Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Lluís Cabrera: “No cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument”

Publicat

on

En Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) és, per sobre de tot, un home apassionat. No té estudis de música però ha begut del flamenc des de l’adolescència. Un dia va escoltar la veu d’Enrique Morente, el seu gran amic, i se’n va enamorar. L’any 1979 va fundar el Taller de Músics del Raval, una escola que avui compta amb un miler d’alumnes i un fotimer de projectes que giren al seu voltant. En Lluís coneix el Raval com el palmell de la seva mà, té milers d’idees revolucionàries al cap i ha format part de moltes causes activistes des de la seva arribada a Barcelona. Es considera llibertari, i tot i que diu haver perdut la fe en la política, creu en la lluita social organitzada i, sobretot, en les persones.

El teu amor per la música, i especialment pel flamenc, es remunta a la teva infantesa a Andalusia?

Jo vaig descobrir el flamenc aquí, a Barcelona. Treballava en un taller tèxtil i posàvem la ràdio cada matí, escoltàvem cante i copla. Un dia vaig escoltar l’Enrique Morente cantar un romanç de Miguel Hernández i vaig pensar “això és una altra cosa”.

Et va fascinar tant que vas impulsar la penya flamenca Enrique Morente.

Aleshores tenia 16 anys. Ens trobàvem un grup de gent al Centro Social Roquetes i vam muntar una penya flamenca amb el nom d’Enrique Morente, precisament per aquest tema que vaig escoltar a la ràdio. Era l’any 70, en plena dictadura. Vaig anar a Madrid i li vaig demanar permís a ell i al Govern Civil. Vaig fer tota la paperassa tot i que jo no podia estar ni a la junta, perquè era menor. La penya va arribar a tenir 500 socis i va durar fins l’any 78.

A Nou Barris vas estar implicat en diverses causes socials.

Sí, vaig formar part de les juntes per reivindicar millores urbanístiques al Cinturón de Ronda, vaig implicar-me en les lluites perquè arreglessin els pisos de La Obra Sindical del Hogar del Verdum, en les lluites per reivindicar una sanitat orientada a la prevenció en un CAP de Roquetes, en l’enderrocament de la plata asfàltica… I vaig promoure les 30 hores de Festa Popular, que va marcar l’origen de l’Ateneu de Nou Barris, al 1977.

Com va començar l’aventura del Taller de Músics?

Va ser l’any 1979. Als conservatoris no hi havia programes d’estudi basats en la música moderna (el jazz, el flamenc, el rock…) i, amb dos socis, vam decidir muntar una escola amb un programa d’estudis basat en aquests gèneres perquè la gent pogués dedicar-se a la música sense haver de ser un concertista clàssic. A Espanya hi havia un buit en aquest sentit, però a Europa i als Estats Units ja existia aquest model integral.

Quina és la filosofia de l’escola?

La filosofia es basa en que primer aprenem a parlar i després aprenem a escriure. Amb la música és el mateix, no cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument. Tu toques l’instrument i, a partir d’aquí, ho aprens tot. Al Taller tot gira al voltant del Combo: alumnes del mateix nivell que toquen en grup sota la direcció d’un professor que els munta un repertori. La resta de matèries teòriques giren al voltant de l’objectiu principal: que l’alumne toqui.

Explica’ns les altres propostes del Taller de Músics més enllà de l’escola del Raval.

És un pop amb moltes potes: hi ha l’escola del Raval, on tothom pot entrar encara que no tinguin nivell; també al Raval fem el Curs d’Orientació Superior per preparar els alumnes per al grau superior. A Sant Andreu tenim l’escola superior de música, que funciona com una universitat. A més, tenim un espai sènior més amateur; el taller jove; i el club JazzSí, un bar on fem música en viu cada dia amb alumnes i professors de l’escola.

Quin moment viu la música en directe a Barcelona després de la circular que pretenia afavorir-la?

Gairebé no hi ha llocs on fer música a Barcelona. La música en directe als locals petits no dona rendibilitat econòmica, per tant, no n’hi ha. Va haver-hi aquella circular però a la pràctica no hi ha hagut una demanda d’obertura de llocs per fer música perquè hi ha entrebancs, cal insonoritzar… S’esperava un allau de locals que se sumessin però no ha estat així.

On poden tocar els alumnes que s’estan formant?

Nosaltres tenim un servei de management on treballen persones venent bolos a l’exterior, a tot el món. Aquest any hem tancat amb 327 concerts de venta. També organitzem Erasmus amb l’escola Superior i promovem que els alumnes marxin a conèixer la situació musical a Nova York o Amsterdam.

