Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ada Colau: “Volem reorientar el turisme”

Després de fer una volta pel Poble-sec acompanyada del regidor del Districte, Marc Serra, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, atén al ZONA SEC per primera vegada com a màxima responsable de la ciutat. Una entrevista gairebé amb el cronòmetre sobre la taula, però que no ha resultat problema per encarar els principals problemes que preocupen al veïnat com la brutícia, la degradació de l’espai públic, l’especulació o els narcolocals, entre d’altres.

Publicat

on

Existeix entre els veïns la sensació de carrers bruts. Tot just ara que ha fet un passeig pel barri, comparteix aquesta percepció?
Compartim amb els veïns i les veïnes el fet que es portaven molts anys de poques inversions, fet que crec que contribueix a la sensació d’abandonament. Últimament s’han fet esforços per fer projectes al Poble-sec. Hi ha un Pla de Barris que està en marxa i diferents plans estratègics a punt d’engegar-se a les Tres Xemeneies o la Fira. Tenim propostes de futur, però després està el dia a dia.

En aquest dia a dia considera que estan els carrers nets?
En neteja s’ha fet un pla de xoc i crec que s’està notant, encara que hi hagi un punt de millora. Quan arribi la nova contracta de neteja a tota la ciutat es notarà més amb tots els nous vehicles, els nous contenidors, el personal que s’incorpora… milloraran molt les coses.

El projecte de la Fira de Montjuïc s’ha fixat com a termini d’execució final el 2029. Podem dir que és un calendari realista quan tots sabem com funcionen les diferents administracions que intervenen?
Jo cec que és realista perquè a tothom li interessa que vagi ràpid. És un projecte molt bo, sobretot perquè ha sigut un procés participatiu on s’ha escoltat a tothom i amb un bon equilibri a l’hora de mantenir activitat econòmica, una Fira més permeable amb corredors verds i equipaments. Fins i tot l’any 2023 ja podrem inaugurar el poliesportiu.

Precisament a la plaça d’Espanya i a la plaça de les Drassanes ens trobem amb els extrems inacabats del Paral·lel. Quan s’acabarà aquesta obra que va començar amb el mandat de Xavier Trias?
Més enllà de la reforma urbanística, volíem un projecte de col·laboració publicoprivada per reactivar el Paral·lel com a artèria cultural i veïnal i en això s’està treballant i invertint. Hem recuperat la Sala Barts amb un nou projecte que tot just comença i hem adquirit El Molino per salvar patrimoni i reactivar-lo amb usos culturals i veïnals.

Però seguim amb la Sala Barts, el Teatre Arnau i El Molino aturats. Tenim calendari?
La Sala Barts ja està adjudicada i ja comença. El Molino està en procés de fer els plecs per poder fer el concurs i l’adjudicació. De fet, ja s’ha fet servir per al festival literari Barcelona Negra.

Una mica més avall tenim les Tres Xemeneies, amb un litigi encallat entre l’Ajuntament i l’empresa que vol fer oficines.
Els veïns el que volen és que es faci alguna cosa ja, perquè no es deteriori l’espai. S’ha presentat un pla director per fer els usos temporals de la plaça amb una cal·listènia esportiva i també s’ha avançat molt en les negociacions amb la part privada. Ja se’ls ha comunicat que, de la plusvàlua enorme que li generarà l’activitat econòmica d’oficines, una part haurà de revertir en equipaments i habitatges. Puc dir que s’està avançant bastant en les converses.

S’atreveix a posar terminis?
Jo no m’atreveixo a posar la data, però sí que és una cosa imminent. Les coses avancen bé.

