Connecta amb nosaltres

Cultura

Teatres de Proximitat per compartir públics

La recentment creada xarxa de teatres locals ha impulsat un descompte per captar nous espectadors

Publicat

on

Les onze sales de proximitat de Barcelona (Teatre Akadèmia, Sala Atrium, Antic Teatre, LaBadabadoc, Teatre La Gleva, Sala Fènix, Sala Flyhard, El Maldà, Teatre Tantarantana, Teatre Eòlia i Sala Versus Glòries) han creat un segell propi per reivindicar la singularitat de l’experiència teatral que ofereixen. Sota el lema “On el teatre batega” han impulsat un codi promocional (BATEGAPROX) per atraure nous públics i, com explica Isabella Pintani, codirectora de la Sala Fènix, “resoldre l’emergència post pandèmica”. La iniciativa està servint per generar moviment entre teatres i gràcies al bonus, persones que només seguien una sala ara coneixen de noves. Ferran Murillo, director del Teatre Tantarantana, posa en valor les “comunicacions creuades” ja que afavoreixen que la informació dels espectacles i les estrenes arribi a més gent.

Aparador per als creadors

Fer xarxa també ajuda a canviar la “falsa percepció” que, segons el codirector de la Sala Flyers, Sergio Matamala, els teatres de proximat són “alternatius”, en el sentit despectiu de la paraula. Matamala defensa que el producte teatral que s’ofereix en aquests espais és tan bo com el de les sales grans. En comparació a l’espectacularitat d’aquestes, Murillo destaca la “intimitat” de les seves produccions. Afegeix que els teatres petits són “el gran aparador perquè els creadors de Barcelona i Catalunya puguin créixer professionalment”.

Això és possible gràcies a un públic “curiós i amb ganes de no comprar el mainstream sinó anar a buscar coses diferents que el sorprenguin”, així defineix Isabella Pintani els seus espectadors i explica que a la Sala Fènix la programació está pensada per a un públic jove. Una franja d’edat que també comparteix el Teatre Tantarantana i que volen atraure amb produccions innovadores que tractin temes actuals.

Ferran Murillo afegeix que el seu “no és un públic educat en el teatre i, com que en consumeix de forma puntual, és molt exigent”. Per a Murillo, això implica construir programacions diverses que agradin a diferents perfils. Sobre el preu del teatre, Pintani reivindica que no és tan car com sembla i assenyala que la crisi no està a la butxaca sinó en les prioritats. “Actualment es dona més valor a un gintònic que a consumir teatre”.

Continua llegint

Cultura

El ‘Discmón’ continua creixent

Mai Més continua publicant entregues de la famosa sèrie de Terry Pratchett

Publicat

on

Fa quasi tres anys, al novembre de 2020, us informava a través d’aquesta columna que l’editorial catalana Mai Més iniciava una de les fites literàries més importants dins del terreny de la literatura fantàstica en llengua catalana: la traducció a la nostra llengua de la saga Disworld (Discmón), de Terry Pratchett (1948-2015). Un univers fantàstic que, com vaig dir, beu de fonts tan diverses i conegudes com Shakespeare, Dickens, Tolkien o Lovecraft, i que havia aconseguit vendre més d’una vuitantena de milions d’exemplars en quasi una quarantena de llengües. I bé, doncs, com tenim avui aquest projecte?

El cert és que els seguidors de Terry Pratchett i dels seus llibres satírics que ens presenten un món en forma de disc que s’aguanta per quatre elefants gegantins que, al seu torn, són damunt d’una colossal tortuga, la Gran A’Tuin, que neda per l’espai estan d’enhorabona i és que Mai Més ja ha publicat vuit de les 41 obres del Discmón: Guàrdies! Guàrdies!Igualtat de ritusLa llum fantàsticaMorthDéus menutsEl color de la màgiaEl meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats i Germanes fatals, i totes elles en les magnífiques traduccions d’Ernest Riera i presentades amb les precioses il·lustracions de Marina Vidal.

A banda, també han publicat Bons averanys, escrita entre Pratchett i Neil Gaiman, així com la biografia oficial Terry Pratchett: una vida amb notes a peu de pàgina, escrita per Rob Wilkins.

Però les bones notícies d’aquesta editorial no s’acaben aquí i és que ja han anunciat que, per Nadal, publicaran el novè títol de la saga: Homes d’armes, i no només això, sinó que sembla que preparen una edició econòmica dels volums que ja han publicat. De veritat que us calen encara més motius per llegir aquesta magnífica saga literària?

Continua llegint

Cultura

Embranzida teatral al Paral·lel

Torna la temporada d’espectacles

Publicat

on

L’avinguda del Paral·lel es prepara per a un setembre ple de diversitat i emoció amb una programació cultural que promet captivar els amants de l’art escènic. Des de produccions teatrals fascinants fins a concerts inoblidables, les sales i teatres d’aquesta emblemàtica avinguda de Barcelona tenen molt a oferir.

