Connecta amb nosaltres

Entrevistes

François Jozic: ‘‘Hay mucha gente que no entiende la música electrónica, que cree que no es cultura’’

Este verano se ha celebrado la séptima edición de Brunch -In the Park con una afluencia de 90.000 personas. El festival nació de la mano de François Jozic, un belga que se afincó en Barcelona en 2008, cuando la crisis le hizo replantearse su carrera en el mundo de las finanzas. Desde que el Brunch llegó a Barcelona, la polémica ha estado servida: buena parte del Poble-sec –el barrio que acoge el evento– lo ve con buenos ojos, pero otra parte destaca las molestias derivadas del festival y su público.

Publicat

on

¿Qué es Brunch -In the Park?
Es un festival diurno de música electrónica que tiene lugar doce domingos de verano en los jardines de Joan Brossa, en Montjuïc.

¿Cuál es el perfil de los asistentes?
Durante la primera parte del día hay muchas familias, tenemos actividades para los niños, oferta gastronómica y música chill con artistas locales. El aspecto familiar del evento cambia a partir de las seis de la tarde, cuando hay público más joven y solemos acabar con la actuación de dos artistas internacionales. El 70% de los asistentes son de Barcelona y del área metropolitana. El resto son turistas.

¿Cómo surgió esta iniciativa?
Tomamos la idea después de haber vivido en varias ciudades del mundo donde hay festivales con este tipo de características y vimos que en Barcelona no había oferta de eventos de música electrónica diurnos.

¿Está estigmatizada la electrónica?
Hasta ahora esta música estaba confinada en club
s, discotecas… muy vinculada a la noche. Se suele relacionar con las drogas y hay mucha gente que no la entiende, que creen que no es cultura. Por eso nos parecía interesante sacarla de la noche y que la pudieran disfrutar familias y todo tipo de público.

Fuera de los meses de verano, ¿celebráis otros eventos?
Hacemos otros seis eventos en el Poble Espanyol, Brunch -In the City, la versión más urbana del Brunch y en agosto hacemos el festival DGTL en el Fórum, un festival de electrónica pero con la sostenibilidad como pilar fundamental.

Hemos oído que el Distrito se plantea descentralizar el festival. ¿Por qué?
En primer lugar consideran que hay que descentralizar la cultura en general, para que llegue a otros barrios. Otro tema es la privatización del espacio público, pero lo que proponen es privatizar el espacio público en otro sitio. También hay un pequeño grupo de vecinos de la zona que están montando un lobby bastante poderoso y que dicen hablar en nombre de todos los vecinos cuando afirman que el Brunch les representa una molestia.

¿Qué habéis hecho al respecto?
Hicimos una encuesta con un gabinete independiente para saber exactamente cuál es la opinión que tiene el barrio de nosotros y, de hecho, es bastante positiva. Hay un promedio del 14% de personas que están descontentas, pero no con el evento en sí sinó con el incivismo, el ruido i la suciedad del barrio. Nosotros no empeoramos una situación ya existente. En estos años hemos hecho muchos esfuerzos en el Poble-sec: el escenario está encajado con contenedores marítimos, de manera que hay una barrera acústica muy fuerte; hemos puesto 20 lanzaderas para evacuar 2.500 personas de forma gratuita sin que pasen por el barrio y tenemos agentes del silencio para reducir el ruido. Nos hemos ganado la confianza de la asociación de vecinos del barrio.

¿Habéis hablado con grupos detractores, como la Asociación de Vecinos de La Satalia?
Con ellos nos hemos reunido varias veces, incluso en casa de la presidenta Ana Menéndez para ir a escuchar el impacto y no se oía nada. Utilizan el tema de las molestias para defender una visión diferente del uso de la montaña como reserva natural, y es una posición legítima. Pero hay que tener en cuenta que nosotros usamos solo el 0,5% de las 400 hectáreas de la montaña, en una zona abandonada. Me he reunido muchas veces para buscar soluciones pero como lo único que proponen es que se cancele el Brunch, no hay diálogo.

