Connecta amb nosaltres

Història

Accidents infantils

Encara el 1921, un gos mossega de gravetat a deu nens, abans que els veïns el matessin

Publicat

on

El carrer Salvà fa pujada o baixada, segons com es miri. En un dels seus portals hi ha un gran mosaic atribuït a Víctor Masriera amb una imatge insòlita, un paisatge holandès amb vaques i una parella a cada costat de la porta amb vestits regionals del país de les tulipes. Ara, amb la façana restaurada el 2008 aixopluga La Lleteria del Poble-sec (Salvà, 42), un espai familiar dedicat a l’ecocriança i a les teràpies alternatives on imparteixen tallers per ensenyar els nens a alimentar-se saludablement, i on també venen diversos productes de nutrició i dietètica. Tot per a la cura del cos.

Pensin vostès si creuen que les casualitats existeixen, jo prefereixo pensar que cada lloc té un geni que li dóna forma i caràcter. Som al primer Eixample de Barcelona, ​​abans que existís l’Eixample. Just en aquestes voreres acabaven les hortes de Sant Bertran i començava l’anomenat Eixample de Santa Madrona o de Sant Pau. El carrer Salvà va ser el primer a ser urbanitzat fora de les muralles a partir del 1868, al costat del veí carrer de Cabanyes. Els dos carrers pertanyien al polític i periodista republicà Josep Laribal, el qual havia aconseguit que les seves terres fossin declarades urbanitzables. La majoria dels seus edificis daten del 1870, i són l’antítesi del projecte de Cerdà, la nèmesi de la ciutat residencial. Aquí, per aprofitar espai es van fer carrers estrets que seguien els límits caòtics dels terrenys particulars, amb cases que a mesura que va ser possible van anar creixent i afegint pisos per obtenir una rendibilitat més gran. Pura i dura especulació del terreny, que va ocupar un tram comprès entre els carrers Roser i Radas. Poc després, el 1884, Salvà també va ser una de les primeres travesses del barri a ser empedrades. Aleshores era una via de nou encuny habitada per emigrants aragonesos, amb un estanc de tabac, una farmàcia, una fleca i una caserna de la guàrdia municipal.

Comencen els terribles relats sobre infants

És a partir d’aquest moment quan se succeeixen una sèrie de notícies que infonen personalitat a aquest emplaçament. Per una raó estranya, si consultem la premsa de l’època veurem que la majoria de les mencions a aquest carrer tenen els nens per protagonistes. Dels primers temps podem llegir històries de gossos que mossegaven transeünts, un parell de nens que van morir en saltar d’un balcó, un altre que va cremar casa seva jugant amb un llumí, i fins i tot la d’una criatura de deu anys que va llançar un test a la vorera i va matar una senyora que passava per sota. Aleshores hi havia una escola infantil al Casino del Progrés i al parvulari Santa Madrona. Pel que sembla, les bandes d’infants d’aquest lloc estaven enfrontades amb les del carrer Cabanyes (fins al franquisme dedicat a Francesc de Cabanyes, cap de miquelets durant la Guerra dels Segadors, i no al poeta romàntic Manel de Cabanyes). A la premsa sovintejaven les referències a ferits per pedrada, que era l’arma preferida en aquestes guerres. També apareixien notícies de nens treballant a les indústries del carrer, com un petit d’onze anys ferit en un moleder de pebre, o un altre detingut en una licoreria clandestina que falsificaven vermut italià.

