En primer lloc, parla’ns una mica de tu i de la teva trajectòria professional.
Vaig estudiar comunicació audiovisual i durant molt de temps vaig ser guionista de televisió. Després vaig deixar la tele i vaig passar a dedicar-me al màrqueting digital a Random House, on ara he publicat la novel·la. Mentre l’escrivia ho vaig deixar tot per centrar-me en el llibre i ara soc freelance de continguts i he acabat la meva segona novel·la.

Com neix la teva vocació per la literatura?
Sempre m’ha interessat molt l’escriptura, des de petit escrivia obres de teatre i les muntàvem amb els col·legues. Com a guionista he fet ficció, humor… i he treballat molt en la part de diàlegs, però sempre havia volgut escriure novel·la, una història més passional. Crec que era el pas natural.

Fes-nos cinc cèntims de la trama de la novel·la…
És la història de dues germanes que arriben a Barcelona el 1909 per servir a casa d’una senyora burgesa. La Francisca, la protagonista, és una persona molt rebel i somia en ser actriu, però no fa res per aconseguir-ho. Aleshores els passa una cosa molt forta a totes dues que li fa adonar-se que l’única manera que té de sortir d’allà és convertir-se en actriu i treure a la seva germana del lloc on treballen. El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en aquella època.

Què et va motivar a escriure sobre aquesta temàtica?
Els meus avis van venir de Cadis i es van establir al Paral·lel, amb la meva mare i les meves tietes, i recordo que el meu avi m’explicava històries de la seva època relacionades amb l’avinguda. Sempre he estat vinculat amb la zona, però l’origen de la novel·la té a veure sobretot amb una exposició sobre el Paral·lel que es va fer al CCCB fa uns anys. Reivindicava el passat històric de l’avinguda, anant més enllà de la transició o l’època del destape que estem més acostumats a sentir. També tractava sobre l’explosió cultural que va haver-hi al Paral·lel a tots els nivells. I em va permetre conèixer dues figures que em van enamorar: la Raquel Meller i l’Elena Jordi.

La protagonista del llibre s’emmiralla en aquests personatges reals de l’època?
Completament. Les parts més importants de la vida de la Francisca corresponen a fites que van aconseguir tant la Raquel com l’Elena. Com, per exemple, construir un teatre, muntar una companyia pròpia i ser directores i empresàries.

La figura de la cupletista Raquel Meller és prou coneguda al Paral·lel, però qui va ser Elena Jordi?
Montserrat Casals (nom real), era una dona que vivia a Berga i estava casada. A principis del segle XX ho deixa tot per venir a viure a Barcelona. Amb la seva germana van muntar un estanc al carrer Rauric, pel qual hi passaven moltes personalitats del Paral·lel. Així és com comença a introduir-se en el món de l’espectacle. Ella volia ser actriu i ho aconsegueix, el seu gènere predilecte és el vodevil. Va tenint èxit i, com a deixeble de Margarida Xirgu, segueix el seu model: acaba creant la seva pròpia companyia de teatre, que va estar molts anys al Teatre Espanyol com a companyia resident. A més, va ser una de les primeres directores de cinema d’Espanya i la primera a construir un teatre amb el seu capital.

‘L’avinguda de les Il·lusions’ abasteix des del 1909 fins al 1919. Com era el Paral·lel d’aquells anys?
Des de l’última dècada del segle XIX fins als anys 30, l’avinguda viu una època d’esplendor. És un espai de teatres de barraca, de circ… que abans estaven al Passeig de Gràcia. La Primera Guerra Mundial fa que vinguin molts estrangers exiliats, polítics, desertors, que venen a parar al Paral·lel perquè hi ha aquesta convergència d’oci, de cabarets, de cafès, però també de prostitució i sales de joc. A partir d’aquest moment la zona s’activa moltíssim, al nivell del Montmartre parisenc. També arribaven molts vaixells de soldats, que venien de la guerra i paraven al port per passar-hi unes hores o dies abans de marxar al front. Aquells anys, en definitiva, van ser una explosió. Una explosió de teatre, de música, de joc, de droga, de prostitució… Hi havia vida les 24 hores del dia.

També és un moment de reivindicació del món obrer. Un tema recurrent a la teva novel·la.
Sí. El Paral·lel era el lloc d’oci i esbarjo obrer, perquè els teatres burgesos estaven a La Rambla i al Passeig de Gràcia. Les idees obreres i sindicalistes es coïen als cafès de per aquí i fins i tot els teatres es feien servir per fer mítings. En aquells anys va néixer la CNT i hi havia el lerrouxisme, que feien servir el Paral·lel com a lloc de difusió d’idees.

