Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Lluís Cabrera: “No cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument”

Publicat

on

En Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) és, per sobre de tot, un home apassionat. No té estudis de música però ha begut del flamenc des de l’adolescència. Un dia va escoltar la veu d’Enrique Morente, el seu gran amic, i se’n va enamorar. L’any 1979 va fundar el Taller de Músics del Raval, una escola que avui compta amb un miler d’alumnes i un fotimer de projectes que giren al seu voltant. En Lluís coneix el Raval com el palmell de la seva mà, té milers d’idees revolucionàries al cap i ha format part de moltes causes activistes des de la seva arribada a Barcelona. Es considera llibertari, i tot i que diu haver perdut la fe en la política, creu en la lluita social organitzada i, sobretot, en les persones.

El teu amor per la música, i especialment pel flamenc, es remunta a la teva infantesa a Andalusia?

Jo vaig descobrir el flamenc aquí, a Barcelona. Treballava en un taller tèxtil i posàvem la ràdio cada matí, escoltàvem cante i copla. Un dia vaig escoltar l’Enrique Morente cantar un romanç de Miguel Hernández i vaig pensar “això és una altra cosa”.

Et va fascinar tant que vas impulsar la penya flamenca Enrique Morente.

Aleshores tenia 16 anys. Ens trobàvem un grup de gent al Centro Social Roquetes i vam muntar una penya flamenca amb el nom d’Enrique Morente, precisament per aquest tema que vaig escoltar a la ràdio. Era l’any 70, en plena dictadura. Vaig anar a Madrid i li vaig demanar permís a ell i al Govern Civil. Vaig fer tota la paperassa tot i que jo no podia estar ni a la junta, perquè era menor. La penya va arribar a tenir 500 socis i va durar fins l’any 78.

A Nou Barris vas estar implicat en diverses causes socials.

Sí, vaig formar part de les juntes per reivindicar millores urbanístiques al Cinturón de Ronda, vaig implicar-me en les lluites perquè arreglessin els pisos de La Obra Sindical del Hogar del Verdum, en les lluites per reivindicar una sanitat orientada a la prevenció en un CAP de Roquetes, en l’enderrocament de la plata asfàltica… I vaig promoure les 30 hores de Festa Popular, que va marcar l’origen de l’Ateneu de Nou Barris, al 1977.

Com va començar l’aventura del Taller de Músics?

Va ser l’any 1979. Als conservatoris no hi havia programes d’estudi basats en la música moderna (el jazz, el flamenc, el rock…) i, amb dos socis, vam decidir muntar una escola amb un programa d’estudis basat en aquests gèneres perquè la gent pogués dedicar-se a la música sense haver de ser un concertista clàssic. A Espanya hi havia un buit en aquest sentit, però a Europa i als Estats Units ja existia aquest model integral.

Quina és la filosofia de l’escola?

La filosofia es basa en que primer aprenem a parlar i després aprenem a escriure. Amb la música és el mateix, no cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument. Tu toques l’instrument i, a partir d’aquí, ho aprens tot. Al Taller tot gira al voltant del Combo: alumnes del mateix nivell que toquen en grup sota la direcció d’un professor que els munta un repertori. La resta de matèries teòriques giren al voltant de l’objectiu principal: que l’alumne toqui.

Explica’ns les altres propostes del Taller de Músics més enllà de l’escola del Raval.

És un pop amb moltes potes: hi ha l’escola del Raval, on tothom pot entrar encara que no tinguin nivell; també al Raval fem el Curs d’Orientació Superior per preparar els alumnes per al grau superior. A Sant Andreu tenim l’escola superior de música, que funciona com una universitat. A més, tenim un espai sènior més amateur; el taller jove; i el club JazzSí, un bar on fem música en viu cada dia amb alumnes i professors de l’escola.

Quin moment viu la música en directe a Barcelona després de la circular que pretenia afavorir-la?

Gairebé no hi ha llocs on fer música a Barcelona. La música en directe als locals petits no dona rendibilitat econòmica, per tant, no n’hi ha. Va haver-hi aquella circular però a la pràctica no hi ha hagut una demanda d’obertura de llocs per fer música perquè hi ha entrebancs, cal insonoritzar… S’esperava un allau de locals que se sumessin però no ha estat així.

