Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?
Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

L’inici de la seva trajectòria vinculada a la sostenibilitat no està precisament al costat de Barcelona.
Vaig treballar en una empresa de joguines de la Xina uns anys i allà em vaig adonar de tota la porqueria que hi ha al món. Productes que no serveixen gairebé per res i que només contaminen.

A Barcelona el que més contamina podríem dir que són els cotxes?
La mobilitat i el disseny de les ciutats s’ha fet d’acord amb el vehicle de motor. Els seus moviments són els que han definit com han de viure-hi les persones. No hauria de ser així. La ciutat hauria de dissenyar-se en funció de com es mouen les persones i quines són les seves necessitats.

A partir de quin moment la societat es va adonar d’aquest problema?
Als setanta els ecologistes van començar a criticar el vehicle, però l’accent no estava en el vianant. La insistència posterior en el vianant ve de les tecnologies, les quals han permès l’empoderament dels ciutadans. Fins ara podien dir la seva el dia que anaven a votar, però gràcies a la potència d’aquestes tecnologies digitals els gestors de la ciutat ja saben d’una manera més ràpida, precisa i detallada exactament el que volen.

Ara el que voleu és aplicar aquesta força en millorar la mobilitat a la ciutat…
Si seguim la traça que deixen els mòbils podem saber com es mouen les persones, però les operadores no deixen aquestes dades en obert i s’han de comprar. Nosaltres proposem generar dades a través d’una aplicació al mòbil batejada amb el nom de MUV i fer-les servir després per prendre decisions en urbanisme.

Com funcionarà MUV?
L’usuari se la descarregarà, detectarà que s’està movent d’una manera sostenible com ara anant a peu, en bicicleta, cotxe compartit o transport públic, i guanyarà punts que després podrà canviar per premis o descomptes al comerç local. En paral·lel i a llarg termini, el ciutadà podrà comprovar que la seva generació de dades ha servit per millorar determinades places que potser tractaven d’evitar o endreçar algunes línies de bus.

Com es farà arribar el projecte al ciutadà?
Doncs per exemple: parlant amb les escoles. Alguns mestres ja han mostrat el seu interès en què sigui una mena de material curricular i ingressar-lo a espais de ciències. Tenim precedents com el reciclatge, que va arribar a les cases gràcies als nens.

Tot i això, aconseguir adeptes sembla titànic…
La idea és generar la comunitat Muver. Un moviment de ciutadans, institucions, comerços i escoles que vulguin impulsar solucions sostenibles a partir de les dades anònimes generades. Volem un canvi de comportament en la mobilitat dels ciutadans i fer-la més sostenible. Al cap i a la fi, intentarem conscienciar i ensenyar a la gent com la seva mobilitat té una repercussió en la qualitat de l’aire que respira, el qual serà analitzat gràcies a les noves estacions que s’instal·laran.

El ciutadà s’adonarà d’aquesta corresponsabilitat o tornarà a mirar cap a una altra banda?
La gent sap que necessita una qualitat de vida. És a dir, una qualitat de l’aire. Si bé fa uns anys el veí li donava més importància a tenir el cotxe a la porta de casa, potser ara veu que no cal tenir cotxe i sí anar en bicicleta per tenir un aire de major qualitat.

L’electoralisme, però, no pot jugar en contra de mesures sostenibles?
Tothom està bastant mentalitzat sobre que s’ha de restringir el cotxe per contaminació i mobilitat. El que passa és que potser ara no hi ha una infraestructura de transport públic suficient per facilitar aquesta restricció del cotxe. A què ajudarà el MUV? A millorar l’actual segons les necessitats reals dels ciutadans i no del que es decideixi projectar des dels despatxos.

Pocs imaginarien què vas estudiar abans de professionalitzar la teva vida d’actor.

Primer vaig fer una carrera que no tenia res a veure amb el món de la interpretació: Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la UPF. Però al final mentre feia els exàmens de la carrera em vaig posar a fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Allà és on he gaudit realment de la meva vida universitària.

D’ADE després no has tornat a fer res?

No, però com a actor després t’has de gestionar molt bé la teva economia. A més, és bo saber com funciona aquest món per saber fer un pressupost. Està bé que els artistes coneguin la complexitat que té pujar un espectacle.

Una entrada de teatre, però, sempre li sembla a tothom massa cara.

