Un dels espais del Paral·lel que no acaba de reeixir és el del Teatre Talia. Amb motiu d’unes obres, fa anys, es va netejar l’indret. Més endavant s’hi va instal·lar una mena de poblat en habitatges precaris, amagat per les tanques de fusta i els panells publicitaris. He vist que el poblat ha estat desocupat i sembla que hi ha intenció de fer-hi alguna cosa. Amb cada neteja tornen a tallar una figuera resistent, que rebrota quan la deixen.

El teatre va néixer el 1900 i va ser enderrocat el 1987, tot i que s’havia remodelat molt bé feia poc. Va tenir molts noms al llarg del temps. El de Talia, la musa del teatre, provenia dels anys vint. Martínez Soria se’l va quedar i va donar-li el seu nom, el 1982. Amb la mort de l’actor va arribar l’estrany i injust final.  S’hi havia fet de tot, cinema, circ, sarsuela, teatre d’entreteniment i teatre seriós i de categoria.

Quan era el sant del director de l’Escola del Carme celebraven al Talia una festa escolar molt lluïda, regals inclosos per a l’homenatjat. S’hi van representar obres agosarades per l’època, com El Comprador de horas, amb l’Espert i Rafael Arcos o Los chicos de la banda. O La doble historia del doctor Valmy, de Buero Vallejo, sobre la tortura. Jo havia vist actors com Guillén entrant al súper que avui és el Condis, a comprar. Feia il·lusió comprovar que gent famosa consumia el mateix que la resta. Tant de bo hi edifiquin ja, el que sigui, i és que els espais urbans oblidats em fan angúnia, com aquest, o el del Teatre Nou, tot un altre misteri a esbrinar.

En acabar la guerra tots els carrers varen adoptar la denominació en castellà, i retornaren els noms de carrer anteriors al nomenclàtor republicà o amb personatges del nou règim. Les tropes franquistes havien entrat a Barcelona el 26 de gener de 1939; però no fou fins la primavera de l’any següent, que l’administració franquista ordenà la nova denominació dels carrers. Tot i això, aquest fou el moment d’inici d’aquests canvis, molts implantats al llarg dels anys 40.

Castellanització dels carrers

Al Poble-sec, l’adaptació de la denominació en llengua castellana, com a lengua del imperio, afectà carrers com Cruz de los Canteros, Huertas, Viñeta, Lérida, Nuestra Señora del Remedio, Olivo, Canteras, Purísima, Rosal, San Isidro, Teodoro Bonaplata o Vila y Vilá.

En alguns casos, no es canviava la denominació, però se n’adaptava l’ortografia anterior a les normes de Pompeu Fabra, en noms de vies com Blay, Bóbila, Cabanas, Fransa, Montjuich o Tapiolas.

Depuració política

En molts casos, a tota la ciutat, es produïren canvis de denominació, basats en criteris de depuració política de personatges o institucions suposadament republicanes o favorables a les idees d’esquerres, per noms anteriors o de personatges rellevants en el llavors nou règim polític. Al Poble-sec se’n produïren alguns de ben coneguts; en especial, l’avinguda del Paral·lel, nascuda com a Marqués del Duero, passà en temps de la república a dir-se Francesc Layret; i durant el franquisme recuperà la denominació de Marqués del Duero. Una altre cas conegut del nostre barri, que també afecta al Raval, és el del carrer Nou de la Rambla, que des de l’obertura el 1788, la denominació oficial era la de Conde del Asalto; el 1931 passà a tenir el nom popular de sempre de carrer Nou de la Rambla; i el franquisme en restituí el nom oficial inicial.

Casos curiosos

Hi ha també un parell de caso ben curiosos. L’actual carrer Concòrdia havia nascut amb el nom de Setge de 1714; el 1927, amb la dictadura de Primo de Rivera, passà a dir-se de la Concòrdia; en l’etapa republicana, recuperà el nom del Setge de 1714; i el franquisme el rehabilità com a carrer de la Concórdia. Posteriorment, ens queda el nom de la plaça del Setge, atorgat per l’Ajuntament el 1993. I recordem per últim l’actual carrer Poeta Cabanyes. Inicialment denominat com Cabanyes, en referència al nom d’un militar català del setge del 26 de gener de 1641. L’ajuntament franquista en canvià la denominació per la de Poeta Cabanyes, fent referència a un poeta preromàntic, el 1949.

