Connecta amb nosaltres

Cultura

La reformulació del Paral·lel

El Paral·lel canviarà bona part de la seva direcció cultural amb la compra d’El Molino o la nova gestora de la Sala Barts

Publicat

on

Després que aquest passat mes de gener es confirmés que el solar de l’antic Teatre Talia no acollirà mai més espectacles culturals de gran format per donar pas a equipaments i pisos per a joves i gent gran (veure pàgina 9), altres punts icònics de l’avinguda del Paral·lel sí encaren una segona vida cultural. Per una banda, el Teatre Apolo des de fa un any viu una resurrecció de la mà del grup madrileny Smedia (abans havia passat dos anys en la penombra a conseqüència d’una mala gestió econòmica per part d’Ethika Global). Per l’altra, les darreres intervencions en matèria cultural capitanejades per l’Ajuntament de Barcelona apunten envers un nou enfocament a les futures cartelleres. A hores d’ara, però, en quin punt es troba aquesta reformulació de l’avinguda de les llums? Si bé el Paral·lel podrà tornar a esdevenir la icònica avinguda que va representar a la ciutat al llarg del segle XX (les comparacions no aporten mai res de bo), és possible que la multimilionària injecció econòmica municipal pugui ajudar a acabar de revifar aquest eix cultural. Una empenta que pot resultar factible sobretot quan sales com el Teatre Condal, el Teatre Victòria o el mateix Teatre Apolo han sobreviscut al cop més dur de la pandèmia.

L’estat de la qüestió

Mentre que l’edifici del Teatre Arnau no fa més que acumular pols des del 2000 (encara que l’any 2011 va ser comprat per l’alcalde Jordi Hereu), la partida per a la seva reforma, calculada en 11,6 milions d’euros, sembla no arribar mai (els darrers en reclamar-la han sigut els representants municipals de Ciutadans). En canvi, on sí que existeix una esperança de futur és pocs metres més amunt de l’avinguda.

Des de la compra de l’Ajuntament d’El Molino el passat mes de juliol per 6,2 milions d’euros, la sala de l’emblemàtica Elvira Vázquez ja ha tornat a obrir les portes per acollir esdeveniments com el BCNegra 2022 del passat febrer. Si més no, l’activitat duta a terme en els darrers mesos poc té a veure amb els espectacles que van il·luminar la seva façana fins a l’any 2019. Almenys, però, Vázquez ha aconseguit evitar el que a tota costa no volia pel seu fill: vendre-se’l a un privat que el prostituís, segons va declarar el dia de la compravenda de l’edifici (en el qual es van arribar a invertir fins a 25 milions d’euros per reformar-lo).

En aquesta línia, la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ja va exposar en l’entrevista del passat mes de març al ZONA SEC que els despatxos municipals treballen des de fa setmanes en els plecs per poder fer el concurs d’adjudicació de la sala (la gestió serà privada). Un espai, que, segons va confirmar el titular de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Granados, reobriria de forma oficial “al llarg” de 2022 sense oblidar la seva essència “canalla”, però amb la intenció de donar cabuda al teatre de petit format, les arts escèniques experimentals, la gastronomia i l’audiovisual.

La Sala Barts

El darrer cop d’efecte al Paral·lel, però, ha arribat després de la sortida a concurs públic i adjudicació de la Sala Barts. Un procés que posarà a prova la capacitat de la nova gestora per atraure nous públics a l’equipament de titularitat municipal. La raó: al llarg de la darrera dècada s’ha consolidat com un dels espais més potents de la indústria cultural de Barcelona gràcies a la tasca duta a terme per la promotora The Project.

De fet, ha sigut a finals d’aquest mes de març que el jurat municipal ha decidit adjudicar la sala durant els quatre anys vinents (prorrogables) al projecte Músiques en Paral·lel, després d’obtenir la puntuació màxima al concurs. Però… qui hi ha al seu darrere? La cooperativa de serveis tècnics Quesoni, la cooperativa L’Afluent (la qual ja gestiona la direcció artística del Barcelona Acció Musical (BAM) i els Concerts de la Fabra i Coats), així com la Sala Upload del Poble Espanyol.

La intenció de l’Ajuntament és que d’ara endavant la Sala Barts es converteixi en un espai de “programació, producció artística i cultural, suport al teixit musical, entorn de la música, les arts escèniques i la creació de la ciutat”. No obstant això, serà el pas dels mesos qui dictamini l’encert o l’error de virar la direcció de l’equipament cap a una programació estrictament musical.

