Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Montserrat Morera: ‘‘Arran del moviment 15M la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn’’

La Torre Jussana, un edifici neoclàssic de 1825, és la seu del Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) que agrupa les més de 4.500 associacions que hi ha a la ciutat. Parlem amb la presidenta del Consell des de fa tres anys, Montserrat Morera (Barcelona, 1955). Catedràtica de música recentment jubilada, la Montserrat ha estat vinculada des de ben jove al moviment associatiu: va ser una de les impulsores de la Taula de Joves de Catalunya al final de la Dictadura i del Consell Nacional de la Joventut. Abans d’assumir el càrrec de presidenta del CAB formava part de la Taula d’Entitats de Sarrià i està especialment vinculada al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Publicat

on

Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Mercè Managuerra: “Vull un teatre amb valors i que aporti alguna cosa”

Des de fa uns quants mesos el Poble-sec compta amb un nou espai escènic, un teatre que reivindica l’artesania, que defuig de l’endogàmia habitual en el món de l’espectacle i que aposta per obrir-se al barri, a la gent. Al capdavant d’aquesta sala hi ha la Mercè Managuerra (Barcelona, 1950), una dama del teatre que ha mamat dels clàssics i que ha reflexionat molt sobre la seva professió i sobre com vol fer les coses. Podeu llegir aquesta entrevista i després acostar-vos al carrer Salvà, 86 i deixar que ella mateixa us expliqui què és Dau al Sec i quins projectes té en ment, veureu com li brillen els ulls quan parla de coses que l’entusiasmen i entendreu que l’art és a l’abast de tothom.

Publicat

on

Parlem dels teus inicis en el món del teatre. Sempre vas saber que series actriu?
Quan era joveneta anava a classes de teatre a l’escola l’Arc, però pensava que dedicar-se a aquesta professió era impossible si no tenies els pares o algú proper que s’hi dediqués. I també pensava que no es podia viure del teatre, cosa que al llarg dels anys he pogut confirmar (riu). Vaig pensar que era millor estudiar una carrera i vaig optar per filologia i lletres.

Després de la carrera reprens el teatre?
Jo coneixia la Isona Passola i la Rosa Novell perquè havíem fet teatre juntes, un dia –quan ja havia acabat la carrera– em van dir que necessitaven una persona que fes de Palas Atenea a Les Troianes, que es representava al Grec sota la direcció de Joan Lluís Bozzo. Vaig accedir encantada, a mi m’agradava el teatre i en aquell moment ja anava a l’Insitut del Teatre, on estudiava mim i pantomima. Volia treballar bé el cos i la veu abans d’estudiar interpretació, però mai vaig pensar que em dedicaria a ser actriu i que em pagarien per fer-ho. Després em va sorgir l’oportunitat de fer Terra Baixa i un espectacle de Joan Brossa dirigit per Fabià Puigserver. En aquells moments no era com ara, era més fàcil: la gent sabia que feies teatre i t’oferien papers.

I quan vas decidir marxar a estudiar a l’estranger?
Quan vaig acabar els tres cursos de mim i pantomima vaig fer uns altres dos de veu i aleshores vaig començar a estudiar interpretació per lliure a l’Institut del Teatre, però els professors d’interpretació no oferien els mètodes que a mi m’interessaven, així que vaig demanar una beca Fulbright i me’n vaig anar a estudiar dos anys a Nova York i després a París.

Se’t van obrir més portes quan vas tornar a Barcelona?
Al contrari! Aleshores jo ja tenia més de 30 anys, ja no podia fer tants papers de joveneta, havia sortit de la roda i, tot i que tenia més formació, vaig veure que seria molt complicat viure del teatre perquè ja no em cridaven. Si volia fer teatre, havia de ser jo mateixa qui el produís, i així ho vaig fer: la primera obra que vaig produir va ser El Camí de la Meca, amb una directora americana, també vam fer Anuncis Classificats a la Villarroel, La casa de nines, etc.

Durant la teva trajectòria has fet, sobretot, teatre clàssic…

M’agrada molt el teatre de la paraula i on està més ben articulat és en el món clàssic. Al teatre contemporani la paraula hi és però no és la matèria fonamental. El teatre clàssic està fet sobre la llengua i a mi m’agrada molt la poesia i el llenguatge.

