Quan jo era petita al barri vivia molta gent relacionada amb els teatres del Paral·lel. Hi havia una ballarina de mitjana edat, rossa i exuberant, que jo em pensava que era la Bella Dorita de veritat, ja que així l’anomenaven a casa, en broma. Però no era la veritable.

En aquells anys la Bella Dorita, l’autèntica, actuava molt sovint i tenia un gran èxit. L’any 1948 es va publicar el conegut llibre d’Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche, amb tot un capítol dedicat a la inimitable actriu. Era aleshores la vedet més emblemàtica del Molino pecaminós. El periodista insisteix en què la Bella Dorita no té tants anys com la gent diu. La seva llarga carrera professional va fer que sovint n’hi posessin de més. Havia nascut l’any 1901, per tant ja no era una joveneta, però estava estupenda. Els cartells promocionals la titllaven d’artista moderna, qualificatiu sobre el qual Zúñiga fa broma.

María Yáñez, Bella Dorita, va arribar a fer cent anys i va viure de ple els bons temps de la televisió. Des del mitjà la reclamaven per a reportatges i entrevistes, en les quals explicava allò que li abellia i quan i com li semblava. Va gravar discos amb velles tonades, d’aquelles amb doble sentit, tan característiques del gènere. L’experiència vital li va forjar coneixements diversos, que aplicava a textos amb referències més o menys cultes: Soy la pobre Butterfly/ que a un marino dio su amor/ però el se fue por ahí/ y abusó de mi candor./ Mi sostén era el marino/ que forjarme hizo un Edén/ ¡Oh, qué cruel fue mi destino/ cuando me quitó el sostén! Cal recordar que els sostenidors, en llenguatge col·loquial, van ser, durant anys, els sostens.

El passat dissabte 29 de juny,  es va col·locar la placa commemorativa dels 150 anys de la construcció del primer edifici del Poble-sec. Veïns, veïnes i representants de diverses entitats i associacions van ser presents durant els parlaments que es van efectuar davant de l’edifici del carrer Salvà número 58. L’acte es feia en memòria del primer bloc de pisos construït després de la desmilitarització de Montjuïc l’any 1869.

Activitats durant tot el dia

Durant la jornada, que va comptar amb la presència de molts veïns, van haver-hi activitats infantils i musicals i un dinar popular. La placa que es va instal·lar és provisional fins que l’Ajuntament en posi una de definitiva que recordi aquest fet tan important per a la posterior història del barri. Els actes de celebració dels 150 anys es seguiran efectuan durant el que queda d’any amb la participació de moltes enitats i associacions, cadascuna d’elles aportant idees, temps i dedicació.

ENRIC MESTRES

BAR CÁDIZ. Carrer Montserrat, 10 (anys 10 – 1973)

El carrer Montserrat és la continuació del carrer Guàrdia des de l’Arc del Teatre fins al del Portal de Santa Madrona. La seva història és plena de locals nocturns que han escrit la llegenda del Barri Xino. Entre ells el Bar Cádiz, situat al número 10 i davant d’El Cangrejo Flamenco. Va ser un dels bars que van romandre durant més anys al peu del canó. Era un local no massa gran abocat totalment al flamenc. Se’l coneixia popularment com Casa El Apañao  i va ser la seu de la Peña Marchena. Les seves parets eren curulles de cartells taurins, fotos de toreros i plecs de telegrames on es descrivien les faenas dels diestros.

Durant els anys d’esplendor del Barri Xino (1920-1930) el Cádiz va ser, amb permís del Villa Rosa, un dels de més anomenada de la zona. Els assidus dels espectacles de cante i flamenc es barrejaven amb les prostitutes del barri, els mariners i alguns turistes. Durant el franquisme el Bar Cádiz va continuar en primera línia afectat però, de la mateixa inevitable decadència que es va anar apoderant de la majoria dels locals del barri que havien sobreviscut a la Guerra Civil.

Josep Maria Carandell el descrivia indicant que el més interessant era a la pista de ball, folrada de canyes i amb una orquestra de sis músics (dos pianistes, dos saxofonistes i dos bateries) que anaven fent torns. Dos cartells ben visibles feien sengles advertiments: “Por disponer de orquesta a disposición del público queda prohibido cantar y bailar flamenco o hacer palmas”  i un altre “Por disponer de orquesta a disposición del público, queda totalment prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas”. Un vigilant corpulent tenia cura que es complissin escrupulosament aquestes normes. Si algú no en feia cas, ell mateix s’apropava als infractors ficava la mà entre les cames de l’home i pessigava les cuixes de la dona, tot matant dos ocells d’un tret.

Als anys 60 alguns integrants de la gauche divine eren habituals del Cádiz i Oriol Regàs li dedicà un record a les seves memòries. El local va tancar el 1973 i dos anys després tot l’edifici fou enderrocat.

LA TAURINA. Carrer Cid, 8 (anys 10 – anys 30)

Amb una decoració integralment dedicada a la tauromàquia, de parets plenes de cartells de corrides i fotos de toreros dedicades, La Taurina era una botiga humil de queviures situada al número 8 del carrer Cid, al costat mateix del llegendari local conegut com La Criolla.

Convertida amb cabaret flamenc la seva història està lligada obligatòriament a la figura de Carmen Amaya coneguda com La Capitana. Fou a La Taurina on el cronista Sebastià Gasch va trobar una nena bailaora que començava a mostrar-se virtuosa en l’art del ball flamenc acompanyada a la guitarra pel seu pare El Chino i la seva tieta La Faraona que l’acompanyava ballant.

BARCELOFÍLIA