Des de fa un temps les plataformes que reclamen un decreixement turístic a la ciutat critiquen que no s’hagi aprofitat l’aturada de la pandèmia per revertir el model. L’Ajuntament podria haver fet alguna cosa més?
És un tema de model de ciutat. Nosaltres quan vam arribar ens vam trobar una situació salvatge, de descontrol absolut en el tema turístic i especulatiu. Ens vam trobar milers de pisos turístics il·legals i vam actuar com no havia fet ningú. Hem tancat milers de pisos turístics il·legals a la ciutat. Hem fet un pla d’ordenació dels allotjaments turístics, amb el qual ens van arribar a dir que aturaríem l’economia i al final fins i tot els hotelers ens han reconegut que calia posar ordre amb el PEUAT. Ja hem fet coses per revertir el model i posar ordre a una situació de descontrol.

Però s’ha desaprofitat la pandèmia?
Ara es tracta de reorientar el model en positiu. No només de control, que és el que hem fet aquests anys, sinó de reorientar. En això el Paral·lel pot tenir un paper important com artèria cultural. Barcelona és una capital cultural; té un talent, uns equipaments i una oferta boníssima i hem de reorientar el turisme perquè al llarg de l’any estigui molt vinculat a l’oferta cultural. En aquesta aposta tenim projectes molt potents com la reactivació del Paral·lel, la Rambla i el Teatre Principal o la proposta de portar al Port la segona seu del Liceu. Volem reorientar el turisme i que no sigui, per entendre’ns, de borratxera.

Això en què millora la vida d’aquell veí que pateix el soroll nocturn de les terrasses del carrer Blai?
Però això ja és un tema de terrasses, no és un tema turístic. En aquest cas nosaltres vam provar de posar ordre, però després van venir els jutjats i ens ho van tirar enrere. Moltes vegades fem l’esforç de regulació i ara en primícia puc avançar que estem fent un mapa del soroll de la ciutat i estem detectant els punts més negres. Estem a favor que hi hagi usos de l’espai públic i a favor de les terrasses que donen milers de llocs de treball, però també estem a favor del descans dels veïns. A través del mapa del soroll i la detecció dels punts foscos, hi haurà un motiu de salut pública per intervenir i fer regulacions específiques. Al final no ens podem resignar al fet que hi hagi veïns que no puguin descansar; això no és acceptable, hem de vetllar per la salut de tothom. Actuarem.

Actualment ja acumula set anys de Govern, poden desenvolupar noves eines per combatre l’especulació?
Hem fet moltes coses i se’ns reconeix per obrir camins que moltes ciutats estan imitant. D’entrada el passat mandat vam fer la regulació del 30%, amb el que s’obliga als privats a què el 30% de la promoció d’habitatge que facin la destintin a habitatge protegit. En paral·lel, com a Ajuntament estem fent més habitatges de lloguer social que mai. Ara mateix estem construint allà on podem. L’exemple: Fira, amb 500 nous pisos.

Són suficients?
Per això corresponsabilitzem als privats i hem fet la regularització del 30%. I no només això, sinó que hem creat una unitat de disciplina i hem sigut el primer govern que hem posat multes i hem expropiat a assetjadors immobiliaris. Els especuladors ja ens han posat vàries querelles que s’han arxivat. No ens intimidaran perquè precisament hem vingut a posar ordre i a fer que l’habitatge sigui un dret abans que un element per especular. També és veritat que no tot depèn de l’Ajuntament: la Generalitat pot fer més coses i necessitem una llei estatal que ens ajudi amb la regulació dels lloguers.

En matèria de seguretat, part dels narcolocals que es van tancar al Raval es van traslladar al Poble-sec. Després d’haver-se cronificat, a principis d’any hem tingut el tancament de tres gairebé a la vegada. A què s’ha degut aquesta celeritat?
Ha costat moltíssim. Nosaltres érem els primers interessats a tancar-los. No només ha passat al Poble-sec. Hi ha un problema de tràfic de drogues que excedeix a l’Ajuntament perquè va més enllà de l’àrea metropolitana. L’altre dia els Mossos d’Esquadra ens deien que hi ha tot un corredor mediterrani de tràfic de drogues. Utilitzen espais buits, abandonats moltes vegades per l’especulació, per crear narcolocals o narcopisos.

