El teu quiosc és tota una institució al barri. Explica’ns els seus orígens
El meu pare estava malalt del cor i no podia treballar. En aquella època no hi havia pagues ni ajudes, però li van donar la concessió d’aquest quiosc, perquè aleshores ho cedien a malalts i a persones discapacitades. Al principi, el meu germà ajudava al meu pare i després vaig entrar jo a fer-me’n càrrec.

Com era el Poble-sec d’aquells anys?
Aquest barri era una meravella. Totes les plantes baixes de la plaça eren comerços, bars, ens coneixíem tots. Treballàvem fins les vuit o les nou del vespre i el cap de setmana ens reuníem als bars per fer el vermut. Aleshores hi havia les antigues gramoles i posàvem la nostra música, ens ajuntàvem un munt de gent… Bons temps.

La plaça del Setge de 1714 era plena de vida. Res a veure amb el que és ara…
Han baixat totes les persianes, és insuportable. Tot això eren comerços i tots treballaven molt i bé. Jo els comprava a ells, ells em compraven a mi, era un intercanvi beneficiós per a tots. Però ja no queden botigues de tota la vida.

A més de les botigues de tota la vida, la majoria de quioscos del barri també han desaparegut.
Quedem tres a tot el barri. Jo resisteixo perquè no em queda més remei, perquè em falta poc per jubilar-me i he d’aguantar com sigui…

Quan et jubilis, què passarà amb el quiosc?
No sé si algú el voldrà agafar. Els meus fills no volen saber-ne res. Si el puc traspassar, ho faré, però no sé si val la pena.

Com t’afecta l’anomenada crisi del paper? 
El paper desapareix. Li queden anys. Jo el que venc més són joguines, cromos i recàrregues de mòbils. Abans, un diumenge podia vendre 400 exemplars d’El Periódico i ara, amb sort, arribo a 40; de La Vanguardia en venia 500 i ara amb 30 passo. Caldrà canviar el sistema de vendes o fer alguna cosa, el problema és que no tenim un gremi com cal, en tenim dos o tres però cadascun tira per la seva banda.

Quina relació tens amb la teva clientela?
A la majoria els conec amb nom i cognoms. Precisament a la festa del Premi Poble-sec em vaig trobar amb clientes de fa 20 o 30 anys que van venir perquè estava jo. I em va fer molta il·lusió. És un negoci que deixa molt poc benefici, molt esclau. Però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent, jo sé quin diari llegeix cada client i quan venen ja els ho tinc preparat. Els meus clients s’han acabat convertint en amics.

Explica’ns com és el teu dia a dia al quiosc.
Obro a les 5.30 i tanco a les quatre de la tarda. I això ara, perquè abans tancava a les nou del vespre. No em moc d’aquí perquè estic sol, abans tenia dos nois que treballaven amb mi però ara ja no puc. Quan surto d’aquí me’n vaig a casa a descansar, i així tots els dies.

Cada dia parles amb molts veïns, què és el que més els preocupa del barri? 
Els lloguers, la salubritat del barri, la seguretat… L’altre dia, quan vaig arribar per obrir el quiosc, sortien rates per tot arreu. Aquest barri està cada dia pitjor, està abandonat. Els pisos turístics estan liquidant a tota la gent del barri, gent que porta 30 i 40 anys aquí. A més, aquests pisos turístics només generen soroll i porqueria: crits, borratxeres, pixats per tot arreu… Aquí no hi ha control policial.

Una altra cosa que et preocupa és aquest arbre de la plaça del Setge…
Aquest és un eucaliptus bord i cada any se li trenquen dues o tres branques de set o vuit metres. He avisat a més d’un perquè no li caigui a sobre. Una branca d’aquest arbre acabarà matant algú, per no parlar de la porqueria, els mosquits i les paneroles que genera… He trucat moltes vegades a Parcs i Jardins per denunciar-ho, però passen de tot.

Què ha significat per a tu rebre el 9è Premi Poble-sec?
Jo els vaig dir que no volia aquest premi, que hi havia gent que se’l mereixia molt més que jo, el Pinocho de la Boqueria, que és del barri, per exemple, o molts altres. Al final, el vaig acceptar però el dia que me’l van entregar davant de tot el barri em vaig quedar bloquejat, estava molt emocionat. Per a mi és un premi molt important perquè és del barri.

Fa gairebé dos anys que capitaneges el Mercat de les Flors. Quina valoració fas d’aquesta primera etapa?
Molt positiva. Aquesta temporada és la primera que desplega totalment el projecte que vaig presentar perquè a la temporada anterior hi havia una part heretada del Cesc Casadesús, que em va ajudar molt a fer la transició. Estic contenta de la feina que estem fent i alhora voldria fer més coses però estem una mica estancats amb el tema dels recursos, ens farien falta més per acabar de desenvolupar el projecte que la ciutat es mereix, com a mínim arribar al sostre que hi havia abans de la crisi.

