Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Història

Santiago Rusiñol, un autèntic home d’èxit

Publicat

on

Medio siglo de vida Barcelonesa (Marius Verdaguer, 1957) és un dels molts llibres que es van publicar durant la postguerra i que evocaven anècdotes del passat. Una que és al llibre evoca l’èxit de Rusiñol al Pavelló Soriano, que feia poc que es deia Teatre Victòria, amb L’Auca del Senyor Esteve, el 1917. Santiago Rusiñol (1861-1931) era un home d’èxit, els seus quadres s’exposaven a la Sala Parés, i es venien molt bé, no parava d’estrenar i publicar, i havia guanyat el premi Fastenrath. L’obra comptava amb actors com Josep Santpere, August Barbosa, Avel·lí Galceran i les germanes Emília i Antònia Baró. Els decorats eren de Maurici Vilumara, Salvador Alarma i Oleguer Junyent.

Quan es va arribar a les cinquanta representacions l’empresari Blasco va voler retre un homenatge a l’autor. Aquest hi va estar d’acord, doblant els preus i donant els beneficis a l’admirable Casa de Família de Mossèn Pedragosa, capellà i pedagog, molt implicat en el tema social. La processó del Corpus de l’obra, que en la ficció surt de Santa Maria del Mar, es va recrear al teatre, i va aplegar un munt de gent famosa del moment de diferents àmbits: el dibuixant Bagaria, Catalina Bárcena, Enric Borràs, vestit de capellà, el músic Enric Morera, el publicista Julio Camba, i molts més, escenògrafs, escriptors, gent de l’escena, pintors, polítics… El barri de La Puntual era un barri mariner i entre el públic de ficció s’hi podien trobar indians, peixaters, mariners, i famosos com Ramon Casas. També hi va col·laborar l’actriu Catalina Bárcena i tancava la processó el mateix Rusiñol alçant una bandera gremial. Va haver-hi parlaments i recitals de poemes, entusiasme, molts aplaudiments i un bon recapte.

Continua llegint

Història

23 de maig de 1954: Creació de l’Hospital de Sant Pere Claver

Publicat

on

El 1945, el bisbat de Barcelona crea la dues parròquies al Poble-sec: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver; però fins 1948 aquesta darrera, que comprèn la zona del barri entre el Paral·lel i Montjuïc, des del carrer Roser fins al port, no és atorgada a la Companyia de Jesús, amb el pare Lluís Artigues com a primer mossèn. Aquella part del Poble-sec i les properes –el port, el Raval i les barraques de Montjuïc– estaven força depauperades, i aviat el mossèn copsa que cal atendre les carències socials i humanes. De manera que, amb l’argument de les tasques catequètiques i amb la col·laboració de voluntaris,  guanya la confiança creixent de les persones afectades: organitzen berenars per als nens, fan trobades i projeccions de cinema; i així aconsegueixen atraure feligresos i generen complicitat. Es crea l’escola i també s’hi fan activitats per a les mares.

La seu parroquial és a Vila i Vilà, 14; però fins el 1952 no s’hi celebra la primera missa, gràcies a ajudes del Congrés Eucarístic Internacional. Tot això ens explica que les prioritats d’aquesta singular demarcació no eren gaire similars a les de la resta, perquè la preocupació per les condicions de vida dels feligresos passa per davant de tot.

Així, el gener de 1950, havia entrat en servei el dispensari parroquial, que comptava amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. A poc a poc, la tasca del dispensari  creix i, als tres anys, ja s’hi han tractat més de 55.000 casos; i hi treballen 12 metges i 19 infermeres.

El juny de 1953 es posa la primera pedra del futur hospital, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer; i el 23 de maig de 1954 s’inaugura l’Hospital Sant Pere Claver, orientat inicialment a la pediatria, a la dermatologia i a l’oncologia. Els dos metges especialistes son els doctors Mercadal Peyri i Umbert de Torrescasana. Amb els anys, el centre va creixent en cos assistencial, en especialitats i en població atesa i adquireix prestigi investigador i formatiu.

En accident de trànsit, el juliol de 1965, mor el pare Artigues. Aquest trist fet, lluny d’estroncar la trajectòria del centre, esperona els voluntaris a prosseguir la tasca amb més intensitat. I així és  durant gairebé una dècada; quan, l’agost de 1974, el centre tanca perquè molt del material era obsolet. Fins que l’estiu següent, arribat un nou grup de religioses encapçalades per sor Antonia Larrea aconsegueix renovar els equipaments de manera que l’octubre se n’autoritza la reobertura.

Des de llavors, l’hospital no ha deixat mai de donar servei; tot i que en l’actualitat la seva funció no és hospitalària, sinó ambulatòria; a causa que la divisió hospitalària no el contemplava en el mapa de la ciutat. Des de 2004 el centre ha continuat donant serveis en proves de diverses especialitats mèdiques i, sobretot, en l’atenció a la salut mental. Així, l’octubre de 1991 s’inaugura el nou hospital, amb planta baixa i dos pisos, que el 9 de setembre de 2009 s’amplia fins a cinc plantes, tal com és avui dia. De la inauguració de l’Hospital de Sant Pere Claver, ara fa 70 anys.

Continua llegint

Història

Bar Las Arenas i El Ruedo

On estava situat aquest històric bar avui s’aixeca l’ascensor que porta al mirador del centre comercial

Publicat

on

Per

Coincidint amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d’alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d’un bar annex situat a l’arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l’espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l’entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

Concessió en concurs públic el 1929

El nou local s’emplaçaria al costat d’aquesta rampa d’accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l’hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça –llevat del frontal amb la Gran Via–, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l’inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s’hi construiria. La concessió del bar, mitjançant lloguer, va sortir a concurs públic a l’estiu de 1929. Fins aleshores locals de l’entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l’ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional.

Terrassa en un lloc privilegiat

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars. Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l’entrada del recinte de l’Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s’hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partitr del migdia, calia protegir la terrassa del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d’un dels accessos al Metro Transversal i d’un brollador de benzina.

Última etapa com El Ruedo

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels anys 80. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment, coincidint amb l’última dècada del segle XX s’acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l’històric Bar Las Arenas, posteriorment El Ruedo, que fou finalment enderrocat. Allà s’hi aixeca avui l’ascensor que dóna accés al mirador del Centre Comercial Arenas.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024