Connecta amb nosaltres

Entrevistes

A. Romero: ‘‘Els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres’’

Queda lluny el 15-M? Potser l’ocupació de la plaça de Catalunya sí que queda enrere, però el moviment popular que va originar encara perviu. Entre la gran quantitat de nous col·lectius en què va desembocar, s’ha de destacar un: els Iaioflautes. Persones grans que, amb l’esperança d’aconseguir una societat més justa, no van dubtar en posar-se l’armilla i prendre els carrers. Entre aquests, l’Alfons Romero. Ell, però, assegura parlar per ell mateix: “Sóc Iaioflauta, però no puc representar Iaioflautes, som massa transversals per fer-ho”.

Publicat

on

7 anys de Iaioflautes; el misteriós cas de Benjamin Button?
Ens agrada dir que som fills del 15-M. Quan el moviment va començar, vam veure una oportunitat per aportar l’experiència i ens vam incorporar al moviment de forma individual. El que no podíem fer era quedar-nos a dormir allà, perquè ja teníem una edat. Si més no,, a partir d’aquí ens vam començar a trobar persones que havíem coincidit dècades enrere i que ara volíem tornar a lluitar perquè els nostres néts i nétes tinguessin una vida digna.

D’on surt la idea del mot Iaioflautes?
Entenem que nosaltres som mestissos. No tenim ni raça ni color; som horitzontals i aquí hi cap tothom. La idea del nom ens la va donar la magistral Esperanza Aguirre, quan a Madrid va dir que els del 15-M eren uns rastraflautes. Nosaltres estàvem dinant en un xinés que ja no existeix i algú va dir: “Ostres! Sí aquests són els rastraflautes, nosaltres som els iaioflautes”.

El vostre cas posa de relleu que el 15-M no estava format només per joves, sinó que també aplegava des d’universitaris fins als protagonistes de la Transició.
El 15-M va ser una cosa espontània de la societat, a la qual ens vam incorporar gent de totes les edats i de totes formes de pensar. Teníem ganes de canviar la societat i l’estafa que vam tenir amb el règim del 78 per crear un nou espai.

Ara alguns nostàlgics assenyalen que el 15-M s’ha acabat contaminant…
El 15-M ha servit bàsicament per ocupar un espai que no hi era: l’espai de Podemos, l’espai dels Comuns… La idea que tenien aquests era incorporar-se a les institucions i frenar la roda. Si més no, ara sembla que frenar la roda era molt difícil i el que han fet ha sigut entrar i deixar-se portar. Evidentment fent coses; al cap i a la fi no es pot negar que fos un èxit que Podemos aconseguís els vots que va aconseguir, que els Comuns guanyessin l’Ajuntament i que a Badalona es fes fora a l’Albiol.

Els grans mitjans de comunicació controlen l’opinió de les grans masses. Quin paper han jugat en la fermentació d’idees com “l’organització popular”?
L’ha ajudat a créixer. Només cal veure la publicitat que va oferir La Sexta a Pablo Iglesias i al seu voltant. Però al final els grans mitjans estan dins d’un sistema que és capitalista i que la seva raó de ser és guanyar diners. Ja poden tenir un Gran Wyoming que és molt crític amb tot el que representen, però que alhora els fa guanyar diners. Nosaltres mateixos els quèiem simpàtics quan ocupàvem la Borsa de Barcelona, perquè allà tenien suc per emetre i fins i tot el Pronto ens va fer una doble-pàgina.

Més enllà de la premsa, com ha afectat el procés en les dinàmiques internes de Iaioflautes?
Evidentment ha afectat, perquè som un col·lectiu molt horitzontal. Però sempre hem de recordar que els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres. Fins i tot vam crear una bandera que suprimia l’estrella de l’estelada i vam posar el 99%.

En què es tradueix això?
Que nosaltres creiem que és temps de la república de la majoria. Quan hi havia a la Generalitat l’Artur Mas ja vam fer dues accions: una primera ocupar el Parlament de Catalunya amb aquesta bandera i reclamar una República social, solidària, feminista, anticapitalista i antifeixista, perquè la República al final només és un sistema. La gent pensa en la II República, però hem de tenir en compte que republicans també són gent com la Merkel, el Sarkozy o el Trump. De fet, en la segona acció vam voler ocupar la Generalitat i el Govern ens va dir que ens atendria. Després van marxar per la porta del darrere. Allà van demostrar quin tipus de Govern era.