Anem ara a la teva etapa com a directora del teatre Akadèmia. Com hi vas anar a parar?
Jo ja portava una trajectòria llarga com actriu i feia més de 20 anys que donava classes a l’Institut del Teatre. La persona que tenia els diners, l’Elsa Peretti, a qui jo coneixia molt, feia molts anys que em deia que havíem de fer un teatre. Jo ho veia com una cosa molt difícil però el 2007 va sorgir la oportunitat d’engegar aquest projecte des de zero i m’hi vaig llançar. Com que jo no havia portat mai cap teatre li vaig dir que no volia cobrar, perquè no sabia com sortiria tot plegat i perquè volia llibertat total.  Tenia clar que volia que fos una sala acollidora, que els diners que ens donava l’Elsa s’aprofitessin bé i ajudar a que actors bons que no eren coneguts poguessin treballar. Crec que ho vaig aconseguir.

Treballes durant 10 anys a l’Akadèmia sense cobrar res?
Res. Jo no faig teatre per diners, faig teatre per amor. El meu objectiu principal era (i és) que hi hagués un espai de teatre més enllà de l’Star System, cosa que no hi ha manera que s’entengui. Per això treballo i per això no vaig cobrar a l’Akadèmia, perquè a mi l’Star System no m’interessa, em nego a entrar en aquesta dinàmica. Aleshores, quan vaig marxar del teatre Akadèmia perquè veia que començava a perdre llibertat de decisió i que tenia més il·lusió per altres coses, l’Elsa va voler pagar-me una xifra pels anys de feina al teatre, i així va ser com vaig poder comprar això.

Dau al Sec. Què és aquest espai?
Dau al Sec encara no és. És com un fill que acaba de néixer i l’únic que sé és que és fill meu. El que et puc dir és que vull fer un teatre que aporti humanització, un teatre amb valors i que aporti alguna cosa a aquest barri.

Un teatre de barri.
M’encantaria. Vull que les arts escèniques tinguin una funció social. Fer tallers per als nens i fer una coral per a gent gran i nens, perquè penso que això aportaria molta alegria. També volem fer teatre amb aficionats, teatre artesanal, de laboratori. I que el teatre pugui ajudar a pensar i a debatre sobre coses que normalment no ens plantegem. Estic oberta a totes les propostes de gent que vulgui aprofundir en els temes, lluny de frivolitats. Al teatre hi ha molt narcisisme i molt ego, dues coses molt destructores però necessàries per vendre, i jo vull fugir d’això.

Tens una idea romàntica del teatre, de l’art…
Per a mi l’art és tan important com respirar, com sentir l’amor i compartir-lo.

Continua llegint

Entrevistes

Júlia Costa: “El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida”

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és una poeta i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis (1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (1994). En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994), Rondalla del camí (1998), La descomposició de la llum (2007), L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2010). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull Indrets i camins (2005) i ha publicat els llibres de poemes La pols dels carrers (2006) i Les fràgils paraules (2015). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d’Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L’any 2006 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum. Júlia Costa manté alguns blogs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i Tèrbol atzur.

Publicat

on

Per

Com van ser els teus inicis al món de la literatura?

Ja de petita m’agradava molt dibuixar i llegir; per Reis, pel meu aniversari, per Sant Jordi, pel meu sant, sempre demanava llibres, de regal. Més endavant fins i tot vaig guanyar un concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola, a nivell de Catalunya.

Quines eren aquestes primeres lectures?

Recordo molt bé les novel·les com ara la sèrie de Mujercitas, les obres de Jules Verne, de Folch i Torres… M’ho llegia tot. En aquells temps recordo que anava a la llibreria Sapadell o a la Torradas a canviar llibres, revistes i tebeos. O als Encants de Sant Antoni, els diumenges. Comprar-ne de nous era car i a casa els pares eren gent treballadora i no sobraven els diners.

Vas haver de treballar per pagar-te els estudis…

Efectivament, estudiava batxillerat i més tard magisteri, en horari nocturn, i de dia treballava en una empresa d’accessoris de cotxe que es deia Harry Walker. No era fàcil, havies d’ajudar la família.

Dius que vas estudiar magisteri, vas ser mestra?

Sí, sempre a l’escola pública, vaig començar l’any 1972 a Molins de Rei i després a Sant Feliu de Llobregat i Abrera. L’any 1978 vaig obtenir plaça a L’Hospitalet on vaig romandre fins a la meva jubilació, el 2008. Vaig fer l’especialitat d’educació especial i més tard em vaig llicenciar en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida, he format part de grups de recerca pedagògica i vaig impartir cursos a l’Associació Rosa Sensat, sobre tot durant la dècada dels vuitanta.

