Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Ven’nus: “En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s’escau a tenir un bon missatge”

La compositora i cantant Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000), coneguda artísticament com a Ven’nus, és una de les veus que ha irromput en els últims anys dins del panorama musical català, amb uns sons i unes lletres íntimes, melancòliques però també optimistes.

Publicat

on

Per

On neixes, com et cries?
Vaig néixer el 2000, per tant, tinc vint-i-tres anys. A Sabadell, a una família on som cinc persones. I puc dir que m’he criat en aquesta ciutat plena de cultura.

Què està passant a Sabadell amb la cultura? Flashy Ice-Cream, 31FAM, Ven’nus…
Jo crec que ens fem de referents les unes a les altres. Per exemple, amb els de 31FAM anàvem junts al Batxillerat i vam coincidir uns anys. Ens trobàvem i comentàvem la jugada. Al final s’acaba generant una comunitat local.

I quan comences a veure que això de la música podia ser el teu camí?
Quan era petita tenia més clar que volia fer música, que no pas durant l’adolescència… O ara, per exemple. També abans ho veia més com un somni més idíl·lic… També he viscut amb referents a casa; la meva mare cantava i el meu pare feia música.

Però al final, el somni es va fer realitat i vas poder fer música. Et presentes en públic cap a l’any 2020, durant el confinament, en una època d’incertesa. Per què vas decidir fer-ho llavors?
“Confinament” és una paraula horrorosa, fa bastant d’angúnia. El 2020, com que estàvem tancats a casa, vaig estar a una zona de confort, encara que no ens vingués de gust. Podies estar tota l’estona amb tu mateixa.

I creus que arran de la pandèmia, dels temes dels quals tu parles, de les teves cançons, potser ara estan més acceptats que fa uns anys? Emocions, salut mental…
Crec que funciona una mica com les modes, no? De què està de moda parlar ara? Si tothom parla de la vulnerabilitat i està més acceptat, doncs xerrem des d’aquest punt de vista. Jo realment fa tres anys que m’hi he posat una mica més seriosament, i m’he plantejat fer música, i veig que hi ha hagut molts canvis de temàtica.

Una de les coses que més interessa dels artistes és com feu les cançons, com treballes tu? Primer la melodia, primer el missatge…
En el meu projecte he provat molt el tema de la lletra, el missatge. Sempre vull donar-li el pes que crec que s’escau a tenir un bon missatge en una cançó. Per tant, d’alguna manera, sempre començo escrivint i després ho acabo transformant en la melodia que crec. Acabo posant banda sonora als meus sentiments.

Alguns t’han etiquetat com a ‘sad girl’. Et recrees en la tristesa o és un estat d’ànim que t’ajuda a compondre?
Quan estic inspirada, quan estic trista, penso… Bua! ‘‘Se viene temón’’. Intento trobar aquests moments per estar sola, però perquè crec que és una bona manera de canalitzar la tristesa. Si estic fent una cançó, m’agrada molt el que escric, i passo d’estar trista a estar contenta perquè la lletra que acabo de fer m’agrada. I això fa que sigui com una musico-teràpia, és bastant guai.

El 2021 publicaves ‘El Naixement’, com a porta de presentació del teu projecte artístic, i el 2023 surt l’àlbum ‘Bocaterrosa’. Quin recorregut hi ha entre aquests dos universos?
El primer era una mica d’experimentació, i conèixer una mica el panorama també, perquè no sabia on m’estava posant. No hi havia un panorama de la meva edat quan vaig treure El Naixement i no sabia molt bé com aniria. En el camí de Bocaterrosa ja coneixia més gent, el panorama, els artistes que entraven en joc… I jo m’he trobat una mica a nivell estilístic.

Els últims tres anys han estat el boom de la música en català. Per què creus que ha passat això ara, i si creus que potser només ha sigut una evolució generacional?
Avui tothom té els recursos electrònics més a l’abast, i la música electrònica està en un moment molt alt, i es pot fer des de casa. Tot i que potser no tothom té un missatge o res a dir, però tothom pot fer-ho. La gràcia seria que tothom que realment s’ho mereix o que té alguna cosa important a dir s’hi pogués dedicar i no al contrari. La gràcia seria aquesta, que hi hagués una mica de tria, d’una manera natural i orgànica i que fos lògic. Perquè a vegades hi ha gent que s’hi dedica i no té molta cosa a aportar.

I us molesta que us posin a tots al mateix sac pel simple fet de fer música en català?
Em fa gràcia que el gènere del Spotify sigui música en català. Però potser canviarà, perquè últimament s’estan fent bastantes coses bones i no tothom escolta un tipus de música en català com abans, com podia ser la rumba catalana. De moment falta vocabulari.

