Què ha significat per a tu rebre el X Premi Poble-sec?
D’entrada, quan m’ho van dir, vaig pensar “no em pertoca”. Crec que la meva feina és la meva responsabilitat i no mereix cap premi, però després vaig pensar que és un premi per a tota l’escola i l’he rebut amb alegria. El moment en què em van donar el premi va ser d’una gran emoció perquè el fet que el barri reconegui la tasca que hem fet amb tota la il·lusió del món i apostant per un camí pedagògic que ha tingut els seus fruits, és una gran satisfacció.

Parla’ns de la teva trajectòria i de la teva vocació per la docència. 
Abans d’entrar a l’escola Mossèn Jacint Verdaguer, jo tenia feina fixa a una escola concertada, però vaig decidir presentar-me a oposicions per entrar a l’escola pública perquè creia que havia de ser mestra per a tots els nens i nenes, no només per a un sector. Quan em va tocar aquesta escola i vaig arribar al Poble-sec, em va fer molta il·lusió perquè ja tenia vincles amb persones del barri i amb el moviment d’entitats.

Has treballat durant 22 anys a l’escola Verdaguer. Com has vist evolucionar el centre en aquests anys?
Quan vaig arribar, hi havia una població senzilla però assentada, gent que era del barri de tota la vida. Poc a poc, va començar a venir molta immigració a viure al barri i això ens va obligar a canviar les metodologies de treball. No podíem seguir el llibre perquè no tots els nens l’entenien ni tenien el mateix ritme. Aleshores vam començar a apostar pel treball cooperatiu, per anar-nos adaptant a la mobilitat, però no només pel que fa a immigració, sinó per altres fenòmens com la gentrificació. Per tant, és imprescindible treballar d’una manera en què tot l’alumnat se senti a gust i que cada nen i nena pugui avançar en els aprenentatges des dels seus coneixements.

Ara hi ha alumnat de moltes procedències i cultures. Com treballeu en la diversitat?
La convivència entre nens i nenes sorgeix de manera natural i, a més, els professors formen grups de treball diversos, no només pel que fa a les cultures dels nens; diversos en coneixements, en capacitats, diversos físicament i psicològicament… cadascú aporta alguna cosa i això fa que sorgeixin les relacions amigables i enriquidores entre ells.

També voldria saber si teniu algun protocol d’actuació per combatre la xacra de l’assetjament escolar.
Sí. Els protocols contra l’assetjament són obligatoris a tots els centres. Quan veiem que un alumne se sent malament i que un grup el pot estar molestant, posem l’alerta i comencem a actuar. Treballem sobretot amb els nens i nenes de l’entorn dels assetjadors, els empoderem perquè són els que s’han d’enfrontar i han de dir prou. Això és important perquè, a la vida, hi ha moltes situacions d’assetjaments i apostem perquè, entre ells i amb l’ajuda de l’adult, aprenguin a afrontar aquestes coses. No es tracta de sobreprotegir-los…

Parlant d’això, fa la sensació que les famílies cada vegada són més proteccionistes amb les criatures. No creus?
Hi ha una altra mirada, sí. Quan jo era petita, els més importants i els primers eren els avis. Jo ho trobo a faltar una mica. Crec que als nens i nenes no se’ls ha de tractar com a reis, sinó com a nens i nenes que han de respectar unes normes. Les normes ajuden a viure i ajuden a conviure, sempre i quan no siguin absurdes. Aquí, a l’escola, hi ha una normativa que tots els mestres i els alumnes coneixen, però a la vegada hi ha llibertat, i això és el que fa que sigui una escola ordenada i tranquil·la. I quan hi ha problemes, s’estudien i s’entomen.

Parla’ns d’alguns dels projectes de l’escola que estan relacionats amb el barri.
Dins del nostre programa docent hem fet i fem col·laboracions i projectes en comú amb diverses entitats del barri, com Cooperasec, Fil a l’agulla, els geganters i moltes altres propostes del barri, ja sigui per a tota l’escola, amb un cicle o un curs en concret. En aquesta escola sempre prioritzem treballar els continguts de forma aplicada, i en això ens ajuden molt les entitats.

De fet, l’escola forma part del projecte Nova Escola 21. En què consisteix la seva metodologia? No es fan exàmens?
La Nova Escola 21 agafa una metodologia amb la qual nosaltres ja fa temps que treballem. Es fan proves internes, que no són els exàmens típics sinó una prova que ens serveix per veure com va l’alumne, i les correccions es fan amb els propis alumnes. Els nens estudien igualment perquè han de presentar projectes davant de la classe, elaborar materials, explicar per què serveix allò que fan servir… No es tracta d’aprendre memoritzant, sinó aplicant els coneixements. Quan repeteixes una cosa de memòria, de fet, no aprens, perquè no ho relaciones amb aprenentatges que tu tens d’abans. El que valorem és que puguin explicar allò que aprenen.

Al discurs de recollida del Premi deies que, a l’escola, els alumnes aprenen a “analitzar, criticar i implicar-se…” Com veieu el debat sobre l’adoctrinament pel que fa a la qüestió política?
Els mestres tenim la nostra ideologia i això és innegable, igual que els pares. Però, a la vegada, no creiem que tenim la veritat absoluta i pensem que la diversitat d’opinions ens permet formar la de cadascú. A les classes sorgeixen debats polítics i pensem que això és bo. El mestre regula el debat, dona veu a tothom, fa preguntes i no fa sentir-se malament a ningú.

Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.