Pocs números enrere, en aquesta secció, us explicàvem la restitució de  denominacions de les vies de 1979 al nostre barri. Avui fem un salt als primers temps de la postguerra, perquè del canvi de noms de carrer establerts pel règim franquista, ara fa 80 anys.

María Oller va ser detinguda en acabar la Guerra Civil en un forn de pa del Paral·lel. Hi treballava com a dependenta, abans ho havia fet al tèxtil. La policia franquista anava a la recerca de tres homes: els seus germans Pepe i Francisco, així com del seu company sentimental, Andrés López. Ella era l’esquer per atrapar-los. Dos d’ells no se sap on van anar a parar, van desaparèixer.

El forn de pa, durant el decurs dels esdeveniments de la guerra i els moviments revolucionaris va viure la col·lectivització i el fet que “l’Amo” fos un treballador més. Desprès, al llarg dels primers dies del franquisme, va patir el racionament i l’estraperlo. Malgrat les circumstàncies adverses per tal d’obtenir el producte bàsic de l’alimentació de la població, la María sempre mostrava generositat amb la clientela. Casualment, un cop ja era a la presó de les Corts, va anar a topar amb un antic client amb qui tenia simpatia, com amb tothom, resultant ser una persona important. Aquesta persona li va salvar la vida ja que, sense saber com, després de narrar-li la seva situació, la pena de mort li va ser commutada per 4 anys de presó i 1 any de desterrament a Saragossa.

Tot aquest temps el va passar apartada de la seva filla de 6 anys que va patir la manca d’escolarització i encara sort de comptar amb una tieta que va fer-se càrrec de la criatura, evitant que acabès en un orfanat o pitjor encara perdent la potestat de la nena.

Els Oller, una vida difícil i complicada

L’ingrés a la presó es va produir el 24 d’agost de 1940, segons consta al llibre de registre que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Sabem, per la documentació de l’Arxiu de Salamanca, que va ser processada pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo. El seu delicte era ser membre de la UGT i del PSUC. Era una dona que estava dins de l’ambient de les esquerres en general, però no a l’epicentre.

María nasqué a Huércal Overa, Almeria, el 6 d’agost de 1912, filla d’Hermenegildo i Juana (La de los garbanzos torraos). Arribà a Barcelona en vaixell. Consultat el Padró de 1924 (homes i dones) sabem que els germans Oller Jiménez visqueren al Barri Modelo, carrer Les Corts  (Gran Via de les Corts Catalanes) i que la María tenia 12 anys. Posteriorment, a començaments dels anys 30, es trasllada a viure al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, amb alguns dels seus germans (Fermín acabà morint com a nen treballador a les obres del metro de Barcelona, entre Rocafort i Urgell, el 1924; Jaime era supervivent del Desastre d’Annual de 1921 a la Guerra d’Espanya al Marroc; i Hermenegildo seria detingut durant la instauració del Comunisme Llibertari, el 1933).

La Torrassa, un barri estigmatitzat

Els veïns de la Torrassa estaven estigmatitzats per ser immigrants i revolucionaris. El barri és una continuació del barri de Sants i va ser habitat majoritàriament per persones vingudes de Múrcia i Almeria. De fet, el bus HT que sortia de la plaça d’Espanya (bar La Pansa) cap a la Torrassa des de 1934 li deien El Correu de Múrcia.

María era l’única noia de la família i es rebel·là contra totes les injustícies masclistes. Va ser una dona espiritualment de la República, una dona lliure, que mai més va tornar a militar en política per la por a la brutalitat de la violència repressiva que va patir en persona. Arribada la Transició va rebre una petita compensació en reconeixement als patiments soferts en forma d’empresonament i de tortures.

TONI OLLER CASTELLÓ (historiador)