Doncs estan ajustadíssimes. Tant que sovint l’actor barceloní tristament no percep un sou. Això s’hauria de saber més. Hi ha actors que cada nit pugen a l’escenari per no fer ni mig sopar. A més, sempre dic el mateix: les entrades són cares per aquell que no dedica ni 10 minuts a buscar descomptes o promocions.

Quina diferència hi ha entre Barcelona i altres ciutats perquè aquí els actors no puguin viure de la seva feina?

Per exemple, el teatre a Madrid és una indústria. Hi ha gent que inverteix i que guanya diners. Aquí en canvi tenim pocs espectadors. En realitat sempre som els mateixos. Sembla que el públic no creixi.

Qui repeteix sobre l’escenari del Tetare Apolo ara ets tu.

L’any passat vaig rebre l’oferta per fer la temporada amb l’espectacle d’Àgata Christie Y no quedará ninguno i em va fer molta il·lusió. Era la primera vegada que actuava al Paral·lel i també era la vegada que actuava durant més temps en un mateix teatre.

Et quedaries aquí?

El Paral·lel té una cosa màgica. És un mite, però també te una realitat: hi ha una vida al Paral·lel. Quan em van oferir fer una segona temporada a l’Apolo no ho vaig dubtar ni un moment. És un teatre que està començant una nova etapa en què intenta cridar nous públics.

Amb aquest nou tipus de teatre es pot aconseguir dotar d’una segona vida a aquell Paral·lel de les llums?

Jo el Paral·lel me l’estimo molt. Ja de petit quan passava amb el cotxe i veia les marquesines dels teatres, les llums de l’Arnau i El Molino… Però el Paral·lel per a mi va agafar més importància i misticisme arran de l’exposició de Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB.

‘Paral·lel 1894-1939’…

Va ser una exposició que a mi em va descobrir un Paral·lel impressionant. De fet, arrel d’això, quan vaig pels Encants de Barcelona encara intento buscar postals de vedettes o programes de mà. Era una imatge tan bonica… Somiava amb poder actuar aquí. Ara ja no és aquell Paral·lel que mostrava l’exposició, però entre tots els actors, actrius i les companyies intentem revitalitzar-lo.

Amb el ‘Sherlock’ posareu el vostre gra de sorra?

És una obra curiosa. Quan vaig llegir el text no vaig poder parar fins al final. Això està molt bé perquè vol dir que interessa; té molt de misteri. La gràcia de Sherlock Holmes és gaudir de com dedueix qui ha estat el criminal. És un espectacle amb molt de ritme, amb certs tocs d’humor anglès i amb molta intriga.

També és un personatge molt complex…

Em vaig espantar una mica quan vaig veure el text perquè és una obra que segueix al protagonista tota l’estona. A més, sovint pot semblar força borde i que menysprea a aquelles persones que no són tan intel·ligents com ell. És un personatge que estic gaudint de construir-lo, ja que és molt diferent de mi. És fred, però molt intel·ligent.

Per primera vegada una adaptació teatral posa sobre l’escenari a Sherlock Holmes i Jack el Destripador. Com casen tots dos?

Hi cassen molt bé i fins i tot apareix de forma estel·lar un altre personatge històric: Freud. Jack el Destripador encara és una incògnita avui dia i hi ha mil hipòtesis sobre la seva figura. La gràcia de Sherlock és que la policia el truca quan ja no té forma de resoldre el cas i ell ho fa a través de petits detalls.

Sobre el Doctor Watson, quina relació tindran?

Serà ben curiosa, ja que el Doctor Watson és un veterà de guerra que ha estat ferit i té certs problemes econòmics. Part de la gràcia de l’espectacle és l’humor i l’amistat que s’entreveu entre tots dos. Això també serveix per fer-los més humans. En Sherlock, al cap i a la fi, no és tan perfecte. Té carències afectives.

Algun referent a l’hora de preparar el personatge?

M’he ficat molt en Benedict Cumberbatch de la sèrie Sherlock, però evidentment tothom ha de tenir una cosa en compte: estem fent teatre. Mentre que al cinema et pots acostar a la pupil·la de Sherlock i extreure conclusions, al teatre tot és més gran.

Dius que és un paper molt diferent de com ets tu. Ara, t’agrada interpretar aquesta antítesi personal?

Portava dos anys interpretant el mateix personatge amb Josep Maria Flotats. Un personatge precisament no gaire llegit ni gaire viatjat, per dir-ho finament. En canvi, ara m’he anat a un personatge que ho ha llegit tot; que ha estudiat dret, medicina, química, història… i molt viatjat. Té una cultura increïble. Aquest canvi de mirada m’encanta.