A finals de 1948, el pare jesuïta Lluís Artigues es fa càrrec de la nova parròquia de Sant Pere Claver, al carrer de Vila i Vilà, 14. La demarcació abastava la zona compresa del carrer Roser fins al port, i des del Paral·lel fins al castell de Montjuïc, en una muntanya amb més de 3.500 barraques. El mossèn aviat prengué consciència de la gravetat de la situació; i les mesures de caràcter social i assistencial foren sempre les prioritàries. Els problemes de salut, generats per la manca de nutrició i higiene, obligaren a crear un petit dispensari. El 1949 es fundà l’Obra Mèdico Social Claveriana i el gener següent, entrà en servei un dispensari dotat amb dos metges i tres infermeres, de forma voluntària i gratuïta.

Hospital al servei de la gent

El 1953 es posà la primera pedra del nou hospital, quan hi cooperaven 12 metges i 19 infermeres. El maig de l’any següent, s’inaugurà l’Hospital de Sant Pere Claver. L’octubre de 1956 començà a funcionar la tercera planta de l’hospital, construïda amb fons d’una campanya de Ràdio Nacional d’Espanya. El 1964 es crea el servei de Psiquiatria, amb el doctor Font al capdavant. L’any següent mor en accident de trànsit mossèn Artigues. El 1968 fou l’any de la desvinculació per a la laïcitat de l’Hospital, de manera que el 1969 es constituïa la Fundació Hospital Sant Pere Claver, segregada de la parròquia.

El 1974 es produí una crisi que portà al tancament de l’hospital; però el relleu de les monges que hi col·laboraven suposà l’arribada de sor Antònia Larrea, qui va gestionar la renovació dels equips materials. A més, els metges plantejaren al bisbat un pla de viabilitat i finalment autoritzà la reobertura i el manteniment del centre.

El nou equipament

El 1982 els doctors més joves plantejaren una reorientació de la institució; i un any després es féu la cessió d’ús del solar on es construiria el nou hospital. El 1986 se signà un conveni amb l’Institut Català de la Salut (ICS), de manera que la Fundació s’inserí al pla general d’hospitals, cosa que a la llarga va suposar el tancament de l’hospital com a tal el 1986. El 1990 s’enderroca l’edifici de Vila i Vilà, cantonada amb Puig i Xoriguer; l’any següent, es posa la primera pedra del nou hospital i el maig de 1992 s’inaugura l’equipament. En l’actualitat, romanen els serveis d’al·lèrgia, proves complementàries, odontologia, dermatologia, oftalmologia i salut mental. De la creació de l’Obra Medico Social Claveriana, ara fa 70 anys.

Aquesta terrible frase la va dir el militar espanyol Baldomero Espartero. Des de 1840 a 1843 fou la màxima autoritat de l’Estat espanyol degut a que va ser nomenat regent per la minoria d’edat de la reina Isabel II. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una revolta popular degut als perjudicis que provocava la política del regent sobre la indústria cotonera, i per resoldre aquesta situació Espartero va ordenar bombardejar la ciutat al general Van Halen des de la fortalesa de Montjuïc, era el 3 de desembre de 1842.

El bombardeig va durar unes 13 hores i es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes. Serien les sis de la tarda quan dues comissions, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta es van dirigir al Cuartel General per demanar la fi de les hostilitats i oferir la submissió de la ciutat. El resultat: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents de l’incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase: ‘‘A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años”.

Gràcies a la col·laboració de Jordi Artigas, expert en temes relacionats amb el còmic i el cinema, a la darrera xerrada de CERHISEC vam poder recordar Francisco Macián, de qui Artigas ha escrit una biografia. Francisco Macián i Blasco va néixer l’any 1929 i va morir, encara jove, el 1976. Va viure fins l’any 1959, quan es va casar, al nostre barri, al carrer Nou de la Rambla. La proximitat dels teatres i cinemes del Paral·lel va influir en la seva afició al cinema. Va dibuixar historietes i còmics i va crear diferents personatges.

Als anys 50 va començar a col·laborar amb Jaume Papasseit. Amb esforços i moltes hores de feina van començar a dedicar-se al cinema d’animació. L’any 1953 Macián va ser el principal representant i presentador en un homenatge que es va fer a Walt Disney. L’any 1955 amb Jaume Papasseit va fundar DIBSA, el seu primer estudi d’animació. L’arribada de la televisió els va possibilitar una millora econòmica a causa de la necessitat d’espots per al nou mitjà.

L’any 1964 van poder endegar un llargmetratge d’animació, protagonitzat per la popular família Telerín, El mago de los sueños. Macián portava anys al darrere d’un projecte més personal, Candelita, que no es va poder consolidar. L’any 1968 va inventar M-Tecnofantasy, un aparell que aconseguia convertir en dibuix imatges rodades amb una càmera convencional. Malgrat els reconeixements i la vàlua personal, l’època era difícil i no existien els recursos actuals. Macián va morir l’any 1976, a causa d’un càncer. Se li han fet alguns homenatges i ha tingut diferents reconeixements però la seva figura, així com la trajectòria del cinema d’animació català, encara és poc coneguda.