Connecta amb nosaltres

Història

Bombardejos intensius al port de Barcelona

Les instal·lacions van ser castigades fins el dia abans de l’entrada de les tropes franquistes

Publicat

on

Des del 13 de febrer de 1937 al 25 de gener de 1939, Barcelona, i moltes altres ciutats i viles catalans, varen patir el bombardejos aeris dels aliats dels revoltats nacionals: majoritàriament de l’aviació italiana, amb base a Mallorca, i, més cap al final de la guerra, de la Legió Còndor alemanya. Si bé es va produir, principalment als primers mesos, algun atac naval de les forces nacionals, el gruix del càstig enemic va tenir l’origen en els bombardejos aeris.

Encara que des de l’inici de la guerra el port era un dels objectius clars a l’hora d’infringir danys, molt sovint aquest danys acabaven afectant cruelment els barris propers de la Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec i el centre de la ciutat. Uns altres dels objectius inicials que suposaren el sever càstig aeri del nostre barri foren les centrals tèrmiques de Mata i de Carrera i les diverses foneries reconvertides en indústries d’armament.

Bombardejos intensos

Si bé durant l’any 1937 les defenses antiaèries del turó de la Rovira, Sant Pere Màrtir i de Montjuïc tancaven un triangle protector suficient per dissuadir molts cops els atacs aeris, durant l’any 1938 el progrés general del bàndol nacional anà minvant les unitats aèries que des del Prat de Llobregat permetien frenar els embats enemics. Així, durant el segon semestre de 1938, els atacs al port de la ciutat s’anaren intensificant, de tal manera que l’ofensiva del mes d’octubre culminà amb els atacs del dia 19, que en suposaren la pràctica inutilització. Cal esmentar que les forces atacants operaven generalment llençant moltes bombes de pes mitjà, de tal manera que, si bé no destruïen del tot els vaixells afectats, els obligaven a llargues estades de reparació, que els posarien a l’abast d’atacs posteriors.

Així, si bé el nostre port restava pràcticament no operatiu, els atacs aeris de novembre i primers de desembre, i en especial els intensius que es produïren des del dia de Sant Esteve de 1938 al 25 de gener de 1939, amb nou atacs el dia 23, dates prèvies a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, més que destinades a infringir danys materials, es dedicaren a destruir físicament i moralment els barcelonins que restaven a la ciutat. Dels bombardejos que deixaren inoperatiu el port de Barcelona, ara fa 80 anys.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La primera casa de pisos del Poble-sec

1869: es considera la data fundacional del nostre barri amb la primera agrupació de persones i habitatges

Publicat

on

Per la proximitat del castell de Montjuïc, les parts del nostre barri que avui coneixem com a Hortes de Sant Bertran i bona part de l’eixample de Santa Madrona es consideraven zona militar. Aquesta àrea d’influència tenia tres zones: un primer radi de 400 metres, on no es podia construir; una segona zona de 800 metres, que arribava a l’actual passeig de Montjuïc; i una tercera, que arribava fins a l’actual carrer de Vila i Vilà. En aquestes dues zones es permetia edificar per sota dels cinc metres d’alçada, per no entorpir possibles bombardeigs de la ciutat des del castell. El 28 de juny de 1869 es va aprovar la desaparició de la tercera zona

Això va fer que, fins al darrer terç del segle XIX, l’espai on actualment hi ha el Poble-sec fos una zona de maresmes, a la part litoral, de conreus i de petites indústries derivades dels teixits; la resta eren també terrenys agrícoles, pedreres, tallers i petites construccions per a l’ús dels treballadors. Tot i això, sempre fora del recinte de les muralles medievals de la ciutat que s’alçaven a les Drassanes, continuaven per on avui hi ha l’inici del Paral·lel, les actuals rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, tampoc no es podia edificar i, per tant, l’actual barri de l’Eixample també era una zona de camps, horts i pagesia.