Has nascut i vius al Poble-sec, a tocar del Paral·lel. Què ens pots dir al respecte?

Doncs, és veritat. Hi  vaig néixer el 1948 i encara hi visc, amb un breu interval d’un parell d’anys. Sempre he estat vinculada a aquests carrers i a la seva gent. Això m’ha permès conèixer les interioritats del barri, viure en primera persona els canvis que hi ha hagut i els d’aquests darrers anys i tenir una visió global i crec que prou equànime.

Canvis a millor o a pitjor. Com ho veus?

Veig molt alarmisme, moltes queixes, però els canvis en la composició del veïnat, això de si ve gent de fora o si tenim massa turistes no crec que perjudiqui tant com es comenta, ja que té molts aspectes positius. Si les escoles s’han mantingut ha estat gràcies a la gent de tot arreu que viu avui al Poble-sec. Aquest és un barri amb una forta personalitat i sempre ha estat un barri d’acollida de les diferents onades migratòries, ho ha fet al llarg de la seva història, ja fa 150 anys. Va néixer per acollir els nou vinguts a Barcelona, amb el creixement de la ciutat. Crec que ha millorat en moltes coses com ara la remodelació dels carrers, la millora de les façanes, en oferta cultural i sobretot en educació, les escoles del barri, avui, són modèliques i funcionen d’allò més bé. He seguit força el treball dels equips de mestres i em sembla admirable. Això no vol dir que no hi hagi problemes o gent conflictiva, però això ni és d’ara ni és una exclusiva del barri.

I respecte al Paral·lel…

Crec que es mitifica molt el passat. El Paral·lel dels inicis era un Paral·lel de barraques molt humils i d’espais atrotinats, amb espectacles que avui potser ens posarien els pèls de punta. Durant els anys 20 i 30 va millorar molt a causa de la situació econòmica. El de la postguerra i dels anys 50 és el que més recordo de petita, amb els seus cinemes, revistes, cerveseries, i, més endavant, amb la revifalla del teatre. Encara conserva uns quants teatres i més que comparar-lo amb el seu passat cal comparar-lo amb d’altres espais de la ciutat, que han perdut gairebé tots els referents. Segueix tenint molta personalitat, la del segle XXI. Tenim la Sala Apolo, el teatre Apolo, el Barts, el Condal, el Victòria, i espais propers interessants, cadascun en el seu estil propi i singular, com ara el Bagdad o el Tantarantana. Les modes i les tendències canvien i de vegades mirar massa cap al passat no et deixa ser conscient dels aspectes positius del present. Això sense parlar de les petites sales alternatives del nostre barri, com La Vilella, per exemple.

Parlem de literatura i de llibres. Quins són els teus autors preferits i quins suggeriries o recomanaries?

Sempre he tingut inclinació pels clàssics del segle XIX, per exemple Tolstoi, Dostoievski, Balzac. També m’agrada la literatura anglosaxona, centre-europea i hispanoamericana. En poesia tinc predilecció per autors catalans clàssics com Espriu i Sagarra. El que passa és que cada dia descobreixes nous llibres i nous autors i autores, afortunadament. No m’agrada fer recomanacions, ja que els gustos són molt diferents i les valoracions depenen del moment en el qual t’acostes a un llibre. Com que crec que en aquest camp les dones encara estan una mica oblidades, i per fer país, mencionaré autores catalanes, com ara Olga Xirinacs, entre les grans, en edat i categoria, més coneguda per la narrativa però que té una obra poètica d’altíssim nivell. Pel que fa al barri o a les seves rodalies, tenim a Sílvia Romero, del Poble-sec, tot i que ara viu a Sant Antoni, on també resideixen d’altres escriptores molt interessants, com Maria Barbal o Maria Carme Roca, que va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana. Una molt bona escriptora, amiga meva, és Montserrat Galícia, de Cornellà, una de les autores més importants en el camp de la ciència-ficció catalana. Podria fer una llista molt llarga i me’n deixaria moltes, per això he acabat per dedicar un dels meus blogs a dones escriptores, poetes catalanes, sobretot.

Veig que totes són dones. El fet de ser dona t’ha representat algun problema en la teva carrera literària?

