Connecta amb nosaltres

Història

Antic Mercat del Carme

El trasllat al carrer Arc del Teatre va fer que el mercat anés perdent clientela i va acabar sent enderrocat

Publicat

on

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrere de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de venda sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps, etc. L’alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l’altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s’hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per a la salut pública i la salubritat de la via pública.

El nou espai que s’habilità per al mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d’ús militar i a finals dels anys 40 era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

També conegut com a Mercat de les Drassanes

A l’entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veïns el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 60 es va començar a plantejar el seu trasllat, que no es concretaria fins el 1972 amb l’entrada en funcionament del nou Mercat del Carme al carrer de l’Arc del Teatre.

Trasllat del mercat a Arc del Teatre

L’any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l’Ajuntament en l’espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d’on abans de la Guerra Civil s’aixecava l’històric i llegendari dancing La Criolla i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent.

Enrere quedaven més de vint anys d’un mercat atrotinat que sobrevivia a la part baixa del Paral·lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l’actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l’accés del trànsit rodat, que eren notables atesa l’estretor dels carrers circumdants d’aquella zona.

Arquitectònicament el nou mercat era d’una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència del llavors incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d’octubre del mateix any. El nom oficial del nou equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superfície del barri conegut en aquells temps com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l’Ajuntament de la ciutat va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria en els seus inicis

Publicat

on

En alguna ocasió s’ha comentat que l’obra amb què es va inaugurar el Teatre Victòria, quan va deixar de ser el Pavelló Soriano, fou L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. De fet, però, per l’octubre de 1916, quan es va inaugurar el Victòria, ho va fer amb la companyia de Josep Santpere i Font, amb un vodevil que es deia La primera relliscada. Com era tradicional, aquell mateix any, pels volts de Tots Sants, es va fer un Tenorio Bufo, amb el qual el públic va xalar d’allò més. No va ser fins la primavera de 1917 quan es va estrenar l’obra de Rusiñol, amb una companyia formada per a l’ocasió i amb un actor avui una mica oblidat, August Barbosa, en el paper principal, tot i que Santpere també hi participava.

Els vodevils de Santpere, molt divertits, tenien títols com ara La tinc a sotaLes calces d’en BadillacLa primera vegadaEncara no som tres? o El cuarto dels petons, títols que ja indicaven el rerefons argumental d’unes obres en les quals Santpere sortia sempre, en algun moment, en calçotets.

L’Auca del Senyor Esteve es va representar fins al mes de juliol de 1917, i va ser molt ben acollida pel públic, que hi va veure el fidel reflex d’una Barcelona menestral i Santpere va demostrar que tenia un registre molt més ampli del que se li suposava, una mica com passa avui amb un actor tan popular i estimat del públic com és Joan Pera, de nou en cartell al Condal, amb una obra divertida, molt adient a aquesta època de l’any.

Les obres de teatre s’alternaven amb sarsueles i entre els vodevils i L’Auca es va estrenar, amb gran èxit, La Canción del Olvido, sota la direcció del mestre Serrano, autor de la magnífica partitura.

Continua llegint

Història

115 anys d’una sala referent del Paral·lel

Publicat

on

El Teatre Apolo tingué moments destacats el primer terç del segle XX, amb sarsuela i teatre; i els anys cinquanta, seixanta i setanta, amb la revista. Aquest teatre està ubicat des dels orígens al número 59 de l’avinguda del Paral·lel. Se’n tenen notícies el 1901, instal·lat en un cobert que fou destruït després d’una forta ventada. Malgrat això, poc després, s’iniciaren els treballs de construcció d’un local nou, amb la iniciativa dels germans Soriano. Al programa d’inauguració del nou Teatre Apolo, amb un aforament de 1.300 localitats, el 19 d’octubre de 1904, hi consten tres sarsueles; però, la programació en aquells anys comptà també amb teatre, revista i music-hall. L’any 1906, per exemple, Enric Borràs hi interpretà El místic i Terra Baixa; Enric Giménez hi representà Cyrano de Bergerac; el febrer de 1928 s’estrenà La dama enamorada de Puig i Ferreter; i, entre maig de 1911 i la tardor de 1912, s’hi projectaren pel·lícules.

El 16 de febrer de 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes, l’Apolo ja anunciava la represa de les funcions. Entre març i agost de 1943 funcionà com a cinema; i després tancà portes, per fer-hi una reforma integral. Es reobrí el 23 de desembre de 1945, amb l’estrenà de Golondrina de Madrid i Adiós a la bohemia, obres líriques en un acte. El 1946, hi tingué lloc la primera representació teatral professional en català autoritzada de la postguerra, El ferrer de tall de Frederic Soler.

L’època de Matías Colsada

Els anys cinquanta, Matías Colsada comprà el Teatre Apolo, i la revista musical s’hi imposà, amb obres com Las alegres chicas de Colsada, amb vedets com Lina Morgan, Concha Velasco i Tania Doris i actors com Luis Cuenca i Pedro Peña. Però, en arribar els anys vuitanta, amb l’arribada de la televisió privada, la revista va decaure.

El 23 de setembre de 1990, la sala de 1904 s’enderrocà per reedificar-se, compartint l’espai amb un hotel i un pàrquing, amb un espai amb aforament de 997 localitats; i s’hi representaren importants musicals, com ara El MikadoCabaret o Sweeney Todd.

Des de l’any 2000 l’Apolo visqué una llarga disputa hereditària arran de la mort de l’empresari Colsada. Quan el 2014 el conflicte es resolgué, els hereus vengueren el teatre a un inversor israelià; i aquest en cedí la gestió a una empresa que el passat mes de maig va fer fallida. Des de llavors el teatre roman tancat. De la inauguració del Teatre Apolo ara fa 115 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.