On poden tocar els alumnes que s’estan formant?

Nosaltres tenim un servei de management on treballen persones venent bolos a l’exterior, a tot el món. Aquest any hem tancat amb 327 concerts de venta. També organitzem Erasmus amb l’escola Superior i promovem que els alumnes marxin a conèixer la situació musical a Nova York o Amsterdam.

Quines són les expectatives de futur dels músics que surten del grau superior?

Tenim 180 alumnes de grau superior. Tots aquests ja viuen de la música, millor o pitjor. No m’agrada el discurs catastrofista de que els músics no poden trobar el seu lloc. El que passa al sector de la música és conseqüència de la manca de lluita, de la manca d’unió i de la manca d’objectius a assolir comunitàriament. No s’ha sabut mai reivindicar les coses com cal.

Esteu al cor del Raval. Teniu vincle amb el teixit associatiu del barri?

En el seu moment el Taller de Músics va fer d’intermediari quan es van muntar les primeres patrulles veïnals contra els camells. Actualment participem amb la fundació Tot Raval, col·laborem amb el Casal d’Infants del barri i amb diverses entitats i tenim tres projectes socials molt potents: el Cabal Musical, el Taller Obert i Refent Sintonies.

 Us afecta la delinqüència i la revifalla de la droga al barri?

Sí que ens afecta perquè als carrers sovint hi ha persones punxant-se. Personalment he vist morir unes quaranta persones per culpa de la droga i, en tots aquests anys, he vist tot el que ha suposat pel Raval. Semblava que el tema estava més controlat però ara estem veient com la droga ha tornat i a l’entorn d’això es genera delinqüència: ens han robat a l’escola, han robat mòbils als alumnes moltes vegades… Falta policia de barri i agents cívics i és molt difícil acabar amb aquesta situació.

Entrevistes

Sol Picó: ‘‘M’intressa molt que la gent del barri no tingui por d’acostar-se a La Piconera ’’

Balla des que té consciència i el moviment és la seva vida. Aquest mes parlem amb la coreògrafa i ballarina Sol Picó (Alcoi, 1967), que –després de més de 40 anys de carrera– acumula 10 premis Max i el Premi Nacional de Dansa 2016, entre molts altres reconeixements. Ens trobem al seu refugi d’inspiració, La Piconera, un espai dedicat a la dansa al carrer Sancho Marraco 6, que fa cantonada amb el passeig de l’Exposició. Ens parla de la seva trajectòria, dels primers entrebancs i de les seves il·lusions; una d’elles és que els poblesequins perdin la por a creuar la porta de La Piconera, on els esperen un munt de propostes per estimar el propi cos.

Publicat

on

Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?

Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

Continua llegint

Entrevistes

A. Romero: ‘‘Els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres’’

Queda lluny el 15-M? Potser l’ocupació de la plaça de Catalunya sí que queda enrere, però el moviment popular que va originar encara perviu. Entre la gran quantitat de nous col·lectius en què va desembocar, s’ha de destacar un: els Iaioflautes. Persones grans que, amb l’esperança d’aconseguir una societat més justa, no van dubtar en posar-se l’armilla i prendre els carrers. Entre aquests, l’Alfons Romero. Ell, però, assegura parlar per ell mateix: “Sóc Iaioflauta, però no puc representar Iaioflautes, som massa transversals per fer-ho”.

Publicat

on

7 anys de Iaioflautes; el misteriós cas de Benjamin Button?
Ens agrada dir que som fills del 15-M. Quan el moviment va començar, vam veure una oportunitat per aportar l’experiència i ens vam incorporar al moviment de forma individual. El que no podíem fer era quedar-nos a dormir allà, perquè ja teníem una edat. Si més no,, a partir d’aquí ens vam començar a trobar persones que havíem coincidit dècades enrere i que ara volíem tornar a lluitar perquè els nostres néts i nétes tinguessin una vida digna.

