Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Lluís Cabrera: “No cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument”

Publicat

on

En Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) és, per sobre de tot, un home apassionat. No té estudis de música però ha begut del flamenc des de l’adolescència. Un dia va escoltar la veu d’Enrique Morente, el seu gran amic, i se’n va enamorar. L’any 1979 va fundar el Taller de Músics del Raval, una escola que avui compta amb un miler d’alumnes i un fotimer de projectes que giren al seu voltant. En Lluís coneix el Raval com el palmell de la seva mà, té milers d’idees revolucionàries al cap i ha format part de moltes causes activistes des de la seva arribada a Barcelona. Es considera llibertari, i tot i que diu haver perdut la fe en la política, creu en la lluita social organitzada i, sobretot, en les persones.

El teu amor per la música, i especialment pel flamenc, es remunta a la teva infantesa a Andalusia?

Jo vaig descobrir el flamenc aquí, a Barcelona. Treballava en un taller tèxtil i posàvem la ràdio cada matí, escoltàvem cante i copla. Un dia vaig escoltar l’Enrique Morente cantar un romanç de Miguel Hernández i vaig pensar “això és una altra cosa”.

Et va fascinar tant que vas impulsar la penya flamenca Enrique Morente.

Aleshores tenia 16 anys. Ens trobàvem un grup de gent al Centro Social Roquetes i vam muntar una penya flamenca amb el nom d’Enrique Morente, precisament per aquest tema que vaig escoltar a la ràdio. Era l’any 70, en plena dictadura. Vaig anar a Madrid i li vaig demanar permís a ell i al Govern Civil. Vaig fer tota la paperassa tot i que jo no podia estar ni a la junta, perquè era menor. La penya va arribar a tenir 500 socis i va durar fins l’any 78.

A Nou Barris vas estar implicat en diverses causes socials.

Sí, vaig formar part de les juntes per reivindicar millores urbanístiques al Cinturón de Ronda, vaig implicar-me en les lluites perquè arreglessin els pisos de La Obra Sindical del Hogar del Verdum, en les lluites per reivindicar una sanitat orientada a la prevenció en un CAP de Roquetes, en l’enderrocament de la plata asfàltica… I vaig promoure les 30 hores de Festa Popular, que va marcar l’origen de l’Ateneu de Nou Barris, al 1977.

Com va començar l’aventura del Taller de Músics?

Va ser l’any 1979. Als conservatoris no hi havia programes d’estudi basats en la música moderna (el jazz, el flamenc, el rock…) i, amb dos socis, vam decidir muntar una escola amb un programa d’estudis basat en aquests gèneres perquè la gent pogués dedicar-se a la música sense haver de ser un concertista clàssic. A Espanya hi havia un buit en aquest sentit, però a Europa i als Estats Units ja existia aquest model integral.

Quina és la filosofia de l’escola?

La filosofia es basa en que primer aprenem a parlar i després aprenem a escriure. Amb la música és el mateix, no cal estar cinc anys estudiant solfeig per agafar un instrument. Tu toques l’instrument i, a partir d’aquí, ho aprens tot. Al Taller tot gira al voltant del Combo: alumnes del mateix nivell que toquen en grup sota la direcció d’un professor que els munta un repertori. La resta de matèries teòriques giren al voltant de l’objectiu principal: que l’alumne toqui.

Explica’ns les altres propostes del Taller de Músics més enllà de l’escola del Raval.

És un pop amb moltes potes: hi ha l’escola del Raval, on tothom pot entrar encara que no tinguin nivell; també al Raval fem el Curs d’Orientació Superior per preparar els alumnes per al grau superior. A Sant Andreu tenim l’escola superior de música, que funciona com una universitat. A més, tenim un espai sènior més amateur; el taller jove; i el club JazzSí, un bar on fem música en viu cada dia amb alumnes i professors de l’escola.

Quin moment viu la música en directe a Barcelona després de la circular que pretenia afavorir-la?

