Connecta amb nosaltres

Història

125 anys de Paral·lel

El proper 8 d’octubre farà 125 anys que es va obrir al trànsit la Gran Vía del Marqués del Duero, actual Paral·lel

Publicat

on

Fins a mitjans del segle XIX, la ciutat estava reclosa en la muralla medieval que l’envoltava per terra, però també per mar. El port se centrava al voltant del moll del Rellotge, fora muralla. El 1854 s’aprova l’enderroc de les muralles i pràcticament es desenvolupa al llarg de tres dècades, acabant el 1881. El port podrà créixer, primer cap a les Drassanes i cap al sud fins a l’actual moll de Barcelona, sobre terrenys guanyats al mar, a la vella platja de Sant Bertran. Com que el port necessita un servei ferroviari s’hi construeix l’estació de Sant Bertran, i la xarxa interior portuària arriba als 9 km de vies. S’haurà d’esperar fins el 1894 per a l’obertura del Paral·lel.

Per la línia paral·lela al mar hi ha un seguit de passejos que van des de la Ciutadella fins a les Drassanes. Però l’accés obert cap al sud, cap a Montjuïc, el Morrot, Can Tunis o el nou barri del Poble-sec no serà possible fins que el 1891 s’enderroqui el baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Drassanes Reials.

El Pla Cerdà preveu el Paral·lel

El 1859 s’aprovà el Pla Cerdà, que establia el creixement del nou Eixample de Barcelona i del qual el Poble-sec en quedà exclòs, en ser zona d’influència militar del Castell de Montjuïc. Però sí que I’urbanista hi projectà la creació d’una avinguda, amb el nom de Paral·lel, que aniria des de les Drassanes fins a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. El 1874, Víctor Balaguer va rebre l’encàrrec de posar nom a les vies de la nova xarxa de carrers i la denominació que donà al Paral·lel inicial fou la de Gran Via del Marquès del Duero, en honor al general que poc abans havia acabat amb la darrera revolta carlina a la ciutat. Tot això en moments en què la via estava encara en fase de projecte. Però l’obertura d’aquesta avinguda no va estar mai exempta d’obstacles administratius de tota mena, que n’alentiren tant l’obertura com el creixement. I el fet és que hi havia en joc la construcció de 4 km d’edificis nous: operació econòmica de primer ordre.

Primers edificis al Poble-sec i al Paral·lel

El 1869 s’aprova el decret de reducció de la polèmica zona militar, que permet edificar a l’actual Poble-sec. Entre 1870-76 s’aixequen les primeres cases del Paral·lel, amb el criteri inicial d’una avinguda de 50 m d’amplada. L’oposició de molts propietaris a respectar aquesta amplada n’alenteix el creixement. Però això, a la vegada, permet que s’estableixin edificacions de poca entitat que en molts casos conformaren els inicis del Paral·lel bohemi: petits teatres, bars, balls, incipients cinemes…

El 1882 s’aprova una llei que autoritza l’amplada de 40 m del Paral·lel, però amb la construcció de porxos de 5 m a cada banda, cosa que permetria edificar als pisos superiors i mantenir una servitud de pas per les porxades. Malgrat tot, les disputes són constants; perquè es demanava que fossin resultat de l’acord entre el diversos propietaris d’una illa de cases i els de la vorera del davant. El 1902 se suavitzaren aquestes normes, però no fou fins el 1929 que s’autoritzà oficialment la construcció amb 40 m d’amplada i sense porxos. En la pràctica, això s’havia fet des dels inicis.

Malgrat tot, l’enderroc del baluard del Rei, fou la baula que obrí l’avenç de la nova via cap a la plaça d’Espanya. I així, el 1894 es lliurava a la ciutat la nova via, que havia de ser important per al nou barri del Poble-sec; però també al creixement de la ciutat durant les dècades següents.

Entra a escena el transport públic

Anys abans, el febrer de 1877, s’havia posat en funcionament una línia de tramvies que partia de la confluència del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau, seguint les antigues rondes fins al pla de Palau. Es va electrificar el 1899 i en el futur havia de ser la línia de circumval·lació de la ciutat vella.

