Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

David Ayllón: “Som un espai de culte al vinil i a la música”

David Ayllón (Barcelona, 1969) és un dels responsables de l’Espai Salvadiscos, una associació cultural del Poble-sec que combina sessions de DJ en directe amb la compravenda de vinils de primera i segona mà. Amb més de 8.000 vinils que es conserven al seu local (plaça de Santa Madrona, 4) l’associació ha acollit a DJs de renom a títol mundial, explorant tots els estils musicals i treballant activament per fer una feina de culte al món del vinil. En un espai acollidor i cuidat fins al detall més petit, el passat mes de juliol l’Espai Salvadiscos va celebrar 2 anys de vida al barri.

Publicat

on

Com neix l’Espai Salvadiscos?
Salvadiscos tracta, literalment, de salvar discos, de comprar-los i buscar-los-hi una família nova. El projecte neix fa bastants anys, tot i que ara sigui el nostre segon aniversari. En Jordi, que era DJ des dels anys noranta, amb el seu soci, en Salva, van començar amb la idea de salvar els discos, amb l’objectiu de recuperar el concepte d’escoltar un disc de vinil. En aquell moment van començar amb la compra de vinils i es van trobar que havien d’agafar un petit local per guardar el material i trobar-los-hi un nou ús. Encara recordo que a casa del Salva estava plena de caixes amb discos. No venim a facturar, venim a fer una proposta artística. Ara ja no només tenim vinils de segona mà sinó que també en tenim del col·lectiu de DJs que forma part de l’Espai i que es mouen per tota Europa.

És arriscat obrir un espai de discos de vinil en aquests moments?
És una proposta molt arriscada, però nosaltres no hem vingut a fer diners. Fa dos anys ja teníem clar que volíem portar black music, soul, blues, música africana, reggae, ska,  house, metal i disco a aquest barri, i molts més estils de música més híbrids. Al final és un espai d’experimentació i, evidentment, també un espai de trobada i de venda de discos. El veïnat ja s’ha fet amb l’espai i hi ha molta gent que ve potser amb la col·lecció de la seva àvia simplement perquè li agrada el que fem i ens els regala. I després hi ha la feina de processar, netejar, restaurar i classificar, hem hagut de comprar les nostres pròpies fundes i ja portem uns 8.000 vinils restaurats. He de dir que ara mateix és més fàcil vendre un vinil que un CD, perquè ara tot el que tens a un CD ho pots trobar a Spotify.
Hem fet molta presentació de companyies de discos o de segells de Barcelona, en petit format, que venen aquí a presentar els seus artistes i la seva música.

En un moment en què la música comercial i de consum ràpid està en auge deu ser una sort tenir espais d’experimentació com aquest…
Totalment, aquesta és una sala en què s’hi està molt a gust, cuidem els DJs encara que no els hi puguem pagar els preus estratosfèrics que paguen els grans festivals, però aquí tenen la llibertat d’experimentar i replantejar-se coses sense haver de fer en automàtic. Hem crescut molt i molt ràpid. També ens ha beneficiat molt que per l’espai han anat passant DJs molt famosos que ens han donat a conèixer arreu. Hem tingut a MC Prof, que és de la segona generació del dub a Anglaterra, ha passat DJ Vadim, que és un DJ de hip-hop, segurament el DJ més important que hi ha a Europa, i també DJ Undo, que també és productor. Són tot de gent que podria tocar a Razzmatazz, però ve aquí perquè és una sala petita en què poden fer el que vulguin i ser molt més lliures musicalment. Amb DJ Undo vam estar parlant l’any passat, i aquest any volia venir, però com tocava al Sònar havia de tenir exclusivitat, malgrat que estigués tota una setmana a Barcelona. Quan vam parlar li vaig comentar que nosaltres només punxem amb vinils perquè és la nostra cultura, i ell em va dir que feia deu anys que no punxava vinils, però al final va buscar i regirar vinils antics i estava molt content perquè tenia ganes i nervis per començar a punxar, que era una cosa que no li passava des de feia anys. Nosaltres intentem sempre pagar el màxim a l’artista i intentar que sigui el més econòmic possible per al consumidor. La cultura ha de ser així, per això tenim tants socis. Són aquests detalls els que ens fa un espai de culte a la música i al vinil.

