Expliqueu-nos qui sou i quina relació teniu amb el barri…
Hatim: Jo vaig arribar al Poble-sec als dos anys i hi he viscut sempre. Vaig estudiar a l’escola Jacint Verdaguer i a la XXV Olimpíada. Faig la vida aquí, treballo a l’associació 12@16 i a Tarda Jove i formo part de l’Atlètic la Palma, un equip de futbol sala del barri.
Irene: Jo visc entre Gràcia i Poble-sec. Aquí hi tinc gran part de la meva família i hi passo molt temps. El meu vincle més estret va començar quan, als 20 anys, vaig fer pràctiques al Casal Concòrdia com a educadora social i vaig començar a conèixer més gent, entre ells el Hatim.

Com va sorgir la idea de fundar l’associació Joves Units del Poble-sec?
H: Abans de l’associació, un grup de joves del barri teníem en marxa dos projectes: Desafío Barcelona, on organitzàvem tornejos i esdeveniments per 12@16 i Tarda Jove. I l’altre projecte és Win or Lose, un equip de futbol sala d’amics. Passat un temps vam decidir unificar aquests dos projectes i crear l’associació. Ara som 8 joves i ens agradaria que s’hi sumés més gent.

A més de proposar activitats esportives, reivindiqueu un espai per al jovent.
H: Sí. Ja fa temps que hem detectat la necessitat al barri d’equipaments dignes adreçats als joves i serveis juvenils. Anant a altres barris, com el Raval o el Port de la Marina, hem vist els serveis que ofereixen i aquí hi ha aquesta mancança.
I: Existeix el 12@16, però és fins als 16 anys. Després, què passa? Molts dels joves, quan deixen d’anar-hi, no només perden un centre perquè els ajudin en els estudis sinó que també perden un centre neuràlgic de reunió.

Quines necessitats hauria de cobrir aquest espai que reclameu?
H: Necessitem un punt de reunió on es puguin trobar els joves i també on se’ls pugui orientar tant acadèmicament com laboralment. Des del Districte diuen que tenim el Punt d’Informació Juvenil del Paral·lel, però nosaltres no el considerem del barri perquè realment és del Raval. Cal un espai perquè el 12@16 són poc més de 100 metres quadrats i hi ha més de 180 inscripcions. I Tarda Jove és una sala al Centre Cívic El Sortidor compartida amb altres col·lectius. No tenim serveis de qualitat i això fa que els joves marxin. Com és possible que hi hagi tants joves i que no es vegin pels carrers del Poble-sec?
I: Cal tenir en compte les característiques de cada barri. Els joves estem vivint aquí, però realment no fem vida al barri. Volem reintroduir la gent jove que viu al barri perquè s’hi vinculi d’alguna manera.

Us heu reunit amb l’alcaldessa per explicar-li la situació. Com va ser aquesta trobada?
H: Una companya de l’associació i jo vam participar en un projecte al Raval que organitzava entrevistes amb persones referents de la ciutat i així va ser com vam poder conèixer l’alcaldessa i li vam exposar el problema que tenim al barri. Ella és una persona molt flexible, però ens va parlar de la falta d’espais. Això ho vam comentar també amb el regidor Marc Serra i li vam presentar uns documents per mostrar-li que sí que hi ha espais i que no fa falta crear-ne de nous ni construir res. El Pla de Barris injectarà 11,5 milions al barri i reclamem que una part d’aquests diners es destinin al col·lectiu dels joves.

De quins espais parlem?
I: La Casa de la Premsa és una de les opcions, o el Palau d’Esports, però ja no només per a nosaltres; és un espai gegant que està buit des de fa molts anys. També vam proposar diferents locals, i baixos d’edificis que estan buits i que es poden aprofitar.
H: Nosaltres, de fet, formem part de la plataforma de la Casa de la Premsa i també estem adherits a la Coordinadora d’Entitats.