Com ha quedat la relació amb les persones del 15-M que han entrat als Governs del canvi?
La relació que teníem a nivell de col·lectiu no és el mateix, com pot resultar obvi. Nosaltres hem de lluitar mani qui mani al poder; i ho podem fer de dues maneres: donant suport a les seves idees o criticant allò que fan malament. Hem d’oferir els serveis que pot aportar el carrer, però alhora pressionar. Per exemple, personalment imagino que controlar la Guàrdia Urbana és molt difícil, perquè hi ha un percentatge molt elevat d’agents sindicalitzats que vénen de branques feixistes. Però aleshores el que ha de fer l’executiu és sortir al balcó, explicar-ho a la gent i aquesta segurament aportarà idees per ajudar a resoldre el problema.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Orland Verdú: “La vida és un misteri”

A pocs metres del Paral·lel, al carrer Tapioles, 12, hi ha un petit espai on l’art i el misteri es confabulen per crear una aura màgica. Tarima de fusta, bancs d’església i una decoració que ens evoca el Japó són alguns dels elements que fan d’Oracles Theatre un lloc realment especial. Aquesta sala de teatre compta només amb dos anys de vida i encara és desconeguda per a molta gent del barri. Parlem amb el seu director, Orland Verdú (Alacant, 1982), sobre el naixement d’Oracles, els espectacles en cartellera i l’estat del projecte. Després d’uns mesos difícils i d’haver ressorgit de les seves cendres, la sala busca ara regenerar l’equip amb nous artistes col·laboradors.

Publicat

on

Què hi havia en aquest local abans d’Oracles?
Aquesta sala té força història. Abans d’Oracles era el Magín Cultural i anteriorment hi havia la PAPA, espai de Performers, Artistes i Poetes Associats, un dels centres de poesia independent més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, era un lloc on es reunia la bohèmia.

Parla’ns una mica de la teva trajectòria abans d’obrir aquesta sala.
Jo tinc moltes vides. Ho vaig deixar tot a Alacant per venir a Barcelona a ser artista. Els meus inicis són l’escriptura dramàtica i la poesia, però després vaig estudiar art dramàtic i venia amb la idea d’obrir un espai propi. A Alacant vaig estudiar filologia catalana i vaig arribar aquí com a professor de secundària. Aquí vaig començar a formar-me, vaig fer un màster d’escriptura dramàtica i l’obra final va guanyar el premi de teatre Ciutat de Sagunt, a partir d’aquí vaig decidir crear la meva companyia, era el 2013. També vaig estar un any al Teatre dels Sentits.

De fet, el nom de la sala ve d’aquesta experiència al Teatre dels Sentits, oi?
Sí, l’obra amb què vaig treballar, Oráculos, estava basada en el tarot i jo soc un apassionat de la simbologia i del tarot, com l’Italo Calvino. El tarot també té un paper en aquesta sala perquè moltes de les peces que creo són a partir d’un arquetip. Utilitzo l’arquetip, la carta, com a pretext per crear tot un univers sensorial. Per exemple, Pinocchio es basa en la carta del boig.

Com va sorgir l’oportunitat d’entrar en aquest local?
A finals del 2013, quan estava al Teatre dels Sentits, ja tenia la idea de tenir un espai propi per poder crear i mostrar les meves obres, i on poder formar, convidar altres artistes, crear ponts amb altres ciutats… Quan vaig trobar aquest local el 2015 em vaig llançar a la piscina. Volia un espai propi on poder crear i que altres artistes també poguessin fer-ho.

Tu fas teatre físic, una cosa poc comú a Barcelona…
A Barcelona gairebé tot el que es programa és teatre de text, i jo crec que el fet de treballar amb el cos i amb la veu t’obre portes creatives molt interessants i s’ha de potenciar més. Els pocs teatres que es desmarquen del teatre de text no són coneguts. Per exemple, el Teatre dels Sentits té una trajectòria internacional brutal i aquí a Barcelona estan mig perduts al Polvorí i poca gent els coneix.

Però hi ha prou públic per omplir tantes sales independents?
Crec que hi ha una fragmentació molt gran de sales, sales i centres cívics on es programen moltes coses. Però crec que també hauria d’existir certa pedagogia, tinc la sensació que el públic de Barcelona, o bé va als grans teatres o directament no hi va, és un públic una mica conservador a l’hora d’anar al teatre. Però cal recordar que tots els grans noms de l’escena han sortit de sales petites i aquestes sales són les que fan més propostes de risc.