I com ho traslladeu al barri?
Intentem fer que aquest no sigui un espai tancat, som a Santa Madrona i aquí hi ha més entitats i espais amb qui tenim xarxa. Estem a la Taula de Cultura del Poble-sec, a la Taula de Santa Madrona, en contacte amb el centre cívic El Sortidor, amb l’Albareda, qualsevol cosa que es munta a la plaça deixem gratis tot el sistema de so, intentem vincular-nos molt amb el barri. Ara estem intentant crear un grup d’associacions culturals al Poble-sec per fer una mica més de força dins l’Ajuntament.

Com valoreu els dos primers anys de vida de l’espai?
Aquests dos anys han estat increïbles. Som prop de 5.000 socis i sòcies no tan sols del Poble-sec sinó de tot el món, és un espai multicultural, només has de venir una tarda per veure-ho. El primer any vam fer una festa d’un dia per celebrar l’aniversari i aquest n’hem fet tres setmanes, així que et pots imaginar la bogeria que ha estat muntar això. Per sort som una gran família i ha estat meravellós, ha vingut gent de tot arreu a punxar, i també DJs del barri. El 15 de juliol vam fer 15 hores de DJ sense parar, un All Star DJ. Esperem seguir com estem durant molt més temps, i sobretot, no deixar mai de fer culte al vinil i a la música.

Continua llegint

Entrevistes

Míriam Martín: “L’humor per a mi és imprescindible i ens serveix per trencar el tòpic del catalanet formal i seriós”

Perdre la por de parlar en català amb un toc d’humor. Parlem amb Míriam Martín, assessora lingüística i autora del llibre Teràpia lingüística, sobre l’evolució de la llengua a través de l’humor, la música i l’ús del col·loquial. En quin estat es troba la llengua? Els catalans necessitem teràpia? Ho descobrim!

Publicat

on

Per

Qui és Míriam Martin?
Soc assessora lingüística, vaig estudiar filologia catalana i actualment em dedico al món de l’assessorament lingüístic des de fa divuit anys. Vaig començar al Termcat, al centre de terminologia de la Generalitat de Catalunya, i durant catorze anys he estat també a l’Optimot. M’he especialitzat en assessorament lingüístic com deia i actualment també faig divulgació de la llengua, col·laborant en diversos mitjans com Catalunya Ràdio, el Nació Digital… Recentment com autora he escrit Teràpia lingüística, amb Ara Llibres.

Què buscaves amb el llibre ‘Teràpia lingüística’? Fer una guia del català actual?
Terapia lingüística ja és un títol que et fa pensar. I et fa dir, ostres: hem d’anar a teràpia els catalans? Doncs sí, possiblement necessitem una mica de teràpia. I en aquest llibre toco diversos punts, o aspectes, molt bàsics que crec que hem de treballar. Són la inseguretat que sentim els catalanoparlants, perquè ens cal recuperar més consciència lingüística i més intuïció per tenir autoconfiança. Això és el que té ser una llengua minoritzada, que no ens ho acabem de creure, i pequem de romanticisme. També toco el registre informal, per fer més pedagogia sobre el registre col·loquial.

La situació de la llengua és tan preocupant com perquè necessitem teràpia?
El llibre conté traces d’humor també, perquè jo no entenc la divulgació de la llengua sense això. Va amb mi. Però alhora sí que podem dir que ja fa molts anys que ens estem lamentant, i fa deu anys i més que hi hauríem d’haver posat remei. Però el tarannà del català, el tòpic, és anar amb el barret de barrufet rondinaire: anem criticant, però no hi posem remei i no fem propostes concretes. Tenim una mala salut de ferro, som persistents, però també pequem de romanticisme. Ara mateix tenim un deu en anàlisi, però, en canvi, ens falta una mica d’actuació i ens cal posar-nos les piles. Fa uns quants anys que tenim dades alarmants, i sembla que ara amb el canvi de secretari de política lingüística s’estan fent coses.

Com podem actuar des de la societat civil?
Des de la societat civil cal que tinguem consciència lingüística i que siguem activistes per la llengua. Per això a vegades quan hi ha gent que ens diu que el jovent està abandonant la llengua crec que és molt discutible, perquè actualment hi ha un sector de joves molt militant, sobretot a les xarxes, que fan bona feina. Jo vull pensar que hi ha joves que ja tenen aquesta consciència lingüística, i que no es mereixen ser tractats amb condescendència per part dels adults, com passa a vegades. Amb això vull dir que els adults també tenen part de responsabilitat.

