Alguns elements que resulten ser sinònims de “qualitat de vida” són els jardins, els parcs, les zones verdes o l’arbrat. Tot plegat, perquè més enllà d’aportar una millor imatge als entorns urbans, també ajuden a incrementar el benestar dels seus veïns i veïnes. És en aquests espais on qualsevol ciutadà pot desenvolupar activitats tan innates com reflexionar, relaxar-se o dormir sense haver de tenir una placa de formigó en el seu horitzó.
La mateixa Organització Mundial de la Salut considera que els espais verds a les ciutats són imprescindibles. Una qüestió que ha de ser l’eix vertebrador del nou Pla d’Actuació de Montjuïc que vol tirar endavant el Govern del Districte. En aquest sentit, tots els interpel·lats en aquest dossier de mesures han de tenir en compte que a la superfície de verd actual no s’hi pot renunciar. Un factor, però, que suscita discussions paral·leles com a conseqüència de la complexa xarxa d’activitats que es desenvolupen a la muntanya. Tot el verd és vàlid? A parer d’un sector veïnal, no.
Tal com ha assenyalat en un manifest la Plataforma Som Paral·lel, part de les intencions de l’equip de Laura Pérez es resumeixen a dur a terme un “rentat de cara” a activitats com el Pícnic Electrònic o Brunch in the Park. Al seu parer, el consistori no hauria de renovar les llicències al festival ni a d’altres de similars, ja que l’Ajuntament hauria de vetllar per promoure activitats que s’allunyin de la gentrificació i la massificació.
Per contra, en una entrevista a aquest grup de comunicació el promotor del Brunch in the Park, Farnçois Jozic, confessa haver detectat, mitjançant un estudi, que el 14% dels veïns estaven descontents amb l’incivisme que generava la seva activitat. Una qüestió que des del seu punt de vista “no empitjora una situació ja existent” i que alhora ha provat de capgirar mitjançant busos llançadora gratuïts, agents del silenci i la instal·lació de l’escenari entre contenidors de mercaderies per delimitar el soroll.
Davant d’aquest debat obert, és el torn del consistori de posar en marxa totes les eines per trobar una resposta satisfactòria a tots els bàndols implicats (per impossible que aquesta empresa pugui semblar). De fet, el conflicte és només una mostra de la direcció de futur que ha d’entomar l’espai natural: estar a disposició de l’oci de masses o restar lluny dels grans operadors. Al cap i a la fi, també s’ha de tenir present que la dimensió del turisme internacional que impregna a la muntanya és impossible d’eliminar d’un dia per l’altre i la seva regulació també precisa d’eines que treballin a mitjà termini.
Per aquest motiu, resulta clau definir els usos que ha de tenir la muntanya d’una forma participada, en la que sigui el veïnat el màxim beneficiari, però sense oblidar els actors que hi resideixen d’una manera més o menys sensible amb l’entorn. A més, aquesta nova planificació sempre haurà de tenir en compte la instal·lació de pols d’atracció ciutadana, perquè no quedin espais buits (tot i que tampoc sobredimensionats). Com aconseguir aquest objectiu? Tenint molt clar qui és l’usuari real de la muntanya i qui, en línies generals, ha de treure profit del seu anhelat verd.