Com va arribar al Tinta Roja?
Portava molts anys actuant-hi amb la meva companyia de teatre improvisat, The Modestos. La meva parella, l’Alexis Panet, també va començar a actuar-hi amb la seva companyia. Vam fer molt bona relació amb el propietari, el Manuel. Durant la pandèmia ho va passar molt malament i li vaig proposar fer un Verkami per pagar deutes. Així va poder reobrir. Per a mi era molt important que pogués seguir funcionant i molta gent es va mobilitzar. Però no va ser suficient. Tenia tants deutes que ja era insostenible.

Anava a tancar?
Fins i tot vam fer l’última funció. Aquell dia, en arribar a casa, ens vam decidir a agafar-lo. Teníem clar que calia seguir amb el Manuel, continuant el projecte que el seu pare havia iniciat i en què ell portava molts anys treballant. Per això el tenim a ell com a encarregat del local, jo gestiono la programació i l’Alexis porta l’administració. Fem una reunió setmanal tots tres i forma part de la direcció. La seva experiència és molt valuosa. Nosaltres ja coneixíem la producció d’espectacles perquè l’Alexis va tenir un centre cultural, però de bar no en sabíem.

És un bar, un teatre, un cafè-teatre…?
Seria un bar-teatre. Però el bo és que quan entres, primer et trobes amb la part de bar i al final hi ha un altre espai que és el teatre. Ara, el negoci és en el bar, perquè si només tinguéssim el teatre com en pandèmia, no funcionaria. A més, ja sabem que en alguns espectacles es consumeix més, com als monòlegs. A la improvisació en anglès, prenen gintònics. Amb teatre dramàtic, no.

I malgrat això seguiran fent programació dramàtica?
Jo estic oberta a tot tipus de propostes. No dic mai que una cosa no m’interessa. Al principi vam pensar en centrar-nos en la improvisació, però ens vam adonar que el local crida a fer moltes coses més.

Vostè és  actriu i la seva parella, l’Alexis, és programador informàtic. Podria semblar que està molt allunyat però si ha fet improvisació i gestió d’espais culturals tampoc està lluny…
Totalment. Ell té els seus ingressos en la informàtica i el Tinta Roja actualment és un hobby… tot i que li porta més temps que la feina! Però ni ell ni jo cobrem res, ho dediquem tot a pagar els sous, però és normal, sabem que al principi és així.

Volen fer canvis?
Canviar-lo, no. Millorar-lo, sí. Ara som tres fent el que feina un. El Manuel té temps de fer moltes coses que abans no podia. I tenim la sort que l’Alexis automatitza moltes tasques repetitives, com ara l’enviament de correus. Tenim més temps i hem arribat a programar dos o tres espectacles al dia. Abans era un perquè al Manuel li arribaven tants correus que no podia respondre. A més, anem provant quins horaris funcionen millor. I a l’agost canviarem la instal·lació elèctrica, els llums de l’escenari i la climatització.

Per primer cop hi ha una persona dedicada a la programació teatral des d’un punt de vista artístic?
No puc dir que hi hagi una visió artística perquè no ens podem permetre rebutjar propostes per la qualitat. Sí que posem com a filtre que hi hagi una paga i senyal, i un preu mínim.

Ser al Poble-sec ajuda?
El conec de fa tants anys que no ho sé. És cert que la gent no entra perquè passava caminant per davant, sinó perquè els ho han recomanat o venen a veure un espectacle. Al barri la gent no ho coneix gaire: saben que hi som però no saben què fem.

És la gràcia del local, que des de fora no sembli el que és?
Sí. La gent entra al local i queda realment sorpresa.

Creu que els veïns no se’l senten prou seu?
Cal tenir en compte que és un bar una mica més car que altres llocs, també perquè cal mantenir un local de 200 m2. Soc conscient que no és per a tothom.