He recomanat aquestes autores perquè són actuals i no tan sols perquè siguin dones, però tot compta. Jo, personalment, no m’he sentit gaire discriminada pel fet de ser dona però no es pot negar que les dones han tingut menys reconeixement que els homes, en molts camps. Tan sols cal fixar-se en els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi, els premis Nobel, amb una diferència inexplicable entre les concessions fetes a homes i dones, fins i tot en camps en els quals no es pot dir que no se’n trobin. I, malauradament, això es pot fer extensiu a molts altres àmbits de la cultura en general. En el món de l’art, de la ciència, de la pintura, de la música, del cinema, passa el mateix o pitjor. En els darrers anys hem sabut de l’existència d’un munt de pintores importants, per exemple, de totes les èpoques.

Què opines d’aquells que parlen en femení sempre? Alguns polítics ho fan.

S`ha arribat a un extrem que de vegades és ridícul però això és conseqüència directa del sexisme que ha imperat en la societat. En els antics diccionaris es podien trobar exemples i definicions clarament masclistes i discriminatoris. Quan treballava de mestra procurava recórrer a termes genèrics com ara alumnat, veïnat, ciutadania, persona… També ho intento quan escric, crec que les escriptores –i escriptors– tenen un paper important en les adaptacions de la realitat del present a un llenguatge correcte i igualitari però que no grinyoli.

Ets més novel·lista que poeta o a l’inrevés?

Són gèneres diferents tot i que en ocasions poden convergir. M’agrada escriure de tot, també articles de divulgació sobre història, per exemple, com els que publiquem als llibres de CERHISEC. També he escrit narracions breus i articles pedagògics.

On estan ambientades les teves novel·les?

Alguns textos narratius els situo en el Paral·lel, en el Poble-sec, a Montjuïc, en espais que conec bé, però també tinc una mena de paisatge rural, inspirat en els orígens dels meus pares i avis, amb noms inventats i una geografia que beu en moltes fonts. De poemes en tinc de més descriptius i realistes i d’altres que fugen de la realitat i evoquen imatges gairebé oníriques.

Has estat guardonada amb diversos premis literaris i vas ser finalista del Premi Sant Jordi…

Sí, amb la novel·la La descomposició de la llum. Però per diferents motius no es va publicar fins que no va guanyar el Premi Olga Xirinacs el 2006. Una part de la novel·la transcorre al Paral·lel i a les barraques. Publicar, avui, és complicat. I encara ho és més la difusió de l’obra, quan s’ha arribat a publicar.

I ara, què fas? Quins projectes tens?

Col·laboro amb CERHISEC (Centre de Recerca Històrica del Poble-sec), amb Tot Història, amb el Zona Sec, que és el diari del Poble-sec. Pinto i dibuixo. Faig ressenyes literàries sobre cinema i teatre pel blog cultural Llegir en cas d’incendi. Tinc diferents blogs personals, entre els quals La Panxa del bouUn balcó al Poble-sec i un dedicat a la poesia escrita per dones, amb prioritat per les autores catalanes, que es diu Tèrbol atzur. Respecte a projectes, estic revisant un parell de novel·les i un recull de poesia però no sé quan ho publicaré. Segueixo enfeinada.  I en el tema literari, és millor no tenir pressa.

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Entrevistes

José María Prat: “Les arts marcials van més enllà de la imatge deformada”

Una de les ensenyances de Lao Tse al llibre Tao Te King afirma que “aquell qui roman al seu centre, perdura per sempre”. El taitxí, una de les arts marcials més practicades arreu del món, inclou tècniques per treballar aquest equilibri intern, a més de fomentar el benestar emocional i contribuir en la salut física de qui el practica. Aquest mes parlem amb el mestre José María Prat (Barcelona, 1958), una persona que va iniciar-se en les arts marcials amb només 15 anys i que a dia d’avui s’ha convertit en un dels grans representants del taitxí a Occident.

Publicat

on

Què el va motivar per començar en el món de les arts marcials?
Quan era petit, molts diumenges anava amb el meu pare i el meu avi al Gran Price i al Salón Iris, uns locals on es feia lluita greco-romana i boxa, però la meva motivació real per començar en les arts marcials va ser la necessitat de defensar-me: quan era adolescent vivia a barris perifèrics de Barcelona on hi havia mal ambient, molta violència i alguna vegada m’havia endut un ensurt…

I des d’aleshores no ha deixat de practicar… Quins estils domina?
Toco diversos estils: el kungfu, que són unes tècniques més fortes, més ràpides; i el taitxí, que a Occident ha arribat més per motius terapèutics i d’autoconeixement.