Os habéis reunido recientemente con el ICUB. ¿Cuál es su postura?
El ICUB tiene claro que el Brunch es un evento de ciudad porque es el tercero en asistencia después del Primavera Sound y el Sónar. Es un evento que se tiene que quedar en Barcelona con sus doce ediciones pero si el Distrito quiere estudiar espacios alternativos, vamos a verlo. En la reunión se habló de ubicaciones como Sant Andreu, Nou Barris o Sarriá. Vamos a estudiarlas pero lo que les pedimos es que no hagamos un cambio radical, vayamos poco a poco. Nosotros queremos ser una empresa sostenible y entendemos la política de descentralización de la ciudad, pero Joan Brossa tiene una característica muy particular y es que estamos a casi medio kilómetro de las primeras viviendas. Todos los parques que nos ofrecen están, en el mejor de los casos, a 200 metros de las viviendas.

¿Qué es el programa ‘Alegria i Compromís’?
Significa que la alegría del festival sin compromiso no tiene sentido. En el barrio hemos hecho muchas acciones sociales: repartimos cinco mil kilos de comida al año a la gente más humilde, colaboramos con Bona Voluntat en Acció y con el Observatorio contra la homofobia, patrocinamos las camisetas técnicas del APA Club Esportiu… Hemos aportado mucho al barrio y hemos hecho muchos vínculos.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Joan Sanromà: “Al Poble-sec ha quedat pendent fer una Taula d’Esports”

Joan Sanromà Baulo (Barcelona, 1951) és el Conseller de les àrees de Cultura, Esports, Gent Gran i Educació del Districte de Sants-Montjuïc. Aquest professor de ciències naturals jubilat és un apassionat de la política i la memòria històrica i, tot i que assegura que es retirarà del càrrec quan acabi el mandat actual, vol seguir en contacte amb la política del seu barri, Sants-Badal. Parlem amb ell sobre diversos temes calents que afecten el Poble-sec, com la manca d’escoles bressol públiques, de geriàtrics o d’espais per a les entitats culturals.

Publicat

on

Sempre has estat professor d’institut però el teu vincle amb la política ve de lluny…
Des de l’any 74 sempre he estat ficat en temes de política, més o menys en la clandestinitat. Estava afiliat al PSUC, que després va ser ICV i posteriorment Barcelona en Comú. Quan es van fer les primàries de Barcelona en Comú per triar els consellers, vaig presentar la meva candidatura, uns mesos abans de jubilar-me.

Quina sensació, ara que s’acaba la legislatura, tens amb respecte a la feina feta?
De les idees que tenia he pogut portar moltes a terme i també n’han quedat pendents. Al Poble-sec, per exemple, crec que ha quedat per fer una Taula d’Esports, que és l’organisme que empeny a les institucions polítiques per tal que hi hagi canvis i proposin idees. Això existeix a La Marina, Sants, Hostafranc i La Bordeta.

Al Poble-sec el que també cal és un poliesportiu.
Si totes les entitats esportives del Poble-sec s’unissin i es coordinessin en una Taula per presentar propostes en comú, tindrien molta més força. El tema del poliesportiu s’ha parlat i encara s’està parlant, però falta aquesta unitat d’acció amb tota la diversitat. El Districte ha de facilitar les coses, però qui s’ha d’organitzar són les entitats.

El futur del Palau d’Esports segueix sent una incògnita.
L’alcaldessa va parlar de fer-hi un centre d’emergències després dels atemptats, i en principi estem treballant en aquesta línia, tot i que també cap la possibilitat de recuperar aquest espai per a l’esport. En aquest mandat no s’ha arribat a cap proposta definitiva.

Un altre dels temes que estan sota el paraigües de la teva conselleria és la gent gran. Quina solució proposeu per al problema de la manca de residències públiques al Poble-sec?
És una mancança general a tota la ciutat. Al Poble-sec hi ha la residència de Vila i Vilà, on una de les plantes és de gestió pública. El problema és que no hi ha espai… L’únic espai que hi ha és cap a la muntanya i aleshores topem amb els problemes que suposa construir equipaments a la muntanya.

