Connecta amb nosaltres

Història

Permetia visitar la muntanya fins al capdemunt

23-07-1929 Inaugurat el tram del funicular de Montjuïc de Miramar fins al castell

Publicat

on

Dins del conjunt d’equipaments de l’Exposició Internacional de 1929, l’octubre anterior s’havia posat en funcionament el tram del funicular de Montjuïc, de 758m, que va des del Paral·lel, fins l’estació del passeig de Miramar. El 23 de juliol entrava en servei el nou tram, de 426m, de Miramar fins a la part superior de la muntanya, on actualment hi ha el passeig del Migdia. Les autoritats militars autoritzaren la nova línia, amb la condició de posar-hi una filferrada tancant-ne el recorregut i bastint la nova estació superior amb la possibilitat de poder-la dinamitar en cas de perill.

Els primers temps de les dues línies foren pròspers perquè el nou mitjà de transport fou utilitzat per totes les classes socials. Tant fou així que l’empresa va promoure la construcció d’un tramvia subterrani per anar des de la Rambla fins a l’estació inferior dels funiculars; però aquest tramvia mai no entrà en servei, encara que unes obres el passat mes d’abril al carrer de l’Est, al Raval, han posat al descobert un tram d’aquesta fallida línia. El juliol de 1930 s’obrí el parc d’atraccions Maricel-Park, més o menys on posteriorment se situà el parc d’atraccions dels anys seixanta, on avui trobem els jardins de Joan Brossa, i s’incrementà l’ús del funicular.

Guerra i bombardejos

Però l’esclat de la guerra civil i els bombardejos provocaren la reducció i posterior tancament del servei. Després de l’entrada de les tropes franquistes, havent estat només onze mesos inactiu, tornà a entrar en funcionament.

La línia superior del funicular fou molt utilitzada els anys del barraquisme pels seus habitants i també pels soldats destacats al castell. El setembre de 1964 es municipalitzaren les dues línies del funicular, i s’hi varen fer obres de remodelació, les primeres en més de trenta anys, fins el 15 d’octubre de 1965. El 1970 entrà en funcionament el telefèric que duu des de Miramar fins al mateix castell. Juntament amb la lenta desaparició de les barraques de la muntanya, que hi restà molts usuaris, el nou telefèric provocà la caiguda en desús de la línia superior.

I així, el 12 de gener de 1981 ambdues línies deixaren de funcionar per fer-hi una modernització d’estacions i equipaments. Però, a la represa de serveis del tram inferior de juliol de 1984 el tram superior quedà per sempre fora de servei. De la inauguració del segon tram del funicular, ara fa 90 anys.

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Història

Història del meu carrer: Francesc de Tamarit

Publicat

on

Per

Carrer que va del Paral·lel al carrer Villarroel. Francesc de Tamarit i Rifós (Barcelona 1600-1653). Va ser membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la Generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d’Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les excessos comesos per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). El virrei comte de Santa Coloma intentà d’atreure’l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d’una companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça per tal de recuperar-la, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició –juntament amb altres diputats– a l’allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat a Perpinyà. El virrei comte de Santa Coloma l’empresonà, però no s’atreví a treure’l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l’alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d’entrar-hi. Finalment, un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l’alliberà juntament amb altres detinguts. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d’on inicià contactes secrets amb representants francesos del cardenal Richelieu, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l’amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 sobre les tropes castellanes (batalla de Montjuïc) i més tard es destacà al front de Lleida, ja en plena Guerra dels Segadors. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.