Com neix l’Espai Salvadiscos?
Salvadiscos tracta, literalment, de salvar discos, de comprar-los i buscar-los-hi una família nova. El projecte neix fa bastants anys, tot i que ara sigui el nostre segon aniversari. En Jordi, que era DJ des dels anys noranta, amb el seu soci, en Salva, van començar amb la idea de salvar els discos, amb l’objectiu de recuperar el concepte d’escoltar un disc de vinil. En aquell moment van començar amb la compra de vinils i es van trobar que havien d’agafar un petit local per guardar el material i trobar-los-hi un nou ús. Encara recordo que a casa del Salva estava plena de caixes amb discos. No venim a facturar, venim a fer una proposta artística. Ara ja no només tenim vinils de segona mà sinó que també en tenim del col·lectiu de DJs que forma part de l’Espai i que es mouen per tota Europa.

És arriscat obrir un espai de discos de vinil en aquests moments?
És una proposta molt arriscada, però nosaltres no hem vingut a fer diners. Fa dos anys ja teníem clar que volíem portar black music, soul, blues, música africana, reggae, ska,  house, metal i disco a aquest barri, i molts més estils de música més híbrids. Al final és un espai d’experimentació i, evidentment, també un espai de trobada i de venda de discos. El veïnat ja s’ha fet amb l’espai i hi ha molta gent que ve potser amb la col·lecció de la seva àvia simplement perquè li agrada el que fem i ens els regala. I després hi ha la feina de processar, netejar, restaurar i classificar, hem hagut de comprar les nostres pròpies fundes i ja portem uns 8.000 vinils restaurats. He de dir que ara mateix és més fàcil vendre un vinil que un CD, perquè ara tot el que tens a un CD ho pots trobar a Spotify.
Hem fet molta presentació de companyies de discos o de segells de Barcelona, en petit format, que venen aquí a presentar els seus artistes i la seva música.

En un moment en què la música comercial i de consum ràpid està en auge deu ser una sort tenir espais d’experimentació com aquest…
Totalment, aquesta és una sala en què s’hi està molt a gust, cuidem els DJs encara que no els hi puguem pagar els preus estratosfèrics que paguen els grans festivals, però aquí tenen la llibertat d’experimentar i replantejar-se coses sense haver de fer en automàtic. Hem crescut molt i molt ràpid. També ens ha beneficiat molt que per l’espai han anat passant DJs molt famosos que ens han donat a conèixer arreu. Hem tingut a MC Prof, que és de la segona generació del dub a Anglaterra, ha passat DJ Vadim, que és un DJ de hip-hop, segurament el DJ més important que hi ha a Europa, i també DJ Undo, que també és productor. Són tot de gent que podria tocar a Razzmatazz, però ve aquí perquè és una sala petita en què poden fer el que vulguin i ser molt més lliures musicalment. Amb DJ Undo vam estar parlant l’any passat, i aquest any volia venir, però com tocava al Sònar havia de tenir exclusivitat, malgrat que estigués tota una setmana a Barcelona. Quan vam parlar li vaig comentar que nosaltres només punxem amb vinils perquè és la nostra cultura, i ell em va dir que feia deu anys que no punxava vinils, però al final va buscar i regirar vinils antics i estava molt content perquè tenia ganes i nervis per començar a punxar, que era una cosa que no li passava des de feia anys. Nosaltres intentem sempre pagar el màxim a l’artista i intentar que sigui el més econòmic possible per al consumidor. La cultura ha de ser així, per això tenim tants socis. Són aquests detalls els que ens fa un espai de culte a la música i al vinil.

I com ho traslladeu al barri?
Intentem fer que aquest no sigui un espai tancat, som a Santa Madrona i aquí hi ha més entitats i espais amb qui tenim xarxa. Estem a la Taula de Cultura del Poble-sec, a la Taula de Santa Madrona, en contacte amb el centre cívic El Sortidor, amb l’Albareda, qualsevol cosa que es munta a la plaça deixem gratis tot el sistema de so, intentem vincular-nos molt amb el barri. Ara estem intentant crear un grup d’associacions culturals al Poble-sec per fer una mica més de força dins l’Ajuntament.

Com valoreu els dos primers anys de vida de l’espai?
Aquests dos anys han estat increïbles. Som prop de 5.000 socis i sòcies no tan sols del Poble-sec sinó de tot el món, és un espai multicultural, només has de venir una tarda per veure-ho. El primer any vam fer una festa d’un dia per celebrar l’aniversari i aquest n’hem fet tres setmanes, així que et pots imaginar la bogeria que ha estat muntar això. Per sort som una gran família i ha estat meravellós, ha vingut gent de tot arreu a punxar, i també DJs del barri. El 15 de juliol vam fer 15 hores de DJ sense parar, un All Star DJ. Esperem seguir com estem durant molt més temps, i sobretot, no deixar mai de fer culte al vinil i a la música.