Observeu al barri una criminalització del jovent, especialment d’alguns col·lectius?
H: Això és un problema derivat dels pocs serveis adreçats als joves. Tots passem per la primària i la secundària, però hi ha un moment en què el sistema t’abandona, que és quan ja no hi ha serveis per a tu. Els joves que es poden considerar conflictius, són joves que no han tingut l’oportunitat de ser orientats. Quan et trobes abandonat busques el recurs fàcil.
I: Aquí també hi ha un problema relacionat amb els joves sense referents familiars, que als 18 anys s’han d’espavilar per sí sols en una societat en què això està totalment fora de lloc. Ara, a més, és tot molt més car i els joves no tenen recursos per fer front a la vida sense ajuda.

Per la situació que hi ha ara a Barcelona i al barri, us imagineu vivint aquí en un futur?
I: Jo ara mateix no podria viure al barri si hagués de pagar un lloguer. La gentrificació està fent que només puguin viure aquí les persones amb alt nivell adquisitiu. La resta ha de marxar, és igual si hi han viscut tota la vida o si acaben d’arribar.
H: Aquesta pregunta l’he fet jo mateix al meu entorn i, excepte les persones que els seus pares han comprat el pis, la resta no es plantegen quedar-se aquí. Consideren que el barri té uns preus de lloguer molt alts i els pisos tenen unes condicions que no van d’acord amb la quantitat que pagues.

Explica’ns com es va forjar la teva relació amb el barri i els moviments socials des de la teva arribada.
Vaig arribar el 2004 al Poble-sec amb la meva parella. Jo sempre havia tingut una inquietud cap a l’ecologia i la meva parella cap al cooperativisme i la justícia social. El primer que vam fer va ser buscar una opció que ens permetés comprar aliments ecològics i ho vam trobar a la cooperativa de consum Germinal de Sants, al cap d’uns anys vam crear Germinal Poble-sec, que va convertir-se en un dels primers grups de consum del barri. Després vam generar una nova cooperativa de consum i, durant l’època del 15M, vam unir-nos al moviment d’ocupació de les places i a l’Assemblea de Barri per construir un espai de canvi social. Així va néixer l’Ateneu Cooperatiu La Base.

Ens parles de les cooperatives i els grups de consum. Què són per a qui encara no ho sàpiga?
Els grups de consum són un moviment social i són comunitats de persones empoderades amb gran poder de transformació ecosocial. Estan formats per un grup de persones que ens autoorganitzem per comprar –directament als productors i sense intermediaris– productes ecològics, locals i de proximitat, però també per incidir en la societat amb el nostre consum, perquè apostem per petits productors i amb valors ètics.

Els preus són els mateixos que comprant a les botigues?
Paguem menys perquè comprem directament als productors i té altres avantatges, com per exemple que t’obliga a organitzar millor la compra de la setmana. Els productes ecològics alimenten més, tenen més nutrients i et produeixen més sensació d’estar saciada. Dins dels grups de consum també fem intercanvi de receptes i aprenem a fer cuina d’aprofitament. Sabies que amb les fulles de la pastanaga pots fer un pesto boníssim?

També has estat vinculada en la creació del primer grup de criança del barri.
Sí, quan va néixer la meva primera filla vaig buscar opcions per criar-la de manera més respectuosa i, amb una companya, vam impulsar un grup al carrer Radas, 27, on abans hi havia la Cooperativa de Consum. El concepte dels grups de criança consisteix en què, si tu no pots tenir cura de la teva criatura 24 hores, t’organitzes amb altres famílies perquè els infants estiguin cuidats; fins als 3 anys (i hi ha qui ho allarga). Aquestes famílies incideixen de forma molt directa en l’educació dels infants, decidim quina persona educadora volem, quins horaris, quines activitats… I també participem de forma col·lectiva en la seva educació.

Què és Som La Clau i per què decideixes fundar aquesta associació?
El 2017 vaig tenir una crisi personal i vaig decidir que el meu camí era dedicar-me totalment a la sostenibilitat i a la divulgació d’aquesta. Així va ser com, gràcies al suport de Cooperasec, fundem l’associació Som La Clau (Grases, 20, al Poble-sec) i comencem el projecte per a les escoles, que porta per títol de Compromís de Consum Responsable de les Escoles del Poble-sec.

