Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La vaga de La Canadenca va durar 44 dies

Una de les conseqüències d’aquesta vaga fou l’establiment de la jornada laboral de vuit hores

Publicat

on

La central tèrmica de les tres xemeneies del Paral·lel, oberta l’any 1896, la primera de tot l’Estat, l’any 1919 pertanyia a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, amb capital d’aquell país.

A finals de 1918, als treballs de construcció del pantà de Camarasa, ja va haver-hi una vaga que es convertí en general de les comarques de Lleida. El gener de 1919, al departament de facturació de la central del Paral·lel s’establiren modificacions que suposaven la reducció dels salaris dels treballadors. Aquests demanaren l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la  Confederació Nacional del Treballs, la CNT. L’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors del departament afectat. El dia 5 de febrer s’inicià la vaga de tot aquest departament. La resposta patronal fou l’acomiadament de 140 treballadors més. El dia 8 ja estava aturada tota la central del Paral·lel.

La tensió va anar creixent i un cobrador fou assassinat. El dia 21, la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà a les fosques, sense diaris, sense tramvies i amb moltes fàbriques aturades. L’empresa donà un termini de retorn dels treballadors abans del dia 6 de març, sota amenaça d’acomiadament. Llavors, el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà lacensura roja, sobre les notícies periodístiques que eren contràries als vaguistes.

Obrers empresonats

El dia 9 el capità general de Catalunya ordenà la mobilització dels empleats de les empreses d’aigua, gas i electricitat. La mesura no tingué efecte perquè els vaguistes que es presentaven es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc, va ser uns 3.000 obrers empresonats. La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. El 15 i el 16 de març, es reuniren els representants de La Canadenca i del Comitè de Vaga, amb el representant del govern. I el 17 s’arribà a un acord per  posar en llibertat als treballadors empresonats; la readmissió dels vaguistes; el pagament de la meitat dels dies de la vaga; l’establiment de la jornada de 8 hores; i l’aixecament de l’estat de guerra.

Per corroborar l’acord la CNT convocà el 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, amb més de 20.000 treballadors. Tancà el míting Salvador Seguí. De la vaga de La Canadenca, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Elena Jordi, actriu i empresària teatral

Publicat

on

Elena Jordi va ser el nom artístic de Montserrat Casals i Baqué. Havia nascut a Cercs, l’any 1882, i va ser actriu i empresària teatral, fins i tot directora de cinema. Es va establir a Barcelona, l’any 1906, en un estanc on anava gent de la vida bohèmia barcelonina. Allà va conèixer el fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa. Aquest important escenògraf havia tingut el seu taller al nostre barri.

Aviat va debutar al teatre i va anar assolint fama i categoria. Va treballar amb Pepito Santpere, en els seus famosos i populars vodevils, tot i que sembla que van acabar barallats. Va fer teatre de categoria, d’autors com Wilde, Feydeau o Rusiñol. Va acabar per tenir companyia pròpia, l’any 1914, sense deixar de banda el gènere més popular del vodevil en català, amb textos que autors com Rusiñol escrivien amb pseudònim. Va actuar força al Paral·lel i a d’altres teatres, com el Goya. Un seu gran projecte va ser el de la construcció d’un nou teatre, a l’edifici, tancat des de fa anys, que seria el Palau del Cinema. Ella mateixa va fer i dirigir cinema.

A partir de l’any 1929 es tenen poques dades sobre l’actriu. També se sap poca cosa sobre la seva relació amb Cambó, amb qui va tenir amistat i que la podia haver assessorat a l’hora del projecte del teatre. Se sap que va morir, no massa gran, el 1945, essent enterrada al cementiri de Les Corts. Josep Cunill i Canals va escriure un llibre sobre ella: Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, editat l’any 1999 pel Centre d’Estudis Musicals del Berguedà, L’Espill. Encara és avui el llibre amb més dades sobre aquesta gran actriu.

Continua llegint

Història

El gos guardabarreres del cremallera de Montserrat

Publicat

on

Per

El tren cremallera que uneix Monistrol amb Montserrat va ser inaugurat el 1892 i va donar servei fins el 1957, quan es va tancar. El 2003 es va obrir novament al públic amb nous equipaments i tecnologies. El trajecte del cremallera creuava la carretera que anava de Monistrol a Montserrat (actualment aquest punt disposa d’un pont de ferro). El pas a nivell estava dotat amb unes barreres per impedir el pas de vehicles quan passava el cremallera.

Les barreres eren accionades manualment per un treballador del cremallera, el guardabarreres. Aquests treballadors durant molts d’anys acostumaven a disfressar de guardabarreres el seu gos (conegut popularment com el gos de la casilla), de forma que la gent que passava amb el cremallera li llançava alguns cèntims. Aquest gos en realitat van ser molts gossos, fins a 30. Un cop tancat el cremallera, el costum de llençar propines al gos de la casilla va continuar per part de les persones que viatjaven en autobús. Fins i tot, els gossos guardabarreres sortien a l’auca de Montserrat amb la frase: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.