Connecta amb nosaltres

Història

Precedent de la línia 57 de bus, actual D20

05-08-1904 Nou servei de tramvies de Sants al port pel Paral·lel

Publicat

on

La muralla medieval de Barcelona no s’enderroca fins al tercer quart del segle XIX; però la muralla de mar no s’elimina fins els anys que van de 1878 a 1881, poc abans de la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Llavors, la Barceloneta queda unida a la resta de la ciutat, ja que en restava a l’exterior.

L’expansió del port cap al sud es perllonga fins el 1882 quan es construeix el moll de Barcelona. Amb l’Exposició Universal, s’obre i urbanitza el passeig de Colom i el Portal de la Pau, amb el monument al descobridor. En aquest moment, hi ha un recorregut de carrers i passejos que van de la Ciutadella fins al capdavall de la Rambla i que queda tallat per les Drassanes.

Poc després, el 1891, s’enderroca del baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Reials Drassanes.

Aquest important fet permetia comunicar la part litoral de la ciutat amb el pas del Morrot, cap a Can Tunis, el cementiri, les platges i l’hipòdrom que allí hi havia; però també amb Montjuïc, amb el llavors jove barri del Poble-sec, i amb la resta de la ciutat. Així, el 1894 s’obria una nova via que varen anomenar del Marqués del Duero, actual Paral·lel, des del litoral a la llavors nova incipient plaça d’Espanya.

Arriba el tramvia al Paral·lel

Però no fou fins uns deu anys després que no es va posar en funcionament una línia de tramvia que anava des del llavors baixador de Sants, actual estació, només set anys després de l’annexió de la vila a Barcelona, fins a la plaça de Sant Sebastià, al capdavall de l’actual Via Laietana.

Dos anys abans, el 1902, la línia de circumval·lació, el 29, va tancar el seu recorregut al voltant de la Ciutat Vella. Fins llavors els tramvies sortien del Paral·lel amb Ronda de Sant Pau. També cal recordar que el 1906 una altra nova línia travessava el Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis, passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà, cap al Morrot.

Com que entre 1896 i 1899 ja s’havia construït una central elèctrica tèrmica, alimentada amb carbó procedent del port, al carrer Carrera, les noves línies de tramvies ja no eren de tracció animal ni de vapor: eren elèctriques.

De la inauguració del servei de tramvies entre Sants i el port, ara fa 115 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

Aigua de colònia i records esvaïts

Publicat

on

Plega, crec que per jubilació, la perfumeria de la plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, per motius diversos. No sempre els tancaments són culpa del virus ni de la crisis, sinó que els finals, com els principis, formen part del ritme natural de la vida.

Els ocellets del nom de la plaça eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, que es citaven en aquell indret. Un altre establiment de la plaça que ha mantingut el nom i l’orientació comercial és Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats. Quan jo era petita ja hi havia la perfumeria, venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de migrats recursos econòmics i de limitada oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable ja que la higiene integral no era tan habitual com ara.

En aquests darrers anys l’establiment comptava amb un públic fidel, gràcies al molt bon servei que oferia. Ha tingut l’encert de conservar l’aparador original, un d’aquells encisadors aparadors de fusta pintada, tan bonics, i que avui es troben en perill d’extinció. Recordo també una antiga fonteta on sempre hi havia coloms i, molt abans, una parada de melons i síndries, quan n’era la temporada. I un barber amb fama de pelar massa.

Això dels records i les nostàlgies és molt enganyós. Al capdavall l’indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d’un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava part del Camp de les Carolines. Tot arriba i passa. Nosaltres, també.

Continua llegint

Història

Carmen de Lirio

Va passar a la mitologia de la ciutat en propagar-se el rumor que era l’amant del governador civil

Publicat

on

Per

Carmen de Lirio, María del Carmen Forns Aznar (Saragossa 1923-Barcelona 2014), era filla d’un militar català destacat a Saragossa. Carmen va tornar a Barcelona un cop acabada la Guerra Civil. Una de les seves primeres feines va ser posar com a model de nu al Cercle Artístic i actuava en les varietés que amenitzaven els descansos en diversos cinemes de barri. Posteriorment va donar el salt al Paral·lel, on es convertiria en una de les vedets més populars de l’època.