Què en pot fer l’Ajuntament davant d’aquesta circumstància?
Aquí el regidor Marc Serra ha estat el primer a fer informes des del Districte, a posar Guàrdia Urbana i a demanar al jutjat que desallotgés amb una ordre judicial. Sé que costa molt d’entendre i d’explicar que hi hagi famílies vulnerables que siguin desnonades d’un pis d’un banc ràpidament, mentre que no hi ha manera amb un narcolocal quan tothom demana que es desallotgi, però finalment s’ha aconseguit perquè tothom ha col·laborat.

En matèria de contaminació, sovint oblidem que el barri és un dels més afectats per l’activitat portuària. Portem molts anys amb titulars sobre l’electrificació del Port, però què s’ha fet fins ara?
S’està fent feina, però li dono la raó: d’una manera molt més lenta de la que voldríem. El Port no el gestiona l’Ajuntament, només tenim un representant en un organisme gestionat per l’Estat i la Generalitat. Tot i això, nosaltres no renunciem a incidir i forçar negociacions. Vam fer una primera negociació que va permetre desplaçar els creuers de les parts més habitades, però entenem que s’ha de fer una reflexió per reduir emissions amb l’electrificació i replantejar un model de creuers d’unes dimensions que ara mateix no són sostenibles. També necessitem estabilitat política, perquè mentre he estat alcaldessa ja no sé quants presidents del Port he conegut.

Pel que fa a la política general, el jutge ha comunicat que no li retira la investigació i que haurà d’anar a declarar. Anem al codi ètic del seu partit: aquest diu que s’ha de cessar a la persona a qui investiguen per un delicte com el que se li imputa.
Nosaltres el que vam fer és posar un recurs a l’admissió de la querella amb tots els informes on recordàvem que els fets anteriorment ja van ser denunciats per Agbar i Fiscalia ho va arxivar. Ja portem com deu querelles arxivades entre especuladors i Agbar. A més, en la darrera no han aportat cap prova ni els expedients dels quals parlen. Nosaltres, en canvi, sí aportem els expedients amb la màxima col·laboració. Estaré encantadíssima de declarar, perquè no tenim res a amagar. Al contrari, em sembla que és aquesta associació la que té molt a amagar.

Podem dir que és Agbar?
No ho puc afirmar. Resulta tot molt estrany: hi ha una associació fantasma que diu que és de la transparència, però que ningú coneix la seva activitat. Sí que sabem que l’única activitat coneguda d’aquesta associació és que s’ha querellat contra Valladolid per voler fer pública la gestió de l’aigua i contra nosaltres que hem plantejat el mateix.

Quan es va redactar el codi ètic es va fixar un llistó massa alt?
És veritat que el codi ètic no es va pensar pel lawfare, per la guerra bruta judicial. Els grans privilegiats que no volen que els hi toquis els privilegis utilitzen les eines del sistema, en aquest cas el judicial, per intentar qüestionar el poder democràtic. Evidentment, no em deixaré intimidar, sinó tot el contrari. Pel que fa al codi ètic de Barcelona en Comú, aquest especifica que ha de tractar-se d’una imputació per casos de corrupció amb afany de lucre. Ni els que acusen, ni el jutge ni ningú està parlant que hi hagi cap mena d’afany de lucre en aquest cas. No hi ha res.

Per últim, dotze treballadors de Betevé han sigut acomiadats i, de facto, s’han cancel·lat tres programes culturals. Quina valoració en fa?
Ens ha sorprès a tots la notícia, però Betevé té una gestió independent que és un consell d’administració que s’escull pel plenari municipal i la direcció es fa amb un concurs que decideix aquest consell d’administració. Aquestes mesures les han decidit el consell d’administració i la direcció. Efectivament, nosaltres com a Ajuntament sempre instarem al màxim diàleg possible i al fet que hi hagi un projecte viable per a la televisió de Barcelona. Esperem que en els propers dies tinguem més informació de quina és la situació exacta, perquè nosaltres no hem intervingut en aquesta decisió.