I quin paper hi juga l’administració aquí?
Des de les institucions evidentment s’han de posar més les piles, perquè la nostra llengua es troba en una subordinació i submissió lingüística per part de l’Estat espanyol. Sense mesures de govern, això no va enlloc. Des del Govern també s’haurien de fer la seva pròpia teràpia individual per enfortir-se, per creure-s’ho i a partir de llavors ja ens hi podem posar. Ens omplim la boca de què el català no es toca, però sí que es toca; i si ens descuidem… tocat i enfonsat! Hi ha hagut canvis però cal continuar.

Necessitem fer del català una llengua més atractiva?
L’adjectiu d’atractiu és molt trampós, la llengua de per si és atractiva, però sempre ho vivim des de la subordinació a una llengua dominant. Sembla que sentim un autoodi que es fa inferiors, però hem de tenir clar que el català de per si és atractiu. És veritat que els joves, com que “mamen” també d’altres llengües a les xarxes a través dels influenciadors… Tenen una tendència a pensar que el castellà, o l’anglès, és el que “mola”. I aquesta situació sí que l’hem de revertir, però des de la pedagogia de poder explicar que podem parlar un català estripat, que podem relaxar-nos oralment amb un registre més col·loquial, i tampoc passa res!

L’humor és una bona eina per acostar la llengua?
Llengua i humor, evidentment van de la mà. Jo no ser fer-ho d’una altra manera per arribar a un públic més jove. L’humor per a mi és imprescindible i ens serveix per trencar el tòpic del catalanet formal i seriós. Ens feia falta un late show, i sembla que es van fent coses en aquest sentit. Jo he participat, fent algunes sessions lingüístiques, al programa Zona Franca amb en Joel Díaz que serveix per trencar estigmes que tenim els catalans. Cal dir que el català col·loquial no vol dir que sigui incorrecte, encara que avui aquesta idea persisteixi.

Com convenceries algú de què el registre informal no és nociu per a la llengua?
Posaré un exemple. Quan el grup musical The Tyets va treure el seu últim disc, hi havia molta gent que es posava les mans al cap perquè utilitzaven alguns barbarismes. Diuen “Coti” i “bailoteo”, sí, però això serveix alhora per captar públic per escoltar la seva música en català. Han creat un fenomen de masses, i això és molt important. Amb això el que vull dir és que el panorama musical actualment es troba en un bon moment.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint

Entrevistes

Ramon Borràs: “El dia que feia cinquanta anys vaig salvar la vida a un nadó”

Ramon Borràs (1951, Barcelona) ha estat trenta-sis anys bomber, dotze dels quals a la caserna del carrer Lleida. Després de tota una vida dedicada a salvar persones en moments de vida o mort, es va jubilar el gener del 2011, quan era sergent dels Bombers de Barcelona. Actualment, amb més tranquil·litat, però molta il·lusió, es dedica al teixit associatiu del barri fonamentalment a través de la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, on és president.

Publicat

on

Com vas decidir ser bomber?
Em ve de família, el meu pare era bomber i jo jugava a voleibol amb l’equip dels fills de bombers, a “balonvolea”, es deia en aquell temps, mentre estudiava Electricitat a l’Escola Industrial. Vaig entrar-hi per oposicions l’any 1974, a la caserna de l’Eixample i després vaig estar dotze anys a la caserna del carrer Lleida, que van ser formidables per mi perquè estava molt vinculat al barri i quan anava a fer un servei tothom em coneixia.

Ens podries explicar alguna anècdota de la teva trajectòria a la caserna del carrer Lleida?
Doncs en tinc moltes d’anècdotes, però hi ha una que em va impactar molt, l’incendi de l’edifici Autopistas de la plaça Gal·la Placídia. Tenia vint-i-una plantes i van cremar les últimes, jo vaig pujar amb dos companys i quan érem a dalt vam veure que no estava ben feta la instal·lació perquè arribés l’aigua. Ens van comunicar que hi havia una família a dalt de tot, a la planta vint-i-una. Hi vam pujar i ens van ordenar baixar perquè el foc ens estava acorralant a la planta dinou. Vam haver de deixar la família allà, tot i que després vam saber que havien pogut sortir. I nosaltres vam baixar com vam poder, deixant les ampolles allà mateix i saltant tres o quatre esglaons entre el foc. Em van nomenar sergent després d’aquest incendi.

