Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Sol Picó: ‘‘M’interessa molt que la gent del barri no tingui por a acostar-se a La Piconera ’’

Balla des que té consciència i el moviment és la seva vida. Aquest mes parlem amb la coreògrafa i ballarina Sol Picó (Alcoi, 1967), que –després de més de 40 anys de carrera– acumula 10 premis Max i el Premi Nacional de Dansa 2016, entre molts altres reconeixements. Ens trobem al seu refugi d’inspiració, La Piconera, un espai dedicat a la dansa al carrer Sancho Marraco 6, que fa cantonada amb el passeig de l’Exposició. Ens parla de la seva trajectòria, dels primers entrebancs i de les seves il·lusions; una d’elles és que els poblesequins perdin la por a creuar la porta de La Piconera, on els esperen un munt de propostes per estimar el propi cos.

Publicat

on

Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?

Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

Entrevistes

Ven’nus: “En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s’escau a tenir un bon missatge”

La compositora i cantant Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000), coneguda artísticament com a Ven’nus, és una de les veus que ha irromput en els últims anys dins del panorama musical català, amb uns sons i unes lletres íntimes, melancòliques però també optimistes.

Publicat

on

Per

On neixes, com et cries?
Vaig néixer el 2000, per tant, tinc vint-i-tres anys. A Sabadell, a una família on som cinc persones. I puc dir que m’he criat en aquesta ciutat plena de cultura.

Què està passant a Sabadell amb la cultura? Flashy Ice-Cream, 31FAM, Ven’nus…
Jo crec que ens fem de referents les unes a les altres. Per exemple, amb els de 31FAM anàvem junts al Batxillerat i vam coincidir uns anys. Ens trobàvem i comentàvem la jugada. Al final s’acaba generant una comunitat local.

I quan comences a veure que això de la música podia ser el teu camí?
Quan era petita tenia més clar que volia fer música, que no pas durant l’adolescència… O ara, per exemple. També abans ho veia més com un somni més idíl·lic… També he viscut amb referents a casa; la meva mare cantava i el meu pare feia música.

Però al final, el somni es va fer realitat i vas poder fer música. Et presentes en públic cap a l’any 2020, durant el confinament, en una època d’incertesa. Per què vas decidir fer-ho llavors?
“Confinament” és una paraula horrorosa, fa bastant d’angúnia. El 2020, com que estàvem tancats a casa, vaig estar a una zona de confort, encara que no ens vingués de gust. Podies estar tota l’estona amb tu mateixa.

I creus que arran de la pandèmia, dels temes dels quals tu parles, de les teves cançons, potser ara estan més acceptats que fa uns anys? Emocions, salut mental…
Crec que funciona una mica com les modes, no? De què està de moda parlar ara? Si tothom parla de la vulnerabilitat i està més acceptat, doncs xerrem des d’aquest punt de vista. Jo realment fa tres anys que m’hi he posat una mica més seriosament, i m’he plantejat fer música, i veig que hi ha hagut molts canvis de temàtica.

Una de les coses que més interessa dels artistes és com feu les cançons, com treballes tu? Primer la melodia, primer el missatge…
En el meu projecte he provat molt el tema de la lletra, el missatge. Sempre vull donar-li el pes que crec que s’escau a tenir un bon missatge en una cançó. Per tant, d’alguna manera, sempre començo escrivint i després ho acabo transformant en la melodia que crec. Acabo posant banda sonora als meus sentiments.

Alguns t’han etiquetat com a ‘sad girl’. Et recrees en la tristesa o és un estat d’ànim que t’ajuda a compondre?
Quan estic inspirada, quan estic trista, penso… Bua! ‘‘Se viene temón’’. Intento trobar aquests moments per estar sola, però perquè crec que és una bona manera de canalitzar la tristesa. Si estic fent una cançó, m’agrada molt el que escric, i passo d’estar trista a estar contenta perquè la lletra que acabo de fer m’agrada. I això fa que sigui com una musico-teràpia, és bastant guai.

