Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Felipe Alonso: ‘‘Ser quiosquer és molt esclau, però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent’’

El Felipe ha guanyat el Premi Poble-sec i diu que no se’l mereix. Aixeca la persiana cada dia a les 5.30 des de fa 45 anys i ho fa amb energia i amb una il·lusió que, malgrat els anys, conserva intacta. Per fer aquesta entrevista passem un matí al seu quiosc, el de la plaça del Setge de 1714, i veiem com atén a tots els seus clients amb un somriure, els anomena pel nom, els pregunta per la dona, pels fills. Alguns veïns passen per la plaça només per saludar-lo, per xerrar una estona. El Felipe és molt més que el quiosquer del barri, és un amic. I es mereix, i tant, aquest reconeixement.

Publicat

on

El teu quiosc és tota una institució al barri. Explica’ns els seus orígens
El meu pare estava malalt del cor i no podia treballar. En aquella època no hi havia pagues ni ajudes, però li van donar la concessió d’aquest quiosc, perquè aleshores ho cedien a malalts i a persones discapacitades. Al principi, el meu germà ajudava al meu pare i després vaig entrar jo a fer-me’n càrrec.

Com era el Poble-sec d’aquells anys?
Aquest barri era una meravella. Totes les plantes baixes de la plaça eren comerços, bars, ens coneixíem tots. Treballàvem fins les vuit o les nou del vespre i el cap de setmana ens reuníem als bars per fer el vermut. Aleshores hi havia les antigues gramoles i posàvem la nostra música, ens ajuntàvem un munt de gent… Bons temps.

La plaça del Setge de 1714 era plena de vida. Res a veure amb el que és ara…
Han baixat totes les persianes, és insuportable. Tot això eren comerços i tots treballaven molt i bé. Jo els comprava a ells, ells em compraven a mi, era un intercanvi beneficiós per a tots. Però ja no queden botigues de tota la vida.

A més de les botigues de tota la vida, la majoria de quioscos del barri també han desaparegut.
Quedem tres a tot el barri. Jo resisteixo perquè no em queda més remei, perquè em falta poc per jubilar-me i he d’aguantar com sigui…

Quan et jubilis, què passarà amb el quiosc?
No sé si algú el voldrà agafar. Els meus fills no volen saber-ne res. Si el puc traspassar, ho faré, però no sé si val la pena.

Com t’afecta l’anomenada crisi del paper? 
El paper desapareix. Li queden anys. Jo el que venc més són joguines, cromos i recàrregues de mòbils. Abans, un diumenge podia vendre 400 exemplars d’El Periódico i ara, amb sort, arribo a 40; de La Vanguardia en venia 500 i ara amb 30 passo. Caldrà canviar el sistema de vendes o fer alguna cosa, el problema és que no tenim un gremi com cal, en tenim dos o tres però cadascun tira per la seva banda.

Quina relació tens amb la teva clientela?
A la majoria els conec amb nom i cognoms. Precisament a la festa del Premi Poble-sec em vaig trobar amb clientes de fa 20 o 30 anys que van venir perquè estava jo. I em va fer molta il·lusió. És un negoci que deixa molt poc benefici, molt esclau. Però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent, jo sé quin diari llegeix cada client i quan venen ja els ho tinc preparat. Els meus clients s’han acabat convertint en amics.

Explica’ns com és el teu dia a dia al quiosc.
Obro a les 5.30 i tanco a les quatre de la tarda. I això ara, perquè abans tancava a les nou del vespre. No em moc d’aquí perquè estic sol, abans tenia dos nois que treballaven amb mi però ara ja no puc. Quan surto d’aquí me’n vaig a casa a descansar, i així tots els dies.

Cada dia parles amb molts veïns, què és el que més els preocupa del barri? 
Els lloguers, la salubritat del barri, la seguretat… L’altre dia, quan vaig arribar per obrir el quiosc, sortien rates per tot arreu. Aquest barri està cada dia pitjor, està abandonat. Els pisos turístics estan liquidant a tota la gent del barri, gent que porta 30 i 40 anys aquí. A més, aquests pisos turístics només generen soroll i porqueria: crits, borratxeres, pixats per tot arreu… Aquí no hi ha control policial.

Una altra cosa que et preocupa és aquest arbre de la plaça del Setge…
Aquest és un eucaliptus bord i cada any se li trenquen dues o tres branques de set o vuit metres. He avisat a més d’un perquè no li caigui a sobre. Una branca d’aquest arbre acabarà matant algú, per no parlar de la porqueria, els mosquits i les paneroles que genera… He trucat moltes vegades a Parcs i Jardins per denunciar-ho, però passen de tot.