La música en català s’ha despolititzat una mica. La teva música està compromesa políticament?
Jo crec que cada persona té els seus ideals, i és l’encarregada d’escriure i posicionar-se. I això ja és fer política, no? Jo crec que la meva música sí que té un punt polític. Parlar de l’amor és una forma també de parlar de la política i de com ens relacionem i de causes socials… Però abans era més explícit, i ara no tant.

Parlant de diners, una artista com la Ven’nus pot dedicar-se exclusivament de la música?
Jo crec que si entres en joc d’una manera més activa amb el marxandatge, per exemple, i acabes fent un gir de tot plegat, llavors sí que pots. Al final, el que dona més diners són els concerts, però sí que hi ha molta precarietat. Jo crec que sí que puc viure d’això. El que passa és que jo continuo tenint una feina des de fa temps, i la mantinc perquè m’agrada i també perquè aprenc molt.

I ara que estàs preparant un nou EP, creus que les xarxes socials juguen un pes important en la carrera d’un artista? Perquè molts cops es fa viral abans la cançó per TikTok que el mateix àlbum.
El concepte de viralització no m’ha acabat influint gaire, o si més no encara no he connectat. Prefereixo anar fent el meu procés i crear una estratègia envers el material que ja està fet. Crear una estratègia abans de fer una cançó no va amb mi, perquè crec que les lletres no tindrien cap sentit. Almenys per a mi, no m’agrada forçar una situació que no he sentit.

A la cançó ‘Nena’ escoltem com la Ven’nus fa una mica de retrospectiva i li parla la seva jo del passat, li expliques moltes coses. Què li diries a la Ven’nus del futur, a la Ven’nus d’aquí a uns anys?
No m’ho he plantejat, però jo crec que li diria que segueixi amb aquesta pau interior que és la cosa més important del món, que tothom va súper estressat per la vida, però realment els únics moments en què estàs feliç és quan et sents bé plenament i això és una cosa que no vull perdre mai, perquè ho estic aconseguint ara i em fa extra feliç.

ESTEVE VALLMAJOR

Continua llegint

Entrevistes

Josep Carrasco: “Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans”

Tres generacions han entregat la seva vida a la cafeteria Palmer (plaça Santa Madrona), un dels establiments més emblemàtics del Poble-sec, que enguany celebra el seu 80è aniversari. El Josep Carrasco, l’actual propietari, recorda amb gran estima la història de l’establiment, marcada per la lluita i la capacitat de superació dia rere dia. La il·lusió i l’estima del veïnat és el motor que alimenta la cafeteria, que ara fa front a un gran repte que la vida ha imposat injustament.

Publicat

on

Vuitanta anys al peu del canó, quasi un segle, com es porten? 
El temps ha passat molt de pressa, i donant una ullada al passat reconec que el camí ha estat dur i complex. El meu avi va començar amb aquesta “aventura” l’any 1944, després el meu pare va agafar les regnes el 68 i finalment jo, que soc al càrrec des del 90 fins ara. Les tres generacions hem viscut moltes coses en aquest temps; de bones i dolentes. Per exemple, el repte més gran el va viure el meu pare, ja que ell va posar una planxa per fer entrepans. Això abans era impensable perquè només es consumia cuina casolana. Va ser aquí, a la cafeteria Palmer, que es van fer els primers biquinis. Tot va sortir bé, i encara continuem amb la mateixa il·lusió que el primer dia. No obstant això, en aquests moments, la vida està sent molt dura i la meva situació personal afecta al Palmer. La Mònica, qui ha estat setze anys amb mi portant la cafeteria, té un tumor cerebral maligne. Per aquest motiu, des de fa un temps, tanquem a la una del migdia. M’agradaria que quan la Mónica estigués bé tanquéssim la plaça Santa Madrona per festejar la seva recuperació. Podríem fer una barbacoa, el que sigui. Res em faria més feliç.

Tenint en compte la teva situació, per a tu ha de ser molt difícil pujar la persiana cada dia. Què et motiva a fer-ho?
Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans. He fet grans amics aquí, hi ha clients que són família perquè els conec de tota la vida. A més, en aquests moments la cafeteria és el meu refugi. Mai he pensat en tancar, abans em moro. Hi ha coses a la vida que no tinc clares, però soc conscient que les portes del Palmer es tancaran amb mi. Sempre ho he donat tot per aquest projecte, i continuarà sent així sempre, fins l’últim dia.