La Duana del port, des d’on arrenca l’avinguda cap a Sants, fou construïda entre 1896 i 1902 per l’arquitecte Sagnier. I aquell any, la línia de circumval·lació va poder tancar el cercle, passant per les Duanes i el Paral·lel fins a la confluència amb Ronda de Sant Pau: naixia la línia que després fou el 29. El 1904, entrava en servei una línia de tramvia de Sants al Port, passant pel Paral·lel. I a l’any següent, una altra línia passava pel Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà cap al Morrot.

D’aquesta manera veiem el potencial de generació d’activitat que va suposar l’eixample del port cap al sud, l’obertura de noves vies de comunicació i la implantació de noves indústries que la proximitat del nou port facilitava, en especial les que feien servir el carbó: les centrals tèrmiques, per als tramvies i per als domicilis particulars, i també les foneries que s’establiren sobretot a les Hortes de Sant Bertran.

Activitat econòmica i vida bohèmia

Per explicar-nos l’èxit posterior de l’avinguda del Paral·lel hem de veure les bases econòmiques que generaren uns diversos tipus d’activitats que confluïren en el llavors incipient barri del Poble-sec i de l’avinguda que el vertebra. També hem vist que l’alentiment de la urbanització, paradoxalment, va afavorir la generació de moltes altres activitats que no havien estat planificades per ningú, com és la vida bohèmia, en especial en el període que va des de la primera guerra mundial a la guerra civil. El 18 d’octubre de 1894, es va lliurar a l’Ajuntament la nova avinguda; però el fet real és que encara hi havia dues zones no totalment obertes: una era el denominat Pla de les Carolines, més o menys entre Aldana i Parlament, on encara hi havia alguna edificació enmig de la via; l’altra era la confluència amb Nou de la Rambla. Malgrat tot, a finals de 1895 es pot dir que l’avinguda havia quedat expedita. Veiem doncs que l’evolució d’una ciutat, si ara és complexa, sempre ho ha estat. I el Paral·lel no és cap cas a part.

Història

La plaça d’en Manelic

Publicat

on

L’any 1909 es va fer un homenatge al poeta i dramaturg Àngel Guimerà, l’autor teatral més emblemàtic i universal de la literatura catalana. Guimerà té moltes obres rellevants però Terra Baixa ha estat la més traduïda i representada i Manelic, el seu protagonista, va esdevenir un mite i un símbol. Aquell 1909 es va col·locar una estàtua que representava el famós protagonista de Terra Baixa en una zona a tocar de l’Escola del Bosc de Montjuïc i l’espai es va dir Plaça d’en Manelic. Per a l’estàtua va servir de model l’actor Enric Borràs, que havia estat un Manelic emblemàtic. Hi havia allà, aleshores, una frondosa vegetació, l’Escola del Bosc tenia també menys edificis i més espais verds, com ara una bonica pineda. L’estàtua va ser  obra de Josep Montserrat.

Les obres de la Fundació Miró van fer que es perdés la preciosa plaça del Solstici, i va desaparèixer l’estàtua durant un temps, amb poques protestes, entre les quals les d’Albert Marjanedas. L’estàtua va tornar però compartint l’espai amb d’altres escultures més avantguardistes. El 20 de març d’enguany, es va celebrar un acte reivindicatiu del monument, en el qual van col·laborar, entre d’altres, els actors Enric Majó, Carme Sansa, Jaume Comas i Jaume Mallofré, Es van recollir firmes a favor de la rehabilitació de l’espai i del monument. L’acte, sobri i reivindicatiu, va acabar amb el Cant de la Sardana dedicada a Guimerá, i Els Segadors. Resulta inquietant la facilitat d’oblit que tenim i el poc que valorem els nostres personatges més importants. Albert Marjanedas, expert en botànica, que va fer una tasca immensa de divulgació, no té ni una entrada a Viquipèdia. Josep Montserrat (Barcelona, 1860-1923) va ser un molt bon escultor que té obres per tot el món.