Al Teatre Condal, els aficionats de les arts escèniques podran continuar gaudint de l’obra Un amor particular, una comèdia musical que parla d’un amor impossible entre l’Ada i el Xavier, dos pols oposats.

Per als amants de la dansa, el Teatre Victòria porta una proposta plena de passió musical, interpretant peces clàssiques i contemporànies amb Suzhou Ballet Theatre, l’única companyia de ballet professional a la província de Jiangsu (Xina); així com el Baile de Bestias, una experiència escènica apassionant que convida el públic a submergir-se en el món del flamenc, de la mà de l’expert en flamenc Jesús Carmona.

Festival solidari al P62

El món del pòdcast no es queda enrere i la Sala Paral·lel 62 encara acull gravacions de programes en directe com La RuïnaGent de Merda i La Sotana, així com la continuació del festival Mússol, un festival solidari que recapta fons per a la recerca del càncer infantil i que comptarà amb grans artistes del panorama català, espanyol i internacional que s’uneixen per oferir un concert completament innovador i únic mai vist.

Música i humor a l’Apolo

El Teatre Apolo no es queda enrere i ens trasllada a l’època d’una gran figura amb Lola Flores, el musical, un espectacle que viatja a través de les cançons de l’artista, ple de creativitat i color amb 30 artistes en escena. Continuant amb el sud, la humorista gaditana Paz Padilla, puja a l’escenari del Teatre Apolo amb El humor de mi vida, la versió teatral del llibre del mateix títol número u en vendes. Un homenatge al seu marit que explica la seva història d’amor i comiat.

Així doncs, l’avinguda del Paral·lel s’erigeix com el nucli d’una emocionant programació cultural aquest setembre, amb ofertes culturals que abracen des de la tradició fins als reptes contemporanis, consolidant la seva reputació com el pol cultural de la ciutat.

Continua llegint

Cultura

El conte del… Un mal any

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla dels efectes dels canvis hormonals…

Publicat

on

Per

Abans, tot començava en setembre. Els estius marxaven deixant enrere un estol de fulles que aterraven a terra i crepitaven sota les passes del primer dia d’escola. A mi no m’agradava l’escola. Recordo la melangia que sentia la darrera nit de les vacances. Ara que m’ho miro amb la perspectiva d’un adult, tornar sobtadament a les obligacions després de quasi tres mesos de llibertat absoluta, era un autèntic trauma. Recordo un d’aquests dies. Recordo la mare llevant-me a quarts de vuit. La son extrema. L’olor de colònia “Nenuco”, la clenxa perfecta al mig del meu cap. Recordo el pes de la motxilla carregada amb els llibres de text i el vent tardorenc pessigant-me la cara. Vaig allargar tant com vaig poder els vint minuts que havia de fer caminant fins a l’escola. Aquell any havien pintat la façana de l’edifici, per a mi va ser com si li rentessin la cara a un assassí a sou. De seguida vaig flairar l’olor corcada dels pupitres i la d’alguns alumnes no gaire ben desodorats. Quan vaig travessar el llindar de la porta de classe, vaig trobar-me amb el més inesperat dels possibles. Els meus companys, ja no eren com abans. Elles, havien crescut i totes eren molt més altes que jo, la majoria seien sobre les taules i no sobre les cadires. Tenien pits, com la meva mare o la meva germana, i les seves veus havien perdut la dolçor de la infància. Ells, tres quarts del mateix. La majoria havien crescut dos pams, una catifa de pèl se’ls havia enganxat a les cames, als braços i, una mena de pinyol de préssec maldava per sortir de les seves goles. Les seves veus ara eren profundes com coves, a més a més, es comportaven com orangutans exhibint-se davant del públic d’un zoo. El meu cos de nen i jo vam seure en una discreta segona fila, per passar desapercebuts. Ningú m’havia avisat que allò podia passar. Ningú me n’havia parlat de la pubertat i que succeeix a certa edat. Tampoc sabia a qui culpar, així que vaig culpar-me a mi mateix per haver-me quedat enrere en l’escala evolutiva de la meva classe. Al meu costat es va asseure en Jordi, havia sigut el meu millor amic els anys precedents. Ell també havia canviat, un esclat de grans li bullia sobre les celles. Vam comentar com ens havia anat l’estiu. Llavors em va fer una pregunta que vaig entendre, però que, al mateix temps, no vaig entendre. “Has vist quins pits fa l’Anna?” Me la vaig mirar un moment i vaig fer que sí amb el cap, sense gaire esma. A ell li queia la bava. Llavors em va fer una altra pregunta, imagino que pel meu poc entusiasme. “Ets marica o què?” La veritat és que no entenia res de tot plegat. El meu cor, enamoradís de mena, encara no s’havia calibrat per entendre el sexe. Vaig haver de respondre el que s’espera de qualsevol mascle. I tot, per no passar un mal any.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021