Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Història

Centenari del naixement del fotògraf de Mauthausen

Publicat

on

Per

L’any 2020 es commemora el centenari del naixement de Francesc Boix (Barcelona, 31 d’agost 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i veí del barri del Poble-sec. La seva figura destaca per ser testimoni dels horrors del camp de concentració de Mauthausen. Francesc Boix va ser destinat al departament de fotografia del camp i va arriscar la vida, juntament amb altres companys, per amagar els negatius fotogràfics que reflectien la realitat del camp. La declaració de Francesc Boix en els Judicis de Nuremberg va ser decisiva per incriminar alts líders nazis. Com Francesc Boix, milers de republicans espanyols van ser deportats al camp de concentració de Mauthausen i a d’altres camps.

Guia sobre Boix i els camps

Amb motiu de l’Any Boix la Biblioteca Poble-sec-Francesc Boix (Carrer de Blai, 34) presenta una guia sobre Francesc Boix i els republicans espanyols als camps de concentració nazis, amb lectures i pel·lícules que es troben al fons especialitzat en cultura de la pau i camps de concentració nazis (Fons Francesc Boix) de la biblioteca.

Continua llegint

Història

La vedette i el futbolista, amors d’abans

Publicat

on

Pel mes d’octubre de fa molts anys, a l’escola, recaptàvem per al Domund. Amb una d’aquelles guardioles ètniques, horribles caps ceràmics de xinesos, indis o negres, que avui resultarien políticament incorrectes, anàvem per les escales del barri, i ens ho passàvem pipa. En una ocasió ens va obrir una senyora amb bata de flors i una de les meves amiguetes es va posar a riure, i em va comentar, quan vam ser al carrer, que era l’actriu del Molino que tenia amors amb Ricardo Zamora.

Els llibres de Miquel Badenes recullen aquella història, que va acabar en casament, i expliquen que el cambrer que els va presentar es deia Joan, havia treballat al Molino i al Cafè Espanyol. Al gran Zamora, que va ser porter, jugador i entrenador, i va passar per l’Espanyol, el Madrid i el Barça, se’l considera, en aquests llibres, vidu abans d’hora. De fet la relació es va iniciar quan encara vivia l’esposa de Zamora que no estava gaire bé de salut. Aquests afers es comentaven amb discreció i es procurava que els infants no ens n’assabentéssim.

Zamora ja era gran, havia estat un home molt elegant i ben plantat. L’actriu, molt més jove, es deia Pilar Galdeano. Era la famosa Lydia, parella de Johnson, i es va retirar del teatre en casar-se. Vivien amb la mare d’ella, al carrer Poeta Cabanyes, 62. Zamora va gaudir de companyia en els seus darrers anys i el tema pecaminós va quedar enrere. El jugador tenia un fill amb el mateix nom que també va ser un brillant futbolista, tot i que no és gens senzill ser el fill d’un mite esportiu tan rellevant.

Continua llegint

Història

Antecedents del parc d’atraccions de Montjuïc

16-07-1930 Obre el parc d’atraccions Maricel Park de Montjuïc

Publicat

on

Alguns precedents anteriors de parc d’atraccions n’havien estat als Camps Elisis, al passeig de Gràcia; el Saturno, al parc de la Ciutadella; el del Tibidabo; i el parc d’atraccions de la Foixarda, a Montjuïc.

Durant l’exposició internacional de Barcelona de 1929, a l’antiga pedrera de la Foixarda, hi hagué un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa, un tren de vapor que feia un recorregut de 2 km fins al Palau Nacional, cavallets, barraques de fira i moltes atraccions menors. Quan acabà la mostra, gener de 1930, el parc es  desmuntà; però, a causa de l’èxit, sorgí una nova iniciativa per crear-ne un de nou i permanent, aprofitant part de la infraestructura anterior, en algun espai proper a la primera ubicació.

Fou així que el 16 de juliol de 1930, fou inaugurat oficialment el nou parc d’atraccions amb el nom de Maricel Park. Estava situat entre Miramar i l’estació del funicular, amb accés per la plaça de Dant. Tenia unes deu atraccions principals, entre les quals destacava una muntanya russa que tenia el nom de Bug; hi havia una pista de patinatge, restaurant, teatre a l’aire lliure i diversos jocs, com la Carioca, la Ninfa… Fins i tot tenia el Maricel Sporting Club, equip d’hoquei patins, un dels fundadors de la federació catalana d’aquest esport.

Tancament per la guerra civil

A més, el recinte del parc servia per celebrar-hi espectacles i esdeveniments esportius i socials de tota mena: festival de les Escoles Franceses; revetlla del cinema, concurs d’aspirants a nous actors i elecció de Miss Cinema; festa d’honor per als assistents al Congrés Hoteler de Barcelona, festa dels Mercats de Barcelona a benefici de l’Hospital Clínic; festes infantils i enlairaments de globus…

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, el Maricel tancà les seves portes. Per la seva proximitat al castell, al port i a les indústries diverses annexes, se’n considerà convenient el tancament definitiu. Decisió ben encertada, perquè uns mesos després s’iniciaven els bombardejos, principalment aeris, sobre la ciutat, i amb epicentre al front marítim.

Parc d’atraccions de Montjuïc

Les instal·lacions restaren abandonades i quan acabà la guerra l’espai abans ocupat pel parc va esdevenir una zona ocupada per barraques, que reberen en aquella zona la denominació de Maricel. Tot i això, quan als anys seixanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya, l’espai de l’antic Maricel fou bàsicament el que passà a ocupar el parc d’atraccions de Montjuïc, que va romandre obert des de 1966 fins a la tardor de 1998, on avui dia hi ha els jardins de Joan Brossa. De la inauguració del parc d’atraccions Maricel Park, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.