Quina és la particularitat d’Oracles Theatre?
Des del primer moment vaig voler que fos un espai amb segell independent i alternatiu, una mica underground. El primer any em vaig passar d’alternatiu i vaig rebre moltes hòsties però ara estic trobant un equilibri, amb propostes de més risc que es combinen amb microteatre, flamenc, concerts… I les produccions pròpies d’Oracles de dansa butoh. Amb Oracles Theatre el meu somni és seguir transformant la societat a través de l’art de commoure l’ànima humana. Són temps de deshumanització molt seriosos, i el teatre ens torna a l’origen i a la nostra condició. La vida és un misteri i el teatre és el lloc de comunió on tornar a sentir-nos i agrair que estem vius.

Vas obrir amb molta il·lusió, però l’any passat la sala va passar per un període de crisi important.
A finals del 2018 estava molt cansat de portar jo sol el pes de tot i vaig decidir que marxava un temps. El projecte es va regenerar, va passar a una altra directora però vaig haver de tornar perquè ella va tenir una crisi i a finals d’any vaig tenir el dilema de si tancar o seguir. Els primers dos mesos del 2019, els artistes van donar el total de taquilla que es va recaptar a la sala. Estic molt agraït als artistes que van venir, van ser ells qui la van salvar. A partir d’aquí, vam canviar l’equip i ara ja tirem endavant.

Aquest juliol has organitzat el Festival ONYRIC…
Sí, va ser la cirereta del pastís de la temporada. Han vingut una vintena d’artistes, molts locals i quatre artistes del Japó, amb una estrena del mestre Mushimaru Fujieda, que sempre tria aquesta sala al seu pas per Europa.

Quins són els plats forts de la temporada que comença?
La temporada arrencarà la segona setmana de setembre amb Mal de amor, una comèdia argentina de Laura Federico y Benjamin Coelho; les quatre últimes funcions de Pinocchio (12-13 i 21-22 de setembre); i el 14-15 farem La imposibilidad de las cosas de la companyia Habitando Teatro, de Mèxic. El proper festival ONYRIC Tardor 2019 serà de l’1 al 3 de novembre i l’estrena de la nova producció MORPHEUS: Sandman & The Seven Sins serà el 26 i 27 d’octubre amb música de Marina Tomàs i servidor donant vida a Morfeu, basat en el còmic Sandman de Neil Gaiman. La resta de la cartellera encara l’estem configurant… Hi haurà flamenc, música, teatre físic, microteatre i molt de butoh. Sempre sota el segell de teatre oníric, intimista i humà d’Oracles Theatre.

Continua llegint

Entrevistes

Chloe Phillips: “Com més personal és la música, més universal es torna”

Chloe Phillips (Washington, 1995) és la fusió de l’optimisme, l’alegria i la passió. El somriure que sempre amaga rere la comissura del llavi transmet les mateixes bones sensacions que la música que canta. Una manera de ser que, combinada amb el seu talent i intel·ligència, l’està catapultant arreu dels escenaris catalans. Per què als d’aquí concretament? Per la seva entrega en cos i ànima a la llengua catalana. Sí, ha vingut des del continent americà, però el seu català és envejable. “No em considero una estrangera, sento que Barcelona és casa meva”, confessa.

Publicat

on

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.

Continua llegint

Entrevistes

Eudosio Gutièrrez: ‘‘Los pisos turísticos deberían tener una regulación muy estricta para evitar actos incívicos’’

Aquest mes d’agost parlem amb una de les persones més conegudes del Poble-sec. L’Eudosio Gutiérrez García (Palència, 1960) és propietari de Poble Sec Peix, SL i recentment nomenat pel PSC conseller del Districte de Sants-Montjuïc amb un compromís especial amb el Poble-sec. També va ser durant 7 anys president de l’Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel; i per sobre de tot persona compromesa amb el barri i la seva vida associativa.

Publicat

on

Per

Tú eres palentino ¿Cuál es tu historia vital hasta llegar al Poble-sec y desarrollar tu vida aquí?
Vine con mis padres en el año 1962, el año de la gran nevada, yo tenía dos años. Primero nos instalamos en Santa Coloma de Gramenet durante tres años. Luego nos fuimos a vivir al Poble-sec, en Poeta Cabanyes, 77. Y hasta hoy. Aquí vivo con mi mujer, viven mis hijos y mis nietos. No es fácil encontrar hoy tres generaciones de la misma familia en el mismo barrio.