Creus que és possible festejar 80 anys més? Tens dos fills, serà un d’ells l’hereu? 
Els meus fills no tenen sentiment de barri, en absolut. Per aquest motiu, tinc clar que amb mi s’acaba aquesta “vida” del Palmer. Una vegada em jubili, lamentablement ningú es farà carrer d’això. Aquesta vegada, sí que s’abaixarà la persiana per sempre.

Parles del sentiment de barri, creus que si tinguessin aquesta proximitat canviarien les coses?
Sí, segurament sí. Quan jo era petit, amb uns nou anys, anava sol pel carrer i gaudia molt de tots els racons i persones que ofereix el Poble-sec. De fet, jo no era del barri, però la meva identitat es va conformar aquí: al Sortidor, plaça de les Navas… Els meus fills, en canvi, com els altres nens, s’han criat d’una forma diferent. Actualment, ja no es fa barri, o almenys no com abans. Les coses han canviat molt perquè la gent ara mateix no té càrregues emocionals, per motius com el lloguer. Els fills d’alguns clients han marxat del barri perquè no poden pagar el preu del pis. Això fa que no es faci barri.

Amb una Barcelona gentrificada han sorgit noves cafeteries que impliquen un nivell major de competència. Heu notat l’impacte que han suposat?  
M’agrada superar-me, tant de bó vingués un Ferran Adrià, ja que em posaria a prova. La gent de sempre continua venint. Mira (assenyala a una dona), ella ve des de Gavà fins aquí per emportar-se uns entrepans. Fa anys que hi ve, i continua fent-ho. Sobre els “nous forns”, molta gent deixa d’anar-hi perquè tenen errors; com ara posar la llet freda quan la demanen calenta.

Parlant de qualitat, els preus han pujat molt, en canvi vosaltres no els heu pujat de forma significativa. Com és això?
Intento comprendre a la gent que està al carrer, així que pujo molt poc el preu. Jo he de fer barri, aquesta és la meva idea. No m’importa si un client ve un dia només; el preu i la qualitat que rebrà aquí el farà estar bé. Soc conscient que, amb la meva forma de ser, perdo molt en l’àmbit econòmic, perquè no he apujat els preus, però a mi sí que me’ls pugen. Tot i això, continuaré sent així perquè no entenc la vida d’altra forma. Els clients són fidels, i aquest és el meu regal. Digue’m ximple, però la gent que em va ajudar a la pandèmia, persones que venien expressament aquí per endur-se un entrepà i un cafè amb llet, quan ho podrien haver fet a casa, els li ho dec tot. Ells em van ajudar quan pitjor estava, perquè anava ofegat amb els pagaments, i ara em toca a mi ajudar-los. Tampoc cobro el servei de terrassa, i no ho faré.

I sobre l’hosteleria, que ara està en el punt de mira, què em dius? 
Fa un mes, vaig escriure fa poc a un noi que havia plegat d’un restaurant i no m’ha contestat. Així va. Ara mateix som tres, i sé que aviat els meus treballadors marxaran perquè volen estudiar. S’ha perdut el ser professional. Abans l’hostaleria era una professió, ara no. En aquests moments, treballar al Palmer, per exemple, és una feina per treure uns calers mentre estudies. Però aquest treball necessita gent qualificada: s’ha de netejar, arreglar-ho tot, fer un cafè perfecte…

Continua llegint

Entrevistes

Ivan Miró: “Per plantar cara al feixisme hem de construir memòria col·lectiva”

Ivan Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista, fundador de la llibreria La Ciutat Invisible i escriptor de la novel·la ‘Els vincles audaços’ (Manifest Llibres), en què recupera la història col·lectiva a partir de la figura de Francesc Comas i Pagès, més conegut com a Paronas, un treballador del vidre íntim amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Apassionat de la història obrera i santsenc de base, Miró proposa un relat en què actualitat i passat s’entrellacen d’una forma brillant, establint vincles que marquen un seguit de preguntes i postulats entorn l’organització obrera contemporània.

Publicat

on

Vas publicar el llibre coincidint amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas, més conegut per Paronas. Del Noi del Sucre en teníem més referències que de Paronas. Qui va ser?
Salvador Seguí és el gran líder de la CNT dels anys 20 a Catalunya, orador de masses, carismàtic, un personatge molt popular, un referent al conjunt de la societat d’esquerres popular, republicana, catalanista, etc. És un dels referents d’una altra Catalunya possible que no és la Catalunya de la Lliga, dels Cambó, de la burgesia. Quan s’analitza aquella època, es focalitza molt en les vides dels líders, però sense una segona, tercera o quarta corona de militants que envoltaven a Salvador Seguí, no s’explica la història, i per això calia parlar d’en Paronas, però també de la Llibertat Ròdenas, Joan Peiró, Simó Piera, Joan Pey, etc. Els que marquen un abans i un després en la vertebració de l’anarcosindicalisme. Paronas és un dels jovenets de tota aquesta generació. És un vidrier que neix a la Bordeta, i que treballa a les Cristalleries Planell, a les Corts. Fill de mare soltera, autodidacte, es forma a partir d’espais com l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, a Sants, on hi ha la seu del sindicat de la CNT, transformant-se el sindicat i la cultura en els dos eixos vertebradors en què hi posa l’esforç per organitzar la classe treballadora.

