Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Salón Amaya

Estava considerat la catedral del swing a Barcelona i era frequëntat per parelles de classe social diversa

Publicat

on

Per

La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d’una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels anys 40 començaven a obrir-se nous locals d’esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d’altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l’obertura de sales de ball amb música d’orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.

En aquest context, l’obertura del Salón Amaya va suposar la consolidació d’un punt calent d’ambient de ball durant la segona meitat dels anys 40. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral·lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert, després anomenat Dancing Estambul.

Antonio Astell Mur, que també era el propietari d’altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l’Amaya, que va obrir portes el 24 d’abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L’orquestra Virginia, amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions d’un local que ben aviat esdevindria un referent del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l’Apolo es nodrien d’una clientela més proletària, a l’Amaya hi feia cap un personal d’extracció social més diversificada. Els dijous s’hi celebraven vibrants concursos de ball. A l’escenari hi varen ser habituals l’Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.

El pollo-swing, personatge estelar

Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d’ambient que es vivia a l’Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. Els pollos més coneguts eren el Sardineta, el Melenas, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll i sabates topolino. Les més conegudes eren la Blanca, la Bacilo i la Queca. A l’interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d’algun pollo-swing massa espavilat.

Altres estils de música i ball

Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d’ètnia gitana, la majoria veïns de l’entorn del carrer de la Cera, n’eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.

A l’abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l’Amaya. El triomf va ser per a Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña Mi enemigo el doctor.

Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 30 i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per a la vista i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que exigia dels ballarins una gran preparació física i atlètica.

L’Amaya no va tenir una vida gaire llarga. A finals dels 40 va desparèixer i al mateix lloc s’hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI, propietat del cineasta Ignacio F. Iquino.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Pabellón Soriano

Publicat

on

Un dels teatres del Paral·lel que ha arribat fins al present és el Victòria. Darrerament n’ha assumit la propietat el Mago Pop i continuarà en actiu oferint espectacles diversos. El Victòria té els seus orígens en el Pabellón Soriano, que els germans Manuel i Ricardo Soriano Sánchez van inaugurar a principis de l’any 1900. Al principi, com tants altres espais, va ser un cobert rudimentari en el qual, però, s’hi feien activitats com subhastes, molt populars aleshores, o funcions de circ.

Segons ens explica Miquel Badenes als seus llibres sobre el Paral·lel, els Soriano eren firaires ambulants i procedien de Béjar (Salamanca). Van anar a viure a un modest pis del carrer Carretes. A les subhastes s’oferia roba, despertadors o paraigües. Al costat d’aquell cobert hi van construir un teatret amb un ampli vestíbul on anunciaven els espectacles i convidaven la gent a passar per taquilla. Un dels atractius del local va ser un gran orgue mecànic, de colors vius i cridaners, que emetia música a tot volum. Els espectacles, entre els quals pantomimes, oferien moltes morts, molta violència, erupcions de volcans i naufragis terribles.

El Pabellón es va enderrocar i tornar a construir en diferents ocasions. La qualitat dels materials era precària i, si es podia, s’intentaven realitzar millores diverses. L’any 1905 van construir un edifici més sòlid, el qual va arribar fins al 1916, any en el qual els germans Soriano van vendre la seva part del teatre, la propietat vertical, ja que el terreny no era seu i van desaparèixer del Paral·lel després de la mort del pare. Aleshores vivien al carrer Vila i Vilà. No se sap si van tornar al seu Béjar natal.

Continua llegint

Història

125 anys de Paral·lel (I)

El 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes… y (continuarà)

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.