Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Joan Bayén: “Portar la torxa olímpica és una de les coses més emocionants que m’han passat a la vida”

Anem a la Boqueria un dilluns a primera hora i amb prou feines podem acostar-nos a la barra del Pinotxo, que està completament abarrotada de clients habituals i d’altres, visitants, que la descobreixen per primera vegada. Darrera de la barra i amb una energia i una empenta que ja la voldríem molts joves, ens espera Joan Bayén (Barcelona, 1936), més conegut com a Pinotxo: l’ànima d’un dels bars més mítics de la ciutat. Fa gairebé 80 anys que hi treballa, des que als sis anys ajudava a la seva mare a servir cafès. Per fi trobem un forat a la barra i ens disposem a escoltar la seva història: la d’una persona sàvia i apassionada que mai no ha perdut el somriure.

Publicat

on

Expliqui’ns els orígens d’aquesta barra mítica de la Boqueria. Per què Pinotxo?
Quan la meva mare va agafar el bar es deia Quiosco, com tots els bars dels mercats. Jo era petit i em van regalar un gosset molt maco, però no sabia quin nom posar-li. En aquell moment s’estrenava la pel·lícula de Walt Disney i vaig decidir que el gos es diria Pinotxo. A partir d’aquí el nom es va anar promocionant sol, la gent deia “anem al bar aquell on tenen un gos que es diu Pinotxo…”

I al final el bar i vostè mateix s’han acabat convertint en Pinotxo
Ja estic tant acostumat a que em diguin així que, de vegades, si em diuen Joan, no penso que em parlin a mi.

Qui hi treballa actualment?
El meu nebot, la seva dona, el seu fill i tres nois més. És un negoci familiar on treballem tres generacions juntes.

Com és la cuina del Pinotxo?
Fem una cuina molt casolana, cuina de ciutat: cap i pota, calamarcets saltejats amb mongetes, estofat de vedella, cigrons amb botifarra… Receptes de la meva mare, perquè quan ella va obrir el bar, els bars dels mercats només venien entrepans, croissants i cafès amb llet i la meva mare va ser la primera en fer plats de menjar.

Vostè comença a treballar amb la seva mare als 6 anys. Què recorda d’aquells inicis?
Recordo que obríem molt d’hora a la matinada, quan sortia la gent dels locals de nit. Abans d’anar a dormir, venien al Pinotxo a menjar. Així va ser com ens vam anar fent un nom.

Després de tots aquests anys, quina és la lliçó més important que ha après darrera de la barra?
Sempre que vaig a un bar o un restaurant estic pendent de tot allò que fan els cambrers i els cuiners, si em deixen entrar a la cuina. I sempre hi ha alguna cosa que em queda, que copio d’ells. El secret és tenir sempre els ulls ben oberts.

Per la barra han passat un munt de clients famosos. A qui recorda amb més afecte?
Aquí ve sovint el Carles Gaig, que és una persona immillorable, Juan Mari Arzak sempre que ve a Barcelona passa per aquí, igual que l’Arguiñano, que va ser aquí no fa gaire i va entrar a la cuina i tot, vam fer molta conya. També recordo un dia que va venir la Jacqueline Bisset, maquíssima. Vingui el personatge que vingui a la Boqueria, farà quaranta mil voltes, però m’acabarà venint a veure.

Quina relació té amb la resta d’establiments del mercat?
Aquí som una comunitat i tots estem molt units, sobretot els bars del mercat. En el dia a dia cadascú va a la seva, però quan ens necessitem, ens tenim. Jo tinc relació amb tothom i mai no he tingut problemes amb ningú.

I quan no està al Pinotxo, què fa?
Cada dia plego a les cinc de la tarda, arribo a casa, em poso el xandall i surto a córrer un parell d’horetes. Tota la vida he estat maratonià, he fet les primeres 18 maratons de Barcelona, una marató de Nova York i durant l’any sempre feia unes sis mitges maratons.

En tots aquests anys, ha estat testimoni d’una gran transformació de la ciutat
Afortunada i desgraciadament. Ara a Barcelona hi ha molta delinqüència. Jo vinc molt d’hora al matí i cada dia vinc en taxi perquè em fa por anar pel Raval a aquelles hores. Recordo altres temps, els 60 i 70, quan hi havia la discoteca Bocaccio, la festa era molt diferent. La gent sortia de nit, de matinada, però era un altre tipus de gent…

I com recorda els Jocs Olímpics de Barcelona?
Jo vaig portar la torxa olímpica! Crec que el Pinotxo es va promocionar moltíssim degut als Jocs Olímpics perquè el comitè dels JJOO es reunia a La Virreina i venien aquí a esmorzar. Jo sempre els deia que volia portar la torxa i vaig insistir tant que van moure cel i terra perquè la pogués portar! La vaig portar per La Rambla i va ser una de les coses més emocionants que m’han passat.