Promoveu la divulgació per a l’alumnat. Com ho feu?
El nostre objectiu és impulsar la transició ecosocial. Considerem que la nostra societat està en un moment molt crític de la seva història i cal canviar la manera de viure. Aquesta societat està basada en el consum desenfrenat i en l’individualisme i això ha portat unes conseqüències, com ara el canvi climàtic, oceans plens de plàstic, augment de la temperatura del planeta, catàstrofes naturals… El que fem és intentar explicar això i oferir mitjans per fer un canvi a les nostres vides. Els parlem dels residus que deixem al planeta, del malbaratament alimentari… Els alumnes ho entenen de seguida i saben que el seu futur està en joc, però des de Som La Clau treballem amb una òptica optimista, els fem veure que tenim una oportunitat fantàstica per canviar la manera de viure i els expliquem com fer-ho a partir de quatre vectors: l’energia, l’aigua, l’alimentació i els materials que es fan servir a les escoles.

Quan parlem de transició ecosocial, exactament de què parlem?
No es tracta només de consumir menys, sinó de generar comunitat. Estem en una situació límit, però encara som a temps de posar-hi remei des de les xarxes i el suport mutu. Podem consumir menys, donar més vida als nostres objectes, aprofitar gran part del menjar que llançaríem… Es tracta d’estalviar i alhora de viure millor.

També sentim molt a parlar de la sobirania alimentària, un concepte que promoveu des del projecte de les Espigadores.
Això va néixer en col·laboració amb l’Hort de la Font Trobada i el Centre Cívic El Sortidor, a partir d’un sopar d’aprofitament que vam fer l’any 2019. D’aquí van néixer les Espigadores, que és un grup de 40 famílies que ens organitzem per recollir els aliments sobrants de botigues del barri. A més d’aprofitar aquests productes, fem intercanvi de receptes, aprenem com fer melmelades, mètodes de conserva…

D’alguna manera es tracta de tornar als orígens, a allò que es feia fa seixanta anys…
Sí, però amb l’avantatge que ara tenim més accés al coneixement i a la informació. Això ens permet relacionar-nos amb gent que té interessos semblants, intercanviar idees. Avui tenim tots els recursos al nostre abast per canviar el món, ho tenim tot inventat. Podríem respondre i reaccionar davant del canvi climàtic si hi hagués voluntat per part de la ciutadania i dels governs: adaptant els edificis, donant-los d’energia renovable, aprenent a reutilitzar l’aigua… Es tracta d’estalviar, intercanviar, consumir menys i començar a autoabastir-nos produint.

¿Cuál es tu relación con este barrio, el Poble-sec?
Llegué aquí en el año 1995, pero no fue hasta 2011 –cuando empezó el movimiento del 15M– que decidí acercarme a la Assemblea de Barri. En ese momento empiezo a conocer el barrio y las cosas que se hacían y el primer contacto con el asociacionismo fue con Trocasec. Me encantó la idea de los mercados de intercambio y me apunté al grupo motor.

¿Qué filosofía hay detrás de esta iniciativa?
Propone hacer intercambios de objetos entre vecinos y darles una nueva vida a las cosas. Podríamos decir que es una filosofía de no consumo. Trocasec, para mí, ha sido el puente para conocer y formar parte de otras iniciativas que ha habido en el barrio. A partir de esa experiencia conocí a más gente y decidí involucrarme más.

Te conocimos hace unos años cuando impulsaste la iniciativa de crear pequeños jardines en los alcorques de los árboles.
Estuve tres años detrás de esto, porque al plantar las flores, la gente las pisaba, tiraban basura… Pero me propuse que lo conseguiría y lo conseguí. La iniciativa se fue difundiendo y varios vecinos se sumaron. Todavía hoy hay calles con jardincitos en los alcorques. La gente se ha dado cuenta que es mejor tener un jardín a los pies de los árboles que no un basurero y también hemos de ser conscientes de que tu casa no termina en la puerta, lo de fuera también es tu casa.

