Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Joan Ximénez: “A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana”

Si els carrers del Raval parlessin explicarien tot d’històries sobre Petitet, un gitano català que és tota una institució al barri. Joan Ximénez (Barcelona, 1962) és una persona que encomana alegria. Malgrat la malaltia que pateix, la seva fe en Déu i la seva empenta envejable l’han portat a fer realitat el seu gran somni: portar la rumba catalana a l’escenari del Liceu. Ens trobem amb ell al restaurant O’Barazal del Paral·lel –ell en diu la seva oficina– i parlem de la seva vida, de música i de gitanades. La seva calidesa i l’optimisme que desprèn ens fa adonar-nos d’una cosa que pot confirmar qualsevol que el conegui: el Petitet és molt, molt gran.

Publicat

on

D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Chloe Phillips: “Com més personal és la música, més universal es torna”

Chloe Phillips (Washington, 1995) és la fusió de l’optimisme, l’alegria i la passió. El somriure que sempre amaga rere la comissura del llavi transmet les mateixes bones sensacions que la música que canta. Una manera de ser que, combinada amb el seu talent i intel·ligència, l’està catapultant arreu dels escenaris catalans. Per què als d’aquí concretament? Per la seva entrega en cos i ànima a la llengua catalana. Sí, ha vingut des del continent americà, però el seu català és envejable. “No em considero una estrangera, sento que Barcelona és casa meva”, confessa.

Publicat

on

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.

Continua llegint

Entrevistes

Eudosio Gutièrrez: ‘‘Los pisos turísticos deberían tener una regulación muy estricta para evitar actos incívicos’’

Aquest mes d’agost parlem amb una de les persones més conegudes del Poble-sec. L’Eudosio Gutiérrez García (Palència, 1960) és propietari de Poble Sec Peix, SL i recentment nomenat pel PSC conseller del Districte de Sants-Montjuïc amb un compromís especial amb el Poble-sec. També va ser durant 7 anys president de l’Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel; i per sobre de tot persona compromesa amb el barri i la seva vida associativa.

Publicat

on

Per

Tú eres palentino ¿Cuál es tu historia vital hasta llegar al Poble-sec y desarrollar tu vida aquí?
Vine con mis padres en el año 1962, el año de la gran nevada, yo tenía dos años. Primero nos instalamos en Santa Coloma de Gramenet durante tres años. Luego nos fuimos a vivir al Poble-sec, en Poeta Cabanyes, 77. Y hasta hoy. Aquí vivo con mi mujer, viven mis hijos y mis nietos. No es fácil encontrar hoy tres generaciones de la misma familia en el mismo barrio.

Una persona muy importante en tu vida es tu mujer…
Sí, María Dolores, nos casamos muy jóvenes, hemos tenido dos hijos y con ella empezamos el negocio de la pescadería de la calle Poeta Cabanyes durante 21 años. Es donde he tenido más contacto con la gente, donde conoces las inquietudes del barrio.

I participas del mundo asociativo…
Efectivamente, me doy cuenta de la necesidad de promocionar el negocio, de promocionar el tejido comercial del barrio en un tiempo de grandes cambios y esto me llevó a presidir la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel entre el 2005 i el 2012. Mi eslogan era: ‘‘Si venem Poble-sec, vendrem en el Poble-sec’’. Era una manera de decir que si vendemos barrio será una inversión y la gente dejará de ir a comprar al Eixample, al mercado de Sant Antoni, y que comprará al lado de casa. También fui uno de los promotores de incorporar el Paral·lel a la Associació i poder crear l’Eix Comercial del Poble-sec i Paral·lel. Todo ello en el tiempo de la gran eclosión de los nouvinguts.

Tiempos de integración.
Entidades y asociaciones hicieron, y hacen, mucho para la integración. La Associació de Comerciants llegó a tener un 25% de socios de nouvinguts. Un caso verdaderamente único que no pasa en otros barrios de las mismas características en Europa.

¿Sigues teniendo relación con la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel?
Sigo siendo socio desde que cedí la presidencia por motivos profesionales a Manel Tort, actual presidente, al que agradezco que mantenga las mismas inquietudes y vision de futuro, ya somos un eje comercial más y él nos representa en la direccion del Patronato de la Fundació Barcelona Comerç.