Gairebé no hi ha llocs on fer música a Barcelona. La música en directe als locals petits no dona rendibilitat econòmica, per tant, no n’hi ha. Va haver-hi aquella circular però a la pràctica no hi ha hagut una demanda d’obertura de llocs per fer música perquè hi ha entrebancs, cal insonoritzar… S’esperava un allau de locals que se sumessin però no ha estat així.

On poden tocar els alumnes que s’estan formant?

Nosaltres tenim un servei de management on treballen persones venent bolos a l’exterior, a tot el món. Aquest any hem tancat amb 327 concerts de venta. També organitzem Erasmus amb l’escola Superior i promovem que els alumnes marxin a conèixer la situació musical a Nova York o Amsterdam.

Quines són les expectatives de futur dels músics que surten del grau superior?

Tenim 180 alumnes de grau superior. Tots aquests ja viuen de la música, millor o pitjor. No m’agrada el discurs catastrofista de que els músics no poden trobar el seu lloc. El que passa al sector de la música és conseqüència de la manca de lluita, de la manca d’unió i de la manca d’objectius a assolir comunitàriament. No s’ha sabut mai reivindicar les coses com cal.

Esteu al cor del Raval. Teniu vincle amb el teixit associatiu del barri?

En el seu moment el Taller de Músics va fer d’intermediari quan es van muntar les primeres patrulles veïnals contra els camells. Actualment participem amb la fundació Tot Raval, col·laborem amb el Casal d’Infants del barri i amb diverses entitats i tenim tres projectes socials molt potents: el Cabal Musical, el Taller Obert i Refent Sintonies.

 Us afecta la delinqüència i la revifalla de la droga al barri?

Sí que ens afecta perquè als carrers sovint hi ha persones punxant-se. Personalment he vist morir unes quaranta persones per culpa de la droga i, en tots aquests anys, he vist tot el que ha suposat pel Raval. Semblava que el tema estava més controlat però ara estem veient com la droga ha tornat i a l’entorn d’això es genera delinqüència: ens han robat a l’escola, han robat mòbils als alumnes moltes vegades… Falta policia de barri i agents cívics i és molt difícil acabar amb aquesta situació.

Entrevistes

Jordi Goñi: “Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes”

Publicat

on

Jordi Goñi davant una de les primeres portes que es van pintar al Poble-sec / DGM

Jordi Goñi és dels que físicament ha nascut al Poble-sec (Barcelona, 1955). Exiliat durant molt pocs anys de la seva vida dels carrers i places de la falda de Montjuïc, la seva figura és una de les més reconegudes dins del món de l’associacionisme poblesequí. Tot plegat, gràcies a la seva principal dedicació: el col·leccionisme; l’art de rescatar i dotar de rellevància a aquells elements que el gruix humà ni s’atura a observar. Una visió particular a l’hora d’entendre també les tendències socials del barri.

Com ha evolucionat el Poble-sec?
Recordo de petit el fet de jugar al carrer. A sota de casa hi havia una draperia i hi havia camions i amb el grup d’amics els caps de setmana els saltàvem. També recordo quan guardàvem llenya per Sant Joan, però després se l’emportava la Guàrdia Urbana… Era un altre tipus de vida on fins i tot la gent treia la cadira a la porta de casa.

El Poble-sec d’aleshores feia honor al seu mot de ‘poble’.
Després el cotxe ho va envair tot. Els trobaves aparcats a tots dos costats del carrer. Un canvi que, a més, va significar el fet que la gent comencés a marxar. I pel que fa a la realitat actual, aquesta és tota la invasió de pisos turístics i habitatges caríssims on només poden viure persones amb un alt poder adquisitiu. Estem en un procés de canvi. Fins i tot, si abans els baixos eren botigues o tallers, ara s’estan convertint en habitatges o estudis d’artesania.

