Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint

Entrevistes

Santiago Tarín: “Els casos més durs són aquells que no escrius”

Santiago Tarín (Barcelona, 1959), periodista, ha sabut combinar la passió per la informació amb un profund interès pels problemes socials que marquen l’agenda pública. Al llarg de la seva trajectòria, ha abordat temes que van des de l’anàlisi política fins a la crònica judicial i de successos. Tot i estar jubilat des de fa uns anys, Tarín continua amb la vocació d’explicar fets a la ciutadania. Una prova és el darrer llibre, Los crímenes de los pasos perdidos, publicat el 2024.

Publicat

on

Què li ha aportat el periodisme?
Crec que és un dels millors oficis que es poden exercir, ja que ofereix la possibilitat de descobrir moltes realitats que, d’una altra manera, només es percebrien des d’una visió parcial. En canvi, els periodistes podem entendre-les des d’un punt de vista global.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?
Vaig assistir a molts enterraments i vaig veure moltes víctimes. Tot plegat es viu amb una intensitat i dolor que rarament es troba en altres àmbits de la professió. En situacions així, el periodista no només ha de saber escriure; també necessita una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per ser periodista?
El que ha de tenir un bon periodista és la capacitat de veure més que mirar, i d’escoltar més que sentir.
La nostra professió s’assembla, en certa manera, a la d’un advocat o un metge: no ens podem endur la feina a casa. O, si més no, hauríem d’evitar-ho, perquè el que presenciem cada dia pot ser molt dur. Per aquest motiu, els tres oficis solen compartir un humor molt negre.

Tot i això, hi ha casos que li han perseguit fins a casa.
Sí, i tant. Per a un reporter com jo —i suposo que això passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no s’arriben a escriure. Jo en porto dos que sempre m’acompanyaran perquè no vaig arribar a publicar-los.
Al llibre seu darrer llibre, “Los crímenes de los pasos perdidos”, esmenta el Vaquilla i el conegut motí a la Model.

Vostè va viure aquell succés ben de prop. Com ho va gestionar tot plegat?
No vaig reflexionar gaire. Quan va esclatar el conegut motí, el meu company Rafa i jo vam ser els dos periodistes que vam entrar a la presó. Un cop dins, sí que hi va haver tensió, però tot va sortir bé: els funcionaris van resultar il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Per què van anar-hi vostès?
(Riu) Érem dos inconscients. Els presos escoltaven El loco de la colina i, per això, volien a dos periodistes de la SER. Quan ens van traslladar la petició, el Rafa i jo ens vam mirar i, sense pensar-ho gaire, vam dir: “Doncs hi anem nosaltres.” I així va ser. No li vam donar més voltes.

Molts dirien que va ser valent.
No ho crec. Jo diria més aviat que vaig actuar amb una certa inconsciència. No va ser un acte de valentia ni d’heroisme.

Què el va motivar a escriure un llibre sobre els anys 80?
Vaig sentir la necessitat de recuperar aquell període, no per nostàlgia —perquè no en soc gaire partidari—, sinó perquè van ser els anys de la meva joventut i l’etapa més formativa com a periodista. També va ser una dècada molt important per a la veritable transició. Els 75 van marcar l’inici, però la transició real es va desenvolupar durant els 80: violència social, terrorisme i canvis profunds. Vaig sentir que havia d’explicar-ho.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?
Durant els anys 80, la violència era molt més present. Els atracaments a bancs sovint acabaven amb trets i es robaven farmàcies per aconseguir metadona, per exemple. Avui dia continuen existint els delictes, però la majoria tenen lloc entre bandes. Fa anys, qualsevol persona podia quedar atrapada enmig d’un atracament. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més allunyada del ciutadà del carrer.

Al llibre parla dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?
Soc un addicte de la curiositat. M’agrada molt llegir i, quan trobo alguna cosa interessant, em ve la necessitat d’investigar-la. Això ho vaig rebre del meu pare: una biblioteca i la curiositat. De vegades, llegeixo alguna cosa i penso: “Aquí hi ha una història.” I aleshores sento la necessitat d’anar més enllà.

I la curiositat l’ha portat a…?
A anar massa enllà i creure coses que poden posar-te en el punt de mira. Quan això succeeix, aleshores et qüestiones si has fet el correcte. •

Continua llegint

Entrevistes

Justo Molinero: “La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar”

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) és una de les figures més emblemàtiques de la comunicació radiofònica a Catalunya. A Barcelona, es va obrir camí en el sector del transport abans de fundar la seva pròpia emissora. Amb una trajectòria marcada per la perseverança i la passió, Ràdio TeleTaxi, es va convertir en una de les emissores més populars dels anys 90 i encara manté el seu llegat intacte.