El 2021 publicaves ‘El Naixement’, com a porta de presentació del teu projecte artístic, i el 2023 surt l’àlbum ‘Bocaterrosa’. Quin recorregut hi ha entre aquests dos universos?
El primer era una mica d’experimentació, i conèixer una mica el panorama també, perquè no sabia on m’estava posant. No hi havia un panorama de la meva edat quan vaig treure El Naixement i no sabia molt bé com aniria. En el camí de Bocaterrosa ja coneixia més gent, el panorama, els artistes que entraven en joc… I jo m’he trobat una mica a nivell estilístic.

Els últims tres anys han estat el boom de la música en català. Per què creus que ha passat això ara, i si creus que potser només ha sigut una evolució generacional?
Avui tothom té els recursos electrònics més a l’abast, i la música electrònica està en un moment molt alt, i es pot fer des de casa. Tot i que potser no tothom té un missatge o res a dir, però tothom pot fer-ho. La gràcia seria que tothom que realment s’ho mereix o que té alguna cosa important a dir s’hi pogués dedicar i no al contrari. La gràcia seria aquesta, que hi hagués una mica de tria, d’una manera natural i orgànica i que fos lògic. Perquè a vegades hi ha gent que s’hi dedica i no té molta cosa a aportar.

I us molesta que us posin a tots al mateix sac pel simple fet de fer música en català?
Em fa gràcia que el gènere del Spotify sigui música en català. Però potser canviarà, perquè últimament s’estan fent bastantes coses bones i no tothom escolta un tipus de música en català com abans, com podia ser la rumba catalana. De moment falta vocabulari.

La música en català s’ha despolititzat una mica. La teva música està compromesa políticament?
Jo crec que cada persona té els seus ideals, i és l’encarregada d’escriure i posicionar-se. I això ja és fer política, no? Jo crec que la meva música sí que té un punt polític. Parlar de l’amor és una forma també de parlar de la política i de com ens relacionem i de causes socials… Però abans era més explícit, i ara no tant.

Parlant de diners, una artista com la Ven’nus pot dedicar-se exclusivament de la música?
Jo crec que si entres en joc d’una manera més activa amb el marxandatge, per exemple, i acabes fent un gir de tot plegat, llavors sí que pots. Al final, el que dona més diners són els concerts, però sí que hi ha molta precarietat. Jo crec que sí que puc viure d’això. El que passa és que jo continuo tenint una feina des de fa temps, i la mantinc perquè m’agrada i també perquè aprenc molt.

I ara que estàs preparant un nou EP, creus que les xarxes socials juguen un pes important en la carrera d’un artista? Perquè molts cops es fa viral abans la cançó per TikTok que el mateix àlbum.
El concepte de viralització no m’ha acabat influint gaire, o si més no encara no he connectat. Prefereixo anar fent el meu procés i crear una estratègia envers el material que ja està fet. Crear una estratègia abans de fer una cançó no va amb mi, perquè crec que les lletres no tindrien cap sentit. Almenys per a mi, no m’agrada forçar una situació que no he sentit.

A la cançó ‘Nena’ escoltem com la Ven’nus fa una mica de retrospectiva i li parla la seva jo del passat, li expliques moltes coses. Què li diries a la Ven’nus del futur, a la Ven’nus d’aquí a uns anys?
No m’ho he plantejat, però jo crec que li diria que segueixi amb aquesta pau interior que és la cosa més important del món, que tothom va súper estressat per la vida, però realment els únics moments en què estàs feliç és quan et sents bé plenament i això és una cosa que no vull perdre mai, perquè ho estic aconseguint ara i em fa extra feliç.