Qui és Míriam Martin?
Soc assessora lingüística, vaig estudiar filologia catalana i actualment em dedico al món de l’assessorament lingüístic des de fa divuit anys. Vaig començar al Termcat, al centre de terminologia de la Generalitat de Catalunya, i durant catorze anys he estat també a l’Optimot. M’he especialitzat en assessorament lingüístic com deia i actualment també faig divulgació de la llengua, col·laborant en diversos mitjans com Catalunya Ràdio, el Nació Digital… Recentment com autora he escrit Teràpia lingüística, amb Ara Llibres.

Què buscaves amb el llibre ‘Teràpia lingüística’? Fer una guia del català actual?
Terapia lingüística ja és un títol que et fa pensar. I et fa dir, ostres: hem d’anar a teràpia els catalans? Doncs sí, possiblement necessitem una mica de teràpia. I en aquest llibre toco diversos punts, o aspectes, molt bàsics que crec que hem de treballar. Són la inseguretat que sentim els catalanoparlants, perquè ens cal recuperar més consciència lingüística i més intuïció per tenir autoconfiança. Això és el que té ser una llengua minoritzada, que no ens ho acabem de creure, i pequem de romanticisme. També toco el registre informal, per fer més pedagogia sobre el registre col·loquial.

La situació de la llengua és tan preocupant com perquè necessitem teràpia?
El llibre conté traces d’humor també, perquè jo no entenc la divulgació de la llengua sense això. Va amb mi. Però alhora sí que podem dir que ja fa molts anys que ens estem lamentant, i fa deu anys i més que hi hauríem d’haver posat remei. Però el tarannà del català, el tòpic, és anar amb el barret de barrufet rondinaire: anem criticant, però no hi posem remei i no fem propostes concretes. Tenim una mala salut de ferro, som persistents, però també pequem de romanticisme. Ara mateix tenim un deu en anàlisi, però, en canvi, ens falta una mica d’actuació i ens cal posar-nos les piles. Fa uns quants anys que tenim dades alarmants, i sembla que ara amb el canvi de secretari de política lingüística s’estan fent coses.

Com podem actuar des de la societat civil?
Des de la societat civil cal que tinguem consciència lingüística i que siguem activistes per la llengua. Per això a vegades quan hi ha gent que ens diu que el jovent està abandonant la llengua crec que és molt discutible, perquè actualment hi ha un sector de joves molt militant, sobretot a les xarxes, que fan bona feina. Jo vull pensar que hi ha joves que ja tenen aquesta consciència lingüística, i que no es mereixen ser tractats amb condescendència per part dels adults, com passa a vegades. Amb això vull dir que els adults també tenen part de responsabilitat.

I quin paper hi juga l’administració aquí?
Des de les institucions evidentment s’han de posar més les piles, perquè la nostra llengua es troba en una subordinació i submissió lingüística per part de l’Estat espanyol. Sense mesures de govern, això no va enlloc. Des del Govern també s’haurien de fer la seva pròpia teràpia individual per enfortir-se, per creure-s’ho i a partir de llavors ja ens hi podem posar. Ens omplim la boca de què el català no es toca, però sí que es toca; i si ens descuidem… tocat i enfonsat! Hi ha hagut canvis però cal continuar.

Necessitem fer del català una llengua més atractiva?
L’adjectiu d’atractiu és molt trampós, la llengua de per si és atractiva, però sempre ho vivim des de la subordinació a una llengua dominant. Sembla que sentim un autoodi que es fa inferiors, però hem de tenir clar que el català de per si és atractiu. És veritat que els joves, com que “mamen” també d’altres llengües a les xarxes a través dels influenciadors… Tenen una tendència a pensar que el castellà, o l’anglès, és el que “mola”. I aquesta situació sí que l’hem de revertir, però des de la pedagogia de poder explicar que podem parlar un català estripat, que podem relaxar-nos oralment amb un registre més col·loquial, i tampoc passa res!

L’humor és una bona eina per acostar la llengua?
Llengua i humor, evidentment van de la mà. Jo no ser fer-ho d’una altra manera per arribar a un públic més jove. L’humor per a mi és imprescindible i ens serveix per trencar el tòpic del catalanet formal i seriós. Ens feia falta un late show, i sembla que es van fent coses en aquest sentit. Jo he participat, fent algunes sessions lingüístiques, al programa Zona Franca amb en Joel Díaz que serveix per trencar estigmes que tenim els catalans. Cal dir que el català col·loquial no vol dir que sigui incorrecte, encara que avui aquesta idea persisteixi.

Com convenceries algú de què el registre informal no és nociu per a la llengua?
Posaré un exemple. Quan el grup musical The Tyets va treure el seu últim disc, hi havia molta gent que es posava les mans al cap perquè utilitzaven alguns barbarismes. Diuen “Coti” i “bailoteo”, sí, però això serveix alhora per captar públic per escoltar la seva música en català. Han creat un fenomen de masses, i això és molt important. Amb això el que vull dir és que el panorama musical actualment es troba en un bon moment.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Com vas decidir ser bomber?
Em ve de família, el meu pare era bomber i jo jugava a voleibol amb l’equip dels fills de bombers, a “balonvolea”, es deia en aquell temps, mentre estudiava Electricitat a l’Escola Industrial. Vaig entrar-hi per oposicions l’any 1974, a la caserna de l’Eixample i després vaig estar dotze anys a la caserna del carrer Lleida, que van ser formidables per mi perquè estava molt vinculat al barri i quan anava a fer un servei tothom em coneixia.

