Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Història

Evocació de la Bodega Apolo

Publicat

on

L’any 1946 un aragonès conegut com el maño Gascón va llogar el local on es va instal·lar la famosa Bodega Apolo. Al cafè Arnau hi havia al pis superior un ball-taxi i l’encarregat, Manuel Puga, amic de Gascón, el va assessorar en el tema de la Bodega. Primer van formar una mena de societat però va acabar per esdevenir Puga l’únic encarregat.

La Bodega es va dedicar a les varietats i actuaven artistes passats de moda i també afeccionats. Per allà van desfilar molts artistes de tota mena, els preus del menjar i de les consumicions eren molt barats i un record molt viu de la gent gran és aquell gran taulell ple d’entrepans i menges diverses. Hi van actuar gent com Mirko, la Niña de Vallecas, el tenor Manuel de Mozos i molts altres que avui hem gairebé oblidat però que van tenir públic i seguidors.

Puga era molt ocurrent i enginyós, anunciava que en aquell lloc tots els artistes, bons i dolents, podien menjar opíparament per pocs diners i que allà uns artistes naixien i uns altres morien. L’escenari es va muntar amb uns bocois i uns taulons al damunt. En previsió d’algun accident, Puga va haver de donar d’alta de la Seguretat Social els artistes més habituals. L’any 1990 la bodega va desaparèixer, en enderrocar-se els antics edificis, i alguns dels artistes encara van actuar a la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster.

La dona d’un meu cosí que cantava molt bé cobla andalusa va actuar en una ocasió, amb unes amigues, de forma espontània, a la Bodega. Ho va fer tan bé que va trobar qui la volia contractar, però en aquella època estava molt mal vist allò de dedicar-se a la faràndula.

Continua llegint

Història

1992: Neix l’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona

Va aconseguir millorar la convivència al veïnat

Publicat

on

L’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona es va fundar l’any 1992 amb la finalitat d’organitzar actes per tal de millorar la convivència veïnal i la cohesió social de l’entorn de la plaça de Santa Madrona i del Poble-sec.

Els anys previs a la celebració dels Jocs Olímpics foren durs per a la ciutat, però molt especialment per al nostre barri. S’havien bolcat molts diners en el condicionament de Montjuïc i millorar-ne els accessos; però el Poble-sec restava molt postergat, respecte a les millores fetes en altres barris.

El problema de les drogues era molt present als nostres carrers, i afectava molt severament la zona de la plaça de Santa Madrona. En aquells moments, no hi havia cap zona de vianants, més que la part central; és a dir, el carrer de l’Olivera tenia circulació de vehicles entre Grasses i Font Honrada. La zona es va convertir en punt de distribució de drogues, en tenir accés per aquest dos carrers i pel mateix de l’Olivera.

Llavors, els veïns van decidir lluitar per redreçar la situació; i la manera que tingueren de fer-ho fou organitzant activitats al carrer, per controlar i atabalar els distribuïdors habituals, que es varen veure obligats a deixar la zona. Les festes a la plaça, per a totes les edats, els sopars al carrer i l’augment de la coneixença entre els veïns foren determinants per aconseguir-ho. I, davant la solidesa del bloc veïnal, les autoritats varen ordenar que la vigilància policial també s’incrementés.

Un cop aconseguida la normalització, els anys següents, els blocs d’activitats que es feien en el cicle anual se centraven en quatre moments: la Diada castellera de Santa Madrona, la Festa Major per Sant Jaume, la Castanyada i el Nadal, amb el seu cagatió.

Tal com comentàvem en el número anterior, el juliol de 2002 es va inaugurar la remodelació de la plaça, que és tal com avui la podem trobar: tota per a vianants. I en això també havia donat el seu fruit la lluita veïnal, encapçalada pels Amics de la plaça.

Avui dia, tot i que la vida comercial s’hi ha vist força minvada, amb la desaparició de diversos establiments, els Amics continuen dinamitzant la vida del veïnat. Actualment, les activitats més notables són: la Diada de Santa Madrona, les Sardanes a la Fresca –amb l’Associació d’Amics de la Sardana del Poble-sec–, la Festa Major i la Marató de TV3, amb la parròquia de Lurdes. I el Amics continuen potenciant les activitats, per tal de mantenir la cohesió i el bon ambient entre els veïns de la plaça i dels carrer adjacents. De la creació dels Amics de la plaça de Santa Madrona, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

L’escut del Barça a Santa Maria del Mar

Publicat

on

Per

Més d’un visitant queda parat quan, admirant l’interior de Santa Maria del Mar, aixeca la vista i pensa que té una al·lucinació. I això passa quan la vista es clava en un escut del FC Barcelona amagat en una de les vidrieres de la basílica. La realitat és que la presència de l’emblema blaugrana no té res a veure amb el barcelonisme del temple, sinó que cal buscar-lo en un dels episodis de destrucció que ha viscut al llarg de la història l’anomenada Catedral del Mar.

Una donació de 100.000 pessetes de l’època

L’escut es troba al peu d’un dels finestrals del segon pis, a l’esquerra, segons es mira cap a l’altar. Va ser col·locat allà a finals de la dècada dels 60 del segle passat, quan es va decidir restaurar els vitralls, que havien resultat molt danyats com a conseqüència de l’incendi que va patir la basílica el 17 de juliol de 1936, just el dia abans de l’inici de la Guerra Civil. El Barça va col·laborar amb 100.000 pessetes de l’època i en agraïment a aquesta donació es va posar el seu escut en una vidriera.

L’escut de vidre emplomat del Barça fa 50 x 40 cms i va ser realitzat per Pere Cánovas Aparicio, el gran mestre vitraller, mort el 2020, i que comptava amb més de seixanta anys d’ofici a les espatlles.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021