ESTEVE VALLMAJOR

Continua llegint

Entrevistes

Josep Carrasco: “Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans”

Tres generacions han entregat la seva vida a la cafeteria Palmer (plaça Santa Madrona), un dels establiments més emblemàtics del Poble-sec, que enguany celebra el seu 80è aniversari. El Josep Carrasco, l’actual propietari, recorda amb gran estima la història de l’establiment, marcada per la lluita i la capacitat de superació dia rere dia. La il·lusió i l’estima del veïnat és el motor que alimenta la cafeteria, que ara fa front a un gran repte que la vida ha imposat injustament.

Publicat

on

Vuitanta anys al peu del canó, quasi un segle, com es porten? 
El temps ha passat molt de pressa, i donant una ullada al passat reconec que el camí ha estat dur i complex. El meu avi va començar amb aquesta “aventura” l’any 1944, després el meu pare va agafar les regnes el 68 i finalment jo, que soc al càrrec des del 90 fins ara. Les tres generacions hem viscut moltes coses en aquest temps; de bones i dolentes. Per exemple, el repte més gran el va viure el meu pare, ja que ell va posar una planxa per fer entrepans. Això abans era impensable perquè només es consumia cuina casolana. Va ser aquí, a la cafeteria Palmer, que es van fer els primers biquinis. Tot va sortir bé, i encara continuem amb la mateixa il·lusió que el primer dia. No obstant això, en aquests moments, la vida està sent molt dura i la meva situació personal afecta al Palmer. La Mònica, qui ha estat setze anys amb mi portant la cafeteria, té un tumor cerebral maligne. Per aquest motiu, des de fa un temps, tanquem a la una del migdia. M’agradaria que quan la Mónica estigués bé tanquéssim la plaça Santa Madrona per festejar la seva recuperació. Podríem fer una barbacoa, el que sigui. Res em faria més feliç.

Tenint en compte la teva situació, per a tu ha de ser molt difícil pujar la persiana cada dia. Què et motiva a fer-ho?
Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans. He fet grans amics aquí, hi ha clients que són família perquè els conec de tota la vida. A més, en aquests moments la cafeteria és el meu refugi. Mai he pensat en tancar, abans em moro. Hi ha coses a la vida que no tinc clares, però soc conscient que les portes del Palmer es tancaran amb mi. Sempre ho he donat tot per aquest projecte, i continuarà sent així sempre, fins l’últim dia.

Creus que és possible festejar 80 anys més? Tens dos fills, serà un d’ells l’hereu? 
Els meus fills no tenen sentiment de barri, en absolut. Per aquest motiu, tinc clar que amb mi s’acaba aquesta “vida” del Palmer. Una vegada em jubili, lamentablement ningú es farà carrer d’això. Aquesta vegada, sí que s’abaixarà la persiana per sempre.

Parles del sentiment de barri, creus que si tinguessin aquesta proximitat canviarien les coses?
Sí, segurament sí. Quan jo era petit, amb uns nou anys, anava sol pel carrer i gaudia molt de tots els racons i persones que ofereix el Poble-sec. De fet, jo no era del barri, però la meva identitat es va conformar aquí: al Sortidor, plaça de les Navas… Els meus fills, en canvi, com els altres nens, s’han criat d’una forma diferent. Actualment, ja no es fa barri, o almenys no com abans. Les coses han canviat molt perquè la gent ara mateix no té càrregues emocionals, per motius com el lloguer. Els fills d’alguns clients han marxat del barri perquè no poden pagar el preu del pis. Això fa que no es faci barri.

Amb una Barcelona gentrificada han sorgit noves cafeteries que impliquen un nivell major de competència. Heu notat l’impacte que han suposat?  
M’agrada superar-me, tant de bó vingués un Ferran Adrià, ja que em posaria a prova. La gent de sempre continua venint. Mira (assenyala a una dona), ella ve des de Gavà fins aquí per emportar-se uns entrepans. Fa anys que hi ve, i continua fent-ho. Sobre els “nous forns”, molta gent deixa d’anar-hi perquè tenen errors; com ara posar la llet freda quan la demanen calenta.

