar l’equipament i sensibilització respecte del patrimoni vegetal. Així sorgí, aquell any, l’Associació d’Amics del Jardí Botànic de Barcelona. La feina constant dels socis de l’entitat culminà amb la creació del nou jardí que, a més, també acull la seu de l’Institut Botànic de Barcelona.

El Jardí Botànic Històric fou restaurat totalment i tornà a obrir-se al públic l’octubre de 2003. L’Associació d’Amics del Jardí Botànic desenvolupa activitats de coneixement i divulgació del patrimoni vegetal, tant en la seu actual com en l’espai històric.

Tant les visites a un i altre jardí són del tot recomanables, en àmbits totalment diferents; però cadascun amb el seu encant. El Botànic actual està situat en una zona més alta de la muntanya, amb vistes àmplies a tota la ciutat, a Collserola i al delta del Llobregat. Mentre que al jardí Històric, més enclotat i en una zona inferior de Montjuïc, el Sot de la Masia. té la vegetació de conreu i més de secà, el Sot de l’Estany té les zones més obagues, més humides i de vegetació més frondosa. De la inauguració de l’actual seu del Jardí Botànic de Barcelona, ara fa 25 anys.

Francisco Barnaba Manes, més conegut amb el pseudònim artístic de Johnson (Buenos Aires, 1916 – Barcelona, 1981) va ser un artista de varietats argentí fill d’italians establert a Barcelona. Va arribar a Barcelona el 1935 i va treballar a l’avinguda del Paral·lel barceloní entre el 1950 i el 1980 on va ser un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, i va ser la gran figura masculina d’aquest mític local on va debutar el 1943 i allí es va quedar durant trenta anys, fent esclatar de riure el seu públic amb la seva llengua mordaç, els seus gestos amanerats i la seva notable corpulència, encara que el seu gran distintiu eren les llargues pestanyes postisses que portava.

Censura i homosexualitat

Durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil i fins al seu debut, va haver de dissimular la seva personalitat però pujar a l’escenari li va donar la llibertat d’expressar-se sense por. I és que amb els seus gestos, el seu profús maquillatge i amb aquelles llargues pestanyes postisses va ser el primer showman a Barcelona que, desafiant la censura, es va burlar honorablement de la seva pròpia homosexualitat.

Va ser un home molt estimat pel públic i per tots els barcelonins. Ell mateix sempre se sorprenia de la gran popularitat que tenia, de què arribés a ser model de Salvador Dalí i que tingués una estàtua al Museu de Cera de Barcelona.

Hi ha unes quantes raons per les quals A chupar del bote, fotollibre signat pel fotògraf Ximo Berenguer amb textos de Manolo de la Mancha, mereix ser destacat: la més evident és la qualitat del reportatge fotogràfic que Berenguer va extreure de les seves sessions al Molino entre 1973 i 1977. La segona són els textos que acompanya el reportatge, uns en vers, en pla xirigota, altres en prosa esmolada, consentint l’anècdota i l’eslògan, però també el lloc comú i l’estampa costumista. La tercera és la història del llibre que, de tan fascinant, té tota la pinta de ser un fake.