Com has treballat la recerca històrica per construir el relat del teu llibre?
Bàsicament ha estat a través de llibres, publicacions i diaris de l’època. Comanegra va publicar un llibre d’un cronista de l’època, Rossend Llurba, que és molt interessant perquè recull articles que parlen del dia a dia als carrers i és molt colorista, es fixa en molts detalls quotidians. També he treballat molt amb les biografies que hi ha a la secció sobre el Paral·lel de la Biblioteca Francesc Boix. I m’he servit d’hemeroteques com la de La Vanguardia i Solidaritat Obrera, a més de l’arxiu anarquista.

Com a persona que ha treballat en màrqueting, quina importància creus que té una bona campanya a l’hora de promoure una obra literària?
Hi ha dos factors importants: la visibilitat que se’t dona a nivell de premsa i de campanya, que és vital perquè cada setmana es publiquen molts llibres (bons i dolents). I, sobretot, el boca-orella, que pot arribar a funcionar millor que la campanya de màrqueting més elaborada.

Per últim, ens has dit que has acabat la teva segona novel·la. Ens pots avançar alguna cosa?
No et puc dir el tema perquè seria espòiler, però és un spin off; hi ha un personatge molt petit en la primera novel·la que és el protagonista de la segona i, a través d’ell, avancem en el temps i entrem en un altre món de la ciutat i en un altre punt de vista sobre el qual m’ha enriquit molt escriure. El que sí que et puc dir és que apareix el Paral·lel i apareix el Poble-sec, a més de Sant Andreu i el Barri Gòtic.

En primer lloc, permet-nos preguntar-te com estàs, com us trobeu física i emocionalment les persones que heu estat al capdavant de la gestió de la crisi del coronavirus al CAP Les Hortes?
En 25 anys com a metge mai m’hagués pogut imaginar que pogués passar una cosa com aquesta en el nostre entorn. Ha estat impactant i encara ho estem paint. Ningú estava preparat, però, en aquest cas, el més important no és estar preparat sinó reaccionar adequadament i amb coratge davant del desconegut. I nosaltres ho hem fet. L’equip ha demostrat cohesió, resiliència, compromís i maduresa. Des del primer moment cadascú ha tingut molt clar el seu rol, ens hem cuidat els uns als altres. Tothom ha estat capaç de treure el millor de si mateix, ens hem sentit útils i ha sorgit una màgia que esperem que perduri. Els bons moments han superat els dolents, però tots portem sentiments molt profunds, que sovint han de quedar amagats darrere la cuirassa que representa la bata blanca.

Disposeu de dades sobre l’afectació del virus al Poble-sec? 
Hem fet 3142 visites presencials i 997 domiciliaries, a més de 20555 visites telemàtiques o no presencials. Pel que fa a les dades d’incidència s’han fet 544 diagnòstics clínics de probables positius, s’ha atès 71 casos de pneumònia i hi ha hagut 39 defuncions declarades amb Covid-19 positiu.

Quin ha estat el paper del vostre centre durant la pandèmia?
Diagnòstic, avaluació i seguiment de casos lleus i moderats. En els casos greus hem fet estudi i derivació. I també diagnòstic, proves PCR i seguiment de tots els usuaris i treballadors dels centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i gent sense sostre. Hem donat suport a la residència medicalitzada per a la Covid19 del Paral·lel, hem incrementat les atencions domiciliàries segons les necessitats socials i hem obert en diumenges i festius. Això sense oblidar tota la resta d’activitat assistencial habitual en període pre Covid-19.

Éreu prou mans? 
Hem hagut de reforçar la plantilla amb la contractació d’una metgessa i una infermera i hem comptat amb la col·laboració de quatre voluntaris de l’Associació de Ciències de la Salut, un estudiant d’infermeria i tres de medicina, que ens han ofert una ajuda desinteressada d’un valor incalculable.

La població ha fet un ús responsable del servei d’urgències?
El comportament de la població ha estat exemplar en tot moment. Han ajudat molt a poder fer correctament l’atenció des del centre

Quina valoració fas de la gestió de la crisi fins al moment?
Si feu referència a la gestió dels polítics de la crisi, la meva valoració és que ha estat millorable. En referència a la gestió sanitària per part dels dispositius assistencials i els seus treballadors, ha estat excepcional.