D’on surt la idea del mot Iaioflautes?
Entenem que nosaltres som mestissos. No tenim ni raça ni color; som horitzontals i aquí hi cap tothom. La idea del nom ens la va donar la magistral Esperanza Aguirre, quan a Madrid va dir que els del 15-M eren uns rastraflautes. Nosaltres estàvem dinant en un xinés que ja no existeix i algú va dir: “Ostres! Sí aquests són els rastraflautes, nosaltres som els iaioflautes”.

El vostre cas posa de relleu que el 15-M no estava format només per joves, sinó que també aplegava des d’universitaris fins als protagonistes de la Transició.
El 15-M va ser una cosa espontània de la societat, a la qual ens vam incorporar gent de totes les edats i de totes formes de pensar. Teníem ganes de canviar la societat i l’estafa que vam tenir amb el règim del 78 per crear un nou espai.

Ara alguns nostàlgics assenyalen que el 15-M s’ha acabat contaminant…
El 15-M ha servit bàsicament per ocupar un espai que no hi era: l’espai de Podemos, l’espai dels Comuns… La idea que tenien aquests era incorporar-se a les institucions i frenar la roda. Si més no, ara sembla que frenar la roda era molt difícil i el que han fet ha sigut entrar i deixar-se portar. Evidentment fent coses; al cap i a la fi no es pot negar que fos un èxit que Podemos aconseguís els vots que va aconseguir, que els Comuns guanyessin l’Ajuntament i que a Badalona es fes fora a l’Albiol.

Els grans mitjans de comunicació controlen l’opinió de les grans masses. Quin paper han jugat en la fermentació d’idees com “l’organització popular”?
L’ha ajudat a créixer. Només cal veure la publicitat que va oferir La Sexta a Pablo Iglesias i al seu voltant. Però al final els grans mitjans estan dins d’un sistema que és capitalista i que la seva raó de ser és guanyar diners. Ja poden tenir un Gran Wyoming que és molt crític amb tot el que representen, però que alhora els fa guanyar diners. Nosaltres mateixos els quèiem simpàtics quan ocupàvem la Borsa de Barcelona, perquè allà tenien suc per emetre i fins i tot el Pronto ens va fer una doble-pàgina.

Més enllà de la premsa, com ha afectat el procés en les dinàmiques internes de Iaioflautes?
Evidentment ha afectat, perquè som un col·lectiu molt horitzontal. Però sempre hem de recordar que els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres. Fins i tot vam crear una bandera que suprimia l’estrella de l’estelada i vam posar el 99%.

En què es tradueix això?
Que nosaltres creiem que és temps de la república de la majoria. Quan hi havia a la Generalitat l’Artur Mas ja vam fer dues accions: una primera ocupar el Parlament de Catalunya amb aquesta bandera i reclamar una República social, solidària, feminista, anticapitalista i antifeixista, perquè la República al final només és un sistema. La gent pensa en la II República, però hem de tenir en compte que republicans també són gent com la Merkel, el Sarkozy o el Trump. De fet, en la segona acció vam voler ocupar la Generalitat i el Govern ens va dir que ens atendria. Després van marxar per la porta del darrere. Allà van demostrar quin tipus de Govern era.

Com ha quedat la relació amb les persones del 15-M que han entrat als Governs del canvi?
La relació que teníem a nivell de col·lectiu no és el mateix, com pot resultar obvi. Nosaltres hem de lluitar mani qui mani al poder; i ho podem fer de dues maneres: donant suport a les seves idees o criticant allò que fan malament. Hem d’oferir els serveis que pot aportar el carrer, però alhora pressionar. Per exemple, personalment imagino que controlar la Guàrdia Urbana és molt difícil, perquè hi ha un percentatge molt elevat d’agents sindicalitzats que vénen de branques feixistes. Però aleshores el que ha de fer l’executiu és sortir al balcó, explicar-ho a la gent i aquesta segurament aportarà idees per ajudar a resoldre el problema.