Potser podrien intervenir…
Després es reclama que els mitjans públics siguin independents i quan són independents se’ns demana que intervinguem. Igualment ens preocuparem per la situació; no ens és aliena. Però sí que hem de respectar el model d’independència de la gestió que s’ha reclamat que es tingui. Nosaltres no podem fer cap ingerència en continguts ni en gestió. Creiem en la televisió pública de Barcelona i tots aquests anys hem augmentat l’aportació econòmica que donem, per la qual cosa hem demostrat que creiem en la televisió i que volem que tingui un projecte de futur. Evidentment hem estat a favor de la internalització dels treballadors i les treballadores. Ha estat un procés complex i esperem que es pugui resoldre amb el màxim diàleg possible.

Entrevistes

Ferran Murillo: “La individualitat teatral ja no interessa”

Ferran Murillo (El Prat de Llobregat, 1974) és el director artístic del Teatre Tantarantana (carrer de les Flors, 22), un centre de creació i exhibició teatral que es caracteritza pel seu programa de suport artístic a les companyies i per impulsar diferents projectes de creació comunitària i social que enguany celebra el seu 30è aniversari. Murillo té una àmplia experiència en el sector cultural, des de la producció de ràdio i espectacles fins al món teatral, on va aterrar ara fa 22 anys al departament de producció i premsa d’un Tantarantana ben diferent al d’avui dia.

Publicat

on

De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?
L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual.

Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre?
Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc.
Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació?
Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. 
Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa… no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen.

Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?
Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK].

Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?
Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny.

Com celebrareu el 30è aniversari?
Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards, un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda? 
Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure.

Continua llegint

Entrevistes

La Maria Rosa: “Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris”

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas, cada divendres al Teatre Poliorama.

Publicat

on

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Continua llegint

Entrevistes

Alicia López i Arnau Peidro: “La literatura infantil et permet sortir dels marges establerts”

L’Alicia López (Barcelona, 1982) i l’Arnau Peidro (Barcelona, 1982) són dos veïns del Poble-sec que es van conèixer de petits al Centre d’Estudis Sant Frances Xavier, l’escola del carrer Bòbila, i vint anys després d’acabar la seva etapa escolar han escrit Los Padres Perdidos: Una aventura de Leo, Luna y Max, el seu primer conte infantil, que reflexiona i educa als més petits –i també als més grans– sobre les aparences i els prejudicis, així com en els valors de l’amistat, la companyonia i la bondat.

Publicat

on

Com heu acabat escrivint un llibre junts després de 20 anys de relació? Com va sorgir la idea? 
Arnau Peidro: Nosaltres vam anar junts a l’escola des de pàrvuls fins a batxillerat, no sempre a la mateixa classe però sí amb amics en comú, i quan vam deixar l’escola cadascú va prendre el seu camí però un o dos cops l’any sempre coincidíem. I per casualitats de la vida els dos vam treballar de coses semblants, jo en publicitat i ella en disseny. Hem reproduït una imatge que ja teníem a l’escola, en què jo era el típic que m’inventava històries i l’Alicia era qui destacava per pintar, i els dos hem seguit en aquest rol a nivell professional.
Alicia López: Jo vaig començar el projecte perquè em crida molt l’atenció el món de la literatura infantil, perquè és molt didàctic i penso que no té límits, però em vaig trobar amb què no acabava de trobar la manera de fer un text amb cara i ulls que acompanyés les il·lustracions i la història, així que vaig contactar amb l’Arnau perquè sabia que ell podria trobar les paraules i el ritme. Ha estat un projecte per gaudir, perquè nosaltres ja tenim la nostra professió, però això ha estat per plaer.