‘Dansa desbordada’ és el títol de la programació d’aquesta temporada. Per què desbordada?
La temporada està formada per artistes que trenquen fronteres i formats a tots els nivells, de llenguatge, d’espai, de temps… Per això és un desbordament. Fa molt de temps que tota la creació escènica és híbrida, anem tallant fronteres i estem en diàleg amb moltes disciplines. Però aquest any ho és especialment.

Quin espectacle recomanaries al públic que encara no s’atreveix amb la dansa?
El de Batsheva Company (del 21 al 24 de febrer) o 10.000 gestos de Boris Charmatz (9 i 10 de març). Si volen un espectacle per a totes les edats, no es poden perdre el de Pierre Rigal (del 27 de desembre al 4 de gener) o La Partida de Vero Cendoya, on veuran que l’esforç físic de la dansa és brutal.

I parlant d’esforç físic. Com portes això d’estar asseguda en un despatx en lloc d’estar ballant?
És el que porto pitjor. La part més intel·lectual la continuo desenvolupant però la part de treball del cos la trobo a faltar. Jo crec que es pensa diferent si et mous que si no et mous, la nostra química funciona diferent.

Tu portes tota la vida movent-te. Vas sortir de l’Institut del Teatre als 70 i el 1984 crees la companyia Mudances.
Abans d’això vaig estar quatre anys amb el grup Heura. Sortíem de l’Institut i érem un col·lectiu que va ser una escola per a tots nosaltres, aprenent uns dels altres i treballant molt a la pista. Aleshores no teníem on continuar estudiant ni companyies on anar. Després vaig marxar del grup i vaig decidir que necessitava fer un treball propi, i així va néixer Mudances.

La companyia s’ha dissolt. No podies compaginar-la amb el càrrec?
El març del 2017 vam tancar perquè les estructures no poden estar vives si no les estàs nodrint contínuament. Això no vol dir que jo no torni a fer-ho però ara mateix em sembla incompatible la disponibilitat que necessito al Mercat amb la creació. En aquesta etapa prefereixo estar pel que he d’estar.

Atraure més públic és una prioritat per a tu?
Em sembla important perquè la cultura transforma a les persones i ens dona una altra manera de relacionar-nos. Vull créixer en públic però sobretot vull tenir un diàleg amb la gent i buscar la manera d’anar més enllà de l’espectacle a través de xerrades, tallers…

Què són els tallers per a espectadors actius?
És una de les activitats de la programació expandida. Es tracta d’aproximar la gent a les peces que es presenten des de llocs diferents. Tots els tallers giren al voltant de la programació i hi ha pràctiques, conferències, assajos… El nostre deure és arribar a tothom i a través d’aquestes pràctiques obrim la porta a nous públics.

I arribar a la gent del barri? Sempre s’ha dit que la Ciutat del Teatre està d’esquena al Poble-sec.
Per a mi una de les coses més importants és conèixer els veïns. Hi ha un projecte que volem desenvolupar per esbrinar qui hi ha a la plaça a cada moment del dia. Volem convidar-los a explicar-nos coses a dins del teatre: portar la plaça al teatre. També volem crear vincles amb els museus i amb les escoles del barri.

El debat sobre la presència de dones al capdavant d’institucions culturals està latent i tu ets de les poques directores artístiques de la ciutat.
Evidentment no hi ha igualtat d’oportunitats però últimament s’està treballant molt perquè això passi. Crec que és important que es doni l’impuls però també penso que hi ha certes operacions que no afavoreixen. De vegades no cal posar etiquetes a les coses, inventar una nomenclatura o vestir-les de lila perquè siguin feministes. El que cal és no perdre l’ocasió de demanar igualtat d’oportunitats.

Naciste en el Poble-sec y decidiste volver. ¿Qué es lo que más te enamora de tu barrio?
Volví al barrio a los 32 años, con nostalgia de sus calles, su gente, su arquitectura y su atmósfera. Aunque me fui a otro barrio con solo tres años, mis recuerdos de infancia los ubico aquí, en la calle Blesa, donde me reencontraba con mi familia andaluza y en esas tardes de domingo escuchando flamenco en casa de mis tíos. Vivo en un piso muy alto y cada final del día me regala una puesta de sol maravillosa e irrenunciable.

¿Cómo llegó el flamenco a tu vida?
Mi padre fue un inmigrante andaluz de los que llegaron a Cataluña en los años cincuenta y llevaba en su maleta discos de flamenco: Valderrama, el Pinto, Marchena… Esa fue la banda sonora de mi niñez y esa era la música que escuchaba cuando mis oídos estaban aún vírgenes y mis emociones también; por eso creo que el flamenco caló tan hondo en mí.