La fi de les muralles

A mitjans del segle XIX s’aprova l’enderrocament de les muralles, 1854, i es fa el concurs de projectes per a la urbanització de tot aquest espai lliure fora muralles. Com tots sabem, el projecte que finalment es va aprovar i executar, tot i que amb molts canvis pel que fa a les estructures pròpies de cada illa de cases, fou el d’Ildefons Cerdà, aprovat el juny de 1859. Però precisament per les premisses de les zones d’influència del castell de Montjuïc abans esmentades, el pla Cerdà, pel que fa al Poble-sec, acabava als límit de l’avinguda del Paral·lel. De la construcció de la primera casa del barri del Poble-sec, considerada l’inici del creixement del nostre barri, ara fa 150 anys.

Continua llegint

Història

La falda de Montjuïc, 150 anys després

El que va ser una zona reservada per a la defensa militar, s’ha acabat convertint en un dels nuclis obrers i associatius més importants de tota Barcelona

Publicat

on

La raó d’existir del barri del Poble-sec és essencialment bèl·lica; la seva identitat, obrera. Fa ara, en aquest 2019, 150 anys que una ordre militar feia minvar l’espai de defensa del castell de Montjuïc (coneguda com a Zona Polèmica). Una retirada de l’espai de protecció de la fortalesa que recularia de l’alçada del que avui és l’avinguda del Paral·lel fins al passeig de l’Exposició. Aproximadament uns 400/500 metres radials que serien suficients per crear un nou bressol urbà, un nou assentament humà.

En poc temps, l’abotifarrat sector on fins aleshores només es conreava va passar a acollir noves construccions. Edificacions que, tal com assenyala el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), Josep Guzmán, no van passar a ordenar-se sobre el plànol fins uns quants anys més tard: “Per això hi ha alguns carrers que poden semblar estar torts”, emfatitza l’historiador.

Barri jove, barri amb identitat

A diferència dels antics municipis del pla de Barcelona, com ara Sants, Sant Andreu o Gràcia, el Poble-sec mai va ser independent de Barcelona i la seva història és bàsicament moderna. Ara bé, d’on rau aquest fort caràcter dels poblesequins i la seva activa vida associativa? “Quan va néixer el nucli urbà, va néixer proletari”, recalca Guzmán , “a diferència de Sant Andreu o Gràcia, aquí mai vam tenir grans famílies ni cap mena de senyors, tot al contrari: aquest va ser el bressol de les accions de l’anarcosindicalisme”, posa de relleu.

Aquesta qüestió té les seves arrels en la multitud d’immigrants que ha acollit la falda de Montjuïc des dels seus origens. Si bé actualment a la capital catalana s’hi pot arribar des de ben lluny amb avió, per carretera o ferrocarril, a l’època la gran porta d’entrada a la ciutat era el port. De fet, aquella configuració urbana d’aleshores encara perviu a dia d’avui: encara que el Raval és el primer barri que es troben els homes que arriben des del mar, tot seguit hi ha el Pobles-sec. Només el 2015 la població nouvinguda al barri representava el 35% del total.

Un de cada tres

Aquest factor, però, mai ha representat un problema social al territori. Tot al contrari. “El Poble-sec és obrer, va néixer obrer i serà obrer; això no dóna un sentit d’arrelament, sinó més aviat de cohesió”, insisteix Guzmán. Aquesta idea resulta bàsica per entendre la integració d’uns migrants que han passat de viure tant a les penúries del barraquisme com en les de l’actual pressió econòmica: “La gent que per desgràcia havia de viure en aquestes condicions als anys 50 o 60 va recollir la capacitat reivindicativa de la dècada dels 30 quan al Paral·lel sortia la CNT”, explica l’historiador, qui trasllada part d’aquest activisme a les protestes contemporànies.