Què ha significat per a tu rebre el 9è Premi Poble-sec?
Jo els vaig dir que no volia aquest premi, que hi havia gent que se’l mereixia molt més que jo, el Pinocho de la Boqueria, que és del barri, per exemple, o molts altres. Al final, el vaig acceptar però el dia que me’l van entregar davant de tot el barri em vaig quedar bloquejat, estava molt emocionat. Per a mi és un premi molt important perquè és del barri.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Júlia i Isabel Costa: “Hem de fer que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé”

Són dones, mestres i poblesequines amb pedigrí, de tota la vida. La Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) i la Isabel Costa Renart (Barcelona, 1959) són les pregoneres de la Festa Major d’enguany, un pregó que, per primera vegada, serà a dues veus. La Júlia és mestra jubilada, poeta i escriptora i col·labora amb diversos col·lectius del barri. La Isabel és la directora de l’Escola Poble-sec i ha crescut als carrers i les places del Poble-sec. Totes dues veuen el barri des d’una òptica optimista i il·lusionant i, tot i que no neguen els problemes que hi ha, defugen de l’alarmisme i volen remarcar les coses maques del barri, del seu barri.

Publicat

on

La primera pregunta és inevitable. Compartiu cognom, però no sou família. Quina relació teniu?
Isabel: Que tinguem el mateix cognom és casualitat! Ens coneixem de fa molts anys, perquè totes dues treballàvem com a mestres al barri de Can Serra de l’Hospitalet.
Júlia: Era finals dels anys 80. Treballàvem a escoles diferents però a la meva no hi havia menjador i anàvem a dinar a l’escola on treballava la Isabel. Allà va començar la nostra relació.

A més de compartir la vessant pedagògica, totes dues sou poblesequines de tota la vida. 
J: Jo vaig néixer al Poble-sec, al carrer Blasco de Garay, i hi he viscut sempre a excepció de dos anys quan em vaig casar.
I: Jo vaig néixer a la zona de la França Xica, al carrer Vallhonrat. Al casar-me també vaig marxar un temps però després hi vaig tornar, al meu marit i a mi ens encanta el Poble-sec!

Com va ser la vostra infantesa i joventut al barri?
J: Totes dues anàvem a l’escola del Sortidor, tot i que no vam coincidir els mateixos anys. Recordo que, quan era jove, anàvem als centres parroquials que hi havia aleshores, com el de Sant Salvador, que tenia un casal i fèiem excursions.
I: Jo recordo fer vida de barri, jugar al carrer, trobar-me a la plaça de Santa Madrona amb les amigues i voltar de plaça en plaça.

Tota una vida al Poble-sec. Heu viscut tota la transformació de la zona…
J: Hi he viscut sempre i alguna vegada he pensat en marxar perquè, per exemple, els anys 80 van ser uns anys molt dolents, hi havia molta droga pel carrer, encara no havia arribat el boom migratori i a les escoles gairebé no hi havia criatures, va ser una època una mica fosca. Crec que precisament amb l’arribada de migrants es va refer tot això.

Molta gent no pensa així.
J i I : La gent té molts prejudicis amb els nouvinguts. S’ha de mirar que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé, i organitzar activitats en què hi pugui participar tothom. Diuen que hi ha un problema de seguretat però nosaltres no el percebem, o no més que a altres llocs. Hi ha gent molt alarmista i gent que diu que el barri ha canviat molt, com si abans fos una meravella… Diuen que abans es podia jugar al carrer i després veuen un grup de nens magrebins jugant a la plaça i es posen nerviosos.

Què és el millor del barri? 
J: Jo no el tinc idealitzat ni soc d’aquelles persones que sempre s’estan queixant. Té coses molt bones, és un barri exemplar per a la integració, hi ha vingut molta gent però sempre s’han anat integrant. A més és un barri molt cèntric, pots anar a la platja a peu, al centre, a la muntanya… I, a més, hi ha una vida associativa molt important.
I: A mi m’agrada perquè és el meu barri i sempre m’hi he trobat molt a gust. M’agrada la relació amb els veïns, sortir al carrer i trobar-me gent que conec… Aquesta relació tan veïnal fa que sigui com un poble.

Com vau rebre la notícia de ser les pregoneres de la Festa Major?
I: Jo vaig rebre un correu d’una mare de l’escola, l’Alba, que em deia que havien pensat en mi com a pregonera. Vaig contestar que em feia il·lusió però que estava segura que hi havia persones molt més idònies que jo.
J: Normalment es proposava a persones vinculades amb el món de les arts o a cares més conegudes. A mi m’havien presentat alguna vegada com a candidata però també hi ha molta gent que no em coneix. I suposo que aquest any no es posaven d’acord amb qui triar, així que ens ho han proposat a les dues. I estem encantades!

