Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

Evocació de la Bodega Apolo

Publicat

on

L’any 1946 un aragonès conegut com el maño Gascón va llogar el local on es va instal·lar la famosa Bodega Apolo. Al cafè Arnau hi havia al pis superior un ball-taxi i l’encarregat, Manuel Puga, amic de Gascón, el va assessorar en el tema de la Bodega. Primer van formar una mena de societat però va acabar per esdevenir Puga l’únic encarregat.

La Bodega es va dedicar a les varietats i actuaven artistes passats de moda i també afeccionats. Per allà van desfilar molts artistes de tota mena, els preus del menjar i de les consumicions eren molt barats i un record molt viu de la gent gran és aquell gran taulell ple d’entrepans i menges diverses. Hi van actuar gent com Mirko, la Niña de Vallecas, el tenor Manuel de Mozos i molts altres que avui hem gairebé oblidat però que van tenir públic i seguidors.

Puga era molt ocurrent i enginyós, anunciava que en aquell lloc tots els artistes, bons i dolents, podien menjar opíparament per pocs diners i que allà uns artistes naixien i uns altres morien. L’escenari es va muntar amb uns bocois i uns taulons al damunt. En previsió d’algun accident, Puga va haver de donar d’alta de la Seguretat Social els artistes més habituals. L’any 1990 la bodega va desaparèixer, en enderrocar-se els antics edificis, i alguns dels artistes encara van actuar a la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster.

La dona d’un meu cosí que cantava molt bé cobla andalusa va actuar en una ocasió, amb unes amigues, de forma espontània, a la Bodega. Ho va fer tan bé que va trobar qui la volia contractar, però en aquella època estava molt mal vist allò de dedicar-se a la faràndula.

Continua llegint

Història

1992: Neix l’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona

Va aconseguir millorar la convivència al veïnat

Publicat

on

L’associació Els Amics de la plaça de Santa Madrona es va fundar l’any 1992 amb la finalitat d’organitzar actes per tal de millorar la convivència veïnal i la cohesió social de l’entorn de la plaça de Santa Madrona i del Poble-sec.

Els anys previs a la celebració dels Jocs Olímpics foren durs per a la ciutat, però molt especialment per al nostre barri. S’havien bolcat molts diners en el condicionament de Montjuïc i millorar-ne els accessos; però el Poble-sec restava molt postergat, respecte a les millores fetes en altres barris.

El problema de les drogues era molt present als nostres carrers, i afectava molt severament la zona de la plaça de Santa Madrona. En aquells moments, no hi havia cap zona de vianants, més que la part central; és a dir, el carrer de l’Olivera tenia circulació de vehicles entre Grasses i Font Honrada. La zona es va convertir en punt de distribució de drogues, en tenir accés per aquest dos carrers i pel mateix de l’Olivera.

Llavors, els veïns van decidir lluitar per redreçar la situació; i la manera que tingueren de fer-ho fou organitzant activitats al carrer, per controlar i atabalar els distribuïdors habituals, que es varen veure obligats a deixar la zona. Les festes a la plaça, per a totes les edats, els sopars al carrer i l’augment de la coneixença entre els veïns foren determinants per aconseguir-ho. I, davant la solidesa del bloc veïnal, les autoritats varen ordenar que la vigilància policial també s’incrementés.

Un cop aconseguida la normalització, els anys següents, els blocs d’activitats que es feien en el cicle anual se centraven en quatre moments: la Diada castellera de Santa Madrona, la Festa Major per Sant Jaume, la Castanyada i el Nadal, amb el seu cagatió.

Tal com comentàvem en el número anterior, el juliol de 2002 es va inaugurar la remodelació de la plaça, que és tal com avui la podem trobar: tota per a vianants. I en això també havia donat el seu fruit la lluita veïnal, encapçalada pels Amics de la plaça.

Avui dia, tot i que la vida comercial s’hi ha vist força minvada, amb la desaparició de diversos establiments, els Amics continuen dinamitzant la vida del veïnat. Actualment, les activitats més notables són: la Diada de Santa Madrona, les Sardanes a la Fresca –amb l’Associació d’Amics de la Sardana del Poble-sec–, la Festa Major i la Marató de TV3, amb la parròquia de Lurdes. I el Amics continuen potenciant les activitats, per tal de mantenir la cohesió i el bon ambient entre els veïns de la plaça i dels carrer adjacents. De la creació dels Amics de la plaça de Santa Madrona, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

L’escut del Barça a Santa Maria del Mar

Publicat

on

Per

Més d’un visitant queda parat quan, admirant l’interior de Santa Maria del Mar, aixeca la vista i pensa que té una al·lucinació. I això passa quan la vista es clava en un escut del FC Barcelona amagat en una de les vidrieres de la basílica. La realitat és que la presència de l’emblema blaugrana no té res a veure amb el barcelonisme del temple, sinó que cal buscar-lo en un dels episodis de destrucció que ha viscut al llarg de la història l’anomenada Catedral del Mar.

Una donació de 100.000 pessetes de l’època

L’escut es troba al peu d’un dels finestrals del segon pis, a l’esquerra, segons es mira cap a l’altar. Va ser col·locat allà a finals de la dècada dels 60 del segle passat, quan es va decidir restaurar els vitralls, que havien resultat molt danyats com a conseqüència de l’incendi que va patir la basílica el 17 de juliol de 1936, just el dia abans de l’inici de la Guerra Civil. El Barça va col·laborar amb 100.000 pessetes de l’època i en agraïment a aquesta donació es va posar el seu escut en una vidriera.

L’escut de vidre emplomat del Barça fa 50 x 40 cms i va ser realitzat per Pere Cánovas Aparicio, el gran mestre vitraller, mort el 2020, i que comptava amb més de seixanta anys d’ofici a les espatlles.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021