Pel que fa a l’evolució generacional, aquesta tampoc sembla espantar al teixit associatiu. Sota el criteri de qui també va ser president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, “la forma de treballar de les entitats i la cohesió canviarà i haurà de canviar, però l’esperit i la forma de funcionar serà la mateixa”, opina. Només cal donar un cop d’ull per les entitats i les associacions per adonar-se’n de la multiculturalitat que les nodreixen i la seva intergeneracionalitat. “Això és el que atreu els joves”, assegura Guzmán. Una joventut que és sinònim de futur i que a les seves mans quedarà una de les joies patrimonials intangibles del barri: l’hola, l’adéu, el com va la família? i el fins aviat! Dit d’una altra manera, el saludar-se. “A pocs barris de Barcelona encara se saluda la gent pel carrer”, sintetitza l’historiador.

D’on ve el mot Poble-sec?

La història de les paraules sovint es troba viciada, manipulada i fins i tot oblidada. No és el cas del nom del Poble-sec; investigar els seus orígens gairebé donaria per a una tesi doctoral a qualsevol facultat d’història o geografia. Davant d’aquesta incògnita toponímica, existeixen diferents tesis. Algunes més sarcàstiques, com aquella que diu que era una forma de referir-se a aquesta zona de Montjuïc plena de brolladors d’aigua, o d’altres més realistes, com el fet que es tractava de l’única zona de la ciutat on no arribaven les canalitzacions d’aigua.

Entre totes aquestes hipòtesis, Guzmán distingeix per sobre de la resta la que es basa en l’explotació aqüífera del territori. Segons explica, “aquesta zona era rica en aiguamolls i conreus, però la instal·lació de diferents fàbriques fora muralles en època medieval va acabar assecant la terra”. “Tenim documentació de les queixes dels pagesos que, segons relaten, les fàbriques van fer perdre capacitat productiva dels seus conreus”, destaca.

Continua llegint

Història

Josep Comas, el català que va descobrir 11 asteroides

Publicat

on

Per

Josep Comas i Solà és un del molts científics que ha donat Catalunya i que per desgràcia està absolutament oblidat, però durant un temps fou un dels científics internacionalment més reconeguts i un dels científics més importants que han tingut les terres catalanes. Comas i Solà va néixer a Barcelona el desembre de 1868. Tenia 15 anys quan va estudiar un meteorit que va caure prop de Tarragona, publicant el resultat de la seva recerca en la revista L’Astronomie. També de jove va realitzar alguns treballs d’un eclipsi de Lluna i de l’eixam meteòric de les Andromèdides del novembre de 1885.

Estudià física i química a la Universitat de Barcelona i durant la seva vida es va dedicar a la investigació, recerca i divulgació astronòmica. Fou el primer director de l’Observatori Fabra de Barcelona el 1904. Entre les nombroses tasques d’aquest astrònom podem fer esment del descobriment d’11 asteroides, als quals va batejar amb noms tan peculiars com Barcelona (en honor a la seva ciutat), Amèlia (en honor a la seva esposa Amèlia Saladona), Reginita (la seva neboda Regina C. de Tiridor) o Mercedes (la seva cunyada Filomena Mercedes).

En morir (1937), llegà els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona, així com la seva casa Vil·la Urània, avui equipament municipal.

El cognom Comas i Solà repartit per l’espài

Cometa periòdic 32P/Comas Solà. El 4 de novembre de 1926 Comas va trobar un cometa periòdic que en òrbita el·líptica s’acosta a la Terra cada 8 anys i mig. Anomenat inicialment 1927f va rebre el nom del seu descobridor un cop confirmada la seva òrbita.

Cràter Comas Solà a la Lluna. Nom otorgat pel selenògraf anglès Hugh P. Wilkins a un cràter de 65 Km de diàmetre que es troba situat al sud de la Cordillera Montes, i a l’oest del cràter Lagrange; al sud-oest de la cara visible de la Lluna, força proper al llimb del nostre satèl·lit. El 1973, la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va reformar i fixar la nomenclatura de la Lluna, perdent Comas el seu cràter però guanyant-ne un de més gran a Mart.

Cràter Comas Solà a Mart. El 1973 la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va donar el nom de Comas Solà a un cràter de 132 Km de diàmetre al planeta Mart. Situació: 15s 165w.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.