Una persona muy importante en tu vida es tu mujer…
Sí, María Dolores, nos casamos muy jóvenes, hemos tenido dos hijos y con ella empezamos el negocio de la pescadería de la calle Poeta Cabanyes durante 21 años. Es donde he tenido más contacto con la gente, donde conoces las inquietudes del barrio.

I participas del mundo asociativo…
Efectivamente, me doy cuenta de la necesidad de promocionar el negocio, de promocionar el tejido comercial del barrio en un tiempo de grandes cambios y esto me llevó a presidir la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel entre el 2005 i el 2012. Mi eslogan era: ‘‘Si venem Poble-sec, vendrem en el Poble-sec’’. Era una manera de decir que si vendemos barrio será una inversión y la gente dejará de ir a comprar al Eixample, al mercado de Sant Antoni, y que comprará al lado de casa. También fui uno de los promotores de incorporar el Paral·lel a la Associació i poder crear l’Eix Comercial del Poble-sec i Paral·lel. Todo ello en el tiempo de la gran eclosión de los nouvinguts.

Tiempos de integración.
Entidades y asociaciones hicieron, y hacen, mucho para la integración. La Associació de Comerciants llegó a tener un 25% de socios de nouvinguts. Un caso verdaderamente único que no pasa en otros barrios de las mismas características en Europa.

¿Sigues teniendo relación con la Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel?
Sigo siendo socio desde que cedí la presidencia por motivos profesionales a Manel Tort, actual presidente, al que agradezco que mantenga las mismas inquietudes y vision de futuro, ya somos un eje comercial más y él nos representa en la direccion del Patronato de la Fundació Barcelona Comerç.

Acabas de ser nombrado por el PSC conseller de Sants-Montjuïc con un compromiso especial con el Poble-sec ¿Qué significa esto para ti?
Es un orgullo que se haya pensado en mi para este cargo. Espero ser el nexo de unión entre el barrio y el Distrito, ser un filtro de las necesidades y demandas que piden los vecinos y poder tener línia directa en la toma de decisiones i en la resolución de los problemas.

Algunos de los problemas que tiene el barrio son la seguridad i la gentifricación ¿Qué soluciones ves?
Hay que diferenciar entre la inseguridad y la sensación de inseguridad, que son cosas distintas. Pero hoy sí que necesitamos actuaciones urgentes en diversos puntos del barrio, es vital. Hay que invertir en prevención, los cuerpos de seguridad no son lo suficientemente visibles. Y una cosa muy importante, en temas de seguridad no podemos caer en la ambigüedad. Respecto al problema de la gentrificación y la subida de alquileres debería haber una regulación estricta de los pisos turísticos. Deberían estar solo en edificios enteros y con portero día y noche que controle ruidos i actos de incivismo. Como digo, una regulación muy estricta de los pisos turísticos provocaría una bajada de los alquileres.

Y el Paral·lel, ¿Qué pasa con la reforma que no ha llegado a los extremos de la avenida?
Habría que sentarse con técnicos, comerciantes y vecinos para tomar decisiones y acabar definitivamente con la reforma del Paral·lel, la avenida necesita un empujón institucional basado en el mundo del teatro y el espectáculo, la cultura en definitiva. Otro problema que está creciendo es el del solar abandonado del Talía que está siendo ocupado con barracas y suciedad, y todo ello en pleno Paral·lel.

¿Cómo compaginas tu trabajo con la política?
Ahora, con 58 años, la experiencia de poder servir al barrio, al Paral·lel, a mi gente, es un acicate y una inyección de ilusión que pienso aprovechar al máximo. Además, el negocio funciona sin problema con la aportación de mi mujer, mis hijos y empleados.

Sintetizando al máximo ¿Cuál es tu visión del conflicto Catalunya-Espanya, presos políticos, exiliados, 155, la sentencia, los dos millones de independentistas…?
Simplificar en unas pocas lineas es imposible. Lo que sí puedo decir es que es imposible no entendernos, nos necesitamos. No soy independentista, pero espero que la sentencia del Procés que se avecina, sea solo en la línea de la desobediencia y pueda calmar los ánimos…

Para terminar ¿ahora vacaciones?
Intentaremos coger unos 15 días con los hijos y los nietos y cargar pilas…

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.