Publicat

on

Com valora la seva trajectòria?
Sense cap dubte, la meva trajectòria ha estat l’eix central de la meva vida. Quan miro enrere, veig tot el camí que he recorregut, els obstacles que he superat i les alegries que he viscut… Ha estat una aventura plena de moments inoblidables, aprenentatges i, sobretot, una connexió constant amb la gent. La ràdio m’ha acompanyat en cada moment i, sense ella, no seria qui soc avui.

Com va començar tot?
Va ser gairebé per casualitat. Als anys 80, amb motiu del Mundial de Futbol de 1982, Barcelona es preparava per a un gran esdeveniment, i vaig pensar que moltes persones podrien perdre objectes als taxis. Així que se’m va acudir crear una emissora per ajudar a recuperar-los. Vaig parlar amb l’alcalde d’aquella època, Narcís Serra, però em va dir que era competència de Madrid. Aquest comentari em va desil·lusionar, però, en lloc de rendir-me, vaig decidir tirar endavant pel meu compte. Així va néixer Ràdio TeleTaxi.

Va ser fàcil posar-ho en marxa?
Teníem quatre aparells mal comptats, però quan vaig voler professionalitzar el projecte, vaig haver de vendre la llicència per poder comprar equips de qualitat. Va ser un camí ple d’entrebancs.

Mai va pensar a abandonar l’emissora?
Tot i les dificultats, el projecte havia de continuar. Curiosament, mai vaig pensar a ser locutor. No era el meu objectiu, ni tan sols quan vaig muntar l’emissora. Però el locutor que tenia va començar a tenir embolics personals, i la seva dona li va donar un ultimàtum: “O deixes la ràdio o em perds a mi”. Va decidir marxar, i em vaig veure obligat a posar-me davant dels micròfons.

Com es va formar com a professional de la ràdio sense tenir experiència prèvia?
Amb esforç, hores i dedicació. La millor escola és l’experiència. Vaig aprendre mitjançant el treball, els errors i molta passió per la feina. A més, vaig fer un curs per a majors de 25 anys per accedir a la universitat i obtenir el títol de periodista. Quan em deien: “Justo Molinero ni és periodista ni és res”, em feia molta llàstima. Per això, quan em van tancar l’emissora per un temps, vaig aprofitar per posar-ho tot en ordre i poder demostrar que ningú tenia raó a criticar-me. Ara, afortunadament, la situació és diferent, i la gent em respecta.

Hi ha algun moment que recordi com a especialment emblemàtic?
He viscut molts, però n’hi ha un que em va marcar especialment: la primera vegada que vaig entrevistar Felipe González. Després de la conversa, el vaig portar a veure l’emissora, i em va dir: “Això és un orgull”. Jo li vaig respondre: “Però si tu me la vas tancar!” No s’ho esperava. Va ser un moment intens i sorprenent per a tots dos.

Per què li van tancar?
L’any 1987, durant el mandat de Felipe González, el governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Ja m’havien avisat que això passaria. Poques hores després de conèixer la notícia, mentre fèiem un programa en directe, ens van alertar que la policia estava a la porta. Van entrar a les instal·lacions i van clausurar l’emissora.

Anys després, també li van tancar el canal de televisió.
Artur Mas va decidir tancar-la, tot i que no ens va donar cap explicació. Teníem llicències per emetre en altres llocs com Terrassa, Sabadell i Tarragona, però no teníem autorització per a Barcelona. El tancament va ser una decisió difícil, ja que hi treballava molta gent.

Es va plantejar alguna vegada marxar a Madrid?
No tenia cap sentit fer-ho. Sempre he estat fidel a la meva identitat i forma de ser. Els catalans no escollim on naixem, i sempre he estat orgullós de les meves arrels. Quan la televisió es va tancar, vaig acceptar la situació, tot i la gran quantitat de gent que depenia de nosaltres. No tenia cap altra opció que continuar endavant.

Com veu el futur de la ràdio en un moment en què els podcasts guanyen terreny?
La ràdio ha superat moltes crisis. Quan va aparèixer la televisió, molts deien que la ràdio desapareixeria, però encara avui en dia hi és. Els temps canvien, les formes d’escoltar també, però la necessitat de comunicació i companyia es manté. L’adaptació és fonamental, i és important escoltar els joves per poder oferir-los continguts que els interessin. La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar i oients per escoltar-les.

Què s’hauria de fer per atreure les noves generacions a la ràdio?
La clau és donar-los veu. Sovint, es conviden a parlar persones que no connecten amb els joves. És imprescindible escoltar les seves preocupacions i interessos. A Ràdio TeleTaxi, sempre hem apostat per la interacció amb els oients, cosa que permet una participació activa.

Es planteja retirar-se aviat?
De moment, no. He deixat de fer programes diaris, però continuo actiu. Participo en la gestió de l’emissora i gaudeixo de la vida amb la meva dona, Montse. La passió per la ràdio continua viva en mi.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024