Connecta amb nosaltres

Història

Permetia visitar la muntanya fins al capdemunt

23-07-1929 Inaugurat el tram del funicular de Montjuïc de Miramar fins al castell

Publicat

on

Dins del conjunt d’equipaments de l’Exposició Internacional de 1929, l’octubre anterior s’havia posat en funcionament el tram del funicular de Montjuïc, de 758m, que va des del Paral·lel, fins l’estació del passeig de Miramar. El 23 de juliol entrava en servei el nou tram, de 426m, de Miramar fins a la part superior de la muntanya, on actualment hi ha el passeig del Migdia. Les autoritats militars autoritzaren la nova línia, amb la condició de posar-hi una filferrada tancant-ne el recorregut i bastint la nova estació superior amb la possibilitat de poder-la dinamitar en cas de perill.

Els primers temps de les dues línies foren pròspers perquè el nou mitjà de transport fou utilitzat per totes les classes socials. Tant fou així que l’empresa va promoure la construcció d’un tramvia subterrani per anar des de la Rambla fins a l’estació inferior dels funiculars; però aquest tramvia mai no entrà en servei, encara que unes obres el passat mes d’abril al carrer de l’Est, al Raval, han posat al descobert un tram d’aquesta fallida línia. El juliol de 1930 s’obrí el parc d’atraccions Maricel-Park, més o menys on posteriorment se situà el parc d’atraccions dels anys seixanta, on avui trobem els jardins de Joan Brossa, i s’incrementà l’ús del funicular.

Guerra i bombardejos

Però l’esclat de la guerra civil i els bombardejos provocaren la reducció i posterior tancament del servei. Després de l’entrada de les tropes franquistes, havent estat només onze mesos inactiu, tornà a entrar en funcionament.

La línia superior del funicular fou molt utilitzada els anys del barraquisme pels seus habitants i també pels soldats destacats al castell. El setembre de 1964 es municipalitzaren les dues línies del funicular, i s’hi varen fer obres de remodelació, les primeres en més de trenta anys, fins el 15 d’octubre de 1965. El 1970 entrà en funcionament el telefèric que duu des de Miramar fins al mateix castell. Juntament amb la lenta desaparició de les barraques de la muntanya, que hi restà molts usuaris, el nou telefèric provocà la caiguda en desús de la línia superior.

I així, el 12 de gener de 1981 ambdues línies deixaren de funcionar per fer-hi una modernització d’estacions i equipaments. Però, a la represa de serveis del tram inferior de juliol de 1984 el tram superior quedà per sempre fora de servei. De la inauguració del segon tram del funicular, ara fa 90 anys.

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Poble Espanyol

Publicat

on

Per

Una de les construccions que va portar més visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 va ser l’anomenat Poble Espanyol. Tot i que no es pot concretar d’on va sorgir la idea original, la primera proposta feta per Miquel Utrillo i Xavier Nogués el 1924 va ser rebutjada i duia el nom d’Iberona.

Posteriorment, l’any 1926, es va tornar a parlar de la idea i aleshores va ser acceptada. Va ser quan, a proposta de Lluís Plandiura, els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós s’incorporarien als ideòlegs originals.

Es deia Pueblo Típico Español, però finalment va quedar com Pueblo Español. Aquell equip de quatre persones va recórrer Espanya amb un cotxe Hispano Suiza de 7 places recollint fotografies i dibuixos; durant el primer viatge, el setembre de 1927, de 30 dies de duració per Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella la Manxa, Extremadura i el País Valencià, passaren per 700 poblacions i en visitaren 137; el segon viatge, al novembre del mateix any, va ser de dotze dies per Catalunya i Aragó, i el tercer i últim viatge, el maig de 1928 (amb les obres començades) va ser de 21 dies visitant Andalusia, ja que Alfons XIII hi trobava a faltar la representació andalusa.

El que realment va donar forma al projecte va ser la conjunció de la visió de dos artistes, Utrillo i Nogués, amb la concreció tècnica de dos arquitectes, Folguera i Reventós. Finalment, va quedar dividit en sis espais regionals (castellà-extremeny, basc-navarrès, català-valencià-balear, aragonès, gallec i andalús), en una estructura molt ben pensada i amb una orientació artística molt treballada, on havien de tenir presència els elements d’un poble normal, com la plaça Major, l’església, l’ajuntament, el carrer Major, les fonts, les escales, les botigues, els carrers, etc.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024