Ens podries explicar alguna anècdota de la teva trajectòria a la caserna del carrer Lleida?
Doncs en tinc moltes d’anècdotes, però hi ha una que em va impactar molt, l’incendi de l’edifici Autopistas de la plaça Gal·la Placídia. Tenia vint-i-una plantes i van cremar les últimes, jo vaig pujar amb dos companys i quan érem a dalt vam veure que no estava ben feta la instal·lació perquè arribés l’aigua. Ens van comunicar que hi havia una família a dalt de tot, a la planta vint-i-una. Hi vam pujar i ens van ordenar baixar perquè el foc ens estava acorralant a la planta dinou. Vam haver de deixar la família allà, tot i que després vam saber que havien pogut sortir. I nosaltres vam baixar com vam poder, deixant les ampolles allà mateix i saltant tres o quatre esglaons entre el foc. Em van nomenar sergent després d’aquest incendi.

Deu ser molt dur anar a casa després de dies així.
Sí, sí, necessites un bon equip i no pots donar res per segur, cada incendi és diferent. En una altra ocasió vaig estar ben a prop de morir, quan es va incendiar un vaixell ple de bales de cotó. Feia tres o quatre anys que havia entrat a Bombers i vam anar cap al port, vam obrir una comporta del celler de càrrega del vaixell i es va alliberar CO2 sense avisar, i jo no tenia posada la màscara de l’equip respiratori. Llavors, vaig començar a baixar les escales i, de sobte, vaig perdre el coneixement. Per sort, els companys em van agafar a temps, perquè, si no, ja queia avall. Vaig estar una temporada que ho revivia tot al llit quan dormia.

També hi deu haver una part positiva, es comenta que el dia que feies cinquanta anys vas salvar la vida a un nadó, com va anar això?
Sí que n’hi ha. Això que comentes, jo el 28 de setembre faig anys i quan feia els cinquanta vam anar a un incendi del carrer Ferlandina. Quina fumera hi havia… Jo vaig pujar a dalt sense saber el que cremava ni el que hi havia, i una veïna de sobte em va dir que hi havia nens. Estava en una habitació fosca i tenia una llanterna i anava palpant, i, de sobte, dic: “hòstia, un bressol”. Fico la mà i hi havia un nadó, me’l vaig ficar dins l’armilla i el vam recuperar. Anys després, quan em vaig jubilar, els companys em van regalar una estatueta que era un bomber amb un nadó en braços.

I suposo que també heu passat moments divertits a la caserna del carrer Lleida. 
I tant! Un munt. Hi va haver un incendi de matinada i, un cop a fora, ens vam adonar que ens faltava un company. De cop i volta, quan ja estàvem quasi apagant el foc, veiem al bomber que venia corrent. No havia sentit la sirena i vam marxar sense ell. Quan va arribar, estava exhaust…

I a banda de bomber de professió, ets president de la penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, veritat?
Doncs sí. Estant jubilat encara m’hi dedico més i gaudeixo dels moments amb els companys de la penya. A més, també anem a la Mostra d’Entitats del Poble-sec i el que estem fent és anar-nos involucrant al barri.

D’on et ve l’esperit associacionista?
Bé, jo vaig néixer aquí, al carrer Mata, i recordo de petit que quan venia l’estiu tots els veïns i veïnes sortien al carrer amb les seves taules i les seves cadires i sopaven, feien les revetlles i portaven orquestres. Anys més tard jo vaig començar a portar la Comissió de Festes de Mata-Piquer i anava a l’Associació de Veïns, que estava aquí al carrer Cabanes, i amb la gent que hi participava vam muntar la penya l’any 2009, quan el Barça funcionava bé.

I ara, encara que el Barça no vagi tan bé, us hi continueu trobant?
Clar, l’important de la penya barcelonista és tenir un lloc i un moment per veure’ns tots plegats i celebrar cada any que anem passant. Jo sempre que puc baixo i miro d’arreglar algunes coses, per exemple, el tema de poder ser soci o el manteniment de les quotes del Barça, tot va per internet i hi ha molta gent que no sap fer-ho i que se l’ha d’ajudar.

Què en pensa la penya del trasllat a l’Estadi Lluís Companys?
No ho sé… serà un merder impressionant. Estarà ple de cotxes, van dir que posarien una llançadora des de plaça Espanya, però això té molt poca capacitat, i l’Estadi també. Bé, res pot comparar-se amb la capacitat del Camp Nou, però… jo no ho veig clar.

I ara, que ja fa uns anys que estàs jubilat després d’una vida frenètica, què fas en el teu dia a dia? 
Moltes coses, jo no m’avorreixo gens. Entre la Penya, la Festa Major i l’Associació de Veïns… no em puc queixar. I també tinc dos grups de bombers amb qui anem a esmorzar de tant en tant i ens posem al dia de com va tot. La meva dona sempre em diu que no sé parar quiet i té força raó.