Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Alix Gentil: “La gent entra al local i queda realment sorpresa”

Alix Gentil (París, 1988) va agafar el timó del bar-teatre Tinta Roja (Creu dels Molers, 17) l’octubre passat. Creat el 1998 per Hugo Zubillaga, en va agafar el testimoni el seu fill Manuel. Anava a tancar pels deutes provocats per la pandèmia, però va evitar-ho Alix Gentil, actriu i directora de cine francesa especialitzada en improvisació i veïna del Poble-sec, juntament amb la seva parella, Alexis Panet. Parlem amb ella sobre el nou rumb que prendrà el local asseguts en un dels sofàs de vellut que hi ha al Tinta Roja, sota una llum tènue que dona un aire màgic a l’espai.

Publicat

on

Com va arribar al Tinta Roja?
Portava molts anys actuant-hi amb la meva companyia de teatre improvisat, The Modestos. La meva parella, l’Alexis Panet, també va començar a actuar-hi amb la seva companyia. Vam fer molt bona relació amb el propietari, el Manuel. Durant la pandèmia ho va passar molt malament i li vaig proposar fer un Verkami per pagar deutes. Així va poder reobrir. Per a mi era molt important que pogués seguir funcionant i molta gent es va mobilitzar. Però no va ser suficient. Tenia tants deutes que ja era insostenible.

Anava a tancar?
Fins i tot vam fer l’última funció. Aquell dia, en arribar a casa, ens vam decidir a agafar-lo. Teníem clar que calia seguir amb el Manuel, continuant el projecte que el seu pare havia iniciat i en què ell portava molts anys treballant. Per això el tenim a ell com a encarregat del local, jo gestiono la programació i l’Alexis porta l’administració. Fem una reunió setmanal tots tres i forma part de la direcció. La seva experiència és molt valuosa. Nosaltres ja coneixíem la producció d’espectacles perquè l’Alexis va tenir un centre cultural, però de bar no en sabíem.

És un bar, un teatre, un cafè-teatre…?
Seria un bar-teatre. Però el bo és que quan entres, primer et trobes amb la part de bar i al final hi ha un altre espai que és el teatre. Ara, el negoci és en el bar, perquè si només tinguéssim el teatre com en pandèmia, no funcionaria. A més, ja sabem que en alguns espectacles es consumeix més, com als monòlegs. A la improvisació en anglès, prenen gintònics. Amb teatre dramàtic, no.

I malgrat això seguiran fent programació dramàtica?
Jo estic oberta a tot tipus de propostes. No dic mai que una cosa no m’interessa. Al principi vam pensar en centrar-nos en la improvisació, però ens vam adonar que el local crida a fer moltes coses més.

Vostè és  actriu i la seva parella, l’Alexis, és programador informàtic. Podria semblar que està molt allunyat però si ha fet improvisació i gestió d’espais culturals tampoc està lluny…
Totalment. Ell té els seus ingressos en la informàtica i el Tinta Roja actualment és un hobby… tot i que li porta més temps que la feina! Però ni ell ni jo cobrem res, ho dediquem tot a pagar els sous, però és normal, sabem que al principi és així.

Volen fer canvis?
Canviar-lo, no. Millorar-lo, sí. Ara som tres fent el que feina un. El Manuel té temps de fer moltes coses que abans no podia. I tenim la sort que l’Alexis automatitza moltes tasques repetitives, com ara l’enviament de correus. Tenim més temps i hem arribat a programar dos o tres espectacles al dia. Abans era un perquè al Manuel li arribaven tants correus que no podia respondre. A més, anem provant quins horaris funcionen millor. I a l’agost canviarem la instal·lació elèctrica, els llums de l’escenari i la climatització.

Per primer cop hi ha una persona dedicada a la programació teatral des d’un punt de vista artístic?
No puc dir que hi hagi una visió artística perquè no ens podem permetre rebutjar propostes per la qualitat. Sí que posem com a filtre que hi hagi una paga i senyal, i un preu mínim.

Ser al Poble-sec ajuda?
El conec de fa tants anys que no ho sé. És cert que la gent no entra perquè passava caminant per davant, sinó perquè els ho han recomanat o venen a veure un espectacle. Al barri la gent no ho coneix gaire: saben que hi som però no saben què fem.

És la gràcia del local, que des de fora no sembli el que és?
Sí. La gent entra al local i queda realment sorpresa.

Creu que els veïns no se’l senten prou seu?
Cal tenir en compte que és un bar una mica més car que altres llocs, també perquè cal mantenir un local de 200 m2. Soc conscient que no és per a tothom.