Dues dones com a pregoneres. Voleu fer alguna mena de reivindicació feminista? Us sentiu implicades en aquesta lluita?
I: Jo personalment hi crec i a l’escola estem treballant moltíssim el tema dels estereotips, però amb la diferència cultural de moltes famílies, a vegades és difícil.
J: El feminisme està molt present i hi ha hagut una rebrotada important. Jo ara em fixo en coses que abans no m’hi fixava, com temes de paritat. Penso, per exemple, que l’escola primària s’ha feminitzat molt i hi ha més dones que homes, però quan fan un debat als mitjans, gairebé sempre són els homes els que parlen com a “experts”. M’agrada parlar d’aquestes coses als blocs que escric.

Júlia, parla’ns d’aquests blocs. Quin contingut hi trobem?
La panxa del bou parlo de tot una mica i també tinc Un balcó al Poble-sec, on explico coses del barri relacionades sobretot amb les xerrades del CERHISEC, que és un centre d’història local on col·laboro. Fem activitats relacionades amb la història del barri i cada mes fem una xerrada a la biblioteca dedicada a un tema concret, com un personatge, un fet o un establiment.

Isabel, com a directora de l’Escola Poble-sec, has viscut de prop la polèmica al voltant de la construcció d’un equipament a la muntanya, a La Satalia. Quin futur augures?
L’any passat vaig anar a totes les reunions que es van fer, l’escola i les famílies vam signar manifestos per demanar que no es fes. Necessitem muntanya, no necessitem ciment i creiem que hi ha altres espais al barri que es podrien aprofitar. Ara sembla que tot això està aturat, no sabem què passarà i no ens han dit res.

Per acabar, ens expliqueu una mica com serà el pregó?
I/J: Creiem que hauria de ser un pregó dialogat, perquè som persones diferents però tenim moltes coses en comú. Volem parlar del 150è aniversari i reivindicar les escoles del barri, ja que el món de l’educació és el que més ens uneix. Intentarem no allargar-nos molt i ho farem el millor possible.

Continua llegint

Entrevistes

Yolanda Vierbücher: “Pot haver un baix rendiment acadèmic per problemes visuals o d’oïda”

Fa més de 20 anys que la Yolanda Vierbücher es dedica a millorar la salut visual de les persones, tant des de l’òptica que regenta –Univers de la Visió Paral·lel, al carrer de Sant Bertrán, 14– com a les escoles del barri, on fa visites per parlar de la importància de la prevenció a l’hora d’evitar problemes d’aprenentatge o de comunicació. Li demanem alguns consells per tenir cura de la nostra vista, el sentit més desenvolupat dels cinc que tenim, i també el més important.

Publicat

on

Salut visual és només veure-hi bé?
La salut visual no només consisteix en veure-hi bé. Està associada a un conjunt de signes i símptomes com el mal de cap, la picor i coïssor dels ulls, la visió borrosa, que molesti molt la claror del sol, que ens perdem de línia quan llegim… Si tenim algun d’aquests símptomes seria recomanable revisar la vista i la visió.

Actualment, quins són els problemes més freqüents relacionats amb la vista?
El que et comentava: mal de cap, picor i coïssor dels ulls, visió borrosa. I també visió doble, ulls cansats o adolorits, ulls freqüentment vermells, llagrimeig freqüent…

Estem connectats permanentment a les pantalles. Ens estem fent malbé la vista? Quin consell ens donaries?
Un dels consells que recomanem els òptics-optometristes és realitzar pauses quan estem temps prolongat d’exposició a les pantalles i, sobretot, evitar mirar les pantalles dels dispositius electrònics hores abans d’anar a dormir, per la llum blava que altera els ritmes circadians del son i provoqui que ens costi agafar el son o dormir bé. També ens estem trobant amb un augment de la miopia en la població occidental, ens estem acostant als nivells de miopia dels països asiàtics i creiem que és degut a l’augment de l’us de les pantalles digitals.