Com ha estat la relació amb l’administració? Heu rebut tota la informació necessària de manera pertinent?
Ens ha agafat a tots de manera tan imprevista que, en general, tots els dispositius sanitaris s’han organitzat de manera molt eficient i autònoma. La gestió més propera a la ciutadania sempre ha anat per davant de les directrius de la feixuga maquinària administrativa.

Heu disposat dels EPI necessaris per fer front a la situació? S’han donat casos de positius entre el vostre personal sanitari?
En tot moment el personal ha estat correctament protegit amb les EPIs corresponents, set persones que treballen al CAP van sortir positives, amb clínica lleu, sortosament. Això no ha afectat al desenvolupament i capacitat de l’activitat assistencial, ja que totes aquestes persones han estat aïllades a casa, treballant telemàticament per voluntat pròpia, sense agafar la baixa, cosa que és d’agrair.

També ens agradaria saber com ha estat la relació amb el veïnat i amb les entitats del barri. S’han generat noves sinergies arran de la pandèmia?
Durant l’estat d’alarma hem mantingut el contacte amb totes les entitats existents i amb les de nova creació que han donat suport durant tot aquest temps. Hem consolidat sinergies sobretot amb els centres residencials on ara la col·laboració ja és molt més propera i de suport.

Com ha funcionat l’atenció domiciliària durant la crisi? 
S’han fet unes 1000 atencions domiciliàries, algunes relacionades amb la Covid-19 i altres amb el control de malalties cròniques. S’han inclòs atencions de nens i nadons i vacunacions infantils a domicili.

Hi ha hagut informacions contradictòries respecte a les PCR que es fan als CAP. Es fan a demanda? Quin és el protocol? 
Les PCR es fan actualment a tots els pacients simptomàtics sota criteri mèdic i als convivents simptomàtics de les persones que donen resultat positiu.

Com es preveu el model de futur de l’atenció primària després de la Covid-19?
De ben segur que la pandèmia ens ha ensenyat que es pot fer una assistència molt més eficient amb un model de qualitat que poc té a veure amb el model que històricament s’ha mantingut amb mínims canvis estètics. Creiem que agafarà protagonisme l’atenció telemàtica i de relació estreta amb el pacient. Abans de la Covid-19 entraven per la porta del CAP fins a 1000 persones cada dia, òbviament això s’ha de reconduir. També és clar que l’atenció a l’usuari s’ha de prestar de la millor manera possible, i això s’aconsegueix si s’acompleixen tres premisses bàsiques: fer l’atenció en el millor moment possible (la immediatesa no sempre és una bona aliada), fer-la en el millor lloc possible, potenciant atenció telemàtica i domiciliària i que es dugui a terme per la persona més resolutiva en cada necessitat. Cal redefinir els rols professionals, jugarà un paper clau l’administratiu sanitari, s’empoderaran infermeria i treball social sanitari i potser algun altre perfil professional que fins al moment no formava part de l’equip d’atenció primària tradicional.

Per acabar, què creieu que es podria haver fet millor en la gestió d’aquesta crisi?
Sobretot la gestió política, l’atenció a les residències i haver pogut disposar de tests diagnòstics des del primer moment als Centres d’Atenció Primària. També s’haurien hagut de facilitar més els feixucs processos burocràtics vinculats tant a l’atenció dels pacients com a les baixes laborals.

Quines recomanacions faríeu a la població? Ens podem relaxar?
Tot i que sembla que actualment la circulació del virus al barri és residual, en cap cas hem de pensar que això està totalment controlat, cal seguir les recomanacions.

Háblenos un poco de su recorrido como activista. ¿Cuándo empieza su interés por la lucha social?
Vengo de una familia de tradición republicana y de izquierdas. Durante la Guerra Civil, mi padre se fue de voluntario a luchar con el Ejército Rojo contra el alzamiento franquista. Eso influyó en mi toma de consciencia y mi posicionamiento. Cuando estudié ingeniería técnica en la Escuela Industrial enseguida me involucré en la creación del Sindicato de Estudiantes. Desde entonces no he dejado de estar activo en los movimientos sociales.

Ha estado vinculado al movimiento sindicalista hasta el momento de su jubilación…
Tenía la convicción de la importancia del movimiento obrero para la transformación de la sociedad. Dejé de estudiar ingeniería y me metí a trabajar en fábricas, tuve que escapar de casa y vivir clandestinamente por intentos de detención. En ese entonces estaba metido en las Comisiones Obreras de la época y así empezó mi vida sindical.

