Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

El tango també va gaudir de popularitat al Paral·lel

Publicat

on

Un dels locals emblemàtics del barri porta el nom d’un tango, Tinta roja, i en més d’una ocasió s’hi han fet classes de ball i sessions dedicades a aquest gènere.  El tango va tenir una època molt interessant i popular al Paral·lel, però, paradoxalment, no és el tipus de música que més s’evoca quan es fa referència al passat.

L’any 1990 Quaderns Crema va publicar el llibre Barcelona, tercera pàtria del tango. Els seus autors eren Xavier Febrés i l’enyorada Patrícia Gabancho. El llibre està dedicat a Josep Bastons, Pere Gubern, Elba Picó i Jorge Sarraute. I, també, ‘‘als veterans de la penya tanguera de la bodega Mariona del Poble-sec’’. He esbrinat poca cosa d’aquesta penya, però sé que algun senyor conegut, de l’edat dels meus pares, hi havia anat en més d’una ocasió. Avui ja no queda la bodega ni la penya, que jo sàpiga.

Els autors, a l’epíleg, expliquen com, un matí de dissabte, van anar a la bodega Mariona, del passatge Prunera, on una colla de gent gran escolta Gardel i d’altres cantants, canta i toca tangos. Era aquella una penya històrica, formada per jubilats, que es reunien cada setmana per recordar el tango. Van passar per diferents locals abans de trobar lloc a Ca la Mariona. Alguns dels integrants del grup havien vist cantar Gardel, en col·leccionaven fotografies, discos, segells. Recordaven, així mateix, els emblemàtics Irusta, Fugazot i Demare. Aquest llibre és un dels pocs documents que he trobat amb informació sobre aquell grup de gent gran, nostàlgica i entusiasta. Durant els vuitanta, com sol passar de tant en tant, el Paral·lel va fer una breu revifalla i també el tango. En aquest interessant llibre es reivindica Barcelona com a tercera pàtria del tango, després de Buenos Aires i París.

JÚLIA COSTA

Escriptora

Continua llegint

Història

Durant anys, la casa de colònies del Poble-sec

30 de març de 1959 Inaugurat el refugi de Sant Pere Claver a Planoles

Publicat

on

El 8 de febrer de 1958 es col·locà la primera pedra del que havia de ser el principal lloc de colònies d’estiu dels nens del Poble-sec dels anys 60 i 70 del segle passat. Ara bé, res del que va acabar passant estava previst quan es va inaugurar el refugi, la primavera de l’any següent.

De fet, si bé va acabar essent un lloc d’esbarjo dels infants i el jovent del barri, els orígens estan en l’àmbit sanitari de Sant Pere Claver. Dins de les iniciatives mèdiques, en relació a les condicions de vida dels infants de les barraques, un dels metges tingué la iniciativa de dur al seu apartament de Ribes de Fresser un reduït grup de nens amb malalties respiratòries. La iniciativa va tenir seguiment en altres espais en anys posteriors. Fins que en una ocasió els nois varen acampar a Nevà, al costat d’un refugi que els jesuïtes hi tenien.

Cal recordar que la parròquia de Sant Pere Claver, des de la seva entrada en funcionament el 1948, ha estat regida per capellans de la Companyia de Jesús; i, per tant, el seu primer mossèn, el pare Lluís Artigues, també pertanyia en aquest orde religiós.

En una de les visites que mossèn Artigues va fer a Nevà conegué un veí del poble que tenia el fill malalt de sarna i no aconseguia el tractament curatiu adequat. De tornada a Barcelona, el mossèn posà el veí en contacte amb el servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pere Claver, on li van fer un tractament que acabà amb la curació del nen. I els veïns de la petita localitat, en agraïment, feren un recapte de fons per comprar un terreny, a la localitat veïna de Planoles, per tal que els infants de la parròquia de Sant Pere Claver poguessin fer-hi les colònies i les acampades d’estiu.

Així, l’hivern de 1958 començaren les obres, que varen concloure el 30 de març de l’any següent. En els primers anys, ens consta que s’hi varen continuar fent colònies per a nens asmàtics; però a poc a poc, va anar-se imposant el model d’ús per a infants en general del Poble-sec, Montjuïc i zones properes. S’obria un període de puixança, en què els estius sempre s’omplia el refugi d’infants i adolescents, en especial de famílies amb menys recursos econòmics.