Acabas de ser nombrado por el PSC conseller de Sants-Montjuïc con un compromiso especial con el Poble-sec ¿Qué significa esto para ti?
Es un orgullo que se haya pensado en mi para este cargo. Espero ser el nexo de unión entre el barrio y el Distrito, ser un filtro de las necesidades y demandas que piden los vecinos y poder tener línia directa en la toma de decisiones i en la resolución de los problemas.

Algunos de los problemas que tiene el barrio son la seguridad i la gentifricación ¿Qué soluciones ves?
Hay que diferenciar entre la inseguridad y la sensación de inseguridad, que son cosas distintas. Pero hoy sí que necesitamos actuaciones urgentes en diversos puntos del barrio, es vital. Hay que invertir en prevención, los cuerpos de seguridad no son lo suficientemente visibles. Y una cosa muy importante, en temas de seguridad no podemos caer en la ambigüedad. Respecto al problema de la gentrificación y la subida de alquileres debería haber una regulación estricta de los pisos turísticos. Deberían estar solo en edificios enteros y con portero día y noche que controle ruidos i actos de incivismo. Como digo, una regulación muy estricta de los pisos turísticos provocaría una bajada de los alquileres.

Y el Paral·lel, ¿Qué pasa con la reforma que no ha llegado a los extremos de la avenida?
Habría que sentarse con técnicos, comerciantes y vecinos para tomar decisiones y acabar definitivamente con la reforma del Paral·lel, la avenida necesita un empujón institucional basado en el mundo del teatro y el espectáculo, la cultura en definitiva. Otro problema que está creciendo es el del solar abandonado del Talía que está siendo ocupado con barracas y suciedad, y todo ello en pleno Paral·lel.

¿Cómo compaginas tu trabajo con la política?
Ahora, con 58 años, la experiencia de poder servir al barrio, al Paral·lel, a mi gente, es un acicate y una inyección de ilusión que pienso aprovechar al máximo. Además, el negocio funciona sin problema con la aportación de mi mujer, mis hijos y empleados.

Sintetizando al máximo ¿Cuál es tu visión del conflicto Catalunya-Espanya, presos políticos, exiliados, 155, la sentencia, los dos millones de independentistas…?
Simplificar en unas pocas lineas es imposible. Lo que sí puedo decir es que es imposible no entendernos, nos necesitamos. No soy independentista, pero espero que la sentencia del Procés que se avecina, sea solo en la línea de la desobediencia y pueda calmar los ánimos…

Para terminar ¿ahora vacaciones?
Intentaremos coger unos 15 días con los hijos y los nietos y cargar pilas…

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Entrevistes

Júlia i Isabel Costa: “Hem de fer que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé”

Són dones, mestres i poblesequines amb pedigrí, de tota la vida. La Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) i la Isabel Costa Renart (Barcelona, 1959) són les pregoneres de la Festa Major d’enguany, un pregó que, per primera vegada, serà a dues veus. La Júlia és mestra jubilada, poeta i escriptora i col·labora amb diversos col·lectius del barri. La Isabel és la directora de l’Escola Poble-sec i ha crescut als carrers i les places del Poble-sec. Totes dues veuen el barri des d’una òptica optimista i il·lusionant i, tot i que no neguen els problemes que hi ha, defugen de l’alarmisme i volen remarcar les coses maques del barri, del seu barri.

Publicat

on

La primera pregunta és inevitable. Compartiu cognom, però no sou família. Quina relació teniu?
Isabel: Que tinguem el mateix cognom és casualitat! Ens coneixem de fa molts anys, perquè totes dues treballàvem com a mestres al barri de Can Serra de l’Hospitalet.
Júlia: Era finals dels anys 80. Treballàvem a escoles diferents però a la meva no hi havia menjador i anàvem a dinar a l’escola on treballava la Isabel. Allà va començar la nostra relació.

A més de compartir la vessant pedagògica, totes dues sou poblesequines de tota la vida. 
J: Jo vaig néixer al Poble-sec, al carrer Blasco de Garay, i hi he viscut sempre a excepció de dos anys quan em vaig casar.
I: Jo vaig néixer a la zona de la França Xica, al carrer Vallhonrat. Al casar-me també vaig marxar un temps però després hi vaig tornar, al meu marit i a mi ens encanta el Poble-sec!

Com va ser la vostra infantesa i joventut al barri?
J: Totes dues anàvem a l’escola del Sortidor, tot i que no vam coincidir els mateixos anys. Recordo que, quan era jove, anàvem als centres parroquials que hi havia aleshores, com el de Sant Salvador, que tenia un casal i fèiem excursions.
I: Jo recordo fer vida de barri, jugar al carrer, trobar-me a la plaça de Santa Madrona amb les amigues i voltar de plaça en plaça.