La Sala Barts tancarà el 17 d’abril

The Project, la gestora de la Sala Barts al llarg dels darrers deu anys, ha comunicat que el darrer dia que mantindrà l’equipament amb la persiana aixecada serà el 17 d’abril. Segons ha explicat la promotora cultural, entre les raons per les quals han pres aquesta decisió estan les “discrepàncies amb el contingut de les bases del nou concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona”. Al seu parer, el nou ús que li vol donar el consistori no encaixa amb el plantejament artístic transversal que s’ha desenvolupat a la sala, ja que se’n vol fer un ús primordialment musical.

Els responsables de The Project ja van avançar que no es presentarien al concurs, perquè el veien perdut per avançat. Tanmateix, han recordat que sota la seva gestió la Sala Barts ha aconseguit sumar més d’un milió i mig d’espectadors, seduïts per la programació de musicals, comèdies, teatre familiar o concerts de primer nivell, com Estopa, Alan Parsons, Andrés Calamaro o Jethro Tull, entre d’altres. Una programació que va quedar avalada sobretot després d’embutxacar-se els premis ARC i Enderrock, com la millor sala de concerts de Catalunya per votació popular.

Per últim, destacar que els qui tabé s’han quedat amb les ganes de gestionar la Sala Barts han sigut els responsables del Festival Cruïlla. Tot i aplegar nombrosos suports del panorama escènic català, el seu projecte “no ha encaixat amb els criteris que l’ICUB ha considerat determinants per a la gestió de l’espai”, tal com han lamentat en un comunicat on han agraït la confiança dels seus patrocinadors i han felicitat als adjudicataris del concurs públic.

Cultura

Una versió de Nadal

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ha fet l’intent d’enviar-nos un conte de Nadal…

Publicat

on

Per

Rebo l’encàrrec del Paral·lel OH!; un conte de Nadal pel barri. M’engresca la idea i m’hi poso tot  d’una, sota la penombra d’un llum no gaire reeixit. Els records dels meus Nadals s’afanyen per sortir i brollen de la pantalla del portàtil. No puc evitar escriure sobre la flaira encesa dels canelons de l’àvia, sobre el tacte vell del bitllet de mil pessetes que em donava l’avi d’amagat, o sobre l’any que la mare es va cremar les mans amb la carn d’olla i el pare se la va haver d’endur cap a l’hospital. M’adscric a la memòria dels qui havien ocupat un lloc a taula i han deixat un buit impossible d’omplir. Se m’acudeixen històries tristes, inspirades en un passat que existeix per no tornar, però no m’acaben de fer el pes i no tenen res a veure amb el barri. Em calço les vambes i m’engipono l’abric. Surto per respirar, per inspirar-me. Les llums d’un Paral·lel ben engarlandat recorda l’antiga avinguda que havia bressolat la disbauxa nocturna del segle passat. M’agrada el contrast amb la foscor dels carrerons del Poble-sec. Camino. És un passeig íntim, anònim; amb olor d’aventura i final incert. Faig el que faig tantes vegades; observar el meu voltant. Veig famílies carregades amb bosses de supermercat, veig repartidors d’Amazon amb l’ànim estressat, veig les cares contrariades d’alguns veïns que desitgen que aquestes dates passin rabent i sento la xerrameca excitada d’una nena que espera els regals del Tió. També veig aventurers vinguts d’altres països per buscar-se la vida en aquesta jungla i que viuran un Nadal diferent, allunyats dels seus. I veig massa homes i massa dones recolzats contra qualsevol xamfrà; sols, envoltats de cartons; flassades rígides que els acotxaran quan el fred d’hivern s’escoli entre els seus parracs. Torno a casa sense cap idea concreta.

El meu pis és petit, si volgués, el podria abraçar amb un únic gest, com ho feia amb ma filla, a qui truco des del sofà. Ella viu a l’estranger i aquest any no podrà ser-hi per festes. Per mi, una videotrucada és un bàlsam efectiu contra la melangia, una solució artificial, com un somnífer a quarts de dotze de la nit. Xarrem. Li comento el que em passa amb el conte, que no sé com l’haig d’escriure. Ella m’intenta ajudar, sempre li he dit que duu una novel·lista a dins, però de moment no vol escriure, i és que els fills no estan dissenyats per fer cas dels pares. I llavors passa, em dona la clau de volta: “papa, no pots escriure el Nadal de tot un barri”.