La CNT va passar de tenir 70.000 afiliats al Congrés de Sants de 1918 a 450.000 dos anys després, com s’explica aquest augment?
Catalunya és un país industrial que genera una classe treballadora molt gran, segurament la classe treballadora més gran de l’Estat espanyol.  Per una banda, cal entendre que són anys de molta desigualtat, de molta precarietat, i que aquells anys són resultat de molts guanys vaguistes i de La Canadenca, fent que la CNT tingui una hegemonia important.
Per altra banda, es formen els sindicats únics, perquè quan un ofici concret es declarava en vaga, es trobava sol davant del patró, però la generació Seguí proposa un model en què quan un grup de treballadors es posa en vaga tots els rams es posen en vaga. Després del Congrés de Sants, se’n van un any a fer voltes per Catalunya per convèncer gent que es faci del sindicat. Això és el que va fer guanyar la vaga de La Canadenca en un any i el que va fer créixer la CNT.

Expliques al llibre que Salvador Seguí i Francesc Comas van ser assassinats per la burgesia el 1923 en un intent d’aniquilar tot rastre d’obrerisme a Catalunya. Hi ha un fil de continuïtat entre el que van ser aquests assassinats i l’ascens del feixisme que estem veient els darrers anys?
Durant els anys 20 el que va fer la patronal va ser un protofeixisme, una resposta a tota forma d’organització obrera. El feixisme sempre és una resposta. Quins són els conflictes que han fet que el feixisme global es reactivi? Què és el que els ha molestat? Jo crec que el feminisme els ha molestat bastant. Les feministes estan sent assassinades arreu del planeta. Hi ha un corrent d’emancipació molt fort globalment, un moviment internacionalista molt potent. És un moviment que està atacant els fonaments de la dominació en la profunditat, com passa també amb l’antiracisme o l’anticolonialisme. En aquest sentit, vaig fer una altra novel·la fa uns anys, La revolta que viurem, que acabava just al 15M, el 2011, i em semblava que s’havien fet poques novel·les ficcionades sobre aquest procés. Per plantar cara al feixisme cal poder construir una memòria col·lectiva, relatar-nos a través, no tan sols de la història, sinó de les experiències viscudes, les cançons, el teatre… Perquè ara estem en un context en què la memòria col·lectiva la crea Netflix.

Com ha estat el procés de retre homenatge a tota aquesta història no oficial?
Molt xulo. Tinc molta relació amb la família del Paronas, vaig entrevistar la seva filla fa uns anys, la Rosa Comas, abans que morís, i tinc molta relació amb la seva neta, Maria Àngels Ollé Comas. La família m’ha ajudat a buscar els arxius, a buscar els perfils de defuncions, registres, etc. Gràcies a això vaig anar construint el relat.
La família té la llibreta del Paronas que portava al damunt quan el van matar. La gran recerca ha estat la premsa. La Solidaridad ObreraTerra i Libertat, la premsa llibertària, El Vidrio, la premsa sindicalista, la premsa generalista… és com llegir una pel·lícula, de fet, se’n podrien fer moltes pel·lícules de tot el període del pistolerisme a Catalunya. Aquesta és una novel·la que tracta de reconstruir el personatge d’en Paronas, perquè no hi havia cap biografia feta. Quan és assassinat, hi ha notes disperses, així que he tractat de ser una mena de detectiu privat de la història obrera i social.

Parles a la novel·la d’un punt clau de la ciutat, el Paral·lel, i en concret, del Café Español. Què passava en aquests espais?
El Paral·lel jugava un paper important. Hi ha un gran eix obrer, al Poblenou, i un altre eix obrer a Sants, la Bordeta i el Poble-sec. Aquest segon és un eix que connecta les fàbriques, els habitatges i, a l’avinguda del Paral·lel, l’oci. Els obrers de les fàbriques de Sants anaven a passar-s’ho bé als cafès del Paral·lel, a socialitzar a organitzar-se, i això es veu representat al Café Español. És allà on Salvador Seguí fa els primers mítings i on coincideix tothom. Eren espais molt oberts, hi havia els sindicalistes, els poetes, els obrers… I no oblidem també que allà va començar la vaga de La Canadenca.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024