Tota una vida al Poble-sec. Heu viscut tota la transformació de la zona…
J: Hi he viscut sempre i alguna vegada he pensat en marxar perquè, per exemple, els anys 80 van ser uns anys molt dolents, hi havia molta droga pel carrer, encara no havia arribat el boom migratori i a les escoles gairebé no hi havia criatures, va ser una època una mica fosca. Crec que precisament amb l’arribada de migrants es va refer tot això.

Molta gent no pensa així.
J i I : La gent té molts prejudicis amb els nouvinguts. S’ha de mirar que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé, i organitzar activitats en què hi pugui participar tothom. Diuen que hi ha un problema de seguretat però nosaltres no el percebem, o no més que a altres llocs. Hi ha gent molt alarmista i gent que diu que el barri ha canviat molt, com si abans fos una meravella… Diuen que abans es podia jugar al carrer i després veuen un grup de nens magrebins jugant a la plaça i es posen nerviosos.

Què és el millor del barri? 
J: Jo no el tinc idealitzat ni soc d’aquelles persones que sempre s’estan queixant. Té coses molt bones, és un barri exemplar per a la integració, hi ha vingut molta gent però sempre s’han anat integrant. A més és un barri molt cèntric, pots anar a la platja a peu, al centre, a la muntanya… I, a més, hi ha una vida associativa molt important.
I: A mi m’agrada perquè és el meu barri i sempre m’hi he trobat molt a gust. M’agrada la relació amb els veïns, sortir al carrer i trobar-me gent que conec… Aquesta relació tan veïnal fa que sigui com un poble.

Com vau rebre la notícia de ser les pregoneres de la Festa Major?
I: Jo vaig rebre un correu d’una mare de l’escola, l’Alba, que em deia que havien pensat en mi com a pregonera. Vaig contestar que em feia il·lusió però que estava segura que hi havia persones molt més idònies que jo.
J: Normalment es proposava a persones vinculades amb el món de les arts o a cares més conegudes. A mi m’havien presentat alguna vegada com a candidata però també hi ha molta gent que no em coneix. I suposo que aquest any no es posaven d’acord amb qui triar, així que ens ho han proposat a les dues. I estem encantades!

Dues dones com a pregoneres. Voleu fer alguna mena de reivindicació feminista? Us sentiu implicades en aquesta lluita?
I: Jo personalment hi crec i a l’escola estem treballant moltíssim el tema dels estereotips, però amb la diferència cultural de moltes famílies, a vegades és difícil.
J: El feminisme està molt present i hi ha hagut una rebrotada important. Jo ara em fixo en coses que abans no m’hi fixava, com temes de paritat. Penso, per exemple, que l’escola primària s’ha feminitzat molt i hi ha més dones que homes, però quan fan un debat als mitjans, gairebé sempre són els homes els que parlen com a “experts”. M’agrada parlar d’aquestes coses als blocs que escric.

Júlia, parla’ns d’aquests blocs. Quin contingut hi trobem?
La panxa del bou parlo de tot una mica i també tinc Un balcó al Poble-sec, on explico coses del barri relacionades sobretot amb les xerrades del CERHISEC, que és un centre d’història local on col·laboro. Fem activitats relacionades amb la història del barri i cada mes fem una xerrada a la biblioteca dedicada a un tema concret, com un personatge, un fet o un establiment.

Isabel, com a directora de l’Escola Poble-sec, has viscut de prop la polèmica al voltant de la construcció d’un equipament a la muntanya, a La Satalia. Quin futur augures?
L’any passat vaig anar a totes les reunions que es van fer, l’escola i les famílies vam signar manifestos per demanar que no es fes. Necessitem muntanya, no necessitem ciment i creiem que hi ha altres espais al barri que es podrien aprofitar. Ara sembla que tot això està aturat, no sabem què passarà i no ens han dit res.

Per acabar, ens expliqueu una mica com serà el pregó?
I/J: Creiem que hauria de ser un pregó dialogat, perquè som persones diferents però tenim moltes coses en comú. Volem parlar del 150è aniversari i reivindicar les escoles del barri, ja que el món de l’educació és el que més ens uneix. Intentarem no allargar-nos molt i ho farem el millor possible.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.