Veig que doneu molta importància a la il·lustració, sembla que quan ens fem grans és un tema que passa a un segon pla, no?
AP: Sí, de fet hi ha moltes il·lustracions al llibre que s’expliquen soles, sense ajuda del text. De fet, aquest era un dels reptes que ens vam marcar, no haver de sobre explicar amb el text el que ja diu la il·lustració. Volíem que hi hagués una mica de joc amb tot el conjunt que es veu, des de la il·lustració i el seu format fins a les línies que hi apareixen.
AL: Nosaltres no creiem que hagi d’anar separat sinó que ha d’haver-hi una comunicació entre tots els elements, hi ha coses que t’explica la imatge i coses que t’explica el text, i coses també que no t’explica però que el lector pot interpretar… és molt curiós perquè quan els pares llegeixen amb els fills no és una activitat unidireccional sinó que es genera una espècie de món en què tant adults com infants viatgen de diferents maneres, però entren dins les històries.

Per què trobeu important fer un llibre sobre les aparences i els prejudicis?
AL: Vivim en un món ple de prejudicis i idees preconcebudes, així que vam veure necessari fer un llibre en què hi apareguin aquests prejudicis a través dels personatges i la trama i veure com els personatges del Leo, la Luna i el Max dialoguen amb ells.
AP: Exacte, de fet, al conte hi apareixen personatges arquetípics com el tauró o el llop que són personatges marcats com a dolents en la tradició literària i cinematogràfica, però que no tenen per què ser així. I també és rellevant que siguin tres protagonistes per poder transmetre als més petits que potser sols no ens podem enfrontar a certs aspectes de la vida però en grup sí.

Voleu fer un segon llibre?
AP: El primer títol que li vam posar va ser Las aventuras de Leo, Luna y Max, però vam pensar que millor li posàvem un títol per la trama i un subtítol que fos pels personatges, per si volíem fer-ne un altre, tot i que ara mateix no ens ho plantegem perquè es va publicar fa res.
AL: Clar, ara mateix estem gaudint del camí, més o menys com els personatges a la seva aventura, estem vivint el retorn de la gent propera i els amics, que molts tenen fills i tot el que ens diuen és que els encanta.

Què ens ensenyen la Luna, el Leo i el Max?
AP: Uf, moltes coses, però sobretot que de vegades no és tant el punt final de les coses sinó el camí que fem per arribar a elles.
AL: És una mica com el que ens explica el Mago de Oz.
AP: Exacte! Mai havíem fet aquest paral·lelisme però és cert, ens ensenyen que en els camins que ens posa la vida pel davant anem fent petites coses per resoldre alguna cosa gran, i que no és aquesta resolució el fet important, sinó la suma de totes les petites coses que hem anat fent.

Creieu que avui dia la literatura infantil té el valor que mereix?
AL: Els llibres de literatura infantil han evolucionat moltíssim en els últims anys, penso que en l’àmbit de la il·lustració, per exemple, s’hi veu molt, perquè ha adquirit un paper de pedagogia molt rellevant. I, per altra banda, el que et permet la literatura infantil és no marcar-te cap mena de límit mental, de fet, com a autor segurament has de treure’t barreres que ja tenies al cap per poder fer un conte, i sobretot connectar amb el nen interior que tens per poder escriure.
AP: Estem en un món amb tantes pantalles i tants estímuls que cal fer llibres que permetin als més petits viatjar mentalment, perquè els infants ho fan constantment això, tot i que a mesura que ens fem grans sembla que ho anem perdent. La gent pensa que és molt fàcil fer literatura infantil, però precisament per a nosaltres ha estat tot un repte, perquè no tenim fills i això també ens generava una mica de vertigen, així que hem hagut de llegir molt, de documentar-nos i sobretot de mirar llibres i més llibres infantils.

Fareu una presentació al barri?
AL: Ho havíem comentat, ens faria il·lusió poder-ho fer a la nostra escola per tancar un cicle i potser inspirar a infants en la lectura, de moment hem fet una presentació a Les Corts i esperem poder fer alguna en algun centre cívic del barri.
AP: Sí, ho estem treballant, també és cert que es va publicar al novembre de l’any passat i entre Nadal i l’entrada d’any no hem pogut fer gaire cosa, però de moment estem contents amb la rebuda que està tenint, sobretot veient imatges que ens envien els nostres companys de l’escola dels seus fills amb el conte.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021