El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s’assembla al que havia estat des de finals del segle XIX com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l’únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga
per la banda de ponent.

Al segle XIX era un carrer molt concorregut, d’ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d’objectes, majoritàriament robats. Les flaires que s’hi respiraven eren els propis d’un lloc d’extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.

Amb l’arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del carrer del Migdia, que s’endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

Tavernes, prostíbuls i cases de gomes

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades, des del 1902, les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l’entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerve- seria de l’Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d’Or.

Tot seguit, el panorama s’impregnava d’una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d’aquestes cases s’instal·laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada. Passat l’Antic Gambrinus, al número 8, hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Al bar del Manquet va començar Carmen Amaya

Cap als anys 30 es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia, al mateix lloc que en altre temps hi hagué l’anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s’alternaven amb prostíbuls bruts i barats. La més coneguda d’aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà, el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d’un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixia com el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya.

Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d’homes expectants. Les meuques s’oferien impúdicament tot esperant els clients dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després s’arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l’època: Cal Sagristà i La Criolla.

Uns carrers castigats per les bombes italianes

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses.

Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d’aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port. L’obertura de l’avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s’edificava l’edifici blanc del Sector Naval de l’Exércit al solar que havia deixat lliure l’antiga Caserna de les Drassanes, enderrocada durant la República.

Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels anys 40 per acollir-hi dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l’Edifici Colom, que va acabar d’esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l’edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s’hi l’estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el tram que va de l’avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

Autor: BARCELOFÍLIA

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Pel mes de juliol ens va deixar Maria Dolors Gispert, actriu i una de les grans veus del doblatge. Tenia 84 anys, havia posat la veu a molts famosos, entre els quals Whoopi Goldberg i també havia estat la veu de Pippi Langstrum, i cantava la famosa tonada que introduïa la sèrie. Era tota una senyora guapíssima, d’una bellesa extraordinària que va mantenir durant tota la vida. Va ser molt coneguda per haver-se casat amb l’emblemàtic Miguel Ángel Valdivieso.

Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística. En un programa de ràdio sobre cinema, La Claqueta, van mencionar Gispert i el seu marit i van comentar que Puyal havia manifestat, en retirar-se de la transmissió futbolística, que el millor locutor esportiu havia estat Valdivieso, que va morir relativament jove, malauradament. Al programa van explicar que el locutor, per raons professionals, mai no mostrava preferència per un equip o un altre, tot i que se sospitava que era de l’Espanyol.

Doncs resulta que Maria Dolors Gispert, en una ocasió, va confessar a un periodista que res d’això, que el seu marit havia estat sempre… del Poble-sec!!! I és que Valdivieso havia jugat a l’equip del barri, en els temps mítics de l’equip poblesequí, al costat d’un altre periodista, Nolla,  en l’època en la qual a l’equip del barri hi havia gent com Parra. Valdivieso va fer també doblatge, va ser la primera veu de Woody Allen, abans de Joan Pera. 

Gispert va ser una dona molt bonica i elegant, que va conservar la bellesa fins al final de la seva vida. Havia sortit en alguna pel·lícula i en alguna sèrie de televisió, per exemple, feia el paper d’Eugenia Danglars a la inoblidable versió televisiva de El conde de Montecristo (1969).

Fotografia | Valvidieso