Connecta amb nosaltres

Història

Bombardejos intensius al port de Barcelona

Les instal·lacions van ser castigades fins el dia abans de l’entrada de les tropes franquistes

Publicat

on

Des del 13 de febrer de 1937 al 25 de gener de 1939, Barcelona, i moltes altres ciutats i viles catalans, varen patir el bombardejos aeris dels aliats dels revoltats nacionals: majoritàriament de l’aviació italiana, amb base a Mallorca, i, més cap al final de la guerra, de la Legió Còndor alemanya. Si bé es va produir, principalment als primers mesos, algun atac naval de les forces nacionals, el gruix del càstig enemic va tenir l’origen en els bombardejos aeris.

Encara que des de l’inici de la guerra el port era un dels objectius clars a l’hora d’infringir danys, molt sovint aquest danys acabaven afectant cruelment els barris propers de la Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec i el centre de la ciutat. Uns altres dels objectius inicials que suposaren el sever càstig aeri del nostre barri foren les centrals tèrmiques de Mata i de Carrera i les diverses foneries reconvertides en indústries d’armament.

Bombardejos intensos

Si bé durant l’any 1937 les defenses antiaèries del turó de la Rovira, Sant Pere Màrtir i de Montjuïc tancaven un triangle protector suficient per dissuadir molts cops els atacs aeris, durant l’any 1938 el progrés general del bàndol nacional anà minvant les unitats aèries que des del Prat de Llobregat permetien frenar els embats enemics. Així, durant el segon semestre de 1938, els atacs al port de la ciutat s’anaren intensificant, de tal manera que l’ofensiva del mes d’octubre culminà amb els atacs del dia 19, que en suposaren la pràctica inutilització. Cal esmentar que les forces atacants operaven generalment llençant moltes bombes de pes mitjà, de tal manera que, si bé no destruïen del tot els vaixells afectats, els obligaven a llargues estades de reparació, que els posarien a l’abast d’atacs posteriors.

Així, si bé el nostre port restava pràcticament no operatiu, els atacs aeris de novembre i primers de desembre, i en especial els intensius que es produïren des del dia de Sant Esteve de 1938 al 25 de gener de 1939, amb nou atacs el dia 23, dates prèvies a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, més que destinades a infringir danys materials, es dedicaren a destruir físicament i moralment els barcelonins que restaven a la ciutat. Dels bombardejos que deixaren inoperatiu el port de Barcelona, ara fa 80 anys.

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Poble Espanyol

Publicat

on

Per

Una de les construccions que va portar més visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 va ser l’anomenat Poble Espanyol. Tot i que no es pot concretar d’on va sorgir la idea original, la primera proposta feta per Miquel Utrillo i Xavier Nogués el 1924 va ser rebutjada i duia el nom d’Iberona.

Posteriorment, l’any 1926, es va tornar a parlar de la idea i aleshores va ser acceptada. Va ser quan, a proposta de Lluís Plandiura, els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós s’incorporarien als ideòlegs originals.

Es deia Pueblo Típico Español, però finalment va quedar com Pueblo Español. Aquell equip de quatre persones va recórrer Espanya amb un cotxe Hispano Suiza de 7 places recollint fotografies i dibuixos; durant el primer viatge, el setembre de 1927, de 30 dies de duració per Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella la Manxa, Extremadura i el País Valencià, passaren per 700 poblacions i en visitaren 137; el segon viatge, al novembre del mateix any, va ser de dotze dies per Catalunya i Aragó, i el tercer i últim viatge, el maig de 1928 (amb les obres començades) va ser de 21 dies visitant Andalusia, ja que Alfons XIII hi trobava a faltar la representació andalusa.

El que realment va donar forma al projecte va ser la conjunció de la visió de dos artistes, Utrillo i Nogués, amb la concreció tècnica de dos arquitectes, Folguera i Reventós. Finalment, va quedar dividit en sis espais regionals (castellà-extremeny, basc-navarrès, català-valencià-balear, aragonès, gallec i andalús), en una estructura molt ben pensada i amb una orientació artística molt treballada, on havien de tenir presència els elements d’un poble normal, com la plaça Major, l’església, l’ajuntament, el carrer Major, les fonts, les escales, les botigues, els carrers, etc.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024