Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Joan Turu: “És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”

Quan el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) va obrir els ulls ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé al món… però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari. Aquest entusiasta s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions. Autor de Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por, l’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra, Els homes plorem i per endinsar-nos en les seves idees sobre la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Publicat

on

Per

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

L’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. vénen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics al món. Com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? 
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells?
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em va encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència.

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Eduard Estivill: “S’en van els Falsterbo, però ‘Paf, el drac màgic’ no marxa de la vida de la gent”

A un prestatge del despatx de la Clínica del Son del doctor Eduard Estivill (Barcelona, 1948), neuropediatra amb llarga experiència d’especialització en el tractament de l’insomni, hi ha un vinil. Es titula Adéu, Paf (U98 Music, 2021), i es tracta del darrer disc de Falsterbo, grup amateur de folk català amb 55 anys de trajectòria que Estivill integra actualment amb Montse Domènech i Jordi Marquillas. Després de més de mig segle de vida musical, reconeguda recentment amb el Premi Enderrock a la Trajectòria, els Falsterbo, els quals van popularitzar a Catalunya la cançó Paf, el drac màgic, s’acomiaden dels escenaris. Ho faran el febrer del 2023 al Palau de la Música, en una gran festa d’agraïment a les quatre generacions de catalans que s’han fet seu el Paf. “Allà plorarem tots junts i això serà el final”, afirma Estivill.

Publicat

on

Per

El febrer del 2023 posen punt final, al Palau de la Música, a la trajectòria de Falsterbo després de 55 anys. Quan tiren la vista enrere, de totes les vivències que han tingut, amb quina es queden?
Hem tingut la gran sort de poder viure una afició, que és la música, sense haver de dependre d’ella econòmicament, i això ens ha donat molts amics, molta amistat; ens ha donat que no haguéssim de prendre ni ansiolítics ni hipnòtics ni antidepressius perquè hem pogut fer una feina molt agradable (riu), que, a més a més, ha estat patrimoni cultural i musical de tres generacions. Les cançons que vam començar a cantar ara fa 55 anys, la gent se les ha fet seves. La culminació, ara al Palau de la Música en aquest comiat, és un agraïment a tota aquesta gent que ens ha seguit i ens ha donat tanta felicitat.

Com defineix l’aportació diferencial de Falsterbo en l’àmbit de la música catalana?
No va ser una cosa volguda, sinó trobada. Nosaltres vam començar a cantar l’any 67. Va resultar que jo tornava d’Estats Units: vaig guanyar una beca quan tenia 17 anys i vaig viure un moment, quan em va tocar anar a Califòrnia, on la música que feien allà eren els Beach Boys, els The Mamas & The Papas, els Eagles… Tota aquesta gent ja començaven a cantar aleshores. I jo, quan vaig tornar, amb un amic meu, en Joan Boix, vam començar a traduir aquest tipus de música, que és el folk-rock. El què ho diferenciava del que feien en el seu moment Els Setze Jutges, que van ser molt importants, és que nosaltres fèiem cantar la gent. I això va constituir un moviment d’aquest tipus de música folk-rock on estàvem inclosos diferentes persones; allà hi havia també el Pau Riba, en Jaume Arnella, hi havia els germans Casajoana, els germans Batista, el Xesco Boix i nosaltres. Això ha sigut el fet diferencial d’aquest tipus de música, i Falsterbo ha estat un dels continuadors durant tants anys d’aquesta música.

Després de tants anys, com han viscut l’evolució de la llibertat creativa en el marc del context social i polític vigent en cada moment?
Quan vam començar, a nosaltres ens deixaven cantar les cançons que volíem, però teníem censura. Encara érem al franquisme, i havíem de passar les lletres al Ministerio de Cultura perquè les aprovés. Una molt divertida que sempre ens la tombaven era La Vall del Riu Vermell, perquè l’havíem de traduir i la traducció era “El Valle del Río Rojo”, i ens deien: “No, no, el río no es rojo, esto es que ustedes quieren poner aquí algo de política” (riu). Des del punt de vista musical, Catalunya ha progressat moltíssim; els músics que tenim ara són molt bons, molt bons, molts són músics professionals perquè han estudiat la carrera de Música. Nosaltres, quan vam començar, tots estudiàvem alguna carrera, no érem músics de veritat. Només n’hi havia un, l’Enric Herrera, que després va crear diferents grups de música d’aquell moment, però ara el moment creatiu és molt important. Potser no hi ha tant compromís polític, però jo crec que encara hi ha grups que defensen la nostra llengua. Nosaltres hem cantat en català perquè som catalans.