El 13 de noviembre actúas en la sala Barts para presentar ‘Tempo Rubato’. ¿Qué tendrá de especial
este concierto?
Los proyectos van cuajando y madurando contigo; por tanto, en cada interpretación del mismo repertorio, si
ha pasado un tiempo, hay nuevo contenido emocional y expresivo que es muy hermoso percibir y transmitir. Por
otro lado, este concierto en la sala Barts tiene el plus de contar con la presencia de Belén Maya, embajadora de la belleza y de la delicadeza en la danza flamenca.

En alguna ocasión has explicado que se trata del disco de tu vida. ¿Cómo ha sido su proceso de gestación?
Tempo Rubato ha visto nacer todos mis proyectos, porque su contenido son las canciones que he compuesto a lo largo de toda mi vida desde que empecé a componer. Al principio no pensé en publicar las canciones pero después pensé que sería muy hermoso que quedasen registradas en una especie de diario sonoro. A medida que las componía, las iba entregando a Joan Albert Amargós para que las vistiera con los instrumentos que yo siempre imaginé para ellas, y eso es exactamente lo que suena en Tempo Rubato. Jamás me puse un plazo de grabación ni de publicación del disco, lo ha construido y lo ha concluido la vida misma.

¿Qué quieres transmitir con este trabajo?
Solo pretendo que sea mi diario amoroso, como escribo en el libreto del disco: “Tempo Rubato es mi cardiograma. El trazado sonoro de mi registro vital y amoroso”. He querido contar en él cómo y cuánto he amado, y que quede constancia de ello cuando yo ya no esté.

Este proyecto se ha financiado gracias a una campaña de micromecenazgo. ¿Por qué decides recurrir a esta herramienta?
Hace mucho que llevo a cabo mis proyectos a través del micromecenazgo. Es una manera bonita de celebrar tu
libertad artística con quienes la valoran, la disfrutan y la secundan. Una forma de hacer partícipes directos de tu obra a las personas que son felices con lo que haces. El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses. Y cuando, al hacer arte, te pones a pensar en los frutos y no en la siembra, ya no estás haciendo arte.

¿Qué es para ti la libertad?
Ser libre es ser dueño absoluto de tus actos. También lo son quienes venden su alma al diablo por un plato de lentejas. Lo que ocurre es que no todo el mundo está dispuesto a pagar el precio que hay que pagar por ser honesto, es una cuestión de prioridades. Yo no soy una persona ambiciosa de nada material, solo ambiciono tiempo, paz, rodearme de personas que estén a mi lado por quien soy y no hacer nunca nada que no haga por amor.

¿Cómo ves el momento actual de la industria musical?
La industria musical no está al servicio del arte, se mueve por intereses puramente económicos, por tanto, en
este momento es el peor enemigo que tiene el arte. Las discográficas se dedican a lanzar al estrellato a artistas de diseño que buscan únicamente alimentar su ego y su ambición. Así, ambos –artista y discográfica– se enriquecen juntos a costa de empobrecer el panorama artístico y maleducar al público, que cada vez tiene que hurgar más para encontrar propuestas con calidad y solidez.

¿A qué artistas del momento admiras? ¿Qué piensas de la nueva hornada de cantantes de flamenco que arrasan entre los jóvenes?
Hay buenos artistas flamencos, pero prácticamente todos están en la sombra. Todos los que pueden mantener vivo
y sano este arte son perfectos desconocidos para el gran público. Porque lo que es de verdad, no es manipulable, lo que no es manipulable no interesa a la industria, y lo que no interesa a la industria siempre permanece en la sombra. Vamos a pagar muy caro este consumo masivo de música basura que está enriqueciendo a las multinacionales, porque esos “productos discográficos” que el marketing impone al público a base de poder, es decir, de dinero, tienen copado el mercado. No hay espacio para nada más.

En estos momentos políticos que vivimos parece que ser artista y catalana implica tenerse que posicionar con respecto a la cuestión nacionalista. ¿Lo evitas?
Yo jamás evito posicionarme en ningún aspecto ni en ningún sentido. Soy un ser humano libre y con ideas propias y siempre manifiesto mis opiniones claramente, gusten o disgusten a quien sea. Una persona que no tiene sensibilidad ni valentía para reaccionar ante la injusticia, la manipulación y el abuso de poder, tampoco tiene sensibilidad ni valentía para hacer arte.

Háblanos de tus planes de futuro.
Mis proyectos son vivir y seguir creando, a mi forma, a mi ritmo, con la libertad que me permite ser feliz y hacer felices a quienes me escuchan. Ser fiel a mis principios, ese es mi compromiso con la vida y con el don que me fue concedido.

Fotografia: Isabel Camps