Cap a on derivarà tota aquesta dinàmica?
A nivell associatiu ja s’ha vist un canvi. Han aparegut noves entitats i noves tendències. Podria convertir-se en un barri dormitori? Segons el mercat immobiliari. Hi ha el pis turístic que acull a persones que vénen a consumir oci i turisme i no s’arrelen al barri; mentre que després tenim els pisos més cars. Veurem quin tipus de persona es queda aquí.

A diferència de l’espectre veïnal, pel que fa a l’entitat de la qual vostè forma part, El Troc, aquesta ha aconseguit mantenir inalterada la seva filosofia?
Podem dir que s’ha mantingut, ja que al final som una entitat de col·leccionisme en general. Agrupem gent que viuen tan a Torre Llobeta com a Sagrada Família, entre d’altres. Per tant, ens hem sabut mantenir agrupats.

Tot i això, també han descobert nous paradigmes en el col·leccionisme.
Des de fa un temps fotografiem les persianes pintades i les posem a un blog. Per exemple, ara fa poc un bar de tapes i una farmàcia del Poble-sec han decorat fantàsticament les seves portes metàl·liques. Fins i tot hem trobat portes reivindicatives, com és el cas d’una oficina de La Caixa tancada.

És una forma de dotar de vida una part del mobiliari urbà que sempre s’havia passat per alt?
És un art efímer, però que dona significació al comerç i als locals d’entitats, com és el dels castellers. Ara, només les pots descobrir quan ja està tot tancat. Per ara n’he trobat un centenar i fins i tot guardo persianes que ja han desaparegut. Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes.

Un espai històric que pot tornar a obrir les seves portes definitivament és la Casa de la Premsa.
D’aquí poc tenim la reunió definitiva. Nosaltres podem dir que volem això, això i això, però com és un edifici singular caldrà estudiar-ho. Tot i la manca d’equipaments, amb aquest pujarem un esglaó més.

Una victòria més?
Fa uns quants anys ni existia el Sortidor ni l’Albareda. Aleshores teníem entitats, però no tantes com ara. En el moment que un espai d’aquests s’obre, es gestiona correctament i es potencia, arriba a un punt que es col·lapsa. Encara no hem obert ni la Casa de la Premsa i algunes associacions ja ens han demanat permís per instal·lar-se. Ara El Troc hi fa xerrades i conferències, però l’edifici encara no està en condicions per fer-se servir de forma habitual.

La creació d’entitats es retroalimenta?
Cal tenir en compte que també hi ha entitats que moren i desapareixen, però si fem un repàs dels darrers anys, aquestes han augmentat. El 15-M també ha suposat l’aparició de nous col·lectius amb tendències determinades, pel que l’associacionisme nou, antic i el que vindrà ha de conviure ha de saber aprofitar les avantatges que cadascú pot oferir.

Continua llegint

Entrevistes

Xavier Querol: “O prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte”

Publicat

on

Xavier Querol / David Garcia Mateu

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Continua llegint

Entrevistes

C. Freixenet: ‘‘Quan veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria’’

Publicat

on

La Carlota Freixenet i la Mar Redondo / DGM

Envoltat de terrasses, el número 40 del carrer Blai amaga un d’aquells espais que fins i tot es van arribar a extingir al Poble-sec. Un local on les històries poden ser màgiques, tràgiques o utòpiques. El seu nom: La Carbonera. Si més no, en aquest baix ara ja no es vénen quilos de carbó, tot i que la seva matèria prima encara té el mateix color. Rere el taulell, la Carlota Freixenet (Barcelona, 1990), la Mar Redondo (Barcelona, 1994) i l’Aitor Moreno el que ofereixen és tinta impresa; lletres; llibres; un món d’històries

El 28 d’octubre del 2017 aixequeu la persiana. Tota una bogeria?

Freixenet: Des de fa anys que amb l’Aitor comentàvem que el dia que fóssim rics muntaríem una llibreria. Ara bé, com que vam veure que mai seríem rics, vam decidir que la muntàvem igual. Era el nostre somni. I més endavant vaig tenir claríssim que si havia de fer la bogeria, havia de ser amb la Mar.

