D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].

Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Expliqui’ns els orígens d’aquesta barra mítica de la Boqueria. Per què Pinotxo?
Quan la meva mare va agafar el bar es deia Quiosco, com tots els bars dels mercats. Jo era petit i em van regalar un gosset molt maco, però no sabia quin nom posar-li. En aquell moment s’estrenava la pel·lícula de Walt Disney i vaig decidir que el gos es diria Pinotxo. A partir d’aquí el nom es va anar promocionant sol, la gent deia “anem al bar aquell on tenen un gos que es diu Pinotxo…”

I al final el bar i vostè mateix s’han acabat convertint en Pinotxo
Ja estic tant acostumat a que em diguin així que, de vegades, si em diuen Joan, no penso que em parlin a mi.

Qui hi treballa actualment?
El meu nebot, la seva dona, el seu fill i tres nois més. És un negoci familiar on treballem tres generacions juntes.

Com és la cuina del Pinotxo?
Fem una cuina molt casolana, cuina de ciutat: cap i pota, calamarcets saltejats amb mongetes, estofat de vedella, cigrons amb botifarra… Receptes de la meva mare, perquè quan ella va obrir el bar, els bars dels mercats només venien entrepans, croissants i cafès amb llet i la meva mare va ser la primera en fer plats de menjar.

Vostè comença a treballar amb la seva mare als 6 anys. Què recorda d’aquells inicis?
Recordo que obríem molt d’hora a la matinada, quan sortia la gent dels locals de nit. Abans d’anar a dormir, venien al Pinotxo a menjar. Així va ser com ens vam anar fent un nom.

Després de tots aquests anys, quina és la lliçó més important que ha après darrera de la barra?
Sempre que vaig a un bar o un restaurant estic pendent de tot allò que fan els cambrers i els cuiners, si em deixen entrar a la cuina. I sempre hi ha alguna cosa que em queda, que copio d’ells. El secret és tenir sempre els ulls ben oberts.

Per la barra han passat un munt de clients famosos. A qui recorda amb més afecte?
Aquí ve sovint el Carles Gaig, que és una persona immillorable, Juan Mari Arzak sempre que ve a Barcelona passa per aquí, igual que l’Arguiñano, que va ser aquí no fa gaire i va entrar a la cuina i tot, vam fer molta conya. També recordo un dia que va venir la Jacqueline Bisset, maquíssima. Vingui el personatge que vingui a la Boqueria, farà quaranta mil voltes, però m’acabarà venint a veure.

Quina relació té amb la resta d’establiments del mercat?
Aquí som una comunitat i tots estem molt units, sobretot els bars del mercat. En el dia a dia cadascú va a la seva, però quan ens necessitem, ens tenim. Jo tinc relació amb tothom i mai no he tingut problemes amb ningú.

I quan no està al Pinotxo, què fa?
Cada dia plego a les cinc de la tarda, arribo a casa, em poso el xandall i surto a córrer un parell d’horetes. Tota la vida he estat maratonià, he fet les primeres 18 maratons de Barcelona, una marató de Nova York i durant l’any sempre feia unes sis mitges maratons.

En tots aquests anys, ha estat testimoni d’una gran transformació de la ciutat
Afortunada i desgraciadament. Ara a Barcelona hi ha molta delinqüència. Jo vinc molt d’hora al matí i cada dia vinc en taxi perquè em fa por anar pel Raval a aquelles hores. Recordo altres temps, els 60 i 70, quan hi havia la discoteca Bocaccio, la festa era molt diferent. La gent sortia de nit, de matinada, però era un altre tipus de gent…

I com recorda els Jocs Olímpics de Barcelona?
Jo vaig portar la torxa olímpica! Crec que el Pinotxo es va promocionar moltíssim degut als Jocs Olímpics perquè el comitè dels JJOO es reunia a La Virreina i venien aquí a esmorzar. Jo sempre els deia que volia portar la torxa i vaig insistir tant que van moure cel i terra perquè la pogués portar! La vaig portar per La Rambla i va ser una de les coses més emocionants que m’han passat.

Un altre moment clau a la Rambla van ser els atemptats del 17A. Com ho va viure?
Estava a la perruqueria i em van dir que havien fet un atemptat a la Boqueria. Vaig venir aquí immediatament, però no em van deixar entrar. L’atemptat va afectar molt a la Rambla, va fer una baixada molt gran, però ara ja tot torna a funcionar.

La Boqueria és una gran atracció turística, un model que altres mercats, com el de Sant Antoni, han volgut evitar. Què en pensa?
El Mercat de Sant Antoni l’han fet molt maco però mai no es podrà comparar amb la Boqueria. La Boqueria té la sort de trobar-se a la Rambla, que és un gran punt de trobada, i és per això que està per sobre de tots els mercats. Però ara l’estem abandonant una mica… Hi ha parades que només estan orientades al turisme i això ens fa perdre qualitat, perquè la Boqueria sempre ha estat un mercat de qualitat i no ho pot deixar de ser.

Té pensat jubilar-se?
No he pensat mai en la jubilació perquè no estic mai cansat i sempre estic disposat a estar amb la gent, amb els clients… Això em dona vida.