Quina és la filosofia que hi ha darrera d’aquesta disciplina?
El taitxí és una tècnica taoista, és l’emblema del ying i el yang i tant els moviments com la respiració es fan d’acord amb aquests dos principis, però el taitxí no està tan vinculat a la religió o a la filosofia com a l’humanisme, sempre tenint present la dualitat complementària del ying i el yang.

Però el taoisme no es considera una religió?
El taoisme té una vessant més humanista i una vessant alquímica de treball interior, com el ioga. També inclou una vessant religiosa, però aquesta queda al marge del taitxí.

Es pot entendre aquesta disciplina sense conèixer la cultura xinesa?
Una persona pot aprendre taitxí sense estar integrat en aquesta cultura, però si es vol aprofundir més en el seu coneixement va bé llegir coses sobre budisme, taoisme… En el meu cas he llegit molt, he estudiat budisme tibetà i també soc diplomat en medicina tradicional xinesa.

El taitxí és un esport de competició?
Sí, a la Xina hi ha competició de tui shou (pushing hands), que és una mena de lluita en parella. Es fa un cercle a terra i mitjançant les tècniques del taitxí, un dels competidors ha d’aconseguir treure l’altre del cercle. Però aquesta vessant competitiva no ha arribat gaire a Occident.

Quina part del taitxí és la que interessa més a Occident?
Aquí el que ha arribat més és el tema de la meditació, l’autoconeixement i com a tractament d’algunes malalties. La majoria de la gent comença per temes de salut, però quan veuen que cada moviment es pot aplicar en defensa personal, també els interessa.

Què li aporta a vostè la pràctica d’arts marcials?
Sobretot salut, pau interior i estar bé amb mi mateix. Les arts marcials aporten molts beneficis, més enllà de la imatge deformada del cine, on sembla que tot són cops de puny i baralles… Però en realitat la gent que s’ho pren més seriosament és gent tranquil·la, que no han de demostrar res a ningú.

Actualment realitza entrenaments? Quin mètode segueix?
Sí, sempre en petits grups i en parcs. Pel que fa al mètode, treballo com es fa a la Xina: primer un escalfament, uns exercicis de chi kung, després fem la forma de 108 antiga (108 moviments) i després treballem en parella amb el tui shou.

En les arts marcials és molt important la figura del ‘sifu’ (mestre)?
Sí, jo he tingut molts instructors. Al final acabes buscant un mestre que sigui com tu, que tingui un tarannà semblant. Si és una persona cultivada, el mestre pot convertir-se en un guia espiritual. Hi ha mestres que es basen més en el tema físic i d’altres que donem més importància a la respiració i el treball interior.

Parli’ns del seu llibre ‘Tai Chi. Equilibrio y Armonía para todas las edades’ que va escriure amb el mestre Peter Yang.
Aquest és el primer llibre de taitxí a Espanya i un dels primers a Europa. Quan el vaig escriure tenia 19 anys i prèviament ja havia fet un llibre de kungfu. Aleshores des de l’editorial em van proposar fer aquest altre amb el pare Yang, que era un mossèn xinès. Es va convertir en el meu mestre i al mateix temps que jo estudiava amb ell, fèiem el llibre.

Quina era la història del pare Yang?
Ell s’havia escapat de la guerra civil xinesa entre Mao Tse-Tung i Chiang Kai-shek. Quan va guanyar Mao Tse-Tung, els religiosos es van escapar i Franco va pagar una beca a 15 capellans xinesos perquè vinguessin a Espanya. A Barcelona van venir el pare Liu i el pare Yang, que va ser canonge de la catedral i es va convertir en un home molt conegut.

Es podria quedar amb només una de les seves ensenyances?
Ell deia “tranquilidad más tranquilidad alarga la vitalidad”. Sempre advocava per la calma, la pau interior i la relaxació profunda. És molt important no posar-se nerviós perquè l’estrès altera l’energia vital i el xen.

Per acabar, expliqui’ns alguns dels beneficis físics del taitxí.
Va molt bé per enfortir la musculatura, regula la pressió sanguínia, el cor baixa les pulsacions, ajuda a millorar la flexibilitat i ajuda a prevenir malalties com l’artritis.

I pel que fa als aspectes mentals?
Només el fet de controlar la respiració ja és un bon remei contra l’estrès, la ment es calma i l’ansietat es redueix. També va molt bé per curar l’insomni i ofereix un major autoconeixement degut als entrenaments en silenci, amb la respiració profunda i als moviments del cos realitzats molt lentament.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.