Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Sol Picó: ‘‘M’interessa molt que la gent del barri no tingui por a acostar-se a La Piconera ’’

Balla des que té consciència i el moviment és la seva vida. Aquest mes parlem amb la coreògrafa i ballarina Sol Picó (Alcoi, 1967), que –després de més de 40 anys de carrera– acumula 10 premis Max i el Premi Nacional de Dansa 2016, entre molts altres reconeixements. Ens trobem al seu refugi d’inspiració, La Piconera, un espai dedicat a la dansa al carrer Sancho Marraco 6, que fa cantonada amb el passeig de l’Exposició. Ens parla de la seva trajectòria, dels primers entrebancs i de les seves il·lusions; una d’elles és que els poblesequins perdin la por a creuar la porta de La Piconera, on els esperen un munt de propostes per estimar el propi cos.

Publicat

on

Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?

Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

Entrevistes

“Estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau”

Andrés Martínez de la Riva (Santiago de Compostela, 1983) i Lucia Zandigiacomi (Treviso, 1982) formen part de Raons, una cooperativa que promou processos participatius perquè la ciutadania intervingui en el disseny urbanístic de les ciutats. Amb seu al carrer Concòrdia, aquesta entitat té diversos fronts oberts al barri, des de la recuperació del Teatre Arnau fins a la creació d’espais segurs en context de pandèmia. Parlem amb ells sobre alguns dels temes calents en matèria d’espai públic i, mentre ho fem, ens adonem de la importància que les ciutats es transformin per adaptar-se a les noves realitats.

Publicat

on

En primer lloc, expliqueu-nos què és Raons i què hi feu?
Raons és una cooperativa formada per 8 persones sòcies. Estem al Poble-sec des de fa 8 anys i fem processos participatius vinculats a arquitectura, urbanisme i desenvolupament de polítiques públiques. Resumim la nostra feina amb tres paraules: persones, espais i processos. Treballem amb persones, mitjançant processos i per a la transformació dels seus espais.

Per què és important la participació ciutadana en la construcció o reformulació dels espais públics?
Els espais públics de les nostres ciutats s’han de millorar. I fer-ho sense les persones que els utilitzen en el seu dia a dia, seria un error. Sense la implicació de la ciutadania no podem crear espais diversos, inclusius i de salut comunitària. A més, qualsevol procés de reflexió conjunta també és un procés pedagògic que fomenta la convivència en aquells espais.

Quin vincle teniu amb el Poble-sec més enllà de tenir-hi el local?
Tenim una línia de serveis per a la reflexió conjunta i transformació dels espais de treball. Al barri, vam acompanyar l’entitat Marabal en un reenfocament de l’organització i també vam oferir suport tècnic en la creació de La Base. A alguns veïns els hem fet projectes i tenim la vocació de d’ajudar a les persones del barri en allò que sabem: arquitectura, temes tècnics o temes de participació.

El 2015 vàreu impulsar el procés participatiu per a la planificació integral del Paral·lel. Els extrems mai es van arribar a reformar. Com està la qüestió?
Aquell any les obres ja havien començat i l’entitat que hi tenia més veu (de forma crítica per com s’havia fet el procés) era Som Paral·lel. Nosaltres vam conduir el procés participatiu el 2015, implicant persones dels tres barris que toquen al Paral·lel. Arran d’aquest procés, es van extreure línies estratègiques sobre quin nou Paral·lel es volia per part del veïnat: es va parlar de cultura comunitària i es va reconèixer el Paral·lel com un punt de trobada entre els barris. Això va desembocar en la mesura de govern El Paral·lel, un carrer per als seus barris on es recollia l’enfocament de proximitat que es vol donar al comerç a partir d’ara, i es va definir el pla d’usos. Llavors, en una reunió col·lectiva, es va decidir aturar les obres dels extrems de l’avinguda perquè no hi havia un consens per continuar-les i gran part del veïnat no compartia les idees previstes. De moment, està tot aturat i amb la situació actual no hi ha previsió de reactivar les obres, però sí que s’està acabant el recol·lector de Vila i Vilà perquè el Paral·lel deixi d’inundar-se.