Un altre moment clau a la Rambla van ser els atemptats del 17A. Com ho va viure?
Estava a la perruqueria i em van dir que havien fet un atemptat a la Boqueria. Vaig venir aquí immediatament, però no em van deixar entrar. L’atemptat va afectar molt a la Rambla, va fer una baixada molt gran, però ara ja tot torna a funcionar.

La Boqueria és una gran atracció turística, un model que altres mercats, com el de Sant Antoni, han volgut evitar. Què en pensa?
El Mercat de Sant Antoni l’han fet molt maco però mai no es podrà comparar amb la Boqueria. La Boqueria té la sort de trobar-se a la Rambla, que és un gran punt de trobada, i és per això que està per sobre de tots els mercats. Però ara l’estem abandonant una mica… Hi ha parades que només estan orientades al turisme i això ens fa perdre qualitat, perquè la Boqueria sempre ha estat un mercat de qualitat i no ho pot deixar de ser.

Té pensat jubilar-se?
No he pensat mai en la jubilació perquè no estic mai cansat i sempre estic disposat a estar amb la gent, amb els clients… Això em dona vida.

Entrevistes

Orland Verdú: “La vida és un misteri”

A pocs metres del Paral·lel, al carrer Tapioles, 12, hi ha un petit espai on l’art i el misteri es confabulen per crear una aura màgica. Tarima de fusta, bancs d’església i una decoració que ens evoca el Japó són alguns dels elements que fan d’Oracles Theatre un lloc realment especial. Aquesta sala de teatre compta només amb dos anys de vida i encara és desconeguda per a molta gent del barri. Parlem amb el seu director, Orland Verdú (Alacant, 1982), sobre el naixement d’Oracles, els espectacles en cartellera i l’estat del projecte. Després d’uns mesos difícils i d’haver ressorgit de les seves cendres, la sala busca ara regenerar l’equip amb nous artistes col·laboradors.

Publicat

on

Què hi havia en aquest local abans d’Oracles?
Aquesta sala té força història. Abans d’Oracles era el Magín Cultural i anteriorment hi havia la PAPA, espai de Performers, Artistes i Poetes Associats, un dels centres de poesia independent més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, era un lloc on es reunia la bohèmia.

Parla’ns una mica de la teva trajectòria abans d’obrir aquesta sala.
Jo tinc moltes vides. Ho vaig deixar tot a Alacant per venir a Barcelona a ser artista. Els meus inicis són l’escriptura dramàtica i la poesia, però després vaig estudiar art dramàtic i venia amb la idea d’obrir un espai propi. A Alacant vaig estudiar filologia catalana i vaig arribar aquí com a professor de secundària. Aquí vaig començar a formar-me, vaig fer un màster d’escriptura dramàtica i l’obra final va guanyar el premi de teatre Ciutat de Sagunt, a partir d’aquí vaig decidir crear la meva companyia, era el 2013. També vaig estar un any al Teatre dels Sentits.

De fet, el nom de la sala ve d’aquesta experiència al Teatre dels Sentits, oi?
Sí, l’obra amb què vaig treballar, Oráculos, estava basada en el tarot i jo soc un apassionat de la simbologia i del tarot, com l’Italo Calvino. El tarot també té un paper en aquesta sala perquè moltes de les peces que creo són a partir d’un arquetip. Utilitzo l’arquetip, la carta, com a pretext per crear tot un univers sensorial. Per exemple, Pinocchio es basa en la carta del boig.

Com va sorgir l’oportunitat d’entrar en aquest local?
A finals del 2013, quan estava al Teatre dels Sentits, ja tenia la idea de tenir un espai propi per poder crear i mostrar les meves obres, i on poder formar, convidar altres artistes, crear ponts amb altres ciutats… Quan vaig trobar aquest local el 2015 em vaig llançar a la piscina. Volia un espai propi on poder crear i que altres artistes també poguessin fer-ho.

Tu fas teatre físic, una cosa poc comú a Barcelona…
A Barcelona gairebé tot el que es programa és teatre de text, i jo crec que el fet de treballar amb el cos i amb la veu t’obre portes creatives molt interessants i s’ha de potenciar més. Els pocs teatres que es desmarquen del teatre de text no són coneguts. Per exemple, el Teatre dels Sentits té una trajectòria internacional brutal i aquí a Barcelona estan mig perduts al Polvorí i poca gent els coneix.