Continua llegint

Entrevistes

Rafael Nualart: “Volem un canvi de comportament en la mobilitat dels ciutadans”

Diàriament els telèfons mòbils generen enormes quantitats de dades que les companyies de telecomunicacions posteriorment venen. Al cap i a la fi, especulen amb la informació que els regalen els usuaris. Ara, però, un grup d’experts de la Fundació i2CAT, encapçalat per Rafael Nualart (La Garriga, 1968), té la intenció d’empoderar a la ciutadania d’aquestes dades mitjançant una aplicació mòbil (MUV). L’objectiu? Fer servir aquesta informació perquè després els mateixos ciutadans puguin definir quines polítiques en mobilitat sostenible s’han d’aplicar.

Publicat

on

Rafael Nualart / DGM

L’inici de la seva trajectòria vinculada a la sostenibilitat no està precisament al costat de Barcelona.
Vaig treballar en una empresa de joguines de la Xina uns anys i allà em vaig adonar de tota la porqueria que hi ha al món. Productes que no serveixen gairebé per res i que només contaminen.

A Barcelona el que més contamina podríem dir que són els cotxes?
La mobilitat i el disseny de les ciutats s’ha fet d’acord amb el vehicle de motor. Els seus moviments són els que han definit com han de viure-hi les persones. No hauria de ser així. La ciutat hauria de dissenyar-se en funció de com es mouen les persones i quines són les seves necessitats.

A partir de quin moment la societat es va adonar d’aquest problema?
Als setanta els ecologistes van començar a criticar el vehicle, però l’accent no estava en el vianant. La insistència posterior en el vianant ve de les tecnologies, les quals han permès l’empoderament dels ciutadans. Fins ara podien dir la seva el dia que anaven a votar, però gràcies a la potència d’aquestes tecnologies digitals els gestors de la ciutat ja saben d’una manera més ràpida, precisa i detallada exactament el que volen.

Ara el que voleu és aplicar aquesta força en millorar la mobilitat a la ciutat…
Si seguim la traça que deixen els mòbils podem saber com es mouen les persones, però les operadores no deixen aquestes dades en obert i s’han de comprar. Nosaltres proposem generar dades a través d’una aplicació al mòbil batejada amb el nom de MUV i fer-les servir després per prendre decisions en urbanisme.

Com funcionarà MUV?
L’usuari se la descarregarà, detectarà que s’està movent d’una manera sostenible com ara anant a peu, en bicicleta, cotxe compartit o transport públic, i guanyarà punts que després podrà canviar per premis o descomptes al comerç local. En paral·lel i a llarg termini, el ciutadà podrà comprovar que la seva generació de dades ha servit per millorar determinades places que potser tractaven d’evitar o endreçar algunes línies de bus.

Com es farà arribar el projecte al ciutadà?
Doncs per exemple: parlant amb les escoles. Alguns mestres ja han mostrat el seu interès en què sigui una mena de material curricular i ingressar-lo a espais de ciències. Tenim precedents com el reciclatge, que va arribar a les cases gràcies als nens.

Tot i això, aconseguir adeptes sembla titànic…
La idea és generar la comunitat Muver. Un moviment de ciutadans, institucions, comerços i escoles que vulguin impulsar solucions sostenibles a partir de les dades anònimes generades. Volem un canvi de comportament en la mobilitat dels ciutadans i fer-la més sostenible. Al cap i a la fi, intentarem conscienciar i ensenyar a la gent com la seva mobilitat té una repercussió en la qualitat de l’aire que respira, el qual serà analitzat gràcies a les noves estacions que s’instal·laran.

El ciutadà s’adonarà d’aquesta corresponsabilitat o tornarà a mirar cap a una altra banda?
La gent sap que necessita una qualitat de vida. És a dir, una qualitat de l’aire. Si bé fa uns anys el veí li donava més importància a tenir el cotxe a la porta de casa, potser ara veu que no cal tenir cotxe i sí anar en bicicleta per tenir un aire de major qualitat.

L’electoralisme, però, no pot jugar en contra de mesures sostenibles?
Tothom està bastant mentalitzat sobre que s’ha de restringir el cotxe per contaminació i mobilitat. El que passa és que potser ara no hi ha una infraestructura de transport públic suficient per facilitar aquesta restricció del cotxe. A què ajudarà el MUV? A millorar l’actual segons les necessitats reals dels ciutadans i no del que es decideixi projectar des dels despatxos.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.