Parlant de cultura comunitària, també esteu implicats en la recuperació del Teatre Arnau. Com avança el projecte arquitectònic?
Aquest any estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau perquè tenim un projecte cultural que funciona –que és el Teatre Arnau Itinerant–, tenim un projecte arquitectònic que està redactat i llest per construir, però no tenim diners. S’ha tret del pressupost d’enguany, i segurament dels propers, la partida prevista per al Teatre Arnau. Fa gairebé 20 anys que tenim un teatre pràcticament en runes i ara hi ha un xup xup de projectes culturals i comunitaris, però un dels objectius d’aquests era que fossin acollits en un espai. No podem deixar que passi molt de temps perquè, sinó, tota aquesta xarxa que hem construït s’anirà desafectant. Des de l’assemblea del Teatre Arnau, de la qual formem part amb moltes entitats dels barris, començarem a exigir que s’incorpori aquesta partida al pressupost perquè no podem permetre’ns perdre aquest projecte arquitectònic i cultural.

D’altra banda, heu participat en la ideació d’itineraris segurs a l’espai públic. Què ens podeu explicar sobre això?
Hem acompanyat la creació d’itineraris segurs en la fase de desconfinament, quan es va detectar la necessitat de comptar amb més metres quadrats per mantenir la distància social entre les persones. Es van fer tancaments de carrers, es van retirar cotxes d’algunes voreres i vam acompanyar les Taules d’Espai Públic perquè les entitats detectessin quins eren els carrers principals que calia reformular. També hem aplicat indicadors de l’urbanisme de gènere en la creació d’aquests itineraris, valorant les connexions del veïnat amb els equipaments de proximitat.

No ens oblidem de la col·lecció de cromos del Poble-sec que heu creat. Hi seguiu treballant?
Sí, ho estem fent amb l’alumnat de l’Escola Poble-sec i la Jacint Verdaguer i aquest any hem desenvolupat una col·lecció que es diu Descobrim el Poble-sec, que té més a veure amb la part de la muntanya.

Una muntanya de Montjuïc que ha estat molt concorreguda en temps de desconfinament.
Amb el desconfinament hem après més a pujar a la muntanya i els infants se l’han fet més seva. Això és una línia molt interessant per seguir-hi treballant. No es tracta de què el Poble-sec pugi a la muntanya, sinó que la muntanya baixi a Poble-sec; intentar renaturalitzar el barri, on hi ha manca de zones verdes. Els espais públics com les places tenen una pressió molt important de persones, perquè som moltes persones i hi ha molt poc espai.

Un altre dels vostres eixos de treball són les escoles, quina mena de projectes hi promoveu? 
Protegim Escoles és un programa de petits processos de participació amb les comunitats educatives per millorar els seus entorns. Al Poble-sec, estem treballant amb sis centres escolars per recuperar espais, una necessitat que la pandèmia ha posat en evidència. També detectem la necessitat de generar espais comunitaris fora de les escoles, de retirar els aparcaments just davant de les escoles i convertir-los en espais de trobada i de joc, amb elements lúdics que els nens puguin utilitzar. Volem fomentar aquesta mena de reflexions al voltant dels centres escolars.

Continua llegint

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Continua llegint

Entrevistes

Irene Solà i Hatim Azahri: “Aquí hi vivim molts joves, però realment no fem vida al barri”

Al Poble-sec hi viuen més de 7000 joves d’entre 15 i 29 anys. Però, on es reuneixen aquests joves? Tenen espais de trobada o un lloc on obtenir orientació laboral o acadèmica? Ara, una associació impulsada per Irene Solà (Barcelona, 1997) i Hatim Azahri (Nador, Marroc, 1998), entre altres, vol reivindicar els drets dels joves en un barri sense prou espais de dinamització juvenil. Parlem amb ells sobre les seves propostes i les seves preocupacions, sobre el seu present i el seu avenir perquè, com ells mateixos diuen, la qualitat de vida dels joves d’avui determinarà la dels adults del futur.

Publicat

on

Expliqueu-nos qui sou i quina relació teniu amb el barri…
Hatim: Jo vaig arribar al Poble-sec als dos anys i hi he viscut sempre. Vaig estudiar a l’escola Jacint Verdaguer i a la XXV Olimpíada. Faig la vida aquí, treballo a l’associació 12@16 i a Tarda Jove i formo part de l’Atlètic la Palma, un equip de futbol sala del barri.
Irene: Jo visc entre Gràcia i Poble-sec. Aquí hi tinc gran part de la meva família i hi passo molt temps. El meu vincle més estret va començar quan, als 20 anys, vaig fer pràctiques al Casal Concòrdia com a educadora social i vaig començar a conèixer més gent, entre ells el Hatim.

