Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

La primera sala de Cinerama de Barcelona

10 de desembre de 1958 L’antic Teatro Nuevo va necessitar una important reforma per tal de fer el canvi

Publicat

on

L’antic Teatro Nuevo, de la confluència del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, havia obert el 1901 i el 1922 s’hi aixecar un nou gran edifici. Fins a 1948, va acollir sarsuela, teatre, música, ballet, revista, varietats i projeccions de cinema. Llavors es dedicà exclusivament a sala de cine de reestrena. Un important treball de reforma de tot el local va donar com a resultat el primer Cinerama de Barcelona, inaugurat el 10 de desembre de 1958. La sala tenia un aforament de més de 1.100 espectadors.

El nou sistema de projecció de cine, el Cinerama, consistia en un sistema de projecció simultània de tres projectors, sobre una gran pantalla corbada, de 22 m d’amplada, 8m d’alçada i 5 m de fondària; així la suma dels tres projectors de 35mm resultava donar un tríptic amb una imatge de 105mm; molt més àmplia que els 70mm del Cinemascope. Aquesta immensa imatge se suportava en la presència sonora de diversos altaveus, situats a la zona de la pantalla, però també en diverses zones de la sala, de manera que la sensació de moviment de la càmera es reforçava amb el corresponent desplaçament del focus sonor, d’una banda a altra de la sala.

Durant els primers cinc anys, es passaren diversos documentals d’espectaculars imatges de viatges, per totes les parts del món: Esto es CineramaVacaciones con CineramaLas siete maravillas del mundoAventuras en los mares del Sur i En busca del Paraíso. La durada en cartellera oscil·lava al voltant d’un any per programa.

L’abril de 1963 es va estrenar La conquista del Oeste, el primer film argumental, on es narrava el viatge dels colons europeus cap a l’oest dels Estats Units. L’èxit fou encara més gran, ja que va romandre 22 mesos en la cartellera. A continuació, es va projectar El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, durant un any.

Els dos anys següents es varen estrenar dos nous documentals: Aventura en el Atlántico Aventura en Rusia. El maig de 1970 es reposa La conquista del Oeste, durant més d’un any. Finalment, l’octubre de 1972, es projecta Lo mejor de Cinerama, documental recopilatori de les millors seqüències de pel·lícules filmades en Cinerama.

Posteriorment, el sistema de projecció de tres càmeres es va canviar per un altre en què un sistema òptic d’un sol projector de pel·lícula de 70mm donava un resultat com la pantalla emprada en el sistema de Cinerama original. Aquesta segona versió del Cinerama va continuar al local del Teatre Nou, fins al seu tancament l’1 de juny de 1986; i també fou el que va funcionar als Cinerames propers del cine Florida i del cine Waldorf.

Continua llegint

Història

Ba-ta-clan i Rataplan

La dona del propietari era una de les ballarines i amb el temps es va convertir amb l’empresària d’El Molino

Publicat

on

Per

La sala de music-hall Ba-ta-clan (escrit amb les síl·labes separades per guions) va néixer l’any 1924, en el mateix lloc que abans havia ocupat el Novelty i encara més abans el Gran Café del Recreo. Era situat al costat del Teatro Cómico, al número 83 de l’avinguda del Marquès del Duero (avui i sempre coneguda com el Paral·lel) fent cantonada amb el carrer del Poeta Cabanyes. El canvi de nom de Nolvelty a Ba-ta-clan va ser iniciativa de l’empresari Francisco Serrano Arambul (anys després propietari d’El Molino) que en fer-se càrrec del local va decidir batejar-lo com el conegut music-hall parisenc.

Ben aviat el Ba-ta-clan es convertiria en un dels music-halls més populars del Paral·lel amb una clientela bàsicament integrada per mariners i treballadors dels barris veïns de Sants i el Poble-sec. Una de les ballarines dels primers anys del Ba-ta-clan, Fernandita, de nom real Vicenta Fernández, es va casar amb l’empresari Serrano i en enviudar al 1970 es convertiria en l’empresària d’El Molino.

Les autoritats li canvien el nom

Acabada la Guerra Civil, les autoritats del nou règim varen decidir corregir el nom del local, que va passar a dir-se Rataplan, denominació amb la qual va tenir una curta existència. Només uns anys després, al 1942, va tancar les seves portes. L’edifici fou enderrocat i un magatzem de fusteria en va ocupar el lloc.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

90 anys de la fundació de la UE Poble-sec

Durant molts anys, la Unio Esportiva Poble-sec ha estat el club de futbol emblemàtic del barri

Publicat

on

El 3 de gener de 1928 es fundà la Unió Esportiva Poble-sec, com a resultat de la fusió dels clubs dels carrers Puríssima, Radas, Margarit i la Palma; si bé aquests dos darrers es van desvincular poc després. L’equip adoptà els colors dels seus quatre elements (violeta, blau, verd i grana); però actualment juga de blau i blanc.

Inicialment, jugà als camps de la França; i el 1936 inaugurà l’estadi de La Satalia, els terrenys d’una antiga pedrera.

Ferran Olivella

El jugador més famós format en les seves files fou Ferran Olivella, defensa central del FC Barcelona i de la selecció espanyola. També s’hi formà Josep Parra, que jugà al CF Terrassa i posteriorment al RCD Espanyol.

L’any 1958 la UE Poble-sec aconseguí el Trofeu General Moscardó, després d’imposar-se al CE Ibèria en una final disputada a l’estadi de Les Corts.

La temporada 2009/10, el Sec, comptà a les seves files al famós i veterà jugador Claudiu Raducanu el qual disputà partits durant 2 mesos.

Després de 85 anys d’història, el 2013, la junta directiva decidí d’abandonar la categoria, per a fer possible la continuïtat de l’entitat. En l’actualitat, temporada 2018/19, la Unió Esportiva està jugant al grup 10 de la Tercera Catalana de futbol.

El camp de La Satalia

Actualment continua jugant a La Satalia. L’estadi té una capacitat màxima de 2.300 persones, encara que no hi ha seients, és de gespa artificial, des de l’any 2008; està situat al carrer Margarit, encara que l’únic accés actual al recinte es fa a través de les rampes que tenen l’inici a la vorera de muntanya del passeig de l’Exposició.

Altres clubs del barri

Volem tenir un record també per altres clubs del Poble-sec, alguns dels qual encara funcionen a ple rendiment i d’altres ja no existeixen: CF La Palma, que fou el primer fundat al barri, el 1923, vinculat amb la societat coral del mateix nom; el CD Univers, 1937; el CF Danubi, 1969; Atlètic Barri Poble-sec, 1973; CF Tapioles, 1979; i CE APA Poble-sec, de 1989, i que també juga a l’estadi de La Satalia. De la fundació de la Unió Esportiva Poble-sec, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.