Continua llegint

Història

Punt de trobada entre Barcelona i Sants

1911 | S’urbanitza el passeig de la Creu Coberta, entre el Paral·lel i el mercat de Sant Antoni, l’actual avinguda Mistral

Publicat

on

Des de l’edat mitjana, quan ja s’havia bastit la muralla que avui ens limiten la part litoral del Paral·lel, la Ronda de Sant Pau i la Ronda de Sant Antoni, tot prosseguint fins a l’actual parc de la Ciutadella, hi havia un portal principal, que era el de Sant Antoni, del qual queden alguns vestigis al carrer de Sant Antoni Abat i el bastió del qual han deixat al descobert les recents obres del mercat municipal. Des d’aquest portal partia un camí que duia cap a Tarragona, Lleida i València, cap al sud i al centre de la península. De manera que en principi duia el nom de Camí de Sant Antoni. Sortint del portal, aquest camí feia pujada fins a remuntar un petit turó que estava situat al voltant de la part final de l’actual avinguda del Paral·lel, a tocar de la plaça d’Espanya.

Cal tenir present que estem parlant de quan la ciutat estava tota dins del recinte emmurallat i quan fora muralla només hi havia petites masies i camps de conreu. Es tenen notícies des de 1344 de l’existència d’una creu de terme, situada en el punt concret abans esmentat. Aquesta creu de terme indicava els límits del municipi de Barcelona amb el municipi de Sants, llavors independent. Al segle XVI la creu fou coberta amb un templet, que li va donar el nom que ha arribat fins als nostres dies. Aquesta creu fou destruïda el 1823, durant el trienni liberal. Encara que després es va restituir, el 1866, en fer-se obres de la carretera de Madrid, va desaparèixer definitivament. Fou un lloc amb molins de vent, per moldre el blat que es conreava al pla, abans de dur-lo a ciutat.

Coll dels Inforcats

Però el lloc va tenir una peculiaritat molt truculenta entre els segles XV i XVIII. I és, que, com succeïa en altres ciutats europees de l’època, als llocs d’accés a Barcelona, se solien situar les forques on s’ajusticiaven els condemnats; de manera que els visitants sabien quan entraven què podia passar a qui no obeís les lleis. Per aquest motiu, el petit turó que abans hem esmentat es deia Coll del Inforcats, fent al·lusió a la forca que hi havia a l’indret.

Entre 1928 i 1931, durant la dictadura de Primo de Rivera, va denominar-se avinguda Milans del Bosch, en honor a un altre militar del règim. I el 1931, en arribar la segona república, va prendre el nom actual d’avinguda de Mistral, en honor a l’escriptor occità, que havia rebut el premi Nobel de Literatura el 1904.

De l’obertura de l’actual avinguda de Frederic Mistral, ara fa 110 anys.

Continua llegint

Història

El Paral·lel sota la pluja

Una vella fotografia que té la capacitat de contenir tot un món oblidat, un record del passat

Publicat

on

Per

Hi ha imatges que tenen la capacitat d’evocar instantàniament una època, un lloc o una història, imatges que es queden gravades a la retina i ens acompanyen en diferents moments de les nostres vides. A mi em passa amb aquesta fotografia, que recordo haver-la vist fa molts anys en un col·leccionable que va treure El Periódico. I en dates més recents he topat amb ella (i amb altres tres que l’acompanyen formant una sèrie) en diverses pàgines d’Internet, i en una revista gratuïta que es distribueix pel barri del Poble-sec. En cap cas figura l’autor de la foto, ni cap dada sobre el paisatge que mostra. Tot i que el pas d’un tren de mercaderies pel Paral·lel no és una cosa que passi cada dia.

Transport de materials per a l’Exposició

Veiem la via fèrria que es va construir provisionalment amb motiu de l’Exposició Internacional inaugurada al maig de 1929, que s’estenia des del moll de Barcelona i l’estació del Morrot fins al recinte de l’exposició als peus de Montjuïc. Amb aquest ferrocarril es va transportar tot el material pesat que s’anava a exhibir al Palau de Comunicacions i Transports, que era un dels dos recintes que donaven la benvinguda als espectadors a la plaça Espanya, i on estaven instal·lades les taquilles. Aquest pavelló acollia models i prototips industrials arribats d’Alemanya, França, Itàlia, Àustria i Suïssa, a part d’una àmplia representació de la indústria local. Es podien veure maquetes de vaixells a vapor i transatlàntics, avions, hidroavions, trens, funiculars aeris, automòbils, autobusos, motors navals i terrestres, tractors, motocicletes, bicicletes, carrets per transportar malalts, fins i tot la primera locomotora que el 1848 va cobrir la línia entre Barcelona i Mataró. D’alguna manera, el Palau de Comunicacions i Transports era l’espai masculí de la mostra, acompanyat del veí Palau del Vestit on les senyores van poder contemplar les últimes creacions de la moda femenina.