De quins preus parlem?
Una cervesa costa 2,50 euros. L’Alexis no vol que la gent deixi de venir per diners, i per això hem abaixat el preu, que eren 2,70 euros. M’agradaria que la gent del barri pugui veure el que fem, perquè n’hi ha per a tots els gustos. Fem ball swing, que pots venir a ballar o prendre una copa amb un ambient genial amb gent ballant com en una altra època. O monòlegs, cabarets…

Què es pot fer perquè vinguin?
Vam fer el cabaret d’inauguració al gener. Com que portem els fills a l’escola al Poble-sec, tenia pensat fer un espectacle infantil per a les famílies, en què la gent es pogués quedar i fer barri, però no vam tenir temps.

Com ha estat possible que el Tinta Roja anés a tancar i que ara es mantingui?
Per la pandèmia. Vam comprar la llicència al Manuel per un import que li permetés pagar els deutes. El local se sosté. Fins i tot quan al desembre passat que hi va haver l’onada d’òmicron i ens van entrar a robar, els comptes van sortir a zero. El local no perd si està ben gestionat.

Ha estat complicat a nivell personal posar diners a un negoci amb deutes?
Ho teníem clar tots dos. L’Alexis ha començat mil negocis. Jo no soc així, i és la primera vegada que també hi estava disposada. No ens ha costat perquè vam fer números pessimistes i vam veure que fins i tot així no perdríem diners. Sí que hi ha hagut estrès perquè no parem des d’octubre i seguim amb les nostres pròpies feines: l’Alexis amb la informàtica i jo tinc una escola de teatre, una companyia i un festival de teatre, i cal sumar-hi els nens… i fer espectacles a les nits, esclar.

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?
El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la Rock in Rio, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?
Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc, Diumenge (1974), encara estava influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L’oucomballa (1976), on vam trobar el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes… Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup?
Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. En l’actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”… Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.
Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests anys?
L’han marcat molt, i cap a malament. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música… I vam plegar. I la manera que vam decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?
La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors… Volem que tot això entri al Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?
No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

MANUEL ARENAS / Clack

Creus que el teatre pot ser una eina d’activisme?
Jo considero que totes les eleccions de la nostra vida són activisme ja que tot el que triem genera un tipus de món o un altre.

Això implica una reflexió constant, creus que les produccions teatrals ho tenen en compte?
No totes. Sí que és cert que tu, com a espectadora, pots trobar suc a tot el que vegis, però és perquè la teva mirada és crítica i vol trobar reflexió allà on vas.

Hi ha obres, però, que busquen la transformació social. 
Moltes!

De les que has interpretat, quina és la teva preferida?
A nivell d’activisme més teòric, a mi em va volar el cap amb Limbo, un espectacle que vaig interpretar amb la companyia de les Impuxibles, que parlava de la transexualitat des d’una mirada molt actualitzada. A nivell de material va ser totalment transformador i, a més, la vaig fer sabent que allò aportava un valor a la societat.

Anava més enllà de l’art per l’art…
Exacte, amb l’obra vam veure que no només estàvem entretenint la gent, no només els oferíem bellesa, que és molt important, sinó que a més els oferíem una reflexió que podia canviar-los el paradigme.

Creus que amb ‘La filla del mar’ pots aconseguir el mateix efecte?
No ho sé, en aquest espectacle no hi ha una proposta política, però jo estic molt contenta cada vegada que surto del teatre i algú critica el que acaba de veure.

Per què?
Perquè penso: menys mal! (Rialles) Hi ha moltes persones que surten fascinades per la posada en escena, que no m’estranya perquè és exquisita, però aleshores jo em pregunto: no marxeu també molt rebotades?

És un text polèmic en el context actual. 
Moltíssim. De fet, per a mi ha estat un dels reptes amb què m’he trobat com a intèrpret. És a dir, realment hem de seguir explicant aquest tipus d’històries? I si realment les hem d’explicar tal qual, l’espectador està preparat per ser prou crític o ens ho seguirem menjant com a vàlid?

