Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

El Teatre Còmic i la seva ‘Alameda’

Publicat

on

L’any 1905 es va inaugurar el Teatre Còmic, als números 87 i 89 del Paral·lel. L’espai era molt gran, anava des del carrer Poeta Cabanyes al de Tapioles. Gràcies a la seva extensió, a més a més del teatre, hi havia el Gran Cafè del Teatre Còmic i una zona enjardinada, pel costat del carrer de Tapioles, que permetia fer espectacles a la fresca. El projecte de l’edifici era obra de l’arquitecte Raspall.

Al principi va estar dedicat a la sarsuela i a partir dels anys vint va acollir moltes revistes musicals, com les de Manolo Sugrañes, que sempre havien de tenir títols de sis lletres: Yes-yesMis-mis… També s’hi van fer campionats de boxa i concursos de ball de resistència, que avui ens semblarien cruels i absurds.

Moltes companyies madrilenyes actuaven al Còmic. Durant els anys cinquanta van ser molt populars les elegants revistes dels Vienesos. Artistes emblemàtics com Carmen de Lirio, Antonio Amaya, Alady o Mary Santpere van actuar al teatre, que va estar en actiu fins l’any 1962. Estava en mal estat i calia fer molts arranjaments. El tancament definitiu va esdevenir el 17 de maig de 1962, després d’alguns espectacles amb poc públic i que la venda d’entrades també es restringia a causa de l’estat de l’edifici. L’especulació immobiliària i els canvis en les tendències d’oci van contribuir al seu trist final.

El gran Alady es va voler fer una fotografia amb el teatre buit, abans no s’enderroqués.  El darrer empresari, Joaquim Gasa, va recuperar la revista, amb títols com ara: ¡Taxi… al Cómico!Delirio en el CómicoTodos al Cómico… L’Alameda era tot un reclam, a l’estiu, ja que s’hi estava molt bé, s’hi feien varietats, ball i passis de cinema.

Continua llegint

Història

Va ser la base del Centre Cívic El Sortidor

Inaugurada la primera fase del centre de serveis del Sortidor

Publicat

on

El 28 de febrer de 1998 s’havia col·locat la primera pedra i s’iniciaven les obres de la primera fase del centre de serveis del Sortidor, que s’inaugurava el primer de maig de 1999. El llavors nou equipament, situat a la plaça del Sortidor, entre els carrers de Magalhaes i Blasco de Garay, oferia serveis socioculturals als veïns del Poble-sec. Dues plantes estaven destinades a la infància, amb un gimnàs i una ludoteca, amb una sala d’usos comuns per als ciutadans en general.

L’edifici havia costat 100 milions de pessetes, uns 600.000 euros, i ocupava 1.280 metres quadrats, en tres plantes, semisoterrani, entresol i planta baixa, sense barreres arquitectòniques. L’Ajuntament de Barcelona va estar representat per Pere Alcober i Imma Moraleda. Tot, amb una festa popular, amb la participació de les corals La Nova Lira i els Moderns del Poble-sec, els Castellers del Poble-sec i el grup de dansa Renaixença.

Cogestió de l’equipament

Gairebé quatre anys després, l’abril de 2003, es varen acabar les obres de la segona fase, que suposaren la plena consecució del Centre Cívic El Sortidor, que és com el coneixem tots avui dia. Es va fer llavors una redistribució d’espais, que tampoc correspon a l’actual, atès que conforme es van desenvolupant activitats, al llarg dels vints anys de l’equipament, els espais es van adequant a les necessitats i les demandes de cada moment. Des de 2004, la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec cogestiona l’equipament amb l’Ajuntament de la ciutat.

L’antic centre de Blai

El Centre Cívic El Sortidor venia a omplir un buit que sempre havia tingut el Poble-sec. El vell edifici del carrer de Blai, 34, fet el 1889, on avui dia tenim la Biblioteca Francesc Boix, que havia estat inicialment escola de La Salle; durant la guerra civil, local del Sindicat de la Fusta i menjador social; seu de la Falange, en els anys del franquisme; va acollir el Centre Cívic de Blai, entre 1991 i 1997. Però, la limitació d’espai era un element que encotillava el creixement d’un espai social cada cop més demanat i necessari per als poble-sequins i poble-sequines. Poc després del tancament d’aquest efímer centre cívic, s’iniciaven les obres del nou edifici de la plaça del Sortidor, 12.