Com va sorgir la idea de fundar l’associació Joves Units del Poble-sec?
H: Abans de l’associació, un grup de joves del barri teníem en marxa dos projectes: Desafío Barcelona, on organitzàvem tornejos i esdeveniments per 12@16 i Tarda Jove. I l’altre projecte és Win or Lose, un equip de futbol sala d’amics. Passat un temps vam decidir unificar aquests dos projectes i crear l’associació. Ara som 8 joves i ens agradaria que s’hi sumés més gent.

A més de proposar activitats esportives, reivindiqueu un espai per al jovent.
H: Sí. Ja fa temps que hem detectat la necessitat al barri d’equipaments dignes adreçats als joves i serveis juvenils. Anant a altres barris, com el Raval o el Port de la Marina, hem vist els serveis que ofereixen i aquí hi ha aquesta mancança.
I: Existeix el 12@16, però és fins als 16 anys. Després, què passa? Molts dels joves, quan deixen d’anar-hi, no només perden un centre perquè els ajudin en els estudis sinó que també perden un centre neuràlgic de reunió.

Quines necessitats hauria de cobrir aquest espai que reclameu?
H: Necessitem un punt de reunió on es puguin trobar els joves i també on se’ls pugui orientar tant acadèmicament com laboralment. Des del Districte diuen que tenim el Punt d’Informació Juvenil del Paral·lel, però nosaltres no el considerem del barri perquè realment és del Raval. Cal un espai perquè el 12@16 són poc més de 100 metres quadrats i hi ha més de 180 inscripcions. I Tarda Jove és una sala al Centre Cívic El Sortidor compartida amb altres col·lectius. No tenim serveis de qualitat i això fa que els joves marxin. Com és possible que hi hagi tants joves i que no es vegin pels carrers del Poble-sec?
I: Cal tenir en compte les característiques de cada barri. Els joves estem vivint aquí, però realment no fem vida al barri. Volem reintroduir la gent jove que viu al barri perquè s’hi vinculi d’alguna manera.

Us heu reunit amb l’alcaldessa per explicar-li la situació. Com va ser aquesta trobada?
H: Una companya de l’associació i jo vam participar en un projecte al Raval que organitzava entrevistes amb persones referents de la ciutat i així va ser com vam poder conèixer l’alcaldessa i li vam exposar el problema que tenim al barri. Ella és una persona molt flexible, però ens va parlar de la falta d’espais. Això ho vam comentar també amb el regidor Marc Serra i li vam presentar uns documents per mostrar-li que sí que hi ha espais i que no fa falta crear-ne de nous ni construir res. El Pla de Barris injectarà 11,5 milions al barri i reclamem que una part d’aquests diners es destinin al col·lectiu dels joves.

De quins espais parlem?
I: La Casa de la Premsa és una de les opcions, o el Palau d’Esports, però ja no només per a nosaltres; és un espai gegant que està buit des de fa molts anys. També vam proposar diferents locals, i baixos d’edificis que estan buits i que es poden aprofitar.
H: Nosaltres, de fet, formem part de la plataforma de la Casa de la Premsa i també estem adherits a la Coordinadora d’Entitats.

Observeu al barri una criminalització del jovent, especialment d’alguns col·lectius?
H: Això és un problema derivat dels pocs serveis adreçats als joves. Tots passem per la primària i la secundària, però hi ha un moment en què el sistema t’abandona, que és quan ja no hi ha serveis per a tu. Els joves que es poden considerar conflictius, són joves que no han tingut l’oportunitat de ser orientats. Quan et trobes abandonat busques el recurs fàcil.
I: Aquí també hi ha un problema relacionat amb els joves sense referents familiars, que als 18 anys s’han d’espavilar per sí sols en una societat en què això està totalment fora de lloc. Ara, a més, és tot molt més car i els joves no tenen recursos per fer front a la vida sense ajuda.

Per la situació que hi ha ara a Barcelona i al barri, us imagineu vivint aquí en un futur?
I: Jo ara mateix no podria viure al barri si hagués de pagar un lloguer. La gentrificació està fent que només puguin viure aquí les persones amb alt nivell adquisitiu. La resta ha de marxar, és igual si hi han viscut tota la vida o si acaben d’arribar.
H: Aquesta pregunta l’he fet jo mateix al meu entorn i, excepte les persones que els seus pares han comprat el pis, la resta no es plantegen quedar-se aquí. Consideren que el barri té uns preus de lloguer molt alts i els pisos tenen unes condicions que no van d’acord amb la quantitat que pagues.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.