Era usted muy joven…
Sí, antes de ir al servicio militar entré a trabajar en Seat. Era el año 70 y estuve implicado en un conflicto. En una reunión clandestina en Sant Boi nos detuvo la Guàrdia Urbana y estuve unos días en la Modelo. Durante el servicio militar, como tenía convicciones de cambiar las cosas y luchar contra la dictadura, organicé comités de soldados. La policía militar me llevó a ser interrogado a la comisaría de Via Laietana y posteriormente dieron la orden de que tenía que ir a prisión militar. Tomé la decisión de desertar. Estuve un año clandestino en Barcelona, con el apoyo de compañeros de los comités de soldados que había organizado, pero cuando los recursos escasearon para los compañeros que me escondían, opté por exiliarme y me refugié en Francia durante dos años y medio, antes de volver clandestinamente a España poco antes de la muerte del dictador.

¿Entonces regresa a Seat?
Al principio de la transición lideré la batalla por la amnistía laboral en Seat. Fue una de las primeras fábricas en que se consiguió y como consecuencia de ello regresé a la empresa. Desde ese momento volví a retomar la actividad sindical.

Ha visto evolucionar el movimiento sindical. ¿Está usted decepcionado? 
La palabra no sería decepción, porque siempre hay que comprender lo que sucede. Sí es cierto que durante el franquismo había una gran solidaridad y unidad en el movimiento obrero y una capacidad de respuesta importante. Con el tiempo, eso fue cayendo por diferentes causas. Para mí el punto de inflexión que se produce en Seat fue cuando los sindicatos entraron a negociar con la empresa la gestión de las contrataciones. Para la empresa fue un gran negocio porque obtenía unas contraprestaciones. Es decir, si tú te mantenías reivindicativo, la empresa te cortaba el flujo de administrar esos contratos. Se creó un cierto clientelismo sindical. Algunos nos opusimos a ese sistema y a consecuencia de nuestra protesta se expulsó del sindicato a los dirigentes de CCOO de Seat Martorell. Eso condujo a un problema de desmovilización del sindicalismo.

Cuéntenos el desenlace de su lucha en Seat.
En 2005 la empresa impuso un Expediente de Regulación de Empleo (ERE) a 680 trabajadores de la plantilla, que también me afectó a mí, y que fue un proceso de limpieza de la gente más combativa. Ese expediente fue participado también por los dirigentes sindicales de CCOO y UGT. No era un problema de que sobrara personal porque, al cabo de unos meses, la empresa volvía a contratar gente. Una parte de los afectados por el ERE volvieron a la fábrica, pero el núcleo que ellos consideraron que había que cargarse, no podíamos reingresar. Eso nos lo comunicaron en 2008 y precipitó que algunos compañeros nos pusiéramos en huelga de hambre e hiciéramos varias acciones. A raíz de esto, los trabajadores acabaron apretando a los sindicatos para convocar una huelga en fábrica y, a partir de la convocatoria de esa huelga unitaria, la empresa se bajó los pantalones y aceptó el reingreso del resto de gente.

¿Qué poder real tienen hoy en día los sindicatos?
Los sindicatos solo tienen poder si la clase trabajadora en las fábricas tiene consciencia y participa. Hace falta un movimiento obrero educado, consciente, que se una en asambleas… Las crisis evidentemente debilitan el movimiento sindical porque la gente prioriza el tener trabajo.

¿Los movimientos sociales operan al margen de los sindicatos?
Inicialmente los sindicatos históricos eran socio políticos, globalizaban toda la respuesta al sistema capitalista de la época. Cuando su actividad pasa a reducirse a las fábricas y los centros de trabajo, dejan todo un espacio que, en la medida que nadie lo cubre, es la clase trabajadora y la propia ciudadanía la que se organiza y genera movimientos sociales autónomos.

También está usted metido en Marea Pensionista. ¿Qué futuro augura usted en este sentido? ¿Las generaciones venideras tendremos pensiones? 
Creo que la gente joven tiene que mirar la experiencia de las mareas pensionistas y entender que estas no luchan solo por su generación, luchan por mantener las pensiones públicas también para las generaciones venideras. Durante un tiempo, la gente joven solo ha vivido la precariedad y, cuando eso ocurre, la tendencia es a creer que la precariedad es normal. Pero a pesar de esas circunstancias, la gente joven ha sido capaz de reaccionar, de autoorganizarse y de obtener victorias. Yo confío que es posible ganar la batalla de las pensiones.