No podem oblidar que, el 22 de juliol de 1965, en un viatge rutinari de visita a Planoles, el pare Artigues va patir un accident de circulació mortal. La persona motor dels primers disset anys de la parròquia deixava la institució òrfena; però la llavor social del seu treball restà en el manteniment, recuperació i ampliació de tots els aspectes de la parròquia: el religiós; però també, el sanitari, el docent, l’assistència social, la formació professional i tants altres aspectes que han abordat al llarg de tants anys. De la inauguració del refugi de Planoles, ara fa 65 anys.

Continua llegint

Història

Pepe Escamillo: “Yo soy el rey del Paralelo, los demás son mis lacayos”

A l’escenari actuava com una autèntica diva que no deixava que absolutament ningú li fes ombra

Publicat

on

Per

Josep Pons i Ortiz, conegut amb el nom artístic de Pepe Escamillo (Barcelona, ​​1920-1987), va ser un artista de varietats català. Va actuar al Paral·lel barceloní d’on va ser primera estrella. El pseudònim d’Escamillo l’havia manllevat d’un personatge de l’òpera de Bizet, Carmen. De petit havia viscut al barri de la Barceloneta. Als anys 50 va entrar a treballar a El Molino i va ser una de les figures més cèlebres d’aquest local durant la dècada dels anys 60. Escamillo es va iniciar com a artista als 17 anys fent cafè-teatre i cantant sarsuela, però aviat va descobrir que fer espectacles per a gais li podia aportar més beneficis.

Perseguit per la censura

Darrere del seu gran èxit va haver-hi una llarga història de prohibicions que van arribar a obligar-lo a exiliar-se cap al 1955. Encara que va ser una de les estrelles d’El Molino, va actuar també al Teatre Victòria i va viatjar a Amèrica per actuar amb Xavier Cugat. Allà on anava omplia totes les sales, va ser un gran ídol, i un personatge estimat per aquells que el van conèixer.

Després d’un espectacle censurat en el qual es ridiculitzava al Tenorio, Don Joan Tiroño, va haver de marxar a París i Hamburg on va participar com a boy en diversos espectacles de varietats. Segons va imformar més tard El País, va arribar a protagonitzar números de striptease en diverses ciutats alemanyes.

El seu retorn a Barcelona va ser triomfal, convertint-se en un ídol. Ningú com ell sabia burlar la censura, jugant sempre amb una identitat “marica” que va complicar la feina a la rància censura franquista. Però les majors multes que va patir el teatre del Paral·lel no van ser per la poca roba de les vedets, ni pels comentaris picants dels seus artistes, van ser perquè l’Escamillo intentava sempre parlar en català, segons va explicar la propietària del local, Doña Fernanda, que recordava a les seves memòries que pagava gairebé més multes pels comentaris en llengua catalana d’Escamillo que pels recatats stripteases de les seves vedets.

Una personalitat molt forta

Encara que tenia fama de ser solidari amb els seus amics, a l’escenari actuava com una veritable diva. No es deixava envoltar per cap boy que pogués fer-li ombra. Escamillo, per exercir el seu “art” no dubtava a trepitjar a qualsevol que se li acostés. La modèstia no era la seva major virtut: ‘‘Yo soy el rey del Paralelo, eso lo puedo decir porque es cierto, todos los que dicen que lo son, son mis lacayos. Yo fui el primero y todos me han imitado’’. Encara que va estar a punt de casar-se, agradava igual a homes que a dones, com ell mateix explicava: ‘‘Gusto tanto a los hombres como a las mujeres, a mí me gustan los dos, así hay más campo, siempre tienes a alguien con quien pasar un buen rato’’.

Fama compartida amb Johnson

Johnson, nascut com Francisco Barnaba, argentí d’ascendència italiana, (Buenos Aires, 1916-Barcelona, 1981) va ser també un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, compartint ambdós el gruix de la fama a l’avinguda. Johnson va ser el primer showman de l’estat espanyol que, desafiant la censura imperant, no s’amagava de la seva homosexualitat, de la qual més aviat es burlava.

Escamillo va actuar fins a inicis dels anys 80, malgrat que els últims anys una greu malaltia l’obligava a actuar assegut. El 1987 amb 62 anys moria per les greus complicacions del procés diabètic que patia. Un diari de Barcelona va titular: “Mor Escamillo, l’ànima ‘mariquita’ del Paral·lel”. Hi ha molts testimonis de gent que el va conèixer i tractar. Tots parlaven de la seva bonhomia i el recordaven amb gran estima.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024