Connecta amb nosaltres

Història

Permetia visitar la muntanya fins al capdemunt

23-07-1929 Inaugurat el tram del funicular de Montjuïc de Miramar fins al castell

Publicat

on

Dins del conjunt d’equipaments de l’Exposició Internacional de 1929, l’octubre anterior s’havia posat en funcionament el tram del funicular de Montjuïc, de 758m, que va des del Paral·lel, fins l’estació del passeig de Miramar. El 23 de juliol entrava en servei el nou tram, de 426m, de Miramar fins a la part superior de la muntanya, on actualment hi ha el passeig del Migdia. Les autoritats militars autoritzaren la nova línia, amb la condició de posar-hi una filferrada tancant-ne el recorregut i bastint la nova estació superior amb la possibilitat de poder-la dinamitar en cas de perill.

Els primers temps de les dues línies foren pròspers perquè el nou mitjà de transport fou utilitzat per totes les classes socials. Tant fou així que l’empresa va promoure la construcció d’un tramvia subterrani per anar des de la Rambla fins a l’estació inferior dels funiculars; però aquest tramvia mai no entrà en servei, encara que unes obres el passat mes d’abril al carrer de l’Est, al Raval, han posat al descobert un tram d’aquesta fallida línia. El juliol de 1930 s’obrí el parc d’atraccions Maricel-Park, més o menys on posteriorment se situà el parc d’atraccions dels anys seixanta, on avui trobem els jardins de Joan Brossa, i s’incrementà l’ús del funicular.

Guerra i bombardejos

Però l’esclat de la guerra civil i els bombardejos provocaren la reducció i posterior tancament del servei. Després de l’entrada de les tropes franquistes, havent estat només onze mesos inactiu, tornà a entrar en funcionament.

La línia superior del funicular fou molt utilitzada els anys del barraquisme pels seus habitants i també pels soldats destacats al castell. El setembre de 1964 es municipalitzaren les dues línies del funicular, i s’hi varen fer obres de remodelació, les primeres en més de trenta anys, fins el 15 d’octubre de 1965. El 1970 entrà en funcionament el telefèric que duu des de Miramar fins al mateix castell. Juntament amb la lenta desaparició de les barraques de la muntanya, que hi restà molts usuaris, el nou telefèric provocà la caiguda en desús de la línia superior.

I així, el 12 de gener de 1981 ambdues línies deixaren de funcionar per fer-hi una modernització d’estacions i equipaments. Però, a la represa de serveis del tram inferior de juliol de 1984 el tram superior quedà per sempre fora de servei. De la inauguració del segon tram del funicular, ara fa 90 anys.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Salón Amaya

Estava considerat la catedral del swing a Barcelona i era frequëntat per parelles de classe social diversa

Publicat

on

Per

La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d’una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels anys 40 començaven a obrir-se nous locals d’esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d’altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l’obertura de sales de ball amb música d’orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.

En aquest context, l’obertura del Salón Amaya va suposar la consolidació d’un punt calent d’ambient de ball durant la segona meitat dels anys 40. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral·lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert, després anomenat Dancing Estambul.

Antonio Astell Mur, que també era el propietari d’altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l’Amaya, que va obrir portes el 24 d’abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L’orquestra Virginia, amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions d’un local que ben aviat esdevindria un referent del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l’Apolo es nodrien d’una clientela més proletària, a l’Amaya hi feia cap un personal d’extracció social més diversificada. Els dijous s’hi celebraven vibrants concursos de ball. A l’escenari hi varen ser habituals l’Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.

El pollo-swing, personatge estelar

Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d’ambient que es vivia a l’Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. Els pollos més coneguts eren el Sardineta, el Melenas, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll i sabates topolino. Les més conegudes eren la Blanca, la Bacilo i la Queca. A l’interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d’algun pollo-swing massa espavilat.

Altres estils de música i ball

Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d’ètnia gitana, la majoria veïns de l’entorn del carrer de la Cera, n’eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.

A l’abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l’Amaya. El triomf va ser per a Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña Mi enemigo el doctor.

Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 30 i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per a la vista i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que exigia dels ballarins una gran preparació física i atlètica.

L’Amaya no va tenir una vida gaire llarga. A finals dels 40 va desparèixer i al mateix lloc s’hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI, propietat del cineasta Ignacio F. Iquino.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Pabellón Soriano

Publicat

on

Un dels teatres del Paral·lel que ha arribat fins al present és el Victòria. Darrerament n’ha assumit la propietat el Mago Pop i continuarà en actiu oferint espectacles diversos. El Victòria té els seus orígens en el Pabellón Soriano, que els germans Manuel i Ricardo Soriano Sánchez van inaugurar a principis de l’any 1900. Al principi, com tants altres espais, va ser un cobert rudimentari en el qual, però, s’hi feien activitats com subhastes, molt populars aleshores, o funcions de circ.

Segons ens explica Miquel Badenes als seus llibres sobre el Paral·lel, els Soriano eren firaires ambulants i procedien de Béjar (Salamanca). Van anar a viure a un modest pis del carrer Carretes. A les subhastes s’oferia roba, despertadors o paraigües. Al costat d’aquell cobert hi van construir un teatret amb un ampli vestíbul on anunciaven els espectacles i convidaven la gent a passar per taquilla. Un dels atractius del local va ser un gran orgue mecànic, de colors vius i cridaners, que emetia música a tot volum. Els espectacles, entre els quals pantomimes, oferien moltes morts, molta violència, erupcions de volcans i naufragis terribles.

El Pabellón es va enderrocar i tornar a construir en diferents ocasions. La qualitat dels materials era precària i, si es podia, s’intentaven realitzar millores diverses. L’any 1905 van construir un edifici més sòlid, el qual va arribar fins al 1916, any en el qual els germans Soriano van vendre la seva part del teatre, la propietat vertical, ja que el terreny no era seu i van desaparèixer del Paral·lel després de la mort del pare. Aleshores vivien al carrer Vila i Vilà. No se sap si van tornar al seu Béjar natal.

Continua llegint

Història

125 anys de Paral·lel (I)

El 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes… y (continuarà)

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.