Quines són les expectatives de futur dels músics que surten del grau superior?

Tenim 180 alumnes de grau superior. Tots aquests ja viuen de la música, millor o pitjor. No m’agrada el discurs catastrofista de que els músics no poden trobar el seu lloc. El que passa al sector de la música és conseqüència de la manca de lluita, de la manca d’unió i de la manca d’objectius a assolir comunitàriament. No s’ha sabut mai reivindicar les coses com cal.

Esteu al cor del Raval. Teniu vincle amb el teixit associatiu del barri?

En el seu moment el Taller de Músics va fer d’intermediari quan es van muntar les primeres patrulles veïnals contra els camells. Actualment participem amb la fundació Tot Raval, col·laborem amb el Casal d’Infants del barri i amb diverses entitats i tenim tres projectes socials molt potents: el Cabal Musical, el Taller Obert i Refent Sintonies.

 Us afecta la delinqüència i la revifalla de la droga al barri?

Sí que ens afecta perquè als carrers sovint hi ha persones punxant-se. Personalment he vist morir unes quaranta persones per culpa de la droga i, en tots aquests anys, he vist tot el que ha suposat pel Raval. Semblava que el tema estava més controlat però ara estem veient com la droga ha tornat i a l’entorn d’això es genera delinqüència: ens han robat a l’escola, han robat mòbils als alumnes moltes vegades… Falta policia de barri i agents cívics i és molt difícil acabar amb aquesta situació.

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint

Entrevistes

Hèctor Iburo: “Ser bandarra és fer barri, ser trapella i no parar”

Hèctor Iburo Otero (Barcelona, 1980) és casteller i vocal de la junta dels Castellers del Poble-sec, més popularment coneguts com a Bandarres. Amb una llarga trajectòria a l’entitat, Iburo destaca la recuperació dels espais de trobada de la colla després de la pandèmia del covid i el fet que sigui una entitat oberta a tothom. Nascuts l’any 1999 i guanyadors del premi Ciutat de Barcelona l’any 2015, cada cop està més a prop el seu 25è aniversari, en que seguiran mostrant el tret més característic dels bandarres: ser una pinya.

Publicat

on

La colla va estrenar-se a la Festa Major del 99 amb un 3 de 6, què en queda d’aquella època? 
La colla va néixer amb un grup de veïns i veïnes del barri que van voler trobar-se i fer xarxa, amb una actitud una mica de “kamikaze”, en el bon sentit de la paraula, persones que volien aconseguir coses i que creien que res els aturaria, sobretot travessats per l’amor pel barri i la participació en el teixit associatiu, perquè no eren només castellers. Penso que des dels inicis han canviat moltes coses però la base segueix sent la mateixa.

D’aquí ve el nom de “bandarres”, no?
Exacte, bandarra ho diem en el sentit de tenir poc seny, d’aquesta actitud de llançar-nos a fer coses, de ser uns trapelles que volen fer cultura i divertir-se a través dels castells.

Generar teixit és la vostra columna vertebral?
Clar, la vida d’una entitat és també molta feina, de la mateixa forma que estem fent assaig els dimarts i divendres, i les diades de diumenge, hi ha reunions i feines a nivell de barri. Al mes potser fas 20 hores per a l’entitat, i això no et pot desgastar, perquè has d’entendre que formar part dels Castellers del Poble-sec serà també formar part de les comissions que participen del barri, i, si formes part de l’organització de l’entitat, també tens reunions internes. Però això compensa, perquè tenim vocació pels castells i per aquesta vida festiva.

També és necessari que la gent s’impliqui i posi mans en la continuitat de l’entitat, no? Quants bandarres sou al Poble-sec?
Ara mateix som uns 60-70 castellers, però hi ha un gruix molt més gran de gent que ve als actes festius com les diades castelleres, que ja va bé perquè saps que donaran un cop de mà quan es necessiti. Una de les avantatges de l’entitat és que està formada per gent de tot tipus, persones altes, grosses, primes, joves, grans… tothom aporta a un castell, no hi ha cap criteri d’exclusió i la colla és molt acollidora en aquest sentit.
És tot voluntari i el temps de cadascú val el mateix, pel que cal un compromís individual per fer que l’entitat segueixi endavant. És per això que quan algú entra nou ha de poder conèixer bé l’entitat, començar a fer un bon relleu des de l’inici i que entengui qui som, per què tenim unes comissions, per què tenim una junta, per què hi ha una comissió feminista…