A començaments del segle XX, els titulars donaven compte de gossos perduts que mossegaven a nens quan jugaven a la calçada. O d’ofegaments accidentals al proper Morrot. El 1913 l’Ajuntament clausurava una granja de porcs que tancava els carrers Salvà, Cabanyes i Tapioles, apareixien les primeres barraques als peus de Montjuïc, i s’hi instal·laven diversos tallers de metal·lúrgia, la tipografia Gilabert i la casa Luís Inglada dedicada a la fabricació de vaixelles i coberts de taula. També hi ha diverses notícies de paletes als quals els hi cau un objecte des de la bastida produint la mort d’una nena, o els primers atropellaments infantils. Un cas estrany va tenir lloc el 1915, quan una criatura de dos anys va beure accidentalment àcid clorhídric. Poc després tancaven el parvulari per les seves condicions pèssimes. Encara el 1921, un gos mossegava de gravetat a deu nens, abans que els veïns el matessin. El 1929 moria un altre nen al pujar en marxa al tramvia i relliscar. I el mateix any resultava penjat un nano de dotze anys jugant amb la corda d’una persiana mentre estava pujat a un tamboret. Les últimes morts infantils recollides pels diaris daten de la Guerra Civil, quan els bombardejos franquistes es van acarnissar especialment amb el barri del Poble-sec. Des d’aquell instant, les notícies relacionades amb els nens són ben diferents i tenen a veure amb aquest centre lúdic mencionat al principi, on els petits aprenen a desenvolupar la seva imaginació i a practicar activitats com ioga o shiatsu. Pel que sembla, el geni del lloc s’ha apaivagat.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Les monges del Sortidor, evocació sentimental

Publicat

on

L’escola de les monges del Sortidor s’havia dit Colegio de la Consolación, fa anys la van rebatejar amb el nom d’Anna Ravell (1819-1893), la monja fundadora de l’orde. Avui l’escola pertany als maristes, canvis socials, manca de vocacions, molts factors, m’imagino, han contribuït al canvi. Hi vaig anar des de 1952 fins 1963. Les monges eren, oficialment, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. L’orde va comptar amb el suport del franciscà Ramon Boldú en l’àmbit franciscà, fent broma, els deien ‘‘les boldufes’’. L’escola de les monges franciscanes ha estat durant anys l’escola emblemàtica del barri, encara més en convertir-se en filial de l’Institut Verdaguer o quan va esdevenir mixta.

Va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil, quan es va utilitzar com a hospital. La capella va haver d’esdevenir parròquia durant la postguerra i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i l’església es va reduir per tal d’ampliar l’oferta educativa. Pel centenari de l’orde, el 1959, es van fer moltes celebracions i ens van ensenyar un himne que feia: Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María…

En la meva època infantil l’escola disposava d’un meravellós hort on les monges conreaven verdures i criaven alguns animals. Hi havia una immensa figuera que sobreeixia la tanca i tenia el meu pare enamorat. En tinc records diversos i de tota mena, els anys donen al passat una perspectiva més acurada i objectiva. Espero que pugui complir molts anys més.

Continua llegint

Història

Fou un esdeveniment musical de primer ordre

25, 26 i 27 de setembre de 1959 Primer Festival de la Cançó Mediterrània

Publicat

on

Des de 1959 fins a 1967 se celebrà a Barcelona el Festival de la Cançó Mediterrània, amb el suport de TVE i de Radio Nacional de España, sempre en el marc de les festes de la Mercè.

A rebuf del l’èxit internacional del Festival de la Cançó de Sanremo, nascut el 1951, el Festival de la Cançó Mediterrània, durant les seves nou edicions, va tenir participants de molts països mediterranis: Algèria, Egipte, Espanya, França, Grècia, Israel, Itàlia, Malta, Mònaco i Xipre. Només s’hi podia presentar una cançó per compositor; i les peces s’interpretaven sempre per dos diferents cantants, en versió de gran orquestra, sovint l’Orquestra Maravella, i de petit conjunt instrumental. Les dues primeres edicions i la darrera de 1967 se celebraren al Palau Nacional de Montjuïc; les de 1961 i 1962, al Palau dels Esports; i les de 1963 a 1967, al Palau de les Nacions, ara Palau de Congressos.

És important tenir en compte, al cap dels anys, que amb aquest festival vingueren a la nostra ciutat les millors veus conegudes del moment; però també moltes que llavors començaven, i algunes es quedaren entre nosaltres: Claudio Villa, Nana Mouskouri, Robert Jeantal, Torrebruno, Aleko Pandas, Jimmy Fontana, Ennio Sangiusto, Frida Boccara, Georgie Dann, Pino Donaggio, Toni Dallara, Iva Zanicchi, Little Tony… Així com moltes estrelles, consagrades o incipients del panorama estatal: Mary Santpere, Ramon Calduch, José Guardiola, Lita Torelló, Salomé, Raimon, el Duo Dinámico, Gelu, Los TNT, Luisita Tenor, Bruno Lomas, Conchita Bautista, Alberto Cortez… Pel que fa als presentadors, sempre foren dels millors de la ràdio i de la televisió: Albert Closas, Federico Gallo, Laura Valenzuela, Anna Maria Solsona, Conchita Velasco, Luís del Olmo, Marisa Medina…