I ja a l’etapa democràtica, han viscut algun episodi de censura o autocensura?
Mai, mai! La veritat és que hem tingut la gran sort de poder cantar sempre les cançons que hem volgut. Sí que hi va haver un moment crític, que va ser quan nosaltres teníem al voltant dels 23 o 24 anys. Aleshores ens van proposar, des d’una discogràfica estrangera, si volíem fer el pas a ser professionals. Era el moment en què cantaven grups com Mocedades, Nuestro Pequeño Mundo… Els agradava aquest tipus d’harmonies vocals. Ens deixaven cantar en català, castellà, anglès, però ells volien decidir quines cançons havíem de cantar. La gran llibertat que nosaltres vam triar en aquell moment va ser no ser professionals perquè així podíem continuar cantant les cançons que ens agradaven.

En quins grups de l’actualitat veu representat el llegat de Falsterbo?
És molt curiós perquè, com que no hem sigut professionals a l’hora de viure de la música, hem tingut la gran sort de ser amics de tota la gent que canta. A través de Paf, el drac màgic ens hem fet amics de Joan Manuel Serrat, Ramon Mirabet i Andrea Motis… És a dir, tenim amics a tot arreu. Aleshores, el què és molt divertit, com que som amics de tots, és que tothom ens diu: “Nosaltres vam començar a cantar gràcies a vosaltres!”. Això ho hem vist parlant amb en Gerard Quintana, el Pep Sala, el Carles Sabater… Tots ens diuen: “Oh, jo aquestes cançons les cantava de petit quan anava al CAU o d’excursió!”. Fins i tot els Txarango saben aquestes cançons, i el Ramon Mirabet és un fan total de Paf, el drac màgic. Això ens fa molt feliços, perquè suposo que érem els referents de tota aquesta gent. Ells van començar a tocar la guitarra amb aquestes cançons, el què passa és que tota aquesta gent que cito són músics extraordinaris que han seguit la seva carrera, la seva línia, totalment diferent d’allò que fèiem nosaltres, però que ens diguin que van començar gràcies a nosaltres ens fa molt feliços.

Com entomen, personal i musicalment parlant, el gran comiat que han preparat al Palau de la Música el febrer del 2023?
Bé, jo ploraré, només et dic això. Jo ploraré perquè acabar una afició, de la manera que estan anant les coses ara… Tenim un espectacle molt rodat, amb uns músics magnífics, que són els mateixos que han gravat el disc. Esperem que el Palau s’ompli. I la gent que vindrà també plorarà, n’estic segur, perquè el Paf no marxa de la vida de la gent, però sí que se’n van els Falsterbo, que són els que han cantat aquesta cançó i l’han fet popular. I com que jo m’emociono i ho explicaré, plorarem tots junts i això serà el final.

MANUEL ARENAS / Clack

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Altirriba: “Hi ha molta soledat no volguda”

Jordi Altirriba i Vives (Barcelona, 1966) és metge. Dirigeix tot l’equip de professionals que atén els veïns del Poble-sec des de la primera planta del Centre d’Atenció Primària Manso. Ell serà un dels tres pregoners de la Festa Major del Poble-sec, juntament amb dues professionals de l’altre centre que dona servei al barri, el CAP Les Hortes: la treballadora social Soraya Donoso i la infermera Mònica Coll. La comissió organitzadora de la Festa Major els ha escollit com a representats no només del personal sanitari, sinó també de tots els serveis essencials que van treballar durant els moments més durs de la pandèmia.

Publicat

on

Com porteu els preparatius del pregó?
Amb nerviosisme. És la nostra primera experiència com a pregoners i ens agradaria fer-ho bé. Farem quatre parts: agraïment, parlarem de la pandèmia, reivindicació de l’Atenció Primària, i  una mica de broma.

Serà la primera Festa Major sense restriccions. Preocupa?
Hem arribat a un moment que la covid-19 s’ha convertit en una virasi més…

Virasi?
Una malaltia vírica, com podria ser grip o refredat. Gràcies a les vacunes i que alguns ja l’hem passat i hem creat anticossos i immunitat, ja no estem com al març del 2020, que no sabíem on érem i teníem molta gent gran i amb patologies de base que es moria. El virus cada cop és més transmissible però per sort la clínica és cada cop menys important. Tindrem un pic, però és inevitable. Poden preocupar les discoteques o els festivals d’estiu. Desgraciadament si enganxa persones més fràgils poden tenir malaltia més greu. No em preocupa tant la Festa Major, em preocupen les aglomeracions, però són imprescindibles. No podem deixar d’apropar-nos, l’espècie humana som de relacionar-nos.

