Creus que el teatre pot ser una eina d’activisme?
Jo considero que totes les eleccions de la nostra vida són activisme ja que tot el que triem genera un tipus de món o un altre.
Això implica una reflexió constant, creus que les produccions teatrals ho tenen en compte?
No totes. Sí que és cert que tu, com a espectadora, pots trobar suc a tot el que vegis, però és perquè la teva mirada és crítica i vol trobar reflexió allà on vas.
Hi ha obres, però, que busquen la transformació social.
Moltes!
De les que has interpretat, quina és la teva preferida?
A nivell d’activisme més teòric, a mi em va volar el cap amb Limbo, un espectacle que vaig interpretar amb la companyia de les Impuxibles, que parlava de la transexualitat des d’una mirada molt actualitzada. A nivell de material va ser totalment transformador i, a més, la vaig fer sabent que allò aportava un valor a la societat.
Anava més enllà de l’art per l’art…
Exacte, amb l’obra vam veure que no només estàvem entretenint la gent, no només els oferíem bellesa, que és molt important, sinó que a més els oferíem una reflexió que podia canviar-los el paradigme.
Creus que amb ‘La filla del mar’ pots aconseguir el mateix efecte?
No ho sé, en aquest espectacle no hi ha una proposta política, però jo estic molt contenta cada vegada que surto del teatre i algú critica el que acaba de veure.
Per què?
Perquè penso: menys mal! (Rialles) Hi ha moltes persones que surten fascinades per la posada en escena, que no m’estranya perquè és exquisita, però aleshores jo em pregunto: no marxeu també molt rebotades?
És un text polèmic en el context actual.
Moltíssim. De fet, per a mi ha estat un dels reptes amb què m’he trobat com a intèrpret. És a dir, realment hem de seguir explicant aquest tipus d’històries? I si realment les hem d’explicar tal qual, l’espectador està preparat per ser prou crític o ens ho seguirem menjant com a vàlid?
On creus que està la clau per evitar perpetuar el discurs de l’obra?
Crec que es troba en la profunditat dels personatges.
Què vols dir?
És evident que, a ulls d’avui, la història està totalment desfasada a nivell de gènere i de models relacionals, però el fet de portar treballant-la durant gairebé dos anys i mig, ens ha permés evitar l’estereotipació de personatges. Sí que hi ha prototips com el seductor cabró, la dolenta, la vengativa, el tiet àvar… però els hem dotat de riquesa i d’identitat.
La Mariona, com la definiries?
Doncs com una noia que es veu atrapada en una situació on no pot triar entre dues forces en què li van la vida.
El sexe i els diners?
Sí, són dues forces que mouen el món i ella no és capaç de renunciar-ne; llavors fa el que sigui per tal de poder-les mantenir. I sí que és veritat que jo, que me la miro amb innocència per poder-la encarnar, veig que no ho pot controlar.
No es pot imaginar com arribarà la tragèdia.
No, després es veu arrollada per una gelosia i una possessió que no és capaç de sostenir. I és fort perquè companyes meves, amb qui estem en activismes relacionals, se senten identificades amb el meu personatge i em diuen “ostres, realment puc veure que jo m’he comportat així”. És així; gran part de la màgia de Guimerà és que, per molt que ens foti, parla de sentiments i de conductes humanes que ens passen.
Portades a l’extrem…
Sí, però la llavor del sentiment que veig en tots els personatges jo l’he sentida en algun moment o altre. Llavors, ho hauré dissimulat millor o pitjor i m’hauré encarregat de neutralitzar-ho millor o pitjor… però la sensació hi és o hi ha estat.
Com heu fet per traslladar aquest procés a escena?
A nivell interpretatiu hem treballat dues forces: l’emoció visceral i irracional, de supervivència, i el sentiment que l’oculta perquè sigui acceptada socialment. Crec que aquest enfrontament passa i és per això que als espectadors els està tocant tant, perquè els confronta. Toca botons que en realitat humanament passen.
T’has cansat del teu personatge?
Mai; l’he estimat tota l’estona. És que si no te l’estimes, no el pots defensar. Personalment, m’ha servit per entendre funcionaments relacionals que jo defujo constantment en la meva vida, activament, no una miqueta.
Per rebutjar-los?
Al contrari! M’ha servit per empatitzar amb un funcionament humà existent i també per reconciliar-me amb el meu propi funcionament humà; amb la Mariona Castillo que també té gelos i que també és possessiva, tot i que jo no ho vull i treballo per corregir-ho.
No deu ser fàcil…
Cada dia que surto a escena, el meu cos passa per aquesta experiència: es desviu, s’esquinça, es pega, s’entrega sexualment… I m’estic adonant aquests dies que per poder fer la nostra feina, hem d’estar molt endreçades mentalment.
Com fas per deixar la Mariona d’Àngel Guimerà a l’escenari?
Tot just ho estic aprenent ara, perquè quan fèiem funcions úniques o temporades curtes doncs no passava res; ho donava tot, m’entregava i després em recuperava. Ara bé, quan has de fer vuit vegades a la setmana això, que gairebé ocupa més part del teu temps que la teva altra vida normal, has de tenir realment eines de tancament.
I més si el personatge en qüestió porta el teu nom.
Exacte, me n’adono que a vegades em quedo molt tocada. Però estic intentant diverses coses: em dutxo amb aigua freda quan acabo, pujo i baixo caminant de casa al Paral·lel… i també, a l’hora d’actuar, entendre que estàs jugant, que per molt que juguis a fons, és un joc, no és veritat. Jo a vegades em confonc i és una cosa que he de resoldre perquè, com a artistes, necessitem que el nostre instrument, tant físic com mental com emocional estigui molt fi; sinó no ens podem donar aquests viatges.