Connecta amb nosaltres

Història

Sala Apolo, 75 anys

‘‘En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta’’. Aquest era l’eslògan de la Bodega Apolo

Publicat

on

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La vaga de La Canadenca va durar 44 dies

Una de les conseqüències d’aquesta vaga fou l’establiment de la jornada laboral de vuit hores

Publicat

on

La central tèrmica de les tres xemeneies del Paral·lel, oberta l’any 1896, la primera de tot l’Estat, l’any 1919 pertanyia a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, amb capital d’aquell país.

A finals de 1918, als treballs de construcció del pantà de Camarasa, ja va haver-hi una vaga que es convertí en general de les comarques de Lleida. El gener de 1919, al departament de facturació de la central del Paral·lel s’establiren modificacions que suposaven la reducció dels salaris dels treballadors. Aquests demanaren l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la  Confederació Nacional del Treballs, la CNT. L’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors del departament afectat. El dia 5 de febrer s’inicià la vaga de tot aquest departament. La resposta patronal fou l’acomiadament de 140 treballadors més. El dia 8 ja estava aturada tota la central del Paral·lel.

La tensió va anar creixent i un cobrador fou assassinat. El dia 21, la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà a les fosques, sense diaris, sense tramvies i amb moltes fàbriques aturades. L’empresa donà un termini de retorn dels treballadors abans del dia 6 de març, sota amenaça d’acomiadament. Llavors, el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà lacensura roja, sobre les notícies periodístiques que eren contràries als vaguistes.

Obrers empresonats

El dia 9 el capità general de Catalunya ordenà la mobilització dels empleats de les empreses d’aigua, gas i electricitat. La mesura no tingué efecte perquè els vaguistes que es presentaven es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc, va ser uns 3.000 obrers empresonats. La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. El 15 i el 16 de març, es reuniren els representants de La Canadenca i del Comitè de Vaga, amb el representant del govern. I el 17 s’arribà a un acord per  posar en llibertat als treballadors empresonats; la readmissió dels vaguistes; el pagament de la meitat dels dies de la vaga; l’establiment de la jornada de 8 hores; i l’aixecament de l’estat de guerra.

Per corroborar l’acord la CNT convocà el 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, amb més de 20.000 treballadors. Tancà el míting Salvador Seguí. De la vaga de La Canadenca, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Elena Jordi, actriu i empresària teatral

Publicat

on

Elena Jordi va ser el nom artístic de Montserrat Casals i Baqué. Havia nascut a Cercs, l’any 1882, i va ser actriu i empresària teatral, fins i tot directora de cinema. Es va establir a Barcelona, l’any 1906, en un estanc on anava gent de la vida bohèmia barcelonina. Allà va conèixer el fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa. Aquest important escenògraf havia tingut el seu taller al nostre barri.

Aviat va debutar al teatre i va anar assolint fama i categoria. Va treballar amb Pepito Santpere, en els seus famosos i populars vodevils, tot i que sembla que van acabar barallats. Va fer teatre de categoria, d’autors com Wilde, Feydeau o Rusiñol. Va acabar per tenir companyia pròpia, l’any 1914, sense deixar de banda el gènere més popular del vodevil en català, amb textos que autors com Rusiñol escrivien amb pseudònim. Va actuar força al Paral·lel i a d’altres teatres, com el Goya. Un seu gran projecte va ser el de la construcció d’un nou teatre, a l’edifici, tancat des de fa anys, que seria el Palau del Cinema. Ella mateixa va fer i dirigir cinema.

A partir de l’any 1929 es tenen poques dades sobre l’actriu. També se sap poca cosa sobre la seva relació amb Cambó, amb qui va tenir amistat i que la podia haver assessorat a l’hora del projecte del teatre. Se sap que va morir, no massa gran, el 1945, essent enterrada al cementiri de Les Corts. Josep Cunill i Canals va escriure un llibre sobre ella: Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, editat l’any 1999 pel Centre d’Estudis Musicals del Berguedà, L’Espill. Encara és avui el llibre amb més dades sobre aquesta gran actriu.

Continua llegint

Història

El gos guardabarreres del cremallera de Montserrat

Publicat

on

Per

El tren cremallera que uneix Monistrol amb Montserrat va ser inaugurat el 1892 i va donar servei fins el 1957, quan es va tancar. El 2003 es va obrir novament al públic amb nous equipaments i tecnologies. El trajecte del cremallera creuava la carretera que anava de Monistrol a Montserrat (actualment aquest punt disposa d’un pont de ferro). El pas a nivell estava dotat amb unes barreres per impedir el pas de vehicles quan passava el cremallera.

Les barreres eren accionades manualment per un treballador del cremallera, el guardabarreres. Aquests treballadors durant molts d’anys acostumaven a disfressar de guardabarreres el seu gos (conegut popularment com el gos de la casilla), de forma que la gent que passava amb el cremallera li llançava alguns cèntims. Aquest gos en realitat van ser molts gossos, fins a 30. Un cop tancat el cremallera, el costum de llençar propines al gos de la casilla va continuar per part de les persones que viatjaven en autobús. Fins i tot, els gossos guardabarreres sortien a l’auca de Montserrat amb la frase: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.