Connecta amb nosaltres

Història

125 anys de Paral·lel

El proper 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes…

El 1882 s’aprova una llei que autoritza l’amplada de 40 m del Paral·lel, però amb la construcció de porxos de 5 m a cada banda, cosa que permetria edificar als pisos superiors i mantenir una servitud de pas per les porxades. Malgrat tot, les disputes són constants; perquè es demanava que fossin resultat de l’acord entre el diversos propietaris d’una illa de cases i els de la vorera del davant. El 1902 se suavitzaren aquestes normes, però no fou fins el 1929 que s’autoritzà oficialment la construcció amb 40 m d’amplada i sense porxos. En la pràctica, això s’havia fet des dels inicis.

Malgrat tot, l’enderroc del baluard del Rei, fou la baula que obrí l’avenç de la nova via cap a la plaça d’Espanya. I així, el 1894 es lliurava a la ciutat la nova via, que havia de ser important per al nou barri del Poble-sec; però també al creixement de la ciutat durant les dècades següents.

Entra a escena el transport públic

Anys abans, el febrer de 1877, s’havia posat en funcionament una línia de tramvies que partia de la confluència del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau, seguint les antigues rondes fins al pla de Palau. Es va electrificar el 1899 i en el futur havia de ser la línia de circumval·lació de la ciutat vella.

La Duana del port, des d’on arrenca l’avinguda cap a Sants, fou construïda entre 1896 i 1902 per l’arquitecte Sagnier. I aquell any, la línia de circumval·lació va poder tancar el cercle, passant per les Duanes i el Paral·lel fins a la confluència amb Ronda de Sant Pau: naixia la línia que després fou el 29. El 1904, entrava en servei una línia de tramvia de Sants al Port, passant pel Paral·lel. I a l’any següent, una altra línia passava pel Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà cap al Morrot.

D’aquesta manera veiem el potencial de generació d’activitat que va suposar l’eixample del port cap al sud, l’obertura de noves vies de comunicació i la implantació de noves indústries que la proximitat del nou port facilitava, en especial les que feien servir el carbó: les centrals tèrmiques, per als tramvies i per als domicilis particulars, i també les foneries que s’establiren sobretot a les Hortes de Sant Bertran.

Activitat econòmica i vida bohèmia

Per explicar-nos l’èxit posterior de l’avinguda del Paral·lel hem de veure les bases econòmiques que generaren uns diversos tipus d’activitats que confluïren en el llavors incipient barri del Poble-sec i de l’avinguda que el vertebra. També hem vist que l’alentiment de la urbanització, paradoxalment, va afavorir la generació de moltes altres activitats que no havien estat planificades per ningú, com és la vida bohèmia, en especial en el període que va des de la primera guerra mundial a la guerra civil. El 18 d’octubre de 1894, es va lliurar a l’Ajuntament la nova avinguda; però el fet real és que encara hi havia dues zones no totalment obertes: una era el denominat Pla de les Carolines, més o menys entre Aldana i Parlament, on encara hi havia alguna edificació enmig de la via; l’altra era la confluència amb Nou de la Rambla. Malgrat tot, a finals de 1895 es pot dir que l’avinguda havia quedat expedita. Veiem doncs que l’evolució d’una ciutat, si ara és complexa, sempre ho ha estat. I el Paral·lel no és cap cas a part.

Història

Evocació de la Bodega Apolo

Publicat

on

L’any 1946 un aragonès conegut com el maño Gascón va llogar el local on es va instal·lar la famosa Bodega Apolo. Al cafè Arnau hi havia al pis superior un ball-taxi i l’encarregat, Manuel Puga, amic de Gascón, el va assessorar en el tema de la Bodega. Primer van formar una mena de societat però va acabar per esdevenir Puga l’únic encarregat.

La Bodega es va dedicar a les varietats i actuaven artistes passats de moda i també afeccionats. Per allà van desfilar molts artistes de tota mena, els preus del menjar i de les consumicions eren molt barats i un record molt viu de la gent gran és aquell gran taulell ple d’entrepans i menges diverses. Hi van actuar gent com Mirko, la Niña de Vallecas, el tenor Manuel de Mozos i molts altres que avui hem gairebé oblidat però que van tenir públic i seguidors.

Puga era molt ocurrent i enginyós, anunciava que en aquell lloc tots els artistes, bons i dolents, podien menjar opíparament per pocs diners i que allà uns artistes naixien i uns altres morien. L’escenari es va muntar amb uns bocois i uns taulons al damunt. En previsió d’algun accident, Puga va haver de donar d’alta de la Seguretat Social els artistes més habituals. L’any 1990 la bodega va desaparèixer, en enderrocar-se els antics edificis, i alguns dels artistes encara van actuar a la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster.

