Tot i no publicitar-se gaire als grans mitjans de comunicació, el passat 5 de febrer la Vaga de la Canadenca complia 100 anys del seu inici. Un aniversari d’una de les victòries obreres més importants del s. XX, que a l’actual segle sembla haver caigut en l’oblit. Gràcies a aquella lluita del proletariat, impulsada pels anarquistes de la CNT, la classe treballadora va aconseguir tenir un dret reconegut que actualment s’hauria de considerar essencial: la jornada laboral de 8 hores.
La fita, però, dia rere dia queda menystinguda per bona part dels sectors empresarials. Al cap i a la fi, l’explotació laboral continua a l’ordre del dia; la pressió sobre el treballador és la mateixa, però maquillada amb càrrecs sense valor tangible; i els anglicismes emmascaren la precarietat de determinades feines. Què s’ha perdut en el transcurs d’aquests 100 anys que ha permès aquesta situació? Segurament, el sentiment de classe.
La darrera crisi econòmica va ser capaç de demostrar com la classe mitjana, en un tres i no res, podia baixar un, dos i tres esglaons en la seva condició social. Feia anys que acomiadar algú no resultava tan econòmic per l’empresari com ho és ara, per ja no parlar de l’enginyeria de contractes a temps parcials que se signen diàriament als departaments de recursos humans. Tot plegat, ha generat una nova classe social: els treballadors que, tot i tenir nòmina, són pobres.
Davant d’aquesta circumstància, cal tenir present la història. Aquella història que, potser de forma interessada, el mal-anomenat progrés ha volgut fer oblidar. La Vaga de la Canadenca va començar tot just quan aquesta empresa (avantpassada de FECSA), va decidir abaixar els sous del personal de facturació. Què van fer els empleats? Assessorar-se al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. L’empresa, com també acostumen a fer algunes avui dia, va respondre amb l’acomiadament de vuit treballadors.
El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, i així van continuar, tot i els acomiadaments en massa i l’empresonament de fins a 3.000 treballadors al Castell de Montjuïc. De res van servir les pressions dels mitjans de comunicació contraris a la vaga i l’amenaça del capità general de Catalunya, Milans del Bosch, a militaritzar als treballadors majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó).
La solidaritat i la unitat entre els treballadors va acabar doblegant a la direcció de l’empresa i les autoritats estatals. Entre altres qüestions, la seva victòria: una jornada laboral de 8 hores i la reincorporació dels acomiadats i empresonats. Tot un exemple de lluita, que si ara no es pren com a referència, farà que costi dècades recuperar els drets que ja s’han perdut i que estan en vies de perdre’s.