En estos últimos años ha estado enfrascado en la lucha por la Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC). ¿Cuándo surge esta lucha?
Esta iniciativa surge en el 2011 cuando el gobierno presidido por Artur Mas adoptó una serie de recortes sociales para reducir el gasto social. Hicieron una contrarreforma de lo que era la Renta Mínima de Inserción (el PIRMI) y criminalizaron a las personas que cobraban esta prestación acusándolos de fraude. En el verano de 2011, cuando ya había surgido el movimiento del 15M, respondimos. Entonces nos planteamos que, mejor que volver a la situación anterior al recorte del PIRMI, era apostar por el derecho a la Renta Garantizada de Ciudadanía, establecida en el Estatuto de Autonomía (artículo 24.3). Esa era una formulación mucho más avanzada que el PIRMI.

Se constituye entonces la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciutadana…
Entonces impulsamos una ILP con el objetivo de hacer realidad ese derecho que había en el Estatuto y construimos el proyecto de ley de la Renta Garantizada. Hubo elecciones de por medio y el proceso se ralentizó hasta poder presentar la ILP al Parlament. Cuando ésta fue admitida a trámite, recogimos más de las 50.000 firmas necesarias y, en 2014, presentamos en el pleno del Parlament la propuesta del contenido de esa ILP. Des de la Generalitat siempre se ha intentado que el proceso se dilatara al máximo para que no se votase esta ley y nosotros tuvimos que hacer varias acciones hasta que pudimos empezar la negociación con el gobierno, una negociación que fue muy dura hasta que, finalmente, se aprobó por unanimidad en julio de 2017.

¿Se aplica correctamente esta ley?
Sabíamos que con todas las trabas que había puesto el gobierno de la Generalitat, haría todo lo posible por no aplicarla correctamente, por eso decidimos no disolvernos. La RGC tiene una prestación central, la propia renta garantizada, y los complementos de pensiones no contributivas y prestaciones sociales. Los problemas los encontramos con las nuevas solicitudes, porque se descubrió que estaban incumpliendo la aplicación de la ley; no se aplicaba el silencio positivo y se denegaron muchas solicitudes sin alegar razones claras. El nivel de resoluciones negatorias era del 90% y la gran mayoría eran injustas. A partir de aquí iniciamos acciones iniciativas ante el Parlament para que se revisen todas las solicitudes denegadas, se recorte el tiempo de carencia a dos meses (el tiempo que tienes que demostrar que tus ingresos son inferiores al umbral de la renta garantizada) y se acorte el tiempo de resolución administrativa.

¿El presupuesto que destina la Generalitat a la RGC es suficiente?
Los datos de Idescat en Catalunya, relativos a 2018 cuando ya se aplicaba la ley, indican que hubo un incremento de la pobreza severa y la pobreza relativa. Demostración evidente de que se incumplió la ley. Pongamos como ejemplo la Renta de Garantía de Ingresos de Euskadi, en la que el gobierno de Euskadi se gasta el 4,35% del presupuesto, con una tasa de vulnerabilidad mucho menor que en Catalunya. Aquí se le destina solo el 1,1% del presupuesto. Y eso es insuficiente para implementar correctamente la RGC. Por eso hemos sacado un comunicado en que, ante la situación de emergencia en que la pobreza se va a disparar, planteamos que haya 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer ya el 4% del presupuesto de la Generalitat.

Se ha aprobado el Ingreso Mínimo Vital por parte del Gobierno estatal. ¿Cómo han recibido esta noticia?
En abril del mes pasado enviamos una carta al presidente del Gobierno con una serie de propuestas para garantizar la compatibilidad y complementariedad con la RGC. En primer lugar, esperamos que dicha ley respete las competencias de la Generalitat de Cataluña, así como de otras comunidades autónomas, buscando el mejor encaje con las diversas leyes existentes de Rentas Mínimas, Básicas, de Garantía de Ingresos…

Hemos oído que se presenta a las primarias por Podem junto a Noelia Bail. ¿Como será este proyecto político?
Sí, eso es a título personal. Soy miembro del Consell Nacional de Catalunya en Comú y estoy en Podem desde hace un año y pico. La idea es recuperar lo mejor del impulso inicial de Podem, en que la influencia del 15M fue muy evidente, porque con el tiempo se generan desgastes y abandono de aquellas ideas iniciales. También hacemos una apuesta muy clara por el papel de los movimientos sociales, que nadie se piense que la acción del gobierno es suficiente. Siempre hay que tener muy clara la opinión de los movimientos cuando se hacen debates o medidas parlamentarias.