Com neix això de la comissió feminista?
L’any 2015 es va fer un protocol contra agressions en el marc de la Festa Major i les persones que estaven implicades en aquest procés ho han impulsat a nivell intern. En entorns de festa ja tenim molt clar com hem d’actuar però, i a la colla? Com gestionem les agressions masclistes? A partir d’aquí es crea la comissió per poder fer una mirada cap endins, perquè tots hem estat educats en un patriarcat en què les interseccions i les quotes de poder ens travessen, i per tant les violències cap a les dones, cap a la canalla o cap a les persones d’origen divers també es reprodueixen dins la colla perquè no som un espai aliè a la societat i les seves discriminacions. Negar-ho seria mentir-nos, per això el protocol serveix per mirar-nos en un mirall i admetre que aquí s’han fet des de comentaris gordofòbics, fins a comentaris masclistes i racistes. Fer la comissió també ens ha permès veure que, en un barri amb un 30% de població d’origen divers, a la colla aquest 30% no es veu representat, és a dir, que alguna cosa hem de fer per arribar a aquest públic, tot i que ja ho estem fent amb la campanya “Tots som una colla”, en què es fan activitats amb grups d’origen divers a través de serveis socials, Bona Voluntat en Acció, el Consorci per a la Normalització lingüística, etc.

Quins reptes us heu marcat per aquest any?
Això ho sap millor la comissió tècnica, però penso que hem de fer com a mínim castells de 7 i començar a tocar els castells de 8. De totes formes, aquest any ha estat molt enfocat a reactivar-ho tot després de la pandèmia, ja que costa tornar a engegar la maquinària. Hem d’anar amb la filosofia de fer castells i millorar tècnicament el màxim que puguem, i seguir connectats amb el barri i implicats socialment.

Als inicis de la colla vau crear una revista i posteriorment una instal·lació audiovisual anomenada Castelloscopi, com va anar?
La revista naixia d’una voluntat de recollir el que feia la colla, presentar la gent nova, donar veu als més petits i, en definitiva, deixar una petjada com a colla. La vam perdre però la volem recuperar perquè era molt potent. I el Castelloscopi neix d’un grup de persones que veuen la potencialitat d’utilitzar unes càmeres per poder mostrar un castell des de dins i s’engresquen en muntar-ho. Vam rebre el premi Ciutat de Barcelona l’any 2015 per aquest projecte, que mostra 35 pantalles perquè qualsevol persona pugui ser els ulls i les oïdes d’un casteller, i amb una voluntat pedagògica, evidentment, perquè està a disposició de qualsevol escola o entitat que vulgui fer un taller.

Sabem que encara queda molt, però podeu adelantar alguna sorpresa de cara al 25è aniversari de la colla?
No hem començat a treballar-hi però en breu farem la comissió. Serà seguint el nostre ADN i convidarem colles amigues com els Borinots i trobarem un lloc idoni per poder trobar-nos i celebrar-ho plegats, com vam fer pel 20è aniversari. Esperem poder presentar el protocol i poder tenir un local d’assaig que sigui nostre, perquè som una entitat amb gairebé 25 anys d’història i hem passat per 5 locals. I evidentment hi haurà moltes sorpreses, però d’això encara no en podem parlar.

Continua llegint

Entrevistes

Isaac Cortés i Domingo: “L’art és simplement l’expressió de l’ànima”

Isaac Cortés i Domingo (Barcelona, 1978) és un escriptor badaloní que fa dos anys que resideix al barri del Poble-sec. Col·laborador de la revista Paral·lel Oh!, és escriptor de contes, entre els quals destaquen ‘El pou de l’era’, guanyador del Premi Guillem de Belibasta, i ‘Velcro’, guanyador del Premi Francesc Candela. En una entrevista al bar Mombiela, clàssic local del Poble-sec, Cortés parla de la seva carrera literària i de l’expressió artística en el marc d’una societat cada cop més individualitzada.

Publicat

on

Comencem parlant una mica dels teus orígens, ets del Poble-sec de tota la vida?
La meva família és de Badalona, i jo he viscut la meva infància allà, tot i que he viscut a Vallcarca, al Raval, al Born… I ara, al febrer farà dos anys que vaig venir a viure al Poble-sec, que ha estat com un nou començament a la meva vida. Vaig començar a escriure de forma més professional amb trenta llargs, perquè vaig ser pare molt jove, als 20 anys, i tot i haver estudiat filologia romànica vaig haver de buscar-me la vida per tirar endavant.