Però hi ha prou públic per omplir tantes sales independents?
Crec que hi ha una fragmentació molt gran de sales, sales i centres cívics on es programen moltes coses. Però crec que també hauria d’existir certa pedagogia, tinc la sensació que el públic de Barcelona, o bé va als grans teatres o directament no hi va, és un públic una mica conservador a l’hora d’anar al teatre. Però cal recordar que tots els grans noms de l’escena han sortit de sales petites i aquestes sales són les que fan més propostes de risc.

Quina és la particularitat d’Oracles Theatre?
Des del primer moment vaig voler que fos un espai amb segell independent i alternatiu, una mica underground. El primer any em vaig passar d’alternatiu i vaig rebre moltes hòsties però ara estic trobant un equilibri, amb propostes de més risc que es combinen amb microteatre, flamenc, concerts… I les produccions pròpies d’Oracles de dansa butoh. Amb Oracles Theatre el meu somni és seguir transformant la societat a través de l’art de commoure l’ànima humana. Són temps de deshumanització molt seriosos, i el teatre ens torna a l’origen i a la nostra condició. La vida és un misteri i el teatre és el lloc de comunió on tornar a sentir-nos i agrair que estem vius.

Vas obrir amb molta il·lusió, però l’any passat la sala va passar per un període de crisi important.
A finals del 2018 estava molt cansat de portar jo sol el pes de tot i vaig decidir que marxava un temps. El projecte es va regenerar, va passar a una altra directora però vaig haver de tornar perquè ella va tenir una crisi i a finals d’any vaig tenir el dilema de si tancar o seguir. Els primers dos mesos del 2019, els artistes van donar el total de taquilla que es va recaptar a la sala. Estic molt agraït als artistes que van venir, van ser ells qui la van salvar. A partir d’aquí, vam canviar l’equip i ara ja tirem endavant.

Aquest juliol has organitzat el Festival ONYRIC…
Sí, va ser la cirereta del pastís de la temporada. Han vingut una vintena d’artistes, molts locals i quatre artistes del Japó, amb una estrena del mestre Mushimaru Fujieda, que sempre tria aquesta sala al seu pas per Europa.

Quins són els plats forts de la temporada que comença?
La temporada arrencarà la segona setmana de setembre amb Mal de amor, una comèdia argentina de Laura Federico y Benjamin Coelho; les quatre últimes funcions de Pinocchio (12-13 i 21-22 de setembre); i el 14-15 farem La imposibilidad de las cosas de la companyia Habitando Teatro, de Mèxic. El proper festival ONYRIC Tardor 2019 serà de l’1 al 3 de novembre i l’estrena de la nova producció MORPHEUS: Sandman & The Seven Sins serà el 26 i 27 d’octubre amb música de Marina Tomàs i servidor donant vida a Morfeu, basat en el còmic Sandman de Neil Gaiman. La resta de la cartellera encara l’estem configurant… Hi haurà flamenc, música, teatre físic, microteatre i molt de butoh. Sempre sota el segell de teatre oníric, intimista i humà d’Oracles Theatre.

Continua llegint

Entrevistes

Chloe Phillips: “Com més personal és la música, més universal es torna”

Chloe Phillips (Washington, 1995) és la fusió de l’optimisme, l’alegria i la passió. El somriure que sempre amaga rere la comissura del llavi transmet les mateixes bones sensacions que la música que canta. Una manera de ser que, combinada amb el seu talent i intel·ligència, l’està catapultant arreu dels escenaris catalans. Per què als d’aquí concretament? Per la seva entrega en cos i ànima a la llengua catalana. Sí, ha vingut des del continent americà, però el seu català és envejable. “No em considero una estrangera, sento que Barcelona és casa meva”, confessa.

Publicat

on

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.

Continua llegint

Entrevistes

Eudosio Gutièrrez: ‘‘Los pisos turísticos deberían tener una regulación muy estricta para evitar actos incívicos’’

Aquest mes d’agost parlem amb una de les persones més conegudes del Poble-sec. L’Eudosio Gutiérrez García (Palència, 1960) és propietari de Poble Sec Peix, SL i recentment nomenat pel PSC conseller del Districte de Sants-Montjuïc amb un compromís especial amb el Poble-sec. També va ser durant 7 anys president de l’Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel; i per sobre de tot persona compromesa amb el barri i la seva vida associativa.