Obro el portàtil, que com una petxina nacrada m’il·lumina la cara. Afino la mirada i pico les tecles, tecles que són lletres, lletres que són paraules, paraules que ja són paràgrafs. I em surt això que estàs llegint. Un batibull farcit de records, de present, de mirades enfora i de mirada endins. Perquè no viuré el mateix Nadal que tu, perquè cadascuna de les persones que omplim el Poble-sec, tenim una versió del Nadal; única i diferent, com aquest conte. Bones festes.

ISAAC CORTÉS I DOMINGO

Continua llegint

Cultura

Pioneres del periodisme català

Comanegra rescata l’obra de dues precursores del periodisme: Anna Murià i Rosa Maria Arquimbau

Publicat

on

El 2007 naixia a Barcelona una editorial independent amb nom de muntanya: Comanegra. 15 anys més tard podem dir que la tria del nom va ser ben encertada, perquè, de la mateixa manera que el Comanegra és la muntanya més alta de la Garrotxa, l’editorial dirigida per Joan Sala ha aconseguit esdevenir un dels segells catalans més rellevants del sistema literari català.

Una característica ha definit aquest projecte des del seu naixement: la intel·ligent combinació entre innovació i recuperació. Un clar exemple d’aquest còctel el trobem a la col·lecció Autories, que va donar-se a conèixer amb Pedra de toc, de Maria Aurèlia Capmany i Contra la inèrcia, de Maria-Mercè Marçal –molts recordareu que ja vaig parlar d’aquestes obres als números 181 i 189 del ZONA SEC, respectivament–. Des d’aquells dos títols, la col·lecció ha crescut amb reculls de textos de Montserrat Roig, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó, Gabriel Ferrater i… Rosa Maria Arquimbau i Anna Murià.

Anna Murià (1904-2002) i Rosa Maria Arquimbau (1909-1992) són dues de les pioneres del periodisme català. Murià va esdevenir la primera directora d’un diari en la nostra llengua, mentre que Arquimbau fou l’única dona que va aconseguir tenir una capçalera pròpia en un diari durant els anys trenta. Totes dues van entendre el periodisme com un terreny on forjar-se com a escriptores i, a la vegada, com un escenari on debatre sobre la concepció femenina des de distintes concepcions del feminisme.

Les antologies A la recerca de la dona moderna, d’Anna Murià i Film & Soda, de Rosa Maria Arquimbau són una excel·lent mostra de dues de les millors plomes periodístiques catalanes dels anys trenta i, a la vegada, són un recull d’escrits que ens permeten conèixer els reptes de la dona catalana entre els anys vint i l’esclat de la Guerra Civil.

Continua llegint

Cultura

Un autor visionari: Philip K. Dick

Publicat

on

Philip K. Dick (1928-1982) és un dels escriptors de ciència-ficció que millor va saber copsar les pors que ens amenacen i les preguntes que aquestes ens desperten: I si el nostre món fos una il·lusió?; Com seria l’experiència de (sobre)viure en un estat policial?; Som conscients de la fragilitat de tot allò que creiem segur?; Com podrem mantenir les nostres identitats en un món tecnocapitalista com el nostre?, etc.

És molt probable que aquestes preguntes us recordin a molts arguments de pel·lícules de ciència-ficció que heu vist i és que, potser sense saber-ho, estic segur que heu vist moltes adaptacions de les seves obres al cinema. Em refereixo a grans èxits com Blade RunnerDesafiament Total o Minority Report.

Per desgràcia, les obres de Dick han estat poc traduïdes a la nostra llengua i no serà fins el 1989, amb l’autor ja traspassat, que trobem la primera novel·la de l’escriptor en català: Blade Runner, a l’editorial alellenca Pleniluni. Si voleu una altra dada de la mala recepció d’aquest brillant autor en català, penseu que vam haver d’esperar fins el 2021 per a poder tenir en català Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (Males Herbes).

Per sort, l’editorial Kalandraka –un projecte que va començar inicialment en gallec–, hi està posant remei i en el seu segell Faktoria K de Llibres hi podem trobar les següents obres de l’autor: Confessions d’un artista de merda, una narració sobre una ànima ingènua a la Califòrnia dels anys cinquanta del segle vint; la magnífica Ubik, una peça que ens situa en un futur regit per les grans corporacions, i, finalment, l’aterridora ucronia titulada L’home del castell, guanyadora del Premi Hugo a la millor novel·la (1963) i que –per fi!– podem llegir en català gràcies a la formidable traducció que n’ha fet Martí Sales.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021