Parlant de qualitat, els preus han pujat molt, en canvi vosaltres no els heu pujat de forma significativa. Com és això?
Intento comprendre a la gent que està al carrer, així que pujo molt poc el preu. Jo he de fer barri, aquesta és la meva idea. No m’importa si un client ve un dia només; el preu i la qualitat que rebrà aquí el farà estar bé. Soc conscient que, amb la meva forma de ser, perdo molt en l’àmbit econòmic, perquè no he apujat els preus, però a mi sí que me’ls pugen. Tot i això, continuaré sent així perquè no entenc la vida d’altra forma. Els clients són fidels, i aquest és el meu regal. Digue’m ximple, però la gent que em va ajudar a la pandèmia, persones que venien expressament aquí per endur-se un entrepà i un cafè amb llet, quan ho podrien haver fet a casa, els li ho dec tot. Ells em van ajudar quan pitjor estava, perquè anava ofegat amb els pagaments, i ara em toca a mi ajudar-los. Tampoc cobro el servei de terrassa, i no ho faré.

I sobre l’hosteleria, que ara està en el punt de mira, què em dius? 
Fa un mes, vaig escriure fa poc a un noi que havia plegat d’un restaurant i no m’ha contestat. Així va. Ara mateix som tres, i sé que aviat els meus treballadors marxaran perquè volen estudiar. S’ha perdut el ser professional. Abans l’hostaleria era una professió, ara no. En aquests moments, treballar al Palmer, per exemple, és una feina per treure uns calers mentre estudies. Però aquest treball necessita gent qualificada: s’ha de netejar, arreglar-ho tot, fer un cafè perfecte…

Continua llegint

Entrevistes

Ivan Miró: “Per plantar cara al feixisme hem de construir memòria col·lectiva”

Ivan Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista, fundador de la llibreria La Ciutat Invisible i escriptor de la novel·la ‘Els vincles audaços’ (Manifest Llibres), en què recupera la història col·lectiva a partir de la figura de Francesc Comas i Pagès, més conegut com a Paronas, un treballador del vidre íntim amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Apassionat de la història obrera i santsenc de base, Miró proposa un relat en què actualitat i passat s’entrellacen d’una forma brillant, establint vincles que marquen un seguit de preguntes i postulats entorn l’organització obrera contemporània.

Publicat

on

Vas publicar el llibre coincidint amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas, més conegut per Paronas. Del Noi del Sucre en teníem més referències que de Paronas. Qui va ser?
Salvador Seguí és el gran líder de la CNT dels anys 20 a Catalunya, orador de masses, carismàtic, un personatge molt popular, un referent al conjunt de la societat d’esquerres popular, republicana, catalanista, etc. És un dels referents d’una altra Catalunya possible que no és la Catalunya de la Lliga, dels Cambó, de la burgesia. Quan s’analitza aquella època, es focalitza molt en les vides dels líders, però sense una segona, tercera o quarta corona de militants que envoltaven a Salvador Seguí, no s’explica la història, i per això calia parlar d’en Paronas, però també de la Llibertat Ròdenas, Joan Peiró, Simó Piera, Joan Pey, etc. Els que marquen un abans i un després en la vertebració de l’anarcosindicalisme. Paronas és un dels jovenets de tota aquesta generació. És un vidrier que neix a la Bordeta, i que treballa a les Cristalleries Planell, a les Corts. Fill de mare soltera, autodidacte, es forma a partir d’espais com l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, a Sants, on hi ha la seu del sindicat de la CNT, transformant-se el sindicat i la cultura en els dos eixos vertebradors en què hi posa l’esforç per organitzar la classe treballadora.