Quina diferència hi ha entre l’optometrista i l’oftalmòleg? I quina és la relació òptima entre ambdós?
L’optometrista és el professional amb titulació universitària de grau que treballa per prevenir, detectar i diagnosticar qualsevol problema relacionat amb les disfuncions visuals. També detectem patologies oculars i derivem el pacient a l’oftalmòleg, que és el metge especialitzat en salut ocular i s’encarrega del diagnòstic, el tractament i la prevenció de patologies relacionades amb els ulls i la visió. Si la funció de l’optometrista és detectar, corregir, prevenir i solucionar problemes i defectes visuals, l’oftalmòleg sempre serà a qui s’haurà d’acudir davant de qualsevol molèstia, pèrdua de visió o indici de malaltia ocular. Ambdós professionals treballem conjuntament per satisfer la salut ocular i la salut visual dels pacients.

Com es relaciona la salut visual amb el llenguatge i la comunicació?
Per poder adquirir una bona lectura i escriptura, és important tenir unes bones habilitats visuals, unes bones habilitats d’escolta i unes bones habilitats motrius.

I quina relació té l’oïda en el procés d’aprenentatge?
Doncs té un relació molt important, com la visió, s’ha de sentir bé i utilitzar l’audició de forma atenta per extreure el màxim d’informació per poder aprendre i poder descodificar bé allò que sentim. És important descartar que hagi un dèficit sensorial, per això cal fer una avaluació de l’escolta, ja que podem sentir bé però escoltar malament i sabem que els problemes d’escolta poden ser la porta d’entrada de problemes relacionats amb el comportament.

Com és la teràpia visual amb la qual treballes?
La teràpia visual és un procediment d’estimulació i entrenament visual que fem alguns optometristes especialitzats amb l’objectiu de rehabilitar les disfuncions visuals que poden ocasionar símptomes com mal de cap, baix rendiment acadèmic, sensació de veure doble o cansament. Amb la teràpia visual podem millorar funcions i habilitats visuals i això és el que fem a la consulta. Millorem la simptomatologia del pacient, la visió binocular, la velocitat i compressió lectores i les habilitats visuals que poden estar interferint en el rendiment acadèmic. I sempre fem els exercicis visuals de manera individualitzada segons la disfunció visual del pacient.

També fas visites a escoles. En què consisteixen?
Sí, fem xerrades dirigides als mestres, als pares i als alumnes, explicant en què consisteix la professió de l’òptic optometrista i quins són els signes i símptomes visuals, per tal que els puguin detectar a l’aula o a casa. Moltes vegades ens trobem que hi ha un baix rendiment acadèmic per problemes visuals o d’escolta que no s’han detectat a temps. És important fer un bona prevenció i observar les males postures o les torsions de cap a l’hora de llegir i escriure, ja que ens poden estar indicant un problema.

Per acabar, ens agradaria saber alguns consells sobre hàbits saludables. A quina edat hem de començar amb les revisions de la vista? I les de l’oïda?
Segons els protocols de salut visual, és recomanable fer una primera revisió visual i d’escolta als 3 anys d’edat. Considerem que és molt recomanable fer revisions periòdiques com a mínim cada 6 mesos. També és important tenir bons hàbits visuals com ara passar temps a l’aire lliure, respectar les distàncies, disposar d’una bona il·luminació, etc.

Continua llegint

Entrevistes

Mercè Managuerra: “Vull un teatre amb valors i que aporti alguna cosa”

Des de fa uns quants mesos el Poble-sec compta amb un nou espai escènic, un teatre que reivindica l’artesania, que defuig de l’endogàmia habitual en el món de l’espectacle i que aposta per obrir-se al barri, a la gent. Al capdavant d’aquesta sala hi ha la Mercè Managuerra (Barcelona, 1950), una dama del teatre que ha mamat dels clàssics i que ha reflexionat molt sobre la seva professió i sobre com vol fer les coses. Podeu llegir aquesta entrevista i després acostar-vos al carrer Salvà, 86 i deixar que ella mateixa us expliqui què és Dau al Sec i quins projectes té en ment, veureu com li brillen els ulls quan parla de coses que l’entusiasmen i entendreu que l’art és a l’abast de tothom.

Publicat

on

Parlem dels teus inicis en el món del teatre. Sempre vas saber que series actriu?
Quan era joveneta anava a classes de teatre a l’escola l’Arc, però pensava que dedicar-se a aquesta professió era impossible si no tenies els pares o algú proper que s’hi dediqués. I també pensava que no es podia viure del teatre, cosa que al llarg dels anys he pogut confirmar (riu). Vaig pensar que era millor estudiar una carrera i vaig optar per filologia i lletres.