La dona d’un meu cosí que cantava molt bé cobla andalusa va actuar en una ocasió, amb unes amigues, de forma espontània, a la Bodega. Ho va fer tan bé que va trobar qui la volia contractar, però en aquella època estava molt mal vist allò de dedicar-se a la faràndula.

Continua llegint

Història

1992: Neix l’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona

Va aconseguir millorar la convivència al veïnat

Publicat

on

L’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona es va fundar l’any 1992 amb la finalitat d’organitzar actes per tal de millorar la convivència veïnal i la cohesió social de l’entorn de la plaça de Santa Madrona i del Poble-sec.

Els anys previs a la celebració dels Jocs Olímpics foren durs per a la ciutat, però molt especialment per al nostre barri. S’havien bolcat molts diners en el condicionament de Montjuïc i millorar-ne els accessos; però el Poble-sec restava molt postergat, respecte a les millores fetes en altres barris.

El problema de les drogues era molt present als nostres carrers, i afectava molt severament la zona de la plaça de Santa Madrona. En aquells moments, no hi havia cap zona de vianants, més que la part central; és a dir, el carrer de l’Olivera tenia circulació de vehicles entre Grasses i Font Honrada. La zona es va convertir en punt de distribució de drogues, en tenir accés per aquest dos carrers i pel mateix de l’Olivera.

Llavors, els veïns van decidir lluitar per redreçar la situació; i la manera que tingueren de fer-ho fou organitzant activitats al carrer, per controlar i atabalar els distribuïdors habituals, que es varen veure obligats a deixar la zona. Les festes a la plaça, per a totes les edats, els sopars al carrer i l’augment de la coneixença entre els veïns foren determinants per aconseguir-ho. I, davant la solidesa del bloc veïnal, les autoritats varen ordenar que la vigilància policial també s’incrementés.

Un cop aconseguida la normalització, els anys següents, els blocs d’activitats que es feien en el cicle anual se centraven en quatre moments: la Diada castellera de Santa Madrona, la Festa Major per Sant Jaume, la Castanyada i el Nadal, amb el seu cagatió.

Tal com comentàvem en el número anterior, el juliol de 2002 es va inaugurar la remodelació de la plaça, que és tal com avui la podem trobar: tota per a vianants. I en això també havia donat el seu fruit la lluita veïnal, encapçalada pels Amics de la plaça.

Avui dia, tot i que la vida comercial s’hi ha vist força minvada, amb la desaparició de diversos establiments, els Amics continuen dinamitzant la vida del veïnat. Actualment, les activitats més notables són: la Diada de Santa Madrona, les Sardanes a la Fresca –amb l’Associació d’Amics de la Sardana del Poble-sec–, la Festa Major i la Marató de TV3, amb la parròquia de Lurdes. I el Amics continuen potenciant les activitats, per tal de mantenir la cohesió i el bon ambient entre els veïns de la plaça i dels carrer adjacents. De la creació dels Amics de la plaça de Santa Madrona, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

L’escut del Barça a Santa Maria del Mar

Publicat

on

Per

Més d’un visitant queda parat quan, admirant l’interior de Santa Maria del Mar, aixeca la vista i pensa que té una al·lucinació. I això passa quan la vista es clava en un escut del FC Barcelona amagat en una de les vidrieres de la basílica. La realitat és que la presència de l’emblema blaugrana no té res a veure amb el barcelonisme del temple, sinó que cal buscar-lo en un dels episodis de destrucció que ha viscut al llarg de la història l’anomenada Catedral del Mar.

Una donació de 100.000 pessetes de l’època

L’escut es troba al peu d’un dels finestrals del segon pis, a l’esquerra, segons es mira cap a l’altar. Va ser col·locat allà a finals de la dècada dels 60 del segle passat, quan es va decidir restaurar els vitralls, que havien resultat molt danyats com a conseqüència de l’incendi que va patir la basílica el 17 de juliol de 1936, just el dia abans de l’inici de la Guerra Civil. El Barça va col·laborar amb 100.000 pessetes de l’època i en agraïment a aquesta donació es va posar el seu escut en una vidriera.

L’escut de vidre emplomat del Barça fa 50 x 40 cms i va ser realitzat per Pere Cánovas Aparicio, el gran mestre vitraller, mort el 2020, i que comptava amb més de seixanta anys d’ofici a les espatlles.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021