Connecta amb nosaltres

Història

125 anys de Paral·lel

El proper 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes…

El 1882 s’aprova una llei que autoritza l’amplada de 40 m del Paral·lel, però amb la construcció de porxos de 5 m a cada banda, cosa que permetria edificar als pisos superiors i mantenir una servitud de pas per les porxades. Malgrat tot, les disputes són constants; perquè es demanava que fossin resultat de l’acord entre el diversos propietaris d’una illa de cases i els de la vorera del davant. El 1902 se suavitzaren aquestes normes, però no fou fins el 1929 que s’autoritzà oficialment la construcció amb 40 m d’amplada i sense porxos. En la pràctica, això s’havia fet des dels inicis.

Malgrat tot, l’enderroc del baluard del Rei, fou la baula que obrí l’avenç de la nova via cap a la plaça d’Espanya. I així, el 1894 es lliurava a la ciutat la nova via, que havia de ser important per al nou barri del Poble-sec; però també al creixement de la ciutat durant les dècades següents.

Entra a escena el transport públic

Anys abans, el febrer de 1877, s’havia posat en funcionament una línia de tramvies que partia de la confluència del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau, seguint les antigues rondes fins al pla de Palau. Es va electrificar el 1899 i en el futur havia de ser la línia de circumval·lació de la ciutat vella.

La Duana del port, des d’on arrenca l’avinguda cap a Sants, fou construïda entre 1896 i 1902 per l’arquitecte Sagnier. I aquell any, la línia de circumval·lació va poder tancar el cercle, passant per les Duanes i el Paral·lel fins a la confluència amb Ronda de Sant Pau: naixia la línia que després fou el 29. El 1904, entrava en servei una línia de tramvia de Sants al Port, passant pel Paral·lel. I a l’any següent, una altra línia passava pel Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà cap al Morrot.

D’aquesta manera veiem el potencial de generació d’activitat que va suposar l’eixample del port cap al sud, l’obertura de noves vies de comunicació i la implantació de noves indústries que la proximitat del nou port facilitava, en especial les que feien servir el carbó: les centrals tèrmiques, per als tramvies i per als domicilis particulars, i també les foneries que s’establiren sobretot a les Hortes de Sant Bertran.

Activitat econòmica i vida bohèmia

Per explicar-nos l’èxit posterior de l’avinguda del Paral·lel hem de veure les bases econòmiques que generaren uns diversos tipus d’activitats que confluïren en el llavors incipient barri del Poble-sec i de l’avinguda que el vertebra. També hem vist que l’alentiment de la urbanització, paradoxalment, va afavorir la generació de moltes altres activitats que no havien estat planificades per ningú, com és la vida bohèmia, en especial en el període que va des de la primera guerra mundial a la guerra civil. El 18 d’octubre de 1894, es va lliurar a l’Ajuntament la nova avinguda; però el fet real és que encara hi havia dues zones no totalment obertes: una era el denominat Pla de les Carolines, més o menys entre Aldana i Parlament, on encara hi havia alguna edificació enmig de la via; l’altra era la confluència amb Nou de la Rambla. Malgrat tot, a finals de 1895 es pot dir que l’avinguda havia quedat expedita. Veiem doncs que l’evolució d’una ciutat, si ara és complexa, sempre ho ha estat. I el Paral·lel no és cap cas a part.

Història

El Patio del Farolillo

Al Poble Espanyol, durant l’Exposició Universal de 1929, es va reproduir l’ambient dels tablaos del Paral·lel

Publicat

on

Per

El cabaret, en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929. Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d’una reproducció de la font de Tarifa (Cadis), on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La història d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble José Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l’aristòcrata a mans del tal Tadeo Villalba. A la Rosita, que ja havia actuat a l’Argentina a finals dels anys 1910’s, se li atribuïen també idil·lis mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

Desaparició després de l’Exposició

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d’animar les nits de l’any llarg que va durar l’exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d’aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins la seva mort a l’any 1959.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria, joia del Paral·lel

Publicat

on

Fa pocs dies BTV va emetre una pel·lícula d’Enjòlit, de finals dels anys 50, Cita impossible, d’Antonio Santillán. Algunes escenes estaven filmades al teatre Victòria, s’hi podien veure escenes de revistes dels Vienesos, i Gustavo Re, actor de la companyia que va viure al nostre barri, interpretava un divertit personatge.

El Victòria va substituir el Pavelló Soriano, fundat pels germans d’aquest nom, s’hi feien espectacles diversos i subhastes de productes tèxtils que es promocionaven amb un famós orgue instal·lat a l’entrada. L’any 1905 es va construir el teatre que va ocupar l’antic Palacio Trianon on s’havia presentat La Chelito. S’hi va fer revista, varietats i fins i tot Santiago Rusiñol hi va estrenar un vodevil amb l’explícit títol El senyor Josep falta a la dona. L’any 1916 hi va haver canvi de propietaris i es va dir Teatre Victòria. El va inaugurar la companyia de Josep Santpere. També s’hi va fer teatre més seriós i sarsuela, amb figures com Vendrell o Marcos Redondo.

Al Victòria si hi ha fet gèneres diversos, revista frívola i coses de categoria que van portar al Paral·lel gent de tota la ciutat i de més enllà. És va anar ampliant  i reformant, amb el pas del temps. Hi van actuar artistes com Sara Montiel, Serrat, Peret o Capri. Es van fer tantes coses que caldria un llibre sencer per explicar-les. L’any 1986 Dagoll Dagom, El Tricicle i ANEXA  el van comprar i s’hi van estrenar molts espectacles musicals. Va acollir òpera quan el Liceu es va incendiar i reconstruir. Fa poc temps se’l va quedar el Mago Pop i el que em sembla màgic de veritat és que continuï viu, en actiu i programant espectacles interessants.

Continua llegint

Història

Cinema i famosos a la plaça del Sortidor

Publicat

on

Durant uns dies, a principis dels anys seixanta del segle passat, en sortir de l’escola de les Monges Franciscanes, les nenes d’aleshores vam viure una interessant experiència. A la placeta hi filmaven una pel·lícula. L’actor més conegut, per a nosaltres, que érem unes criatures, era Tony Leblanc. Després he sabut que hi sortia més gent famosa: Alady, Julián  Mateos, Lilian de Celis, Antonio Garisa… Per la plaça hi van penjar cartells fent veure que érem a Madrid. La dirigia Miguel Lluch i en el guió hi va intervenir Carlos Arniches. No va ser una gran pel·lícula, la veritat, però per a nosaltres, aleshores, el món del cinema era mític. Explicava la història d’un barber que volia que els seus fills, noi i noia, arribessin a ser estrelles, el xicot com a torero i la noia com a cantant.

El millor d’aquella pel·lícula, avui, per als poble-sequins, és que hi podem veure la plaça del Sortidor com era aleshores, la barberia era autèntica i s’hi pot retrobar la famosa barraqueta de llaminadures i gelats del senyor Isidre. I el bar Jeniu, un dels establiments que ha conservat més l’aspecte del passat. Hi sortien algunes persones del barri, com ara una jove carnissera del carrer de Blasco de Garay, molt ben plantada. El cinema, aleshores, era una mena de mite que embolcallava amb el seu misteri tota la gent que s’hi dedicava. Al Paral·lel teníem els Estudis Iquino, on també anàvem a badar per si ens ensopegàvem amb alguna estrella ni que fos de volada modesta. Las estrellas no és avui un títol gaire recordat però se’n pot trobar alguna còpia si es busca amb afició. El seu valor, avui, és més documental que no pas cinematogràfic.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.