Transports públics de l’època

Aquesta fotografia té alguna cosa de bodegó, reuneix en una mateixa imatge els diversos mitjans de transport que en aquests anys començaven a desenvolupar-se. A més del ferrocarril veiem un dels primers autobusos que van circular per la ciutat, són de dos pisos i els van importar de la Gran Bretanya, amb el seu típic color vermell. També es distingeixen els rails del tramvia, que llavors era un vehicle molt popular. I a l’esquerra apareix una berlina, un automòbil de diverses places que podria ser un taxi. El 1929 feia només uns anys que s’havia regulat aquest servei, unificant el color negre per a tots els cotxes i reduint la multiplicitat de tarifes a només dos tipus (60 o 80 cèntims el quilòmetre), identificats amb una franja de color groc o blau respectivament. Fins i tot veiem un vianant que arrossega una bicicleta, un vehicle que també era molt comú.

Teatres i espectacles

Si ens fixem bé, al fons de la imatge es veu el Teatre Nou, a la cantonada amb Nou de la Rambla, on havia actuat feia poc Maurice Chevalier, i era l’escenari on triomfava per aquelles dates Emilio Vendrell amb Los Gavilanes, i Marcos Redondo amb La Parranda. Al costat, al Teatre Victòria es podia veure un dels èxits musicals d’aquells anys, l’espectacle La Copla Andaluza d’Antonio Quintero i Pascual Guillén, on actuaven figures com Angelillo, Guerrita, Custodia Romero (àlies La Venus de Bronce), Antonio Biruta o el Chato de Valencia. Una d’aquelles funcions es va dedicar a l’escriptor Santiago Rusiñol, a qui havien distingit com a flamenc honorari amb l’àlies de El Niño de Barcelona en el primer Concurs Nacional de Cante Jondo celebrat feia poques dates a Granada, sota els auspicis de Manuel de Falla. Al seu costat es distingeix el tendal del Cafè Victòria, i per entre les columnes es poden intuir les lletres del bar La Tranquil·litat, que amb el seu flamant nou propietari –Martí Cisteró– s’havia convertit en centre de reunió de bohemis, anarquistes i espies de tota mena, on es feien rifes a favor dels presos amb una pistola Star de premi. A l’extrem dret es veuen unes columnes quadrades, de quan aquesta casa que fa cantonada amb el carrer Fontrodona encara estava porticada. En aquest edifici vermellós va néixer el gran compositor Frederic Mompou, i segons el cronista Lluís Capdevila sota les seves arcades existia un bar on el propietari –un tal Cisco–, acollia actors en hores baixes. L’edifici va córrer la mateixa sort que d’altres de l’avinguda, amb les seves arcades tapiades i aprofitades per al comerç. En canvi, les finques veïnes van avançar les seves façanes, aprofitant la fi de la llei que pretenia fer del Paral·lel una via ininterrompuda de pòrtics a semblança de la parisenca Rue de Rivoli.

La vida quotidiana

A l’esquerra de la fotografia es veu un soldat amb l’uniforme dels últims anys de la monarquia d’Alfons XIII, segons el reglament de 1926. Vesteix guerrera, pantalons polaina amb botons des del genoll, boina gran caqui i capot-manta impermeable. També s’adverteix un agent de la Guàrdia Urbana, amb pantalons i levita blau fosc, rivets vermells i gorra de plat. No feia ni un any que s’havia aprovat el primer reglament de circulació, que obligava a circular per la dreta o prohibia circular pel carrer amb bestiar solt. Pel que fa als transeünts, resulta obvi que estem en una barriada popular. Obrers abillats amb americana sense corbata, que porten les seves coses en un mocador de nusos i porten gorra tova. Caminen indistintament per la vorera i per la calçada (el reglament encara no s’havia interioritzat per part del ciutadà), i alguns amb paraigües. Les llambordes es veuen mullades, possiblement la foto es va fer a principis d’abril ja que en la primera meitat d’aquell mes va ploure diversos dies. En el moment de fer aquesta instantània, feia tot just una setmana que havia nascut el meu pare.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.