En alguna edició, com passa en l’actualitat, ja hi hagué problemes per no concordar les votacions populars amb les del jurat tècnic. Això es va acabar, també com sol ocórrer, amb l’eliminació dels vots populars. Una altre problema, en el seu moment, fou el tractament de les cançons en català. La seva presència incomodava cada cop més fins que, amb la victòria de Salomé i Raimon, amb Se’n va anar, a l’edició de 1963, va fer que les cançons en català fossin rebutjades entre 1964 i 1966. El 1967, amb l’embranzida de la Nova cançó, foren de nou admeses. El 1968 Massiel guanyà el festival d’Eurovisió i això va suposar que TVE deixés de donar suport al festival barceloní, per posar tots els recursos en l’organització del festival europeu de l’any següent, a Madrid.

Amb l’únic suport oficial de l’Ajuntament de Barcelona, els anys 1968 i 1969 es va celebrar el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, al Parc d’Atraccions de Montjuïc i al Palau Nacional, respectivament. Malgrat que la participació internacional fou molt més alta i amb èxit de públic, el fet de no haver-se transmès per televisió va afeblir el certamen, de manera que el 1970 ja no es va celebrar. Del primer Festival de la Cançó Mediterrània, ara fa 64 anys.

Continua llegint

Història

El general Moragues, heroi de la Guerra de Successió

11S. Ara fa 309 anys

Publicat

on

Per

Josep Moragues i Mas va néixer a Sant Hilari Sacalm el 1669. Durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697) es va incorporar als moviments de la seva comarca per enfrontar-se a les tropes franceses i el 1705 va formar part de l’alçament austriacista de Vic i va ser un dels signants del pacte dels Vigatans que va atorgar poders a Domènec Perera perquè anés a Gènova a signar l’aliança amb Anglaterra. Els catalans s’hi comprometien a aportar sis mil homes armats quan els anglesos desembarquessin a Barcelona. Fins al 1707 va formar part del regiment de Reials Guàrdies Catalans, el cos d’elit de l’exèrcit, i aviat va ser nomenat general de batalla. Aquell mateix any va ser nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, per protegir la frontera contra els francesos.

En plena Guerra de Successió, el 1710, un cop vidu, es va casar amb Magdalena de Giralt, originària de Sort, amb qui va tenir un fill. Al juny de 1713, va rebre l’ordre de rendir Castellciutat a les tropes borbòniques, però malgrat trobar-se malalt es va negar i va resistir encara tres mesos. Al capitular, va marxar a Sort, on animat per la resistència de Barcelona, ​​va alçar un cos de voluntaris, amb els quals va assetjar sense èxit Castellciutat. Alliberà la seva dona, presonera dels felipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès del Poal, continuant la lluita a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Cardona, fins a la seva capitulació el 18 de setembre de 1714. Després de la caiguda de la resistència catalana es va retirar a Sort. Mesos després va ser reclamat pel capità general a Barcelona, ​​on se li va requisar la documentació i se’l va posar sota vigilància. Tement un arrest per conspiració, va embarcar-se cap a Menorca, en possessió britànica. Reconegut pel capità del vaixell, el tornà a port. Amagat a Montjuïc en espera d’un segon vaixell va ser capturat el 22 de març de 1715.

Moragues, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, va ser jutjat, torturat i condemnat a mort. Als tres se’ls va desposseir públicament de tots els honors militars i van ser penjats, descalços i amb camisa de penitent i posteriorment esquarterats el dia 27. El cap del general Moragues va ser col·locat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar per exemplificar el destí dels derrotats. No es retiraria fins al cap de dotze anys, després de les obstinades reclamacions de la seva vídua.

L’escarni dels dotze anys amb la seva calavera a la vista dels barcelonins va ser decisiu per convertir-lo en un màrtir popular. Com tantes altres figures històriques les circumstàncies de la seva mort el va elevar al panteó dels herois.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021