Ha acabat la pandèmia?
No puc respondre perquè no em sé exactament la definició de pandèmia. Però puc dir que tenim una punta de feina relacionada amb la feina per la covid, però són casos senzills que es tracten amb antitèrmics, antiinflamatoris i antitussígens, que es resolen en menys d’una setmana.

Però sí que esteu tenint molta activitat al CAP per això…
Estem amb un repunt, sobretot de joves. Però és més feina relacionada amb baixes laborals i visites com la grip. Ja no hi ha derivacions sovint a l’hospital com ens trobàvem al principi, ni pneumònies ni reaccions autoimmunitàries.

Si això es perpetua podreu mantenir aquest ritme o caldrà canviar la forma d’organitzar-se?
Organitzativament, abans de la covid ja estàvem en un moment difícil. Al nostre equip ja demanàvem una Unitat Bàsica Assistencial més, que vol dir un metge i infermera més, per les característiques del Poble-sec i pel volum de feina que se’ns genera. És cert que amb la covid hi ha hagut un pla d’enfortiment i han posat més professionals. La covid ha posat algunes coses més a la palestra, però nosaltres seguim necessitant un metge i infermera més. Esperem que la covid s’estacionalitzi i torni a ser com havia estat sempre, amb un pic d’activitat a l’hivern. Ara hem tingut grips en primavera, que no era tant habitual, en el moment que la incidència de covid ha baixat. Però, en qualsevol cas, hem de reivindicar que a la Primària ens falten mans per poder assolir tot el que s’ha d’assolir. El coronavirus serà una cosa més, però tenim moltes patologies, i ara estem veient molt patiment emocional en la població, i això sí que és cosa de la Primària. Després de l’onada de la pandèmia ens surt tot això: gent que ha estat a casa molt sola, gent gran que sortia i ara s’han tancat molt i els costa trobar la normalitat… hi ha molta soledat no volguda.

I al metge de capçalera li toca fer la primera feina amb aquestes persones…
La primera o tota. És un patiment emocional, molts cops no requereix fàrmac i donem contenció i acompanyament. Ara ens han dotat de referents de benestar emocional i comunitari, que és una psicòloga, amb qui estem acabant de definir per poder orientar tots aquests pacients que consulten per alteracions emocionals. No és malaltia: és malestar, nerviosisme, ansietat, dormir malament, estar de mal humor… sense arribar a ser patològic.

Quines activitats fareu?
Grups per poder treballar aquest malestar emocional. Seran activitats grupals. Per exemple, per la soledat no volguda, es poden fer grups de caminades, que ja s’estan fent dins el pla de salut comunitària, o grups de conversa, o grups de baixar a fer un cafè… facilitar que la gent entre ells es trobin.

Us caldrien més psicòlegs?
Estem tenint malestar emocional, que no és patologia. Més que psicòlegs, en funció de les eines i l’estructura de suport que té la persona, la gent no té tant malestar, i això ho podem treballar des de la Primària. Quan comences a posar-hi psicòlegs o psiquiatres dona més sensació de malaltia. Cal parlar-ne, contenir i buscar solucions. Els metges i les infermeres d’Atenció Primària estem preparats per ajudar a passar tot aquest patiment emocional.

Quines peculiaritats té el Poble-sec a nivell de salut en què calgui treballar més?
Tenim un percentatge important d’immigració, que a més va justa de diners. Gent que no tenen facilitat per trobar feina, i els costa molt el seguiment amb nosaltres. També hi ha el problema de l’idioma. Tenim mediadors culturals, però no hi són tota l’estona, i a vegades s’han de fer visites amb el fill o el net de traductor. Segons quines coses són més difícils de tractar si tens un familiar d’intermediari.  Hi ha malalties com la diabetis, en què costa més fer una dieta adequada i fer els controls. Però fonamentalment és el fet emocional de la immigració i les barreres idiomàtiques.

El fet emocional seria el que suposa canviar de país?
Exacte. Hi ha canvis de costum molt forts i maneres de fer diferents. Tot i que migrar d’Andalusia a Barcelona, com va passar, ja deuria ser molt traumàtic per a ells, tampoc som tan diferents. Entenc que és molt diferent venir del Pakistan, per posar un exemple: l’idioma, l’alimentació… culturalment és brutal. Ara bé, és cert que des del pla comunitari es treballa molt. El Poble-sec té un associacionisme molt potent i és admirable l’esforç que fa la gent del barri posant les seves hores. Però tot i així hi ha molta feina a fer. Temes de salut no n’hi ha tants, potser la diabetis és més freqüent, però sobretot és el problema per fer el seguiment, per la idiosincràsia de la gent.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021