De l’obertura de la primera fase del centre de serveis del Sortidor, ara fa 20 anys.

Continua llegint

Història

Bodega Bohemia (1940-1998)

Des de principis dels anys 20 fins el 1940 es deia Celler Bohemi i era una botiga de queviures amb espectacles

Publicat

on

Per

Els antecedents històrics de la Bodega Bohemia es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster als anys 20. Li deien el Celler Bohemi i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d’un bosc d’embotits que penjaven dins el colmado. En aquella primera època l’accés era pel número 11 de Nou de la Rambla. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors d’artistes i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.

Després de la Guerra Civil, ja com a Bodega Bohemia, va començar a adquirir celebritat a mitjans dels anys 40. L’entrada s’havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el temps el local passaria a ser un dels llocs més típics i turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l’entorn era ple de fotografies dedicades d’artistes de tota mena i d’inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vida o El mejor local para olvidar tus preocupaciones, n’eren alguns exemples.

L’arribada del Gran Gilbert

Francisco Prió va ser el propietari del local a la posguerra. Aleshores eren habituals les aparicions de la policia per enxampar aspirants a artistes que hi actuaven sense contracte, infringint el reglament d’espectacles.

La història de la Bodega Bohemia però, no seria la mateixa sense la figura del Gran Gilbert, un artista que imitava a tota mena d’estrelles (Raquel Meller, Maurice Chevalier, la Mistinguett…) i que durant 20 anys va ser l’ànima absoluta del local. Aquell Gran Gilbert era en realitat un català de nom Joan Massó Gilbert, nascut a Figueres el 1885. Havia començat a treballar de perruquer de senyores a la Barcelona de començaments de segle XX i després va iniciar un pelegrinatge per Argentina, Brasil i França, on es convertí en un especialista en la paròdia de cantants de l’època i d’artistes d’ambdós sexes.

A començaments dels anys 50 Gilbert va tornar a Barcelona i començaria a actuar regularment a la Bodega Bohemia. A la dècada dels 60 ja era un dels artistes més populars i coneguts del Barri Xino. Personalitats de l’època com el ministre d’Información y Turismo Manuel Fraga o els parents del dictador, els marquesos de Villaverde, havien passat per la Bohemia a veure el Gran Gilbert. El 1966 va protagonitzar la pel·licula de Manolo SummersJuguetes Rotos. L’any 1968 la seva estimada Bodega Bohemia era testimoni i padrí de la presentació del primer disc de Jaume Sisa, el cantautor galàctic, titulat L’home dibuixat.

El 1971 en plena actuació a la Bohemia el Gran Gilbert es va trobar malament, patia un fort mareig i va ser portat a casa seva. Va deixar d’existir només uns dies després. S’acabava allà la vida d’un artista que va morir, com aquell que diu, amb les botes calçades.

Els últims anys i l’endrerrocament

Sense el Gran Gilbert la Bodega Bohemia va continuar la seva singladura com a refugi d’artistes vells i decadents que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d’ésser. Carmina Farguell, Mary Alda o Maruzella foren alguns dels noms dels artistes habituals. El local va passar a ser regentat per la mateixa empresa que portava els també llegendaris Tabú, Panam’s o Villa Rosa. El 1985 Jaume Sisa tornava a La Bohemia per presentar la seva transmutació de Sisa a Ricardo Solfa, quan va decidir abandonar Barcelona per instal·lar-se a Madrid amb una nova identitat artística.

En una de les seves darreres etapes, amb Manuel Puga al front del negoci, la Bodega Bohemia celebrava totes les nits dels divendres una mena de premis d’honor que s’atorgaven a conegudes personalitats del món de la faràndula (Matías Colsada, Juanita Reina, Carmen Sevilla o Lola Flores en són alguns exemples). La Bodega Bohemia va tancar portes a l’abril de 1998 i l’edifici que l’acollia va ser enderrocat al gener de 2002.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.