Deu ser molt dur anar a casa després de dies així.
Sí, sí, necessites un bon equip i no pots donar res per segur, cada incendi és diferent. En una altra ocasió vaig estar ben a prop de morir, quan es va incendiar un vaixell ple de bales de cotó. Feia tres o quatre anys que havia entrat a Bombers i vam anar cap al port, vam obrir una comporta del celler de càrrega del vaixell i es va alliberar CO2 sense avisar, i jo no tenia posada la màscara de l’equip respiratori. Llavors, vaig començar a baixar les escales i, de sobte, vaig perdre el coneixement. Per sort, els companys em van agafar a temps, perquè, si no, ja queia avall. Vaig estar una temporada que ho revivia tot al llit quan dormia.

També hi deu haver una part positiva, es comenta que el dia que feies cinquanta anys vas salvar la vida a un nadó, com va anar això?
Sí que n’hi ha. Això que comentes, jo el 28 de setembre faig anys i quan feia els cinquanta vam anar a un incendi del carrer Ferlandina. Quina fumera hi havia… Jo vaig pujar a dalt sense saber el que cremava ni el que hi havia, i una veïna de sobte em va dir que hi havia nens. Estava en una habitació fosca i tenia una llanterna i anava palpant, i, de sobte, dic: “hòstia, un bressol”. Fico la mà i hi havia un nadó, me’l vaig ficar dins l’armilla i el vam recuperar. Anys després, quan em vaig jubilar, els companys em van regalar una estatueta que era un bomber amb un nadó en braços.

I suposo que també heu passat moments divertits a la caserna del carrer Lleida. 
I tant! Un munt. Hi va haver un incendi de matinada i, un cop a fora, ens vam adonar que ens faltava un company. De cop i volta, quan ja estàvem quasi apagant el foc, veiem al bomber que venia corrent. No havia sentit la sirena i vam marxar sense ell. Quan va arribar, estava exhaust…

I a banda de bomber de professió, ets president de la penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, veritat?
Doncs sí. Estant jubilat encara m’hi dedico més i gaudeixo dels moments amb els companys de la penya. A més, també anem a la Mostra d’Entitats del Poble-sec i el que estem fent és anar-nos involucrant al barri.

D’on et ve l’esperit associacionista?
Bé, jo vaig néixer aquí, al carrer Mata, i recordo de petit que quan venia l’estiu tots els veïns i veïnes sortien al carrer amb les seves taules i les seves cadires i sopaven, feien les revetlles i portaven orquestres. Anys més tard jo vaig començar a portar la Comissió de Festes de Mata-Piquer i anava a l’Associació de Veïns, que estava aquí al carrer Cabanes, i amb la gent que hi participava vam muntar la penya l’any 2009, quan el Barça funcionava bé.

I ara, encara que el Barça no vagi tan bé, us hi continueu trobant?
Clar, l’important de la penya barcelonista és tenir un lloc i un moment per veure’ns tots plegats i celebrar cada any que anem passant. Jo sempre que puc baixo i miro d’arreglar algunes coses, per exemple, el tema de poder ser soci o el manteniment de les quotes del Barça, tot va per internet i hi ha molta gent que no sap fer-ho i que se l’ha d’ajudar.

Què en pensa la penya del trasllat a l’Estadi Lluís Companys?
No ho sé… serà un merder impressionant. Estarà ple de cotxes, van dir que posarien una llançadora des de plaça Espanya, però això té molt poca capacitat, i l’Estadi també. Bé, res pot comparar-se amb la capacitat del Camp Nou, però… jo no ho veig clar.

I ara, que ja fa uns anys que estàs jubilat després d’una vida frenètica, què fas en el teu dia a dia? 
Moltes coses, jo no m’avorreixo gens. Entre la Penya, la Festa Major i l’Associació de Veïns… no em puc queixar. I també tinc dos grups de bombers amb qui anem a esmorzar de tant en tant i ens posem al dia de com va tot. La meva dona sempre em diu que no sé parar quiet i té força raó.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021