De quins preus parlem?
Una cervesa costa 2,50 euros. L’Alexis no vol que la gent deixi de venir per diners, i per això hem abaixat el preu, que eren 2,70 euros. M’agradaria que la gent del barri pugui veure el que fem, perquè n’hi ha per a tots els gustos. Fem ball swing, que pots venir a ballar o prendre una copa amb un ambient genial amb gent ballant com en una altra època. O monòlegs, cabarets…

Què es pot fer perquè vinguin?
Vam fer el cabaret d’inauguració al gener. Com que portem els fills a l’escola al Poble-sec, tenia pensat fer un espectacle infantil per a les famílies, en què la gent es pogués quedar i fer barri, però no vam tenir temps.

Com ha estat possible que el Tinta Roja anés a tancar i que ara es mantingui?
Per la pandèmia. Vam comprar la llicència al Manuel per un import que li permetés pagar els deutes. El local se sosté. Fins i tot quan al desembre passat que hi va haver l’onada d’òmicron i ens van entrar a robar, els comptes van sortir a zero. El local no perd si està ben gestionat.

Ha estat complicat a nivell personal posar diners a un negoci amb deutes?
Ho teníem clar tots dos. L’Alexis ha començat mil negocis. Jo no soc així, i és la primera vegada que també hi estava disposada. No ens ha costat perquè vam fer números pessimistes i vam veure que fins i tot així no perdríem diners. Sí que hi ha hagut estrès perquè no parem des d’octubre i seguim amb les nostres pròpies feines: l’Alexis amb la informàtica i jo tinc una escola de teatre, una companyia i un festival de teatre, i cal sumar-hi els nens… i fer espectacles a les nits, esclar.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Fortuny: “Els 50 anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”

Com que ‘soc músic i no em fico en política’? Al contrari: ‘Soc músic i em fico en política!’”. Ho afirma Joan Fortuny (Barcelona, 1955), història viva de la música catalana i cara visible de la Companyia Elèctrica Dharma, grup de folk-rock català que aquest 2022, ‘Any Dharma’, celebra el seu 50è aniversari. En el context de la commemoració del mig segle de vida del grup, pel qual ha rebut recentment el Premi Enderrock a la Trajectòria, Fortuny fa balanç de la història –musical, però també política i social– de la Dharma, intensament marcada per la pèrdua dels seus germans Esteve i Josep, amb els quals va cofundar la banda. El 22 d’abril del 2023, el Palau Sant Jordi acollirà el gran concert de festa d’aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma. “No serà un comiat, de cap de les maneres”, adverteix Fortuny.

Publicat

on

Per

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?
El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la Rock in Rio, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?
Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc, Diumenge (1974), encara estava influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L’oucomballa (1976), on vam trobar el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes… Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup?
Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. En l’actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”… Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.
Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests anys?
L’han marcat molt, i cap a malament. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música… I vam plegar. I la manera que vam decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?
La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors… Volem que tot això entri al Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?
No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

MANUEL ARENAS / Clack

Continua llegint

Entrevistes

Pepe Serra: “El museu són moltes coses alhora, però si l’entorn no el fa servir, això és un magatzem”

Pepe Serra (Barcelona, 1969) és l’actual director del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Anteriorment, va dirigir el Picasso i, abans d’ocupar aquests càrrecs, va ser estudiant d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des que va arribar al MNAC, el seu objectiu principal ha estat capgirar-ho tot, renovar el museu i trencar amb els valors tradicionals que el limiten. Quan entro al seu despatx, em rep amb un piló de llibres i programes sobre la taula.

Publicat

on

Tot això ho puc trobar al museu?
Tant de bo. Avui dia, el museu té 30.000 obres d’art i només n’exposa 5.000.

I la resta?
Guardades. Al MNAC tenim un problema i és que, tot i que pot no semblar-ho des de fora, a la part més gran de l’edifici, que és la sala oval, no s’hi pot exposar res perquè no té les condicions climàtiques necessàries.

Per què us trobeu en aquesta situació?
Doncs perquè aquest edifici no està pensat per ser un museu. Es construeix l’any 1929 per l’exposició internacional de la llum i dels cinquanta mil metres quadrats que té, només en podem utilitzar deu mil per exposar. No hi ha lloc per a tot. Les exposicions temporals, de fet, es fan en uns soterranis que en veritat són uns magatzems.