Després de la carrera reprens el teatre?
Jo coneixia la Isona Passola i la Rosa Novell perquè havíem fet teatre juntes, un dia –quan ja havia acabat la carrera– em van dir que necessitaven una persona que fes de Palas Atenea a Les Troianes, que es representava al Grec sota la direcció de Joan Lluís Bozzo. Vaig accedir encantada, a mi m’agradava el teatre i en aquell moment ja anava a l’Insitut del Teatre, on estudiava mim i pantomima. Volia treballar bé el cos i la veu abans d’estudiar interpretació, però mai vaig pensar que em dedicaria a ser actriu i que em pagarien per fer-ho. Després em va sorgir l’oportunitat de fer Terra Baixa i un espectacle de Joan Brossa dirigit per Fabià Puigserver. En aquells moments no era com ara, era més fàcil: la gent sabia que feies teatre i t’oferien papers.

I quan vas decidir marxar a estudiar a l’estranger?
Quan vaig acabar els tres cursos de mim i pantomima vaig fer uns altres dos de veu i aleshores vaig començar a estudiar interpretació per lliure a l’Institut del Teatre, però els professors d’interpretació no oferien els mètodes que a mi m’interessaven, així que vaig demanar una beca Fulbright i me’n vaig anar a estudiar dos anys a Nova York i després a París.

Se’t van obrir més portes quan vas tornar a Barcelona?
Al contrari! Aleshores jo ja tenia més de 30 anys, ja no podia fer tants papers de joveneta, havia sortit de la roda i, tot i que tenia més formació, vaig veure que seria molt complicat viure del teatre perquè ja no em cridaven. Si volia fer teatre, havia de ser jo mateixa qui el produís, i així ho vaig fer: la primera obra que vaig produir va ser El Camí de la Meca, amb una directora americana, també vam fer Anuncis Classificats a la Villarroel, La casa de nines, etc.

Durant la teva trajectòria has fet, sobretot, teatre clàssic…

M’agrada molt el teatre de la paraula i on està més ben articulat és en el món clàssic. Al teatre contemporani la paraula hi és però no és la matèria fonamental. El teatre clàssic està fet sobre la llengua i a mi m’agrada molt la poesia i el llenguatge.

Anem ara a la teva etapa com a directora del teatre Akadèmia. Com hi vas anar a parar?
Jo ja portava una trajectòria llarga com actriu i feia més de 20 anys que donava classes a l’Institut del Teatre. La persona que tenia els diners, l’Elsa Peretti, a qui jo coneixia molt, feia molts anys que em deia que havíem de fer un teatre. Jo ho veia com una cosa molt difícil però el 2007 va sorgir la oportunitat d’engegar aquest projecte des de zero i m’hi vaig llançar. Com que jo no havia portat mai cap teatre li vaig dir que no volia cobrar, perquè no sabia com sortiria tot plegat i perquè volia llibertat total.  Tenia clar que volia que fos una sala acollidora, que els diners que ens donava l’Elsa s’aprofitessin bé i ajudar a que actors bons que no eren coneguts poguessin treballar. Crec que ho vaig aconseguir.

Treballes durant 10 anys a l’Akadèmia sense cobrar res?
Res. Jo no faig teatre per diners, faig teatre per amor. El meu objectiu principal era (i és) que hi hagués un espai de teatre més enllà de l’Star System, cosa que no hi ha manera que s’entengui. Per això treballo i per això no vaig cobrar a l’Akadèmia, perquè a mi l’Star System no m’interessa, em nego a entrar en aquesta dinàmica. Aleshores, quan vaig marxar del teatre Akadèmia perquè veia que començava a perdre llibertat de decisió i que tenia més il·lusió per altres coses, l’Elsa va voler pagar-me una xifra pels anys de feina al teatre, i així va ser com vaig poder comprar això.

Dau al Sec. Què és aquest espai?
Dau al Sec encara no és. És com un fill que acaba de néixer i l’únic que sé és que és fill meu. El que et puc dir és que vull fer un teatre que aporti humanització, un teatre amb valors i que aporti alguna cosa a aquest barri.

Un teatre de barri.
M’encantaria. Vull que les arts escèniques tinguin una funció social. Fer tallers per als nens i fer una coral per a gent gran i nens, perquè penso que això aportaria molta alegria. També volem fer teatre amb aficionats, teatre artesanal, de laboratori. I que el teatre pugui ajudar a pensar i a debatre sobre coses que normalment no ens plantegem. Estic oberta a totes les propostes de gent que vulgui aprofundir en els temes, lluny de frivolitats. Al teatre hi ha molt narcisisme i molt ego, dues coses molt destructores però necessàries per vendre, i jo vull fugir d’això.

Tens una idea romàntica del teatre, de l’art…
Per a mi l’art és tan important com respirar, com sentir l’amor i compartir-lo.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.