Connecta amb nosaltres

Història

Tavernes, casernes i bordells. El carrer del Portal de Santa Madrona

De la Rambla de Santa Mònica al Paral·lel aquest carrer era un clímax de pobresa, sordidesa i brutícia. Les reordenacions urbanes durant la
República i sobretot amb el franquisme van acabar amb aquell ambient

Publicat

on

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

Història

Santiago Rusiñol, un autèntic home d’èxit

Publicat

on

Medio siglo de vida Barcelonesa (Marius Verdaguer, 1957) és un dels molts llibres que es van publicar durant la postguerra i que evocaven anècdotes del passat. Una que és al llibre evoca l’èxit de Rusiñol al Pavelló Soriano, que feia poc que es deia Teatre Victòria, amb L’Auca del Senyor Esteve, el 1917. Santiago Rusiñol (1861-1931) era un home d’èxit, els seus quadres s’exposaven a la Sala Parés, i es venien molt bé, no parava d’estrenar i publicar, i havia guanyat el premi Fastenrath. L’obra comptava amb actors com Josep Santpere, August Barbosa, Avel·lí Galceran i les germanes Emília i Antònia Baró. Els decorats eren de Maurici Vilumara, Salvador Alarma i Oleguer Junyent.

Quan es va arribar a les cinquanta representacions l’empresari Blasco va voler retre un homenatge a l’autor. Aquest hi va estar d’acord, doblant els preus i donant els beneficis a l’admirable Casa de Família de Mossèn Pedragosa, capellà i pedagog, molt implicat en el tema social. La processó del Corpus de l’obra, que en la ficció surt de Santa Maria del Mar, es va recrear al teatre, i va aplegar un munt de gent famosa del moment de diferents àmbits: el dibuixant Bagaria, Catalina Bárcena, Enric Borràs, vestit de capellà, el músic Enric Morera, el publicista Julio Camba, i molts més, escenògrafs, escriptors, gent de l’escena, pintors, polítics… El barri de La Puntual era un barri mariner i entre el públic de ficció s’hi podien trobar indians, peixaters, mariners, i famosos com Ramon Casas. També hi va col·laborar l’actriu Catalina Bárcena i tancava la processó el mateix Rusiñol alçant una bandera gremial. Va haver-hi parlaments i recitals de poemes, entusiasme, molts aplaudiments i un bon recapte.

Continua llegint

Història

23 de maig de 1954: Creació de l’Hospital de Sant Pere Claver

Publicat

on

El 1945, el bisbat de Barcelona crea la dues parròquies al Poble-sec: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver; però fins 1948 aquesta darrera, que comprèn la zona del barri entre el Paral·lel i Montjuïc, des del carrer Roser fins al port, no és atorgada a la Companyia de Jesús, amb el pare Lluís Artigues com a primer mossèn. Aquella part del Poble-sec i les properes –el port, el Raval i les barraques de Montjuïc– estaven força depauperades, i aviat el mossèn copsa que cal atendre les carències socials i humanes. De manera que, amb l’argument de les tasques catequètiques i amb la col·laboració de voluntaris,  guanya la confiança creixent de les persones afectades: organitzen berenars per als nens, fan trobades i projeccions de cinema; i així aconsegueixen atraure feligresos i generen complicitat. Es crea l’escola i també s’hi fan activitats per a les mares.

La seu parroquial és a Vila i Vilà, 14; però fins el 1952 no s’hi celebra la primera missa, gràcies a ajudes del Congrés Eucarístic Internacional. Tot això ens explica que les prioritats d’aquesta singular demarcació no eren gaire similars a les de la resta, perquè la preocupació per les condicions de vida dels feligresos passa per davant de tot.

Així, el gener de 1950, havia entrat en servei el dispensari parroquial, que comptava amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. A poc a poc, la tasca del dispensari  creix i, als tres anys, ja s’hi han tractat més de 55.000 casos; i hi treballen 12 metges i 19 infermeres.

El juny de 1953 es posa la primera pedra del futur hospital, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer; i el 23 de maig de 1954 s’inaugura l’Hospital Sant Pere Claver, orientat inicialment a la pediatria, a la dermatologia i a l’oncologia. Els dos metges especialistes son els doctors Mercadal Peyri i Umbert de Torrescasana. Amb els anys, el centre va creixent en cos assistencial, en especialitats i en població atesa i adquireix prestigi investigador i formatiu.

En accident de trànsit, el juliol de 1965, mor el pare Artigues. Aquest trist fet, lluny d’estroncar la trajectòria del centre, esperona els voluntaris a prosseguir la tasca amb més intensitat. I així és  durant gairebé una dècada; quan, l’agost de 1974, el centre tanca perquè molt del material era obsolet. Fins que l’estiu següent, arribat un nou grup de religioses encapçalades per sor Antonia Larrea aconsegueix renovar els equipaments de manera que l’octubre se n’autoritza la reobertura.

Des de llavors, l’hospital no ha deixat mai de donar servei; tot i que en l’actualitat la seva funció no és hospitalària, sinó ambulatòria; a causa que la divisió hospitalària no el contemplava en el mapa de la ciutat. Des de 2004 el centre ha continuat donant serveis en proves de diverses especialitats mèdiques i, sobretot, en l’atenció a la salut mental. Així, l’octubre de 1991 s’inaugura el nou hospital, amb planta baixa i dos pisos, que el 9 de setembre de 2009 s’amplia fins a cinc plantes, tal com és avui dia. De la inauguració de l’Hospital de Sant Pere Claver, ara fa 70 anys.

Continua llegint

Història

Bar Las Arenas i El Ruedo

On estava situat aquest històric bar avui s’aixeca l’ascensor que porta al mirador del centre comercial

Publicat

on

Per

Coincidint amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d’alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d’un bar annex situat a l’arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l’espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l’entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

Concessió en concurs públic el 1929

El nou local s’emplaçaria al costat d’aquesta rampa d’accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l’hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça –llevat del frontal amb la Gran Via–, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l’inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s’hi construiria. La concessió del bar, mitjançant lloguer, va sortir a concurs públic a l’estiu de 1929. Fins aleshores locals de l’entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l’ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional.

Terrassa en un lloc privilegiat

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars. Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l’entrada del recinte de l’Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s’hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partitr del migdia, calia protegir la terrassa del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d’un dels accessos al Metro Transversal i d’un brollador de benzina.

Última etapa com El Ruedo

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels anys 80. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment, coincidint amb l’última dècada del segle XX s’acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l’històric Bar Las Arenas, posteriorment El Ruedo, que fou finalment enderrocat. Allà s’hi aixeca avui l’ascensor que dóna accés al mirador del Centre Comercial Arenas.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024