El mateix passa amb els grups de cultura popular, que no tenen un espai on assajar i deixar el material…
Quan es va construir el Centre Cultural Albareda havia de donar solució a això, però no l’acaba de donar. Culturalment l’Albareda és molt potent però el primer problema és que no hi cabien els geganters, i això era elemental. Potser podrem aprofitar la Casa de la Premsa o valorar l’opció d’arribar a acords entre entitats i alguns espais de les escoles… No és la solució, però si no hi ha solars on es pugui edificar s’han de pensar alternatives.

Al Poble-sec hi ha molts teatres i entitats culturals, però algunes passen per un moment complicat a nivell econòmic, com és el cas d’Oracles. Quin paper té el Districte a l’hora d’oferir ajudes?
Una entitat privada no té perquè fer negoci però ha de viure. Si el públic que té no és suficient, o no li permet pagar el lloguer, poden demanar subvencions i se’ls intenta ajudar. Però l’administració no pot estar subvencionant tots els lloguers de totes les entitats que fan teatre.

Un altre dels grans temes al barri és la manca d’escoles bressol públiques. 
A nivell de ciutat estem arribant a gairebé el 50% de la demanda. Com que fins al tres anys no és obligatòria l’escolarització, per part de la Generalitat hi ha manca d’interès i la major part d’aquesta demanda que es cobreix es fa amb escoles municipals. Aquest any hem arribat a 100 escoles bressol municipals, i al nostre districte n’hi ha més de 10, però evidentment no cobreixen la demanda.

I pel que fa a l’educació obligatòria hi ha prou places?
El districte pot assumir tota la demanda de places d’educació obligatòria. I més aquest any que s’ha consolidat la segona línia a l’escola Poble-sec i tant al Verdaguer com al Bosc també hi ha dues línies. Les escoles que hi ha al barri, a més, són extraordinàries i en aquest sentit no té perquè haver-hi manques.

Quan comencen les preinscripcions?
El dijous 28 de febrer a les 17h es presenta al CC Albareda la preinscripció per a les escoles públiques del Poble-sec de primària (P3) i a les 19h per primer d’ESO.

Enguany se celebren els 150 anys del Poble-sec. Es farà algun acte en el marc del Districte?
Ens agradaria que comptessin amb nosaltres tant pel que fa a l’espai del Districte com pel que fa a la organització. En el marc dels 150 anys estem fent un cicle de xerrades de memòria històrica i el dimarts 26 de març parlarem de la vaga de la Canadenca a través de la premsa de l’època, juntament amb CERHISEC, a la Biblioteca Francesc Boix.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Ximénez: “A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana”

Si els carrers del Raval parlessin explicarien tot d’històries sobre Petitet, un gitano català que és tota una institució al barri. Joan Ximénez (Barcelona, 1962) és una persona que encomana alegria. Malgrat la malaltia que pateix, la seva fe en Déu i la seva empenta envejable l’han portat a fer realitat el seu gran somni: portar la rumba catalana a l’escenari del Liceu. Ens trobem amb ell al restaurant O’Barazal del Paral·lel –ell en diu la seva oficina– i parlem de la seva vida, de música i de gitanades. La seva calidesa i l’optimisme que desprèn ens fa adonar-nos d’una cosa que pot confirmar qualsevol que el conegui: el Petitet és molt, molt gran.

Publicat

on

D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].

Continua llegint

Entrevistes

Montserrat Morera: ‘‘Arran del moviment 15M la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn’’

La Torre Jussana, un edifici neoclàssic de 1825, és la seu del Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) que agrupa les més de 4.500 associacions que hi ha a la ciutat. Parlem amb la presidenta del Consell des de fa tres anys, Montserrat Morera (Barcelona, 1955). Catedràtica de música recentment jubilada, la Montserrat ha estat vinculada des de ben jove al moviment associatiu: va ser una de les impulsores de la Taula de Joves de Catalunya al final de la Dictadura i del Consell Nacional de la Joventut. Abans d’assumir el càrrec de presidenta del CAB formava part de la Taula d’Entitats de Sarrià i està especialment vinculada al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Publicat

on

Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.