Tú vienes de Chile, ¿crees que allí son más naturales las relaciones entre vecinos?
He vivido en Cuba, en Chile, en Argentina y en Argelia y en todos estos lugares mi familia y yo aprendimos a sobrevivir con poco. En el tercer mundo, lo de la reutilización y el trueque entre vecinos se ha hecho siempre. Y ahora, a pesar de vivir en un país y una sociedad capitalista y tener mi sueldo, me resisto a entrar en esa rueda de comprar y tirar. Aquí he ido conociendo gente que piensa de la misma manera.

También formas parte de las Espigadoras del Poble-sec. ¿En qué consiste?
Esto nació con el Sopar d’aprofitament que organizó Som La Clau el año pasado. Fue un éxito con montones de voluntarios en el que se hicieron 160 raciones de comida. En las tiendas, cuando las verduras o frutas no están en perfectas condiciones las tiran a la basura aunque se puedan aprovechar. Entonces empezamos una relación con una frutería del barrio, regentada por una familia de paquistaníes, y les propusimos que un grupo iríamos cada día a buscar los productos que ellos no podían vender. Llegamos a un acuerdo y, a partir de aquí, hicimos un grupo de WhatsApp y nos fuimos estructurando. Ahora somos mucha gente, algunas personas que tienen necesidad verdadera y otras que sencillamente creemos en un modelo de consumo diferente que pasa por el reaprovechamiento de eso que van a tirar a la basura. Cada día hacemos una foto de la caja que recogemos y la ponemos en el grupo para organizarnos con el reparto. Lo que queremos es que se formen más grupos que lo hagan y que colaboren con más tiendas de proximidad.

Como vecina del barrio, sabrás que, en los últimos años, algunas personas han alertado del incremento de la delincuencia y la inseguridad en las calles. ¿Qué piensas de esto?
Sí que es verdad que, cuando me voy de vacaciones, siempre intento que alguien se quede en mi casa porque me preocupa que me la puedan ocupar, pero creo que hay que poner solución a un problema más estructural de pobreza y que el alarmismo no lleva a ningún sitio. Con respecto a la delincuencia en la calle, yo voy con el bolso cruzado y el teléfono guardado, porque inevitablemente estoy alerta, pero no me obsesiona.

Durante el confinamiento, surgieron Xarxes de Suport Mutu entre los vecinos y vecinas. ¿Has formado parte de ellas?
Por supuesto que me apunté, pero salvo puntuales colaboraciones no he participado porque yo soy médico de familia y a mí me ha tocado la parte dura.

Cuéntanos cómo has vivido esta situación en tu trabajo.
No te puedo ni explicar lo que ha sido y lo que está siendo todavía. Fueron meses frenéticos por la responsabilidad que teníamos los ambulatorios, por la tensión y por el miedo que teníamos también. No dábamos abasto.

Somos conscientes de lo que supuso la primera ola para los hospitales, pero tal vez no tanto de lo que supuso para los CAP…
No, la gente ni se imagina lo que nosotros hemos hecho, lo que hemos llegado a frenar. Y todo lo que no se ha hecho en estos meses en la primaria, porque nos hemos dedicado solamente al Covid, está pasando factura y lo seguirá haciendo. Eso demuestra lo importante que es nuestro trabajo.

Desde hace tiempo formas parte de Rebelión Primaria. ¿Qué promueve esta plataforma?
Es un movimiento que surge antes de la pandemia, el 2018, por el descontento que tenemos muchos profesionales de la atención primaria (personal médico, enfermería, trabajo social, administración…) debido a las condiciones en las que estamos trabajando. Desde el 2010 los presupuestos han bajado en sanidad y la primaria se ha llevado el recorte mayor. Hace dos años firmamos un manifiesto donde exponíamos la situación en la que estábamos y creamos este movimiento de rebeldía, que sigue activo, para pedir más recursos para la sanidad y en concreto para la primaria y la medicina preventiva.