Connecta amb nosaltres

Història

Sala Apolo, 75 anys

‘‘En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta’’. Aquest era l’eslògan de la Bodega Apolo

Publicat

on

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la Sala Apolo és l’autora d’aquest llibre. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on he tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Les Atraccions Apolo

L’Apolo va ser un parc d’atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d’Autopark per Josep Vallès Rovira, l’any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo. Les atraccions estrella de l’Autopark van ser l’Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutats del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica), unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d’on unes vagonetes et transportaven pel cel i l’infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d’autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se’n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se. Al final de la seva vida l’Apolo s’havia convertit en un saló recreatiu.

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l’esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l’Orquestra de l’Apolo va triomfar. Però l’Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l’Apolo Patin Club, un club d’hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d’entrepans i que s’anunciava amb aquell eslògan que deia: “En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta mataquintos i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l’espectacle compartien els seus darrers dies amb joves que buscaven obrir-se camí i amb transformistes, còmics i, durant la Transició, amb strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i escriptor)

Història

La Terra Negra, Misèria i prostitució (1900’s-1930’s)

Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que era coneguda amb el malnom de Terra Negra

Publicat

on

Per

A les nostres Històries del Paral·lel no tot poden ser flors i violes. A l’entorn del Paral·lel també hi ha hagut misèria, tristesa i una profunda sordidesa.
A la plaça de les Drassanes hi havia una carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat, i també a l’actual rotonda del final del Paral·lel. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó. La zona era coneguda com la Terra Negra.
Mala fama i prostitució
La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l’exercici de l’ofici més vell del món constituien l’etapa més crua i miserable del seu trist destí professional. Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s’emplaçava a l’altra banda del Paral·lel, entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d’electricitat del carrer Carrera. Allà, a les antigues hortes de Sant Bertran i a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars que encara estaven per edificar al voltant dels carrers Vila i Vilà, Puig i Xoriguer i Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l’aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons, tafaners i delinqüents.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d’elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d’envelliment i de malaltia.
La Sodoma i Gomorra d’Europa
El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. L’escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d’aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s’hi feien a l’aire lliure, fonamentalment a partir dels capvespres. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s’atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona, que va ser durant un temps patrona de la ciutat, va néixer en una cova de la zona. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió i emocions fortes a baix preu.
Barraquisme i l’aparició de la droga
Amb l’arribada de la Segona República l’activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys. Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va tornar a desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia amb l’arribada, als anys 70, del tràfic de droga a Can Tunis.
A partir de llavors, probablement, desplaçar-se i amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur per practicar aquelles activitats.
 
BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El fantasma del virrei

Publicat

on

Dalmau de Queralt i de Codina (1593-1640), comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya va ser el segon comte amb aquest títol. Va ser nomenat virrei en l’època de Felip IV. Era una època complexa, pobra i violenta, Catalunya patia la presència de les tropes i s’havien de recaptar diners per mantenir diverses guerres. Els soldats cometien agressions i el virrei no ho podia controlar, tot i que va anar a Madrid a intentar, sense èxit, que es limités el pas de tropes.

Les revoltes populars van estendre’s per Catalunya i el 7 de juny de 1640 van arribar a Barcelona grups de pagesos disposats a treballar per a la sega. Era Corpus i es van dirigir al Palau de Santa Coloma. El virrei va intentar fugir, cap a les Drassanes, amb la intenció de sortir de la ciutat en vaixell. Va aconseguir arribar a la platja però va ser descobert i assassinat pels revoltats. Amb la seva mort va iniciar-se la Guerra dels Segadors.

La mort de Dalmau de Queralt va generar llegendes sobre la presència del seu fantasma per la zona de les Hortes de Sant Bertran, aleshores un indret allunyat de la ciutat, fosc i poc poblat. Verdaguer va dedicar un poema a aquells fets on recorda que durant molt de temps hi va haver un túmul amb una creu que recordava la mort de Dalmau de Queralt.

De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Continua llegint

Història

14 de juliol de 1959 Primera emissió de televisió des de Miramar

El 1983 el centre de TVE es traslladà a Sant Cugat

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929 i en tot el canvi que la muntanya de Montjuïc va patir per a l’esdeveniment, en la zona encarada al port, propera a l’antiga unitat de bateries militars Álvarez de Castro, es varen fer els jardins de Miramar. Dins d’aquest entorn i enllaçant amb el telefèric que duia al moll de Barcelona i a la platja de la Barceloneta, s’hi va construir un palauet, obra de l’arquitecte Ravantós i Farrarons, que acollia un restaurant, amb boniques vistes a la ciutat i al mar. Després de l’exposició, el restaurant es va convertir en hotel, fins que la guerra civil en va provocar el tancament i abandonament.

El 1956 TVE havia iniciat les emissions, des dels estudis de Madrid, al Paseo de la Habana. La recepció dels seus senyals arribà a Barcelona quan el desembre de 1958 s’instal·là un repetidor a la torre de les Aigües del Tibidabo. Així, el juliol de l’any següent es varen fer les primeres emissions de TVE des dels nous estudis de Miramar, en un programa de només mitja hora, des dels jardins exteriors, denominat Balcó al Mediterráneo.

Cal tenir present que quan es varen iniciar les emissions des de Barcelona, hi havia només 140.000 aparells receptors a tot l’estat, dels quals uns 70.000 a la ciutat i perifèria. Però aviat els aparells van anant-se instal·lant a les llars. Al principi, quan un veí d’una escala adquiria el primer aparell, la resta de nens hi anaven, en especial per veure el programa infantil de les marionetes d’Herta Frankel o Rin tin tin. I és que el centre de Miramar va suposar l’entrada del nou mitjà a la majoria de cases del país.

Recordem els noms d’alguns programes: Amigos del martes, el primer musical de TVE, amb Franz Joham, Gustavo Re i Artur Kaps; Carrusel, concurs presentat per Joaquin Soler Serrano; Panorama; Discorama, musical amb José Luis Barcelona i Pepe Palau; Club Miramar, amb Federico Gallo; Visado para el futuro, amb Lluís Miravitlles; o Reina por un día, amb Marius Cabré. Altres presentadors eren Mario Beut, Sílvia Tortosa, Juan José Castillo, Mònica Randall, Joan Viñas, Irene Mir, Anna Maria Solsona, Lluís Pruneda, Asunción Vitoria o Aurora Claramunt.

El repetidor del Tibidabo fou clau perquè va permetre l’entrada de TVE a la xarxa Eurovisió de la Unió Europea de Radiodifusió, amb la primera transmissió en directe: el casament del rei de Bèlgica Balduí amb Fabiola, el 1960.
Les emissions eren totes en llengua castellana. Només el 1964 es va fer el primer programa en català, que fou una representació adaptada a la televisió de l’obra teatral La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, en català; però la programació en la nostra llengua fou residual fins a la mort del dictador. De la primera emissió de televisió des de Miramar, ara fa 65 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024