Com vas acabar escrivint pel Paral·lel Oh!?
Un dia, al bar Mombiela, vaig veure la publicació del Paral·lel Oh!, i em va cridar l’atenció. Els vaig escriure explicant que feia contes, que no m’hi guanyava la vida, però que, ja que estava al barri, volia contribuir en alguna cosa; i ara cada mes escric un conte per a la revista. Ara mateix m’agradaria molt impartir cursos de literatura gratuïts, però m’està sobtant molt perquè no estic trobant llocs on fer-los. Penso que el barri és una petita comunitat i cal que ens ajudem els uns als altres per no seguir amb la línia deshumanitzada que estem vivint avui dia, que ens aboca a un individualisme que no ens deixa veure més enllà. I també tenint en compte que per a mi és vital poder transmetre quelcom tan inherent a l’ésser humà com la creació artística, i fer-ho de forma gratuïta perquè tothom pugui accedir-hi.

Per què contes? Per què no un altre gènere?
El conte el vaig descobrir en un curs de l’Ateneu Barcelonès i allà em vaig adonar que ara per ara no tinc fons per fer una novel·la. Una novel·la és per a un corredor de maratons, perquè t’hi has d’estar amb la mateixa història un període llarg de temps, i, en canvi, un conte el pots escriure en una setmana, la història comença i acaba amb una introducció, un nus i un desenllaç i després passes a una altra cosa. A més a més, aquí a Barcelona veus coses realment extraordinàries, gent que ho passa molt malament per tirar endavant, i també gent que viu molt bé. Quina història deu tenir el senyor del Mombiela? El senyor que passa aquí 12 hores tancat, o aquest senyor que està travessant el carrer? Són històries molt interessants per a mi i penso que he d’escriure-hi.

El fet de ser pare d’hora ha acabat fent que vegis la teva carrera literària truncada?
L’ha endarrerit, i per això tinc la sensació que vull fer moltes coses i que em falta temps. De totes maneres, el món literari està molt precaritzat i aquí a Espanya el conte no és un gènere gaire valorat, com ho podria ser a Estats Units o Mèxic. Aquí tenim a Calders, Monzó, Pàmies… gent mediàtica que escriu contes que la gent llegeix, però està poc valorat. A mi molts cops m’han preguntat: i la novel·la, per quan? I no és un pas posterior a l’escriptura de contes.

I és fàcil obrir-se portes en el panorama literari català sense tenir res al darrere?
Sí, és molt complicat perquè aquí a Catalunya publica gent molt mediàtica o coses que estan molt bé però que han de tenir una gran seguretat econòmica per a les editorials. Jo de moment he anat provant a concursos, no he contactat amb cap editorial, però companys de l’Ateneu que escriuen molt bé sí que hi han contactat i s’han acabat autofinançant la novel·la. També entenc el paper de les editorials, perquè no deixen de ser un negoci i a ells els interessa vendre llibres, no buscar la qualitat literària més alta.

Ser escriptor és una professió condemnada a la precarietat?
Vivim en una societat capitalista en què el principal objectiu és vendre, i l’art és simplement l’expressió de l’ànima a través de l’expressió artística, i això ni ven, ni interessa. Els que ens dediquem a l’evolució de l’ànima estem condemnats a la precarietat perquè l’evolució de l’ésser humà està virant cap a una altra banda. O fas una obra mestra, o alguna cosa que es consumeixi ràpid, o estàs perdut.

Parlem dels dos contes amb què has guanyat concursos, El pou de l’era i Velcro, de què tracten?
El primer concurs que vaig guanyar, el Premi Guillem de Belibasta, va ser amb El pou de l’era que està ambientant en un petit poble del Pirineu, tracta d’una nena a qui se li mor el pare, que abans de morir li ha donat una sèrie de lliçons sobre la vida per poder tirar endavant. Realment el conte tracta del pes i la influència que tenen els nostres pares sobre nosaltres. La meva mare, per exemple, és una persona amb moltes pors, i com que ella té molta por, també la transmet als fills. A mi, per exemple, em feia por anar amb bicicleta perquè a ella li feia molt respecte que anés amb bicicleta. I el conte va d’això, d’aquesta empremta que ens deixen  els pares que de vegades ens salva o de vegades ens posa lloses al damunt que ens hem d’anar traient. I l’altre conte, Velcro, guanyador del Premi Francesc Candela, és la història d’un noi que treballa a Glovo. El conte és ràpid i curt, amb molts punts i seguits perquè la vida dels treballadors de Glovo és precisament anar d’un lloc a l’altre sense parar; però resulta que el protagonista, que va amb el patinet per repartir unes pizzes, arriba a una casa on un senyor li demana que hi entri perquè ha tingut un problema amb la dona. El noi té un debat perquè no pot parar de repartir, però alhora necessita bones ressenyes per poder seguir treballant, així que hi entra, però quan és a dins veu a la dona morta. I aquí comença una curta però intensa història que descobriràs si llegeixes el conte.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021