Connecta amb nosaltres

Història

Sala Apolo, 75 anys

‘‘En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta’’. Aquest era l’eslògan de la Bodega Apolo

Publicat

on

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La primera sala de Cinerama de Barcelona

10 de desembre de 1958 L’antic Teatro Nuevo va necessitar una important reforma per tal de fer el canvi

Publicat

on

L’antic Teatro Nuevo, de la confluència del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, havia obert el 1901 i el 1922 s’hi aixecar un nou gran edifici. Fins a 1948, va acollir sarsuela, teatre, música, ballet, revista, varietats i projeccions de cinema. Llavors es dedicà exclusivament a sala de cine de reestrena. Un important treball de reforma de tot el local va donar com a resultat el primer Cinerama de Barcelona, inaugurat el 10 de desembre de 1958. La sala tenia un aforament de més de 1.100 espectadors.

El nou sistema de projecció de cine, el Cinerama, consistia en un sistema de projecció simultània de tres projectors, sobre una gran pantalla corbada, de 22 m d’amplada, 8m d’alçada i 5 m de fondària; així la suma dels tres projectors de 35mm resultava donar un tríptic amb una imatge de 105mm; molt més àmplia que els 70mm del Cinemascope. Aquesta immensa imatge se suportava en la presència sonora de diversos altaveus, situats a la zona de la pantalla, però també en diverses zones de la sala, de manera que la sensació de moviment de la càmera es reforçava amb el corresponent desplaçament del focus sonor, d’una banda a altra de la sala.

Durant els primers cinc anys, es passaren diversos documentals d’espectaculars imatges de viatges, per totes les parts del món: Esto es CineramaVacaciones con CineramaLas siete maravillas del mundoAventuras en los mares del Sur i En busca del Paraíso. La durada en cartellera oscil·lava al voltant d’un any per programa.

L’abril de 1963 es va estrenar La conquista del Oeste, el primer film argumental, on es narrava el viatge dels colons europeus cap a l’oest dels Estats Units. L’èxit fou encara més gran, ja que va romandre 22 mesos en la cartellera. A continuació, es va projectar El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, durant un any.

Els dos anys següents es varen estrenar dos nous documentals: Aventura en el Atlántico Aventura en Rusia. El maig de 1970 es reposa La conquista del Oeste, durant més d’un any. Finalment, l’octubre de 1972, es projecta Lo mejor de Cinerama, documental recopilatori de les millors seqüències de pel·lícules filmades en Cinerama.

Posteriorment, el sistema de projecció de tres càmeres es va canviar per un altre en què un sistema òptic d’un sol projector de pel·lícula de 70mm donava un resultat com la pantalla emprada en el sistema de Cinerama original. Aquesta segona versió del Cinerama va continuar al local del Teatre Nou, fins al seu tancament l’1 de juny de 1986; i també fou el que va funcionar als Cinerames propers del cine Florida i del cine Waldorf.

Continua llegint

Història

Ba-ta-clan i Rataplan

La dona del propietari era una de les ballarines i amb el temps es va convertir amb l’empresària d’El Molino

Publicat

on

Per

La sala de music-hall Ba-ta-clan (escrit amb les síl·labes separades per guions) va néixer l’any 1924, en el mateix lloc que abans havia ocupat el Novelty i encara més abans el Gran Café del Recreo. Era situat al costat del Teatro Cómico, al número 83 de l’avinguda del Marquès del Duero (avui i sempre coneguda com el Paral·lel) fent cantonada amb el carrer del Poeta Cabanyes. El canvi de nom de Nolvelty a Ba-ta-clan va ser iniciativa de l’empresari Francisco Serrano Arambul (anys després propietari d’El Molino) que en fer-se càrrec del local va decidir batejar-lo com el conegut music-hall parisenc.

Ben aviat el Ba-ta-clan es convertiria en un dels music-halls més populars del Paral·lel amb una clientela bàsicament integrada per mariners i treballadors dels barris veïns de Sants i el Poble-sec. Una de les ballarines dels primers anys del Ba-ta-clan, Fernandita, de nom real Vicenta Fernández, es va casar amb l’empresari Serrano i en enviudar al 1970 es convertiria en l’empresària d’El Molino.

Les autoritats li canvien el nom

Acabada la Guerra Civil, les autoritats del nou règim varen decidir corregir el nom del local, que va passar a dir-se Rataplan, denominació amb la qual va tenir una curta existència. Només uns anys després, al 1942, va tancar les seves portes. L’edifici fou enderrocat i un magatzem de fusteria en va ocupar el lloc.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

90 anys de la fundació de la UE Poble-sec

Durant molts anys, la Unio Esportiva Poble-sec ha estat el club de futbol emblemàtic del barri

Publicat

on

El 3 de gener de 1928 es fundà la Unió Esportiva Poble-sec, com a resultat de la fusió dels clubs dels carrers Puríssima, Radas, Margarit i la Palma; si bé aquests dos darrers es van desvincular poc després. L’equip adoptà els colors dels seus quatre elements (violeta, blau, verd i grana); però actualment juga de blau i blanc.

Inicialment, jugà als camps de la França; i el 1936 inaugurà l’estadi de La Satalia, els terrenys d’una antiga pedrera.

Ferran Olivella

El jugador més famós format en les seves files fou Ferran Olivella, defensa central del FC Barcelona i de la selecció espanyola. També s’hi formà Josep Parra, que jugà al CF Terrassa i posteriorment al RCD Espanyol.

L’any 1958 la UE Poble-sec aconseguí el Trofeu General Moscardó, després d’imposar-se al CE Ibèria en una final disputada a l’estadi de Les Corts.

La temporada 2009/10, el Sec, comptà a les seves files al famós i veterà jugador Claudiu Raducanu el qual disputà partits durant 2 mesos.

Després de 85 anys d’història, el 2013, la junta directiva decidí d’abandonar la categoria, per a fer possible la continuïtat de l’entitat. En l’actualitat, temporada 2018/19, la Unió Esportiva està jugant al grup 10 de la Tercera Catalana de futbol.

El camp de La Satalia

Actualment continua jugant a La Satalia. L’estadi té una capacitat màxima de 2.300 persones, encara que no hi ha seients, és de gespa artificial, des de l’any 2008; està situat al carrer Margarit, encara que l’únic accés actual al recinte es fa a través de les rampes que tenen l’inici a la vorera de muntanya del passeig de l’Exposició.

Altres clubs del barri

Volem tenir un record també per altres clubs del Poble-sec, alguns dels qual encara funcionen a ple rendiment i d’altres ja no existeixen: CF La Palma, que fou el primer fundat al barri, el 1923, vinculat amb la societat coral del mateix nom; el CD Univers, 1937; el CF Danubi, 1969; Atlètic Barri Poble-sec, 1973; CF Tapioles, 1979; i CE APA Poble-sec, de 1989, i que també juga a l’estadi de La Satalia. De la fundació de la Unió Esportiva Poble-sec, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.