On creus que està la clau per evitar perpetuar el discurs de l’obra?
Crec que es troba en la profunditat dels personatges.

Què vols dir?
És evident que, a ulls d’avui, la història està totalment desfasada a nivell de gènere i de models relacionals, però el fet de portar treballant-la durant gairebé dos anys i mig, ens ha permés evitar l’estereotipació de personatges. Sí que hi ha prototips com el seductor cabró, la dolenta, la vengativa, el tiet àvar… però els hem dotat de riquesa i d’identitat.

La Mariona, com la definiries?
Doncs com una noia que es veu atrapada en una situació on no pot triar entre dues forces en què li van la vida.

El sexe i els diners?
Sí, són dues forces que mouen el món i ella no és capaç de renunciar-ne; llavors fa el que sigui per tal de poder-les mantenir. I sí que és veritat que jo, que me la miro amb innocència per poder-la encarnar, veig que no ho pot controlar.

No es pot imaginar com arribarà la tragèdia. 
No, després es veu arrollada per una gelosia i una possessió que no és capaç de sostenir. I és fort perquè companyes meves, amb qui estem en activismes relacionals, se senten identificades amb el meu personatge i em diuen “ostres, realment puc veure que jo m’he comportat així”. És així; gran part de la màgia de Guimerà és que, per molt que ens foti, parla de sentiments i de conductes humanes que ens passen.

Portades a l’extrem…
Sí, però la llavor del sentiment que veig en tots els personatges jo l’he sentida en algun moment o altre. Llavors, ho hauré dissimulat millor o pitjor i m’hauré encarregat de neutralitzar-ho millor o pitjor… però la sensació hi és o hi ha estat.

Com heu fet per traslladar aquest procés a escena?
A nivell interpretatiu hem treballat dues forces: l’emoció visceral i irracional, de supervivència, i el sentiment que l’oculta perquè sigui acceptada socialment. Crec que aquest enfrontament passa i és per això que als espectadors els està tocant tant, perquè els confronta. Toca botons que en realitat humanament passen.

T’has cansat del teu personatge?
Mai; l’he estimat tota l’estona. És que si no te l’estimes, no el pots defensar. Personalment, m’ha servit per entendre funcionaments relacionals que jo defujo constantment en la meva vida, activament, no una miqueta.

Per rebutjar-los?
Al contrari! M’ha servit per empatitzar amb un funcionament humà existent i també per reconciliar-me amb el meu propi funcionament humà; amb la Mariona Castillo que també té gelos i que també és possessiva, tot i que jo no ho vull i treballo per corregir-ho.

No deu ser fàcil…
Cada dia que surto a escena, el meu cos passa per aquesta experiència: es desviu, s’esquinça, es pega, s’entrega sexualment… I m’estic adonant aquests dies que per poder fer la nostra feina, hem d’estar molt endreçades mentalment.

Com fas per deixar la Mariona d’Àngel Guimerà a l’escenari?
Tot just ho estic aprenent ara, perquè quan fèiem funcions úniques o temporades curtes doncs no passava res; ho donava tot, m’entregava i després em recuperava. Ara bé, quan has de fer vuit vegades a la setmana això, que gairebé ocupa més part del teu temps que la teva altra vida normal, has de tenir realment eines de tancament.

I més si el personatge en qüestió porta el teu nom. 
Exacte, me n’adono que a vegades em quedo molt tocada. Però estic intentant diverses coses: em dutxo amb aigua freda quan acabo, pujo i baixo caminant de casa al Paral·lel… i també, a l’hora d’actuar, entendre que estàs jugant, que per molt que juguis a fons, és un joc, no és veritat. Jo a vegades em confonc i és una cosa que he de resoldre perquè, com a artistes, necessitem que el nostre instrument, tant físic com mental com emocional estigui molt fi; sinó no ens podem donar aquests viatges.