La CNT va passar de tenir 70.000 afiliats al Congrés de Sants de 1918 a 450.000 dos anys després, com s’explica aquest augment?
Catalunya és un país industrial que genera una classe treballadora molt gran, segurament la classe treballadora més gran de l’Estat espanyol.  Per una banda, cal entendre que són anys de molta desigualtat, de molta precarietat, i que aquells anys són resultat de molts guanys vaguistes i de La Canadenca, fent que la CNT tingui una hegemonia important.
Per altra banda, es formen els sindicats únics, perquè quan un ofici concret es declarava en vaga, es trobava sol davant del patró, però la generació Seguí proposa un model en què quan un grup de treballadors es posa en vaga tots els rams es posen en vaga. Després del Congrés de Sants, se’n van un any a fer voltes per Catalunya per convèncer gent que es faci del sindicat. Això és el que va fer guanyar la vaga de La Canadenca en un any i el que va fer créixer la CNT.

Expliques al llibre que Salvador Seguí i Francesc Comas van ser assassinats per la burgesia el 1923 en un intent d’aniquilar tot rastre d’obrerisme a Catalunya. Hi ha un fil de continuïtat entre el que van ser aquests assassinats i l’ascens del feixisme que estem veient els darrers anys?
Durant els anys 20 el que va fer la patronal va ser un protofeixisme, una resposta a tota forma d’organització obrera. El feixisme sempre és una resposta. Quins són els conflictes que han fet que el feixisme global es reactivi? Què és el que els ha molestat? Jo crec que el feminisme els ha molestat bastant. Les feministes estan sent assassinades arreu del planeta. Hi ha un corrent d’emancipació molt fort globalment, un moviment internacionalista molt potent. És un moviment que està atacant els fonaments de la dominació en la profunditat, com passa també amb l’antiracisme o l’anticolonialisme. En aquest sentit, vaig fer una altra novel·la fa uns anys, La revolta que viurem, que acabava just al 15M, el 2011, i em semblava que s’havien fet poques novel·les ficcionades sobre aquest procés. Per plantar cara al feixisme cal poder construir una memòria col·lectiva, relatar-nos a través, no tan sols de la història, sinó de les experiències viscudes, les cançons, el teatre… Perquè ara estem en un context en què la memòria col·lectiva la crea Netflix.

Com ha estat el procés de retre homenatge a tota aquesta història no oficial?
Molt xulo. Tinc molta relació amb la família del Paronas, vaig entrevistar la seva filla fa uns anys, la Rosa Comas, abans que morís, i tinc molta relació amb la seva neta, Maria Àngels Ollé Comas. La família m’ha ajudat a buscar els arxius, a buscar els perfils de defuncions, registres, etc. Gràcies a això vaig anar construint el relat.
La família té la llibreta del Paronas que portava al damunt quan el van matar. La gran recerca ha estat la premsa. La Solidaridad ObreraTerra i Libertat, la premsa llibertària, El Vidrio, la premsa sindicalista, la premsa generalista… és com llegir una pel·lícula, de fet, se’n podrien fer moltes pel·lícules de tot el període del pistolerisme a Catalunya. Aquesta és una novel·la que tracta de reconstruir el personatge d’en Paronas, perquè no hi havia cap biografia feta. Quan és assassinat, hi ha notes disperses, així que he tractat de ser una mena de detectiu privat de la història obrera i social.

Parles a la novel·la d’un punt clau de la ciutat, el Paral·lel, i en concret, del Café Español. Què passava en aquests espais?
El Paral·lel jugava un paper important. Hi ha un gran eix obrer, al Poblenou, i un altre eix obrer a Sants, la Bordeta i el Poble-sec. Aquest segon és un eix que connecta les fàbriques, els habitatges i, a l’avinguda del Paral·lel, l’oci. Els obrers de les fàbriques de Sants anaven a passar-s’ho bé als cafès del Paral·lel, a socialitzar a organitzar-se, i això es veu representat al Café Español. És allà on Salvador Seguí fa els primers mítings i on coincideix tothom. Eren espais molt oberts, hi havia els sindicalistes, els poetes, els obrers… I no oblidem també que allà va començar la vaga de La Canadenca.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024