El rumor que marcaria la seva carrera

A començaments de la dècada dels 50 va circular el rumor que era l’amant del governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, un home molt creient de missa diària. És per això que s’estengué la dita popular que deia “Baeza: por la mañana cirio y por la noche Lirio’’. Ella ho va negar rotundament a les seves memòries i sembla més plausible la hipòtesi que les baralles entre les diverses faccions del règim van col·locar a la Falange en contra de Baeza i el rumor es propagà fins que Franco el va destituir, en part també com a conseqüència de la crisi de la vaga dels tramvies. En qualsevol cas, la carrera de Carmen de Lirio va seguir endavant amb notable èxit i es convertí en la primera vedet de la companyia de Joaquín Gasa.

Participació en cinema, teatre i televisió

Es va casar amb un director jueu polonès a Mèxic amb qui va tenir una filla. Posteriorment va fer cinema amb pel·lícules com La vida alrededor, de Fernando Fernán Gómez, i Las salvajes en Puente San Gil d’Antoni Ribas. També va col·laborar als films La casa de las palomas de Claudio Guerín i Clara es el precio de Vicente Aranda. Als anys 80 va treballar amb la cineasta Isabel Coixet a Massa vell per a morir jove. També va participar en obres de teatre i sèries de televisió (La huella del crimenEl cor de la ciutat…). El 2009 va publicar les seves memòries amb el títol Carmen de Lirio. Memòries de la mítica vedet que va burlar la censura. Va morir a Barcelona als 90 anys.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Rellotge lluminós

D’aquests rellotges n’hi ha dos a la ciutat, un al carrer Rocafort i un altre al número 69 de la Via Laietana

Publicat

on

Per

A la confluència del carrer Rocafort i l’avinguda del Paral·lel es pot veure, a terra, davant del número 2 de Rocafort, un rellotge amb la particularitat de ser lluminós, encara que actualment el sistema de llums no funciona.

El 1929 el Banco Condal, amb motiu de l’exposició  Internacional del 1929 va fer col·locar davant de la seva seu un rellotge. L’encàrrec va ser executat pel prestigiós rellotger Juan Cabrerizo segons un projecte de Joan Baustista Sales, qui va dissenyar i patentar aquest tipus de rellotge. Ensorrat a la vorera aquest enginy fa dos metres de diàmetre i marca les hores i els minuts mitjançant un complex mecanisme de bombetes que s’encenen i s’apaguen de manera sincronitzada. Construït en pedra artificial (terratzo) de color verdós porta incrustats uns discs de vidre glaçat que emeten llum i uns perfils de llautó amb ribets daurats que, a banda de l’esfera numèrica, reprodueix el logotip del Banco Condal que és la representació del déu grec Hermes, que simbolitza l’activitat econòmica i el comerç.

Una rèplica a la Via Laietana

Anys després, el 31 de desembre de 1935, la Banca Rosés va tenir l’encert de donar la benvinguda al nou any col·locant davant de la seva seu, al número 69 de la Via Laietana, un altre rellotge lluminós de les mateixes característiques que el de Rocafort. Sembla ser que en el terrat ja disposava d’un carrilló de fusta, amb uns altaveus, que marcaven els quarts i les hores i que esdevingué un  rellotge molt popular entre els barcelonins d’abans de la Guerra Civil. Els dos rellotges de terra van passar a ser  propietat del mateix Banco Condal quan, a l’any 1957, aquest va comprar la Banca Rosés.

Reparació necessària dels rellotges

Ambdós rellotges formen part del que l’Ajuntament de Barcelona anomena i ha catalogat com a Petits paisatges de Barcelona, però és una llàstima i una deixadesa que el sistema de llums no funcioni i per tant no es vegin reflectides les hores i els minuts. Seria d’agrair que es fes la reparació pertinent i els ciutadans puguessin gaudir d’aquests bonics i enginyosos rellotges que són patrimoni de la ciutat.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.