Publicat

on

Per

Tú eres palentino ¿Cuál es tu historia vital hasta llegar al Poble-sec y desarrollar tu vida aquí?
Vine con mis padres en el año 1962, el año de la gran nevada, yo tenía dos años. Primero nos instalamos en Santa Coloma de Gramenet durante tres años. Luego nos fuimos a vivir al Poble-sec, en Poeta Cabanyes, 77. Y hasta hoy. Aquí vivo con mi mujer, viven mis hijos y mis nietos. No es fácil encontrar hoy tres generaciones de la misma familia en el mismo barrio.

Una persona muy importante en tu vida es tu mujer…
Sí, María Dolores, nos casamos muy jóvenes, hemos tenido dos hijos y con ella empezamos el negocio de la pescadería de la calle Poeta Cabanyes durante 21 años. Es donde he tenido más contacto con la gente, donde conoces las inquietudes del barrio.

I participas del mundo asociativo…
Efectivamente, me doy cuenta de la necesidad de promocionar el negocio, de promocionar el tejido comercial del barrio en un tiempo de grandes cambios y esto me llevó a presidir la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel entre el 2005 i el 2012. Mi eslogan era: ‘‘Si venem Poble-sec, vendrem en el Poble-sec’’. Era una manera de decir que si vendemos barrio será una inversión y la gente dejará de ir a comprar al Eixample, al mercado de Sant Antoni, y que comprará al lado de casa. También fui uno de los promotores de incorporar el Paral·lel a la Associació i poder crear l’Eix Comercial del Poble-sec i Paral·lel. Todo ello en el tiempo de la gran eclosión de los nouvinguts.

Tiempos de integración.
Entidades y asociaciones hicieron, y hacen, mucho para la integración. La Associació de Comerciants llegó a tener un 25% de socios de nouvinguts. Un caso verdaderamente único que no pasa en otros barrios de las mismas características en Europa.

¿Sigues teniendo relación con la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel?
Sigo siendo socio desde que cedí la presidencia por motivos profesionales a Manel Tort, actual presidente, al que agradezco que mantenga las mismas inquietudes y vision de futuro, ya somos un eje comercial más y él nos representa en la direccion del Patronato de la Fundació Barcelona Comerç.

Acabas de ser nombrado por el PSC conseller de Sants-Montjuïc con un compromiso especial con el Poble-sec ¿Qué significa esto para ti?
Es un orgullo que se haya pensado en mi para este cargo. Espero ser el nexo de unión entre el barrio y el Distrito, ser un filtro de las necesidades y demandas que piden los vecinos y poder tener línia directa en la toma de decisiones i en la resolución de los problemas.

Algunos de los problemas que tiene el barrio son la seguridad i la gentifricación ¿Qué soluciones ves?
Hay que diferenciar entre la inseguridad y la sensación de inseguridad, que son cosas distintas. Pero hoy sí que necesitamos actuaciones urgentes en diversos puntos del barrio, es vital. Hay que invertir en prevención, los cuerpos de seguridad no son lo suficientemente visibles. Y una cosa muy importante, en temas de seguridad no podemos caer en la ambigüedad. Respecto al problema de la gentrificación y la subida de alquileres debería haber una regulación estricta de los pisos turísticos. Deberían estar solo en edificios enteros y con portero día y noche que controle ruidos i actos de incivismo. Como digo, una regulación muy estricta de los pisos turísticos provocaría una bajada de los alquileres.

Y el Paral·lel, ¿Qué pasa con la reforma que no ha llegado a los extremos de la avenida?
Habría que sentarse con técnicos, comerciantes y vecinos para tomar decisiones y acabar definitivamente con la reforma del Paral·lel, la avenida necesita un empujón institucional basado en el mundo del teatro y el espectáculo, la cultura en definitiva. Otro problema que está creciendo es el del solar abandonado del Talía que está siendo ocupado con barracas y suciedad, y todo ello en pleno Paral·lel.

¿Cómo compaginas tu trabajo con la política?
Ahora, con 58 años, la experiencia de poder servir al barrio, al Paral·lel, a mi gente, es un acicate y una inyección de ilusión que pienso aprovechar al máximo. Además, el negocio funciona sin problema con la aportación de mi mujer, mis hijos y empleados.

Sintetizando al máximo ¿Cuál es tu visión del conflicto Catalunya-Espanya, presos políticos, exiliados, 155, la sentencia, los dos millones de independentistas…?
Simplificar en unas pocas lineas es imposible. Lo que sí puedo decir es que es imposible no entendernos, nos necesitamos. No soy independentista, pero espero que la sentencia del Procés que se avecina, sea solo en la línea de la desobediencia y pueda calmar los ánimos…

Para terminar ¿ahora vacaciones?
Intentaremos coger unos 15 días con los hijos y los nietos y cargar pilas…

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.