Tot plegat, en un barri gairebé desert de llibreries.

F: Al Poble-sec va haver un espai fins la dècada dels 90. Quan els propietaris es van jubilar, ens vam quedar sense. Tot i això, hem de tenir en compte que durant molts anys aquesta zona estava abandonada. Ara en canvi hi ha xarxa i coses a fer; el nostre cas només ha sigut estar en el lloc adequat en el moment adequat.

Quan comença la vostra relació vital amb els llibres?

Redondo: En el meu cas amb Harry Potter. De fet, fins i tot és el llibre més important d’aquesta llibreria. Va ser el primer volum a sortir de les caixes quan vam començar a col·locar els prestatges.

F: Jo en canvi he llegit tota la vida. El meu avi era editor, els meus pares professors… Tenia molt clar que volia treballar en algun espai de la cadena del món del llibre i he aconseguit provar-ho tot: des de la correcció fins a la impremta pura i dura.

Ara bé, aquesta casa no és només de paper.

F: Per nosaltres el cicle del llibre no s’acaba quan el vens. El llibre ha de retornar a tu d’alguna manera. Per això muntem activitats, fem vermuts els diumenges, activitats infantils els dissabtes, clubs de lectura per a adults i per a nens… Considerem que part de la gràcia del llibre és compartir-lo. 

R: No volíem ser només una llibreria. Volíem ser un espai de trobada. De fet ens encanta fer exposicions, vincular la música i la literatura amb la poesia… Fa només dues setmanes vam fer un concert de jazz i vam acabar tots ballant! Volem que aquestes parets s’impregnin de tot això.

I l’entorn social també s’ha quedat aquí dins atrapat?

F: El millor que ens ha passat és que tenim uns veïns fantàstics. El barri ens ha acollit des del minut zero. Encara recordo quan des de l’agost fèiem les obres sense porta i la gent en passar ens preguntava si seria un bar. Quan li dèiem que no, no ens paraven de fer preguntes. Entraven, miraven… des d’aleshores es van fer seu l’espai.

Una relació que no té ni mig any.

R: De totes maneres, a bona part dels clients ja els coneixem pel nom. Sabem què han llegit, què els ha agradat i què els agradarà. A la noia que ens dóna un cop de mà sempre li diem el mateix: abans que coneguis tots els llibres, has de conèixer tots els clients. Volem que se sentin a gust i fins i tot que ens tinguin la confiança de dir-nos què no els ha agradat o què ens recomanarien per als nostres prestatges.

Llibres versus tapes. Sou un punt d’inflexió al Poble-sec?

F: Som un espai de resistència. Els espais culturals són necessaris. No sé si serà un punt d’inflexió, però com a veïna del Poble-sec, cada vegada que veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria.

Una victòria dels petits?

R: En aquest trosset de Blai estem la biblioteca i nosaltres. Fem molta pinya, com també en fem amb el Sortidor. Si els veïns ens han acollit molt bé, el tracte que ens han donat les entitats i els espais culturals del barri és de 10. Fins i tot les escoles ens han ajudat.

Al cap i a la fi, heu recuperat la memòria d’aquest local.

F: Això era una carbonera. Des d’aquí es repartia carbó. El nostre logo és l’avi del meu company, qui n’era el propietari. Per a nosaltres era maco recuperar un espai com aquest. De fet, a tot el Poble-sec hi ha moltes referències al carbó i és un element a tenir present. Forma part de l’essència d’aquest barri obrer. Aquí fem trinxera.

Contra Amazon també?

F: Amazon no s’enrecordarà del llibre que vas llegir la darrera setmana i si et va agradar. El seu algoritme és fantàstic, però no sap llegir les cares ni et para pel carrer quan sap que ja té el llibre que buscaves.

 

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.