Recentment, s’està parlant d’una ampliació del museu. Això resoldria aquest problema?
Sí! Per nosaltres, l’ampliació té dos fronts: guanyar espai per tal d’exposar millor les coses i canviar de quota. Aquest museu s’instal·la aquí l’any 1934 amb la idea que aquesta muntanya serà un gran lloc de cultura i de natura, però segueix havent-hi un handicap molt gran d’accés. Pasa un autobús que triga tres quarts d’hora, la muntanya és fosca i no està ben senyalitzada.

Si s’ocupessin els pavellons Victòria Eugènia estarieu més a prop de la ciutat. 
Exacte, si tu instal·les la porta del museu on hi ha les columnes, a prop de la font, estàs gairebé a peu pla. Psicològicament és un canvi molt fort ja que estàs a toc de metro, a toc de bus…

I amb aquest canvi, com canvia la relació del museu amb el barri?
Aquí hi ha una dimensió urbana que afecta directament el Poble-sec. Molts veïns estan col·locats entre l’autovia i la muntanya, no tenen espais públics ni de qualitat; l’ampliació del museu és una gran oportunitat perquè el veïnatge tingui un millor servei. El museu vol dir aules d’educació, vol dir visites de les escoles, vol dir una biblioteca… Per nosaltres l’ampliació és molt important però també ho és com un mecanisme perquè la ciutat aposti d’una vegada per aquesta muntanya.

Una muntanya amb diversos centres culturals. 
Els pavellons Victòria Eugènia estan situats en un punt estratègic. Al voltant hi ha la Caixa, la Miró, la Mies van der Rohe… és a dir, pots fer una operació artística molt maca que obligarà a l’Ajuntament a fer una cosa que no ha fet: tenir uns toldos per a la pluja i el sol,  que estigui ajardinat i que al vespre sigui segur, entre d’altres.

Entens el museu com un servei públic?
Absolutament, i aquí hi ha hagut un canvi. Durant els segles XIX i XX, el museu era un contenidor de patrimoni que es guardava per a les futures generacions. Això està molt bé i ho fem igual, però si no li donem un ús públic en el present, el museu no té cap sentit.

Quina creus que és la vocació del MNAC?
El visitant. Ell ha de ser al centre i ha de poder participar. Abans el museu parlava i tothom callava i així tothom escoltava el mateix, però això s’ha acabat. El museu no parla, és un diàleg i ara ha de fer una cosa molt més complicada: generar preguntes. És un canvi amb una dimensió social molt més important; al centre ja no estan els objectes sinó que estan els subjectes.

I això com es projecta en la realitat?
Doncs el que plantegem nosaltres és parar l’orella i escoltar-te a tu. Si tenim una associació de nouvinguts, que el museu serveixi perquè els permeti integrar-se a la comunitat. Si tenim uns especialistes en romànic, que puguin venir a estudiar. El museu són moltes coses alhora però si l’entorn no entra i surt i el fa servir, això és un magatzem.

Hi ha d’haver també un interés per les obres. 
Sí, però és secundari. És més important que, a través de l’art, tu et facis preguntes de qui ets, on vas a parar, quines són les teves emocions… No hem de tancar l’obra a la informació tècnica de la descripció.

Creus que hi ha pintures bones i dolentes?
Aquesta és una divisió històrica i és mentida. No hem de parlar de bones o dolentes sinó d’obres rellevants o no. Aquí teníem una obra d’un artista desconegut i tècnicament pobre en què surt un home pegant a una dona. El quadre mai s’havia exposat perquè es considerava dolent, però a la llum de per a segons quin relat, és la nostra millor obra. Ara l’hem pujat a sales i ja no la podem treure, perquè aquesta obra serveix!

Per treballar el gènere, segur; com esteu aplicant la perspectiva feminista al museu?
Doncs d’una banda, recerca. Aquí hi ha un grup de dones que estan fent un inventari de totes les artistes que hi ha a les col·leccions. I, per l’altra, estem creant molts programes per posar-les en valor i corregir el relat. Tu agafes un quadre de Tiziano, per exemple, El rapte d’Europa, i són uns homes violant unes dones. O sigui, si vols digues-li rapte, però aquí el que està passant és una altra cosa. Tot això s’ha de revisar. I no és fer la trampa d’afegir una sala per a les dones sinó que és incorporar-les dins el relat de manera que si les traguessis, el relat ja no funcionaria.

Les noves generacions d’artistes són una peça clau en el canvi. 
Totalment. L’artista sí que mira on ningú mira i sí que pregunta